Del Rimbau al Riberal

34 anys d’agermanament i no se reconeixen com a germans.

Els pobles Toluges i de Les Borges Blanques estan “agermanats”, ja porten 34 anys d’intercanvis.
Vist de fora fa pensar amb un agermanament que funciona més aviat bé.

Ara, quan ho mirem de més aprop queda molt clar que des de Les Borges menyspreuen totalment la catalanitat de les terres del nord.

La ressenya de la trobada del 2014 ho deixa clar:

“Durant la trobada amb les autoritats locals franceses, els representants catalans van inaugurar…” Continuar llegint »

Bourquin premi Canigó (foto Nació Digital)

El 16 de novembre la Universitat Catalana d’Estiu va atorgar al Christian Bourquin el Premi Canigó reconeixent-li “el seu compromís personal i institucional amb les seves activitats al llarg dels anys, i amb el projecte europeu de centre d’estudis amb residència tot l’any a Vall Roc, a Prada.”

Personalment, i suposi també per molts militants nord-catalans, ha estat una sorpresa.

Per un militant de base el compromís personal i institucional del Christian Bourquin no és gens evident. Sort, el professor universitari Joan Becat nos ha retratat el Cristià Bourquin.

Segons el Joan Becat:

1. El Cristià Bourquin fa part de les 3 persones que han fet possible la UCE i la realització de la residència a Vall Roc.
2. El Cristià Bourquin fa part d’aquestes persones que més ha fet a Catalunya Nord pel català i per la cultura catalana.
3. El Cristià Bourquin és una persona modesta que no fa glòria dels seus fets.

Tot això m’interpel.la, no opinaré sus del primer punt. No dubti pas que el Christian Bourquin hagi donat subvencions (que són els nostres imposts)per a la UCE i Vall Roc.

La modestia del Bourquin i el compromís personal per la catalanitat del President regional costen creure.

Cristià Bourquin la modestia d’un nord-català exemplar.

El Christian Bourquin, deixeble incondicional del Georges Frêche, és un polític que posa de relleu tots els fets i gests. Per a convèncer-se’n només cal donar una ullada a les revistes del Consell General o Regional. S’enorgulleix de tots i de cada un dels actes que fa.

Llavors per quina raó amagaria actes a favor del català?

Bourquin el jacobí o el català?

Quan el Christian Bourquin va anomenar la revista del CG “l’accent catalan de la République française”, va amagar la llengua pròpia i culta del país a darrera un accent ridiculitzat a nivell estatal.

El català Cristià Bourquin, el 10 de desembre del 2007 va fer aprovar una Carta a favor de la llengua catalana, el jacobí Christian Bourquin no ha fet mai res per a aplicar-la.

El jacobí Christian Bourquin no desaprovarà mai la intenció del Georges Frêche de canviar el nom de la regió per Septimanie.

El jacobí Christian Bourquin promou i inverteix sumes colossals per l’estúpida denominació “Sud de France”?

El jacobí Christian Bourquin promou l’acceptació del Vauban a la UNESCO. Vauban destructor de monuments catalans per a crear una frontera militar que separa els antics Comtats de la resta del Principat.

El català Cristià Bourquin promet aprofitar de l’entrada del Vauban a la UNESCO per a divulgar la història de Catalunya Nord, la història catalana continua amagada, segurament per no fer-ne glòries.

El jacobí Christian Bourquin tracta Catalunya i els catalans d’insolidaris per a voler decidir el seu futur, i d’intolerants per haver prohibit les corrides.

El català Cristià Bourquin no ha donat mai suport al poble de Catalunya que vol votar democràticament.

Canigó o Canigou?

M’agradaria creure que devem Canigó, la recuperació de la grafia correcta de la mítica muntanya catalana al Cristià Bourquin, però…

Canigó la veritat és una mica diferent, Canigó s’ha imposat al Bourquin. Ell va intentar presentar el projecte “Canigou Grand Site de France”, però va ser refusat ja que una menja per a cans ja té ja la denominació, és per aquesta raó i no per consciència catalana que se va triar la grafia catalana.

