Fa uns 40 anys vaig llegir el llibre “Cuando China despierte”, títol que parafrasejava la frase de Napoleó: “quan la Xina es desperti el món tremolarà”.
La setmana passada vaig tenir l’ocasió de participar en un dinar organitzat per la Cambra amb Eugenio Bregolat, català que ha estat en dues ocasions embaixador de l’estat a la Xina i que, segons diuen, tornara a esser-ho ben aviat.
La Xina ha estat noticia recentment perquè ha passat al Japó i és ja la segona economia del món. El seu ritme de creixement en aquests darrers 40 anys ha estat absolutament increible. I ho continua fent, malgrat la crisi.
Quan jo vaig llegir el llibre eren 800 milions; ara en són 1400, i això amb la política del fill unic.
Bregolat ho té clar: aquest serà el segle de la Xina, que trencarà els 500 anys d’hegemonia occidental.
Quina explicació de fons hi ha?: els xinesos només pensