Del Rimbau al Riberal

Tots a Perpinyà per la llengua catalana, llengua pròpia

Aquest vespre des de la Federació invitem els els nord-catalans a participar a la preparació de la manifestació del 31 de març del 2012, una manifestació que tindrà lloc a diverses capitals dels territoris administrats per l’estat francès.
La redacció del Punt Catalunya Nord n’ha fet un article de presentació, i com sovint hi ha hagut reaccions, o millor dit comentaris positius i altres en contra.

Un tal Jordi Rei nos voldria donar lliçons de manera tan barroera que n’és surrealista.

Explica que a l’estat francès ningú estima les llengües nacionals que mal-anomenen “régionales” llavors que tots els sondeigs diuen el contrari, avui les llengües vernacles tenen una imatge positiva, lamentem que no se tradueixi per actes reivindicatius més forts, però és una realitat, per això els polítics de tots costats posen sus de la taula amb una certa regularitat un projecte de llei que al final no veu mai el dia. Cal saber que les escoles com Arrels i Bressola, les dues escoles catalanes que utilitzen la immersió lingüística refusen cada any inscripcions per falta de mitjans ja que les institucions no posen pas els mitjans necessaris per a desenvolupar l’ensenyament. Si la llengua catalana fou odiada, si no fos llengua pròpia de Catalunya Nord hi hauria pares que inscriurien els seus fills en aquestes escoles?

D’altra banda retreu als catalans de fer servir la llengua catalana, i jo retrauria el contrari, viatgi molt pels països catalans i malauradament la llengua catalana no és la que s’utilitza al primer contacte sobretot amb desconeguts i sobretot amb desconeguts que fan pinta de forasters.

I d’altra banda nos voldria fer plorar sus d’una improbable mort del francès.
Jordi rei, la mala fe té límits, avui la llengua que pateix riscs de desaparició és la llengua catalana, no la francesa, ni l’espanyola.

Altres han escrit bajanades com per exemple no se parlaria pas català a Catalunya Nord. No tinc cap problema a passejar pel país amb qualsevol i demostrar que se pot fer vida en català. No demostraré pas que la gent me respongui automàticament en català, però sí que puc parlar català a la major part de les persones i que elles m’entendran.

I si volem superar el rècord mundial és amb un objectiu clar: mediatitzar la injustícia que fa patir l’Estat francès a les minories lingüístiques.

No dubteu, aquest vespre iniciem l’organització dels actes que tindran lloc el 31 de març a Catalunya Nord, necessitem TOTHOM.

Dilluns 28 de novembre  presentarem oficialment el projecte “Catalunya Nord per la independència”.

El projecte és clar, volem obrir el debat: “Se pot parlar d’independència a Catalunya Nord?”

Vos invitem a participar-hi tot seguit a la pàgina web www.catalunyanord.cat , deixeu els vostre comentaris, els publicarem.

Vos invitem a participar-hi també, en viu el dilluns al Casal.

Vos repartirem el primer document de presentació i de base de reflexió.

Hi ha publicitats amb una certa intel·ligència i altres que són del tot ridícules, veure contraproduents.
La publicitat que fa la SNCF pel TGV Perpinyà/Figueres fa part d’aquestes últimes.
Passaré sobre la falta de respecte de cara a la identitat del país d’on surt i on arriba el tren per a concentrar-me sus del que sembla important del missatge que ha volgut fer passar la SNCF: la rapiditat.

M’estic a Bao i vull anar a Figueres amb votura miri www.mappy.com i veig que me cal 50 minuts.
Ara, si de Bao vull agafar el TGV me caldrà 10 minuts segons www.mappycom per arribar a Perpinyà, trobar un aparcament, comprar el bitllet esperar el tren que no tingui retard i afegir els 23 minuts per arribar a l’estació.
A més afegiré que amb votura puc tornar el dia mateix, amb el TGV me cal reservar una habitació, passar la nit i esperar el TGV de tornada.
No estic segur que me surti a compte agafar el TGV ni econòmicament, ni per qüestió de temps.

El TGV Perpinyà Figueres té al meu sentit un paper simbòlic, el d’unificar dues ciutats catalanes i per ara res més.

Ara la SNCF podria posar un tren i autocars que uneixin  Perpinyà i Figueres amb possibilitat de fer anar i venir dos cops el dia, potser sí que tindrien èxit, sobretot si dins la seua visió de País, el senador president del Consell Regional contemplès el projecte de posar el viatge a 1€, tal com ho fa per les comarques nord-catalanes.

A vegades tinc la impressió de ser poc fi, uns diran desperta’t, no és cap impressió: no ets fi. Doncs aquesta gent m’ha d’explicar un parell de cosetes que no acabi d’entendre.

Fa uns dies vam publicar a la pàgina de la Federació una crònica del Joan-Jaume Prost sobre lel bloqueig de l’ensenyament del català a Catalunya nord, portem 5 anys sense obertura de cap filera bilingüe.

El Joan-Jaume Prost acaba el seu text explicant que les raons del bloqueig són estrictament polítiques i no econòmiques puig que una filera bilingüe no costa ni un €uro més que una filera franco-francesa, una solució a priviligiar en temps de crisi.

Cada dijous rebi amb plaer el butlletí digital de la vila de Perpinyà, una operació de comunicació com ho saben fer les institucions. Faig un clic a l’enllaç del butlletí paper i recerqui la -quasi-pàgina en català que trobareu pàgina 13.

llegeixi amb interès els articles i sorpresa, hi ha el resum de la jornada de debat i reflexions del 24 de setembre: Perpinyà la Catalana més que mai.

No hi vaig poder participar, m’han arribat versions crítiques de la jornada i m’interessava el resum oficial. És clar que no s’hi critica en cap moment la política “catalanista” de la ciutat però més enllà de les valoracions personals que en puguem tenir una frase capta la meua atenció:

“Els anys han passat, el contracte establert el 1993 s’ha complert i moltes accions van ser realitzades. Així, entre d’altres, es van dedicar uns 60 000 € per a l’aprenentatge de la llengua amb classes d’iniciació en 16 escoles maternals i primàries”

I tinc dubtes.

Aquests 60.000€ que s’han gastat, per què s’han gastat? Han reflexionat els responsables polítics, han discutit el fet que aquests diners públics s’havien d’invertir de la millor manera?

Per quina raó la municipalitat de Perpinyà gastaria diners cada any per a pagar de 30 minuts a 2 hores setmanals per una iniciació a la llengua catalana, quan sabem que el resultat és iniciàtic però generalment no va més enllà, llavors que la creació i la multiplicació de fileres bilingües o una extensió de l’escola Arrels  serien d’un cost reduit al mínim per un resultat satisfactori?

En temps de crisi, reaccionem. Tenim la possibilitat de generalitzar l’ensenyament del català per un cost mínim, per què pagar més i tenir menys?
Per cert, no vull picar únicament sobre Perpinyà, el que és bo per Perpinyà ho és per la resta dels vilatges i viles nord-catalans.

Potser Perpinyà podria pagar la seua quota al sindicat de batlles per la llengua catalana i d’aquesta manera engegar una política lingüística real a nivell de tot Catalunya nord i potser estalviar diners i disbarats per un resultat eficient.

Ja fa un any que les escoles de Perpinyà llueixen les banderes francesa i europea, fa un any que són privades de la bandera catalana.

Per recordar:

Per les vacances de Tot sants del 2010, el llavors recent batlle de Perpinyà en Jean-Marc Pujol -UMP- decidia seguir les normes nacionalistes imposades pel govern de l’estat-nació. Fa un any, tornant de la setmana de vacances de Tot sants, els mestres i alumnes de les escoles de Perpinyà descobrien a les entrades de llurs establiments la bandera francesa acompanyada de l’Europea.

Aquest símbol nacionalista francès ha estat posat sense avisar els directors d’escoles, i sembla, sense que se n’enterri el Consell Municipal.

Uns quants somiaven que s’hi afegeixi la bandera catalana, com ho sol posar el batlle de Perpinyà a la Casa de la Vila, però les setmanes i els mesos passaven i res, ni l’ombra d’una senyera.

Quan uns directors d’escoles van demanar la bandera nostra, se’ls va respondre   “Cela couterais trop cher”, és clar en temps de crisi no hi ha mitjans per aquestes coses, cal estalviar.

El 16 de març de 2011 vaig enviar un correu al Jaume Roure, elegit a la catalanitat per a demanar-li explicacions. No me va respondre, llavors li vaig telefonar, va semblar sorprès, no sabia res de la història de les banderes, i se va comprometre a solucionar el problema.

La primevera havia passat, havien florides totes les flors del país, però de quadribarrades a les escoles públiques de Perpinyà: ni una. El juny vaig encontrar l’alcalde, el Jean-Marc Pujol i entre altres coses me vaig plànyer d’aquest tema. Com Perpinyà la Catalana, aquesta ciutat que ha estat Capital de Cultura Catalana, com és possible que no trobi pas uns quants euro per a posar banderes catalanes. De sorprès ell no n’era, me va afirmar que dos dies abans havia firmat personalment una directiva municipal per a posar aquestes banderes ja tan demanades.

Ha passat l’estiu, el setembre ha neixit “Perpinyà la catalana més que mai“, segons sembla una comissió municipal i extra municipal prepara un pla de política lingüística (estic segur que se farà però voldriï sobretot que s’apliqués) però a les escoles de Perpinyà la Catalana més que mai, com a les escoles de Perpinyà la catalana, les banderes catalanes encara no hi onegen tret de les escoles Arrels i Bressola.

També hauriï pogut titular “la llengua catalana per damunt de tot, mais le français avant tout”

Dimecres vaig anar a veure la “Cantate de l’Archipel”, l’espectacle d’inauguració del nou teatre transfronterer. Havia llegit el post de l’amic Aleix , post que me condicionava, fins i tot m’he posat la qüestió de quedar a casa per a no perdre-hi temps, tot i que volia comprovar si per una vegada tenia gusts en comú amb un ministre francès.

No m’allargaré sus de la qualitat de l’espectacle. L’hora i mitja de l’espectacle no em va pas semblar llarga, fins i tot hi sun trapat plaer, m’hi vaig recrear, m’ho vaig passar bé, en resum l’espectacle me va agradar, però no sóc cap crític artístic, no tinc cap competències sus del tema, la meua cultura és segurament provinciana i l’espectacle d’en Tosi me pot agradar, sense que correspongui al gust universal del ministre francès.

El que m’ha fet més reaccionar és l’absència de la llengua catalana.

El Domènec Reixach ha fet la presentació de l’obra explicant-nos que era a la imatge de la programació de la temporada, i és veritat, del punt de vista de la presència de la llengua catalana l’obra és fidel a la programació, és a dir la llengua hi és (quasi)inexistent.
Hem sentit a parlar dues persones, Domènec Reixach i Sergi López, els dos en francès amb un fort accent català, però de català només hem tingut dret a l’accent.

No se i és fet del nou Senador, inventor de “L’accent catalana de le République française”, però podem deixar de somiar, el “Théâtre de l’Archipel” no serà aquest lloc que ajudi a la normalització de l’ús de la llengua pròpia.

Si hagués triat el segon títol, “la llengua catalana per damunt de tot, mais en français avant tout” hauria estat també per a parafrasar el senador Bourquin, parafrase perfectament il·lustrada al “Théâtre de l’Archipel” amb la transcripció dels texts en llangua catalana molt per damunt de tot, tan alta la llengua catalana que en dificulta molt la lectura per la gent de les primeres files. Per cert la major part de la gent de les primeres files no han vist la transcripció en català.

Perpinyà la catalana… no perdoneu la catalana més que MAI ha perdut una nova oportunitat d’evidenciar la voluntat de fer viure la llengua catalana en tota normalitat, però existeix realment aquesta voluntat?

Diumenge passat va tenir lloc a nivell estatal francès la primera volta de les “primaires socialistes”. Aquestes “primaires” tenien com a objectiu la tria del candidat socialista que el partit sostindria per a les properes eleccions presidencials. 6 candidats se presentaven. Personalment no he participat, vull dir no he votat  ja que no em senti concernit per la tria de la persona que dirigirà l’estat francès, és a dir per la persona que podria ser el nostre proper botxí.  Per qui ha escoltat una mica cada candidat,  veiem que amb matisos tots van a la una de cara al reconeixement dels pobles oprimits, “cal sostenir els pobles oprimits a Xina o a Àfrica, però sul territori hexagonal no existeixen, només hi ha un poble, el poble francès“.

El que més m’ha interessat és la xifra de votants i voldria fer un paral·lel amb el 20% de catalans que han participat a les consultes ciutadanes per la independència.

Els analistes polítics de la premsa francesa valoraven generalment com acte de poca volada el fenomen de les consultes per la independència de Catalunya. Uns actes organitzats per la societat civil, uns actes sense ajudes institucionals, amb poca mediatització televisiva.
Aquests mateixos analistes, sobretot els d’esquerra, valoren com un gran èxit democràtic la participació a les “primaires” del PS francès.
Els de dreta són més discrets, però farien el mateix si les “primaires” haguessin estat proposades per la poderosa UMP.

Aquí hi veig la incoherència de xovinistes nacionalistes.
Les “primaires” socialistes han estat sobre-mediatitzades, durant setmanes hem assistit debats a les televisions públiques o no de nivell estatal, la premsa escrita n’ha fet les seues portades… totes les institucions de dretes com d’esquerres han ajudat posant a disposició locals i material.

La premsa francesa ha reaccionat amb criteris francesos propis. A la imatge del diari Libération que titulava per les “primaires” «Un bel exercice de démocratie» per 2 milions de votants, és a dir menys de 5% dels 44 milions d’electors potencials, i el mateix diari titulava, “Le «oui» raté pour l’indépendance de la Catalogne”.

Seria un acte més important democràticament un 5% de votants que uns 20%?

Seria més democràtic un acte proposat pels aparells d’un partit polític que per la societat civil?

Seria més democràtic un acte organitzat amb mitjans públics que amb els propis mitjans de la societat?

Ja s’ha fet la rentrada i crec que és interessant interessant-se als canvis deguts al matrimoni que haviï anunciat com a casament tremblant.

ja que sóc mandrós, vos inviti a llegir l’article de la Cristina Badosa.

Situació de l’ensenyament del català a la UPVD

Recordem el que ja s’havia escrit:

Els Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà Via Domitia (UPVD), que des de fa anys oferia una llicència completa, acaba de remodelar la seva formació aprofitant el pla quadriennal. Per tal de poder mantenir l’estructura d’institut derogatori, la direcció de l’IFCT, Institut Franco-Català Transfronterer, ha apostat per la fusió amb FSTHI, és a dir la Facultat de Sport Tourisme Hôtellerie Internationale. L’IFCT i FSTHI van ser creats fa una dècada gràcies a l’aleshores president sortint de la universitat, que va passar a dirigir FSTHI fins al present i que, des de primers d’aquest any, és també el nou director provisional de l’IFCT.

El motiu d’aquesta fusió seria que els Estudis Catalans passarien per una situació d’extrema gravetat, per manca d’efectius, cost massa elevat i per tant “poc rendible”, per tant només es podria salvar amb el turisme i les relacions transfrontereres. D’altra banda FSTHI també estaria amenaçada. A finals del curs passat, es va fer oficial la decisió de l’equip rector de la UPVD, i així es va presentar al Consell d’Administració de l’IFCT, de fusionar aquest institut amb la Facultat de Turisme per crear una nova entitat, l’ICETT (Institut Català d’Estudis Transfronterers i Turístics), decisió que va ser aprovada per majoria.

I ara què de nou:

En aquell moment ens vam preguntar perquè no es contemplaven altres possibilitats més senzilles i lògiques, com la integració dels Estudis Catalans com un departament més a la Facultat de Lletres i Ciències Humanes i els estudis de turisme a l’I.A.E, Institut d’Administration des Entreprises. La resposta va ser aleshores que una integració a la Facultat de Lletres significaria el domini sobre els Estudis Catalans que quedarien engolits pels departaments més forts, com el de Francès, Anglès o Espanyol, fins a desaparèixer. Aleshores es va assegurar pel públic i pel privat, des de la universitat, a les associacions i a la premsa, que no només els Estudis Catalans en català estarien garantits, sinó que la catalanitat havia de jugar un paper capital a la universitat i que els dos recorreguts: Estudis Catalans i Turisme estarien perfectament “identificats” i separats, fins i tot en el darrer recorregut es privilegiaria la iniciació al català.

Obrim els ulls

A la reentrada, però, malauradament la realitat ha donat la raó als més pessimistes: el recorregut Català de la nova Llicenciatura Estudis Transfronterers i Catalans (ETC), presenta un programa amb 94 hores menys de llengua i literatura (24h menys de llengua i 70h menys de literatura catalanes) i en canvi 92h de Turisme, obligatòries i en francès, i 60h d’Estudis Europeus, que si abans eren optatives o específiques per als estudiants del recorregut “Espai Català”, ara passen a ser obligatòries i més de la meitat de les hores, si no totes, en francès. Tot plegat resulta desconcertant, sobretot si tenim en compte que en el darrer dictamen fet per l’Agence d’Evaluation de la Recherche et de l’Enseignement Supérieur (AERES) es va insistir sobre la necessitat de reforçar els ensenyaments de llengua per poder millorar el nivell de formació i reeixida. Recomanació que el març d’enguany la DGESIP (Direction Générale pour l’Enseignement Supérieur et l’Insertion Professionnelle) repetia de cara a la renovació del contracte quadriennal 2011-2014.

En conclusió

Es comença a albirar una resposta clara a les preguntes que aleshores la societat catalana de Catalunya Nord es plantejava: la normalitat lingüística es trenca i no per cap dictamen ministerial, la “catalanitat” referent passa a ser una identitat turística, folkloritzada i regional, sigui per al Nord o per al Sud, la realitat dels aspectes lingüístics-culturals passen de la substitució del català pel francès, castellà i anglès, els contactes econòmics i geopolítics de les “relacions transfrontereres” es vehiculen per l’eix “franco-espanyol”, l’equilibri institucional intern del futur ICETT bascula cap una ineluctable annexió dels Estudis Catalans als Estudis Turístics.