Si el català Cristià Bourquin existís, segur que s’imposaria al jacobí Christian Bourquin, i enlloc de plorar que ningú usa la grafia correcta de Canigó, el Cristià Bourquin, en bon alumne del Ramon Gual usaria la llengua del país i especialment per a proposar una versió catalana de “Canigó Grand Site”.

Voldríem veure el Cristrià Bourquin

M’agradaria veure el Consell General i el Consell Regional implicats, compromesos per la llengua, la identitat, la cultura catalanes. Voldríem veure els responsables polítics deixar de banda les declaracions i passar a realitzar actes de veritat.

Dependre de la falsa regió Languedoc/Roussillon és nefast a Catalunya Nord, com ho és de ser administrat per França.

França nos ho ha deixat  engrunes i Montpeller les vol acabar.

L’apel·lació “Sud de France”, una apel·lació tan estimada pel president Bourquin nos hauria de fer reflexionar.

No m’allargaré pas sus del ridícul de l’apel·lació que en el context internacional no defineix res de precís.

Bordeus o Niça és tant al sud de l’Estat francès com ho poden ser Marsella o Montpeller, per tant, gastar els diners del contribuent per a posar endavant una “marque” buida de sentit és un error evident.

No puc creure que el Bourquin sigui seriós quan afirma que a Xina o als Estats Units la denominació “Sud de France” indica precisament la pseudo regió Languedoc/Roussillon, i lamenti molt que els nord-catalans no nos haguem pas mobilitzats com ho havíem fet en contra de la Septimanie, però deu fer gràcia a molts de nosaltres ser reconeguts com a catalans i francesos.

Quan “Sud de France” perjudica.

Aquest setembre la unió de consumidors “Que Choisir” evidencia el prejudici que suposa la imposició de l’apel·lació “Sud de France” pels vinyaters nord-catalans. “Que choisir” posa de manifest que tots els vins francesos porten pesticidis, un problema de salud pública degut al fet que els vinyaters francesos utilitzen 600 per cent més de pesticidis que la resta dels vinyaters europeus.

Quina llàstima, els vinyaters nord-catalans no s’ho mereixien pas, des de fa segles conreaven la vinya de manera diferent als seus veïns occitans, i ara tots a la mateixa saca.

“Sud de France“, aquest darrer invent de la imposada regió Languedoc/Roussillon ha enredat tot el teixit econòmic nord-català explicant que una etiqueta comuna a occitans i catalans, una imatge que nos treu la identitat del passat per a imposar la identitat considerada com a universal, seria la millor manera de salvar-nos tots.

Montpeller hi ha invertit molts diners públics.
Resultat els nostre vins enlloc de ser promocionats com a vins catalans, apel·lació amb molt prestigi arreu del món, denominació que donaria una imatge real i clara, són al mercat com a “Sud de France“, imatge poc clara però sobretot negativa.

Aconsellem la lectura d’un article del Thierry Guiter “Beguda de la Terra” sobre la història dels vins nord-catalans, article publicat a la revista d’Aire Nou de Bao 2013 pàgines 12/19.

A Bretanya malgrat una situació complicada, la presència de la llengua bretona a l’espai públic és més avançada que la presència del català a Catalunya Nord.

Els bretons tenen llibrets de família bilingües, llibrets que reparteixen ajuntaments afins.

Però, ara pla, aquests llibrets són declarats il·legals per la sagrada République.

il·legalitat del bilingüisme administratiu

Devem la il·legalització a la revolució francesa fonament de la “République” i al futimer d’articles, decrets i lleis que han vingut a blindar el projecte revolucionari francès d’eradicació dels “patois”.
Sembla ser que un simple document administratiu pogués posar en perill la potent République.
En podríem riure si no fos que les llengües sota administració francesa (entre les quals la llengua catalana) fossin en perill.

Els fets:
el ministeri dels afers exteriors francès ha refusat actualitzar un llibret de família invocant que era bilingüe, i que segons l’aplicació de la llei n° 118 del 2 thermidor An II (20 de juliol del 1794) i de l’article 2, alinea 1er, de la Constitució eixida de la llei constitucional n° 92-554 del 26 de juny de 1992,

sola la llengua francesa pot ser usada en els actes públics.

La diputada socialista Guittet Chantal del Finíster va demanar explicacions al govern francès, i és el ministre de l’interior francès i també socialista Manel Valls que li va respondre.
La brava ministra va explicar que a final del segle XX i inicis del segle XXI altres texts havien estat votats i que donaven la possibilitat a la presència de les llengües pròpies sempre i quan eren a costat de la llengua de la “République”.

Era sense comptar sobre la subtilesa de la sagrada igualitat republicana.

El Manel Valls ministre de l’interior ha respost amb tota la seua bona fe.

1. un dels fonaments de la Républica és la unicitat de la llengua i aquesta és francesa
2. reconeix l’aportació enriquidora de cada una de les llengües pròpies i la républica permet que cada un dels ciutadans pot parlar la llengua que vol… en actes privats
3. se pot utilitzar les llengües que la République titlla de “régionales” però en cap moment poden tenir caràcter oficial

La finesa francesa per a il·legalitzar els documents bilingües:

la sagrada République s’ha inventat que per raons d’igualitat entre tots els ciutadans francesos, els documents administratius han de ser tots formatats en nombre de pàgines, texts i presentació.
Per tant, un llibret bilingüe bretó/francès seria forçosament -en la presentació- diferent d’un llibret bilingüe basc/francès, occità/francès, cors/francès, alsacià/francès o català/francès.

Aquesta diferència és insuportable per una République igualitària però tolerant.

I ja que la République és tolerant, el Manel Valls fa una proposta que respecti la “République”. Cada territori pot si li ve de gust imprimir traduccions dels documents oficials sempre i quan aquestes traduccions no portin pas signes republicans i que no siguin de cap de la maneres pagats per l’Estat.

Font: qüestió de la diputada i resposta del ministre

Avui el 324 dóna la informació que se pot veure el festival “Visa pour l’image” a Perpinyà, que hi ha unes 23 exposicions a descobrir així com la ciutat francesa.

Una mostra més del menyspreu uns catalans de cara als catalans del nord.

N’estem farts i refotuts, el festival hauria estat a Girona no haurien proposat visitar la ciutat espanyola com tampoc l’haurien fet per a qualsevol ciutat d’Euskal Herria.

A més s’entrevista 3 perssones, un responsable del festival en francès i dues sud-catalanes.

Aquestes entrevisten poden donar la impressió que no hi ha catalans a Catalunya Nord que en sapigui de català, que només el parlen les persones vingudes del sud.

La delegació nord-catalana avui liquidada no hauria pas tingui el mateix angle de visió, la delegació nord-catalana de TV3 tenia clar el seu marc nacional.

Cada dia trobem nord-catalans que volen participar a la Via Catalana però dubten, no saben on poden tenir més utilitat, pregunten:

Vull participar a la Via Catalana, però a quin tram m’haig d’inscriure?

Amb aquest missatge voldria ajudar els indecisos.

La Via Catalana, aquesta Cadena Humana que ha de recórrer de cap a cap el territori Nacional el dia 11 de setembre és lluny, molt lluny de ser plena.
Aquest 11 de setembre la Via Catalana ha de recórrer la costa de la Comunitat Autònoma de Catalunya, i s’ha d’allargar una mica tant al sud com al nord de la C.A.C.

A quin tram apuntar-se? és una qüestió simple a la qual s’hauria de respondre amb sentit comú.

El sentit comú és apuntar-se als trams més aprop de casa o aquests trams amb els quals nos sentim més relacionats, però sobretot aquests trams on se necessita encara gent per a tal de completar la Via, fer que la Via s’allargui com més millor i que no hi hagi cap espai buit.

L’ANC ha fet una feina remarcable, dia rere dia podem seguir l’evolució de la Via, veure com s’omplen els trams, i esbrinar on se necessita encara gent. Això fa que si ho volem, podem ser útils, podem ser protagonistes de la història, i podrem dir “jhe ajudat a fer-ho pissible.”