Cristina Badosa

pel seu anti catalanisme i falta de professionalisme d’una periodista.

Aquesta vegada s’aprofita la mort d’un casteller, un fet commovedor, per a desinformar i acusar vergonyosament tot un sector de cultura popular sense haver fet la més mínima recerca.

Abans d’anar més lluny, vull sumar-me a la pinya que forma el món casteller a l’entorn de la família del Ramon Rovira en aquests moments tan dolorosos. No el coneixia el Ramon, però els castellers acostumem fer pinya, i fem pinya en els moments d’alegria, com de patiments.

A més del dolor que pot provocar la desaparició d’un familiar dels castells, s’afegeix la ràbia… ràbia a la lectura del següent article “Un casteller dans le coma”

La Joana Viusà, filla del gran patriota Manel Viusà, hi fa acusacions greus, injustes i mentideres.

Ja el títol ens informa que el casteller pateix un coma, la fotografia n’ensenya els funerals. Per quina raó?

i a sota escriu:

“La concurrence très vive que se livrent entre elles les plus de 60 “Colles”, transforme cette animation très populaire en Catalogne en un défi souvent risqué.”

S’ha informat la Joana Viusà de la realitat? Segurament no, la realitat és que si la concurrència és la base mateixa dels castells (sense concurrència l’activitat hauria segurament desaparegut), el nombre de caigudes de castells ha estat dividida per 2 els darrers anys, és a dir que els riscs han estat dividits també per dos. Això és degut a la feina feta per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, és a dir pel conjunt de les colles federades.

Més lluny afegeix:

“Depuis la mort d’une fillette en 2006, tombée sur la tête du haut du “castell”, le port d’un casque est obligatoire pour les mineurs.”

Dues mentides en una sola frase. El port del casc no és obligatori, no l’és i no l’ha estat mai però sí que totes les colles l’utilitzen, no per obligació, però sí per seny.

I l’ús del casc en una construcció va lligat a la posició que ocupa el casteller i no a la seua edat. És igual que el casteller sigui menor o major d’edat, el casc és recomanat pels components del pom de dalt. Un casteller menor d’edat al tronc no porta casc. La CCCC proposa cada any des de la seua creació Diades de prevencions de lesions, l’estudi del casc data de final dels anys 90, és iniciativa de la CCCC, doncs del món casteller, i en cap moment d’institucions que haurien reaccionat a fets per tan dolorosos que siguin els fets.

Si els castellers fossin com ho diu la Joana Viusà, persones que van sense eima a competir i fer construccions, costi el que costi, fa temps que no hi hauria més cap colla castellera en activitat.

Amb 15 anys de pràctica d’aquesta activitat he pogut veure tota mena de comportament, els castellers sem persones amb qualitats i defectes. He vist comportaments a risc, però aquests comportaments desemboquen ràpidament amb l’afebliment de la colla, veure la desaparició. Els castellers sem dones i homes, sem mainatges i gent gran, sem representatius de la societat.

Aquests que fem castells ho fem amb ganes de passar-nos-ho bé, acceptant els riscs a condició que siguin minimitzats. No hi ha cap colla castellera digna d’aquest nom que vagi a carregar castells, totes les colles anem amb la pretensió de descarregar els castells que portem a plaça.

Senyora Viusà no necessitem aquests atacs sense fonaments, deixeu aquests atacs als espanyolistes.

Ara fa dos anys amb l’anuncií de l’apagada de la televisió analògica a la Comunitat Autònoma de  Catalunya, des de Catalunya nord vam demanar que els dos canals de televisió que servien per a fer arribar C33 i TV3  fossin utilitzats  per a fer-nos arribar els diversos canals de la TDT catalana.

Ens ha calgut reivindicar fins al darrer moment abans de poder guardar un dels dos canals pel qual avui, a part del país podem rebre TV3, C33, el 3/24 i el K3.

L’altre canal s’havia quedar desert malgrat la demanda que era la nostra de voler rebre també canals com els d’esports o IB3.
Ja està, ens l’han robat! TVE utilitza el canal català per a passar 3 televisions en llengua castellana i ens falta encara molts canals de la televisió pública de Catalunya, i encara un bon tros de territori no recepciona o recepciona malament la TDT catalana

La imposició lingüística espanyola afecta també Catalunya nord, els espanyols ens imposen la seua llengua, a CATALUNYA NORD TAMBÉ!