Tot primer, si tenim la intenció de ser útils, des de Catalunya Nord no hem d’anar ni a Barcelona, ni a Girona, ni a cap  nucli urbà, tenen tots els trams plens i que seran obligats de duplicar, triplicar la Via. Sense treure importància a la gent que participarà en aquests trams, hem de ser conscients que abans de multiplicar la Via l’hem de lligar de cap a cap.
Per tant tenim trams al sud, al País Valencià, en tenim també entre Alcañar i Tarragona, i queda llocs entre Bàscarra i La Jonquera… i també queda el tram que anirà del Portús direcció les Cluses.

Participar als trams de la Comunitat Autònoma de Catalunya té sentit, i és necessari que nosaltres nord-catalans també ens puguem enorgullir d’haver-hi participat. Ara, allargar la Via cap el nord té un sentit afegit, nosaltres nord-catalans com més allargarem la Via, més demostrarem que Catalunya Nord també és Catalunya.

Allargar la Via cap al nord és donar suport als germans del sud, és també reivindicar el dret a ser el que sem: catalans com els altres.

L’Elisabeth Carnicé, presentadora del programa “Qu4rts de Nou, Terra de faixes” introdueix l’emissió “Arreu del territori” des del parc “Catalunya miniatura”.

D’entrada nos explica que “la Raquel ha anat a Millars, a França, una prova que els castells traspassen fronteres“. Uns segons més tard la Raquel precisa “Millars és al Rosselló, a la Catalunya Nord” però recorda ràpidament que “… Millars aquesta població francesa…“.

No conec el grau de consciència nacional de l’una i l’altra presentadora, o millor dit quin és el marc nacional de l’una i l’altra.

Personalment m’estic a Bao (Catalunya Nord) i vaig sovint a Barcelona (Comunitat Autònoma de Catalunya o Catalunya Sud).
Quan vaig a Barcelona, mai se m’acudiria dir “vaig a Catalunya“, no ho diria per una simple raó és que Bao és Catalunya, que Catalunya és una, i anar de Bao a Barcelona no implica canviar de país, això sí, de Bao a Barcelona canviem d’Estat, passem de l’Estat francès a l’Estat espanyol i la sola frontera que passem és una frontera administrativa imposada ara fa tres segles i mig per uns monarques absolutistes.

Per tant si l’Elisabeth i la Raquesl consideren que han vingut a França és que venien d’Espanya.

Per tant, aquest programa de la Televisió de Catalunya evidencia la necessitat de recuperar com més aviat millor la delegació pròpia de Catalunya Nord. El Pere Codonyan no hauria dit mai “a final d’octubre, Els Castellers del Riberal actuaran a Mollet, a Espanya“, no l’hauria dit perquè el seu marc nacional és clar, és català, i el diferencia del marc estatal.

La televisió és avui dia encara un mitjà potent, un mitjà de comuniciació que entra a totes les cases, per tant el que s’hi diu té repercussions, aquests que parlen per televisió, aquests que trien el que se diu tenen responsabilitats. Una de les conseqüències de declaracions com aquestes la veiem cada dia i és il.listrada pel jove de Tirallongues quan diu “hem vingut a fer castells amb els de França“.

Si la Comunitat Autònoma de Catalunya nos vol deixar pel camí, que continuï, que no ens tingui en compte, que ens tracti com a estrangers i que amagui les nostres reivindicacions, per exemple aquesta banderola penjada a plaça i totalment invisible per TVC.

És el sentiment que tenim uns quants nord-catalans.

Ha mort el Jordi Carbonell, escriptor nord-català Creu de Sant Jordi. Una de les persones que més ha obrat per la recuperació lingüística a les nostres terres. 

Uns quants responsables polítics van presenciar les exèquies, tots nord-catalans. Cap representant de la Generalitat ni tampoc de la Casa de la Generalitat situada a Perpinyà. Continuar llegint »

El 31 de maig, al Parlament de Catalunya, els alts càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals van explicar les seues decisions empresarials  –per exemple liquidar la delegació de Perpinyà– per la voluntat de maximitzar els recursos de la pròpia empresa.

Aquesta voluntat seria del tot lloable en temps de crisi econòmica, i s’hauria d’agrair si fos real, però en el cas de TV3 no sembla ben bé així.

Agafaré dos casos occorreguts a final de maig.
Cal recordar que TV3 tenia fins el 31 de maig una delegació a Perpinyà que li costava entre 93.000 i 95000 € l’any.
Amb aquesta suma TV3 pagava la quota part del lloguer del pis, electricitat, assegurança, drets de transmissió… i la delegació havia de realitzar mensualment uns 15 reportatges.
La tria dels reportatges se feia de dues maneres.

1.  la delegació nord-catalana enviava propostes a TV3 que les acceptava o no
2. TV3 encarregava reportatges que la delegació realitzava

Per tant, que TV3 acceptès o encarreguès 5, 10 o 15 documents cada mes, el cost era sempre el mateix.
Si TV3 haguès volgut maximitzar la delegació nord-catalana hauria demanat i publicat els 15 documents, passi el que passi, però la mitjana de reportatges demanats i acceptats era més aviat al voltant de 12 mensuals. Amb els 15 contractats s’hauria pogut treure més xuc de Catalunya Nord.

Això explicat anem al gra.

primer cas:

El maig el Pere i el Thierry havien proposat en el marc de la nova exposició del Museu de Cotlliure, l’entrevista de la Josefina Matamoros, cosa que llavors no semblava interessar la redacció, llàstima el document hauria estat fet i entrava al contracte. Enlloc d’això se va enviar un equip que se va perdre. Aquesta decisió empresarial va tenir un cost que no sabré avaluar però un cost cert per a un resultat nul ja que no hi va haver cap reportatge realitzat.

segon cas:

la redacció de TV3 va decidir enviar a Prada de Conflent un equip de Girona el 26 de maig per a fer un reportatge sobre els Pallagos, un reportatge que va tenir un cost, com a mínim de desplaçament, uns 260 quilòmetres anar i venir i de personal. Tampoc sabré avaluar el cost.

Per quina raó TV3 no va demanar al Pere i al Thierry de realitzar aquests dos reportatges ja que els dos haurien entrat al contracte?

Conclusió:

Si TV3 hagués volgut maximitzar els seus recursos humans, si hagués volgut ajustar el cost de cada reportatge, la direcció hauria encarregat els documents a la delegació de Perpinyà i no ho ha pas fet.

La raó és que a TV3 li trigava liquidar la delegació nord-catalana, aquesta delegació era un fre a l’ERO anunciat i al que vindrà d’aquí uns mesos. La Corporació no podia acomiadar 312 persones si hagués conservat el contracte amb catalunya Nord.

Gironins de TV3 al Conflent

El 26 de maig TV3 enviava un equip a Prada

per a fer un reportatge sobre els Pallagos.

Tot primer cal destacar que aquest equip ha arribat al local de la colla castellera conflentina sense cap problema. Això nos permet de pensar que encara podrem gaudir de reportatges sobre Catalunya Nord, que no passarà sempre com el 5 de juny a Cotlliure.

Però aran d’aquest reportatge tinc una qüestió.

Per quina raó TV3, que sembla tenir problemes de tresoreria, ha enviat el 26 de maig un equip de Girona per a cobrir el reportatge sobre els Pallagos del Conflent?

Que sigui clar, feliciti els Pallagos per haver protagonitzat un reportatge a la televisió de Catalunya, però, si no vaig equivocat el contracte que lligava la delegació nord-catalana i TV3 arribava al 31 de maig, per tant suposi que el Pere Codonyan i el Thierry Masdéu haurien pogut cobrir l’esdeveniment sense cap despesa afegida, llavors que enviant un equip de Girona, sí que hi ha hagut un cost suplementari, només pensant amb despeses de viatge.

Per quina raó TV3 ha gastat diners públics per a un reportatge que li podia sortir gratis?

Només tinc una resposta: el Pere Codonyan no hauria pogut fer d’enxaneta.

les imatges dels castellers conflentins al minut 14/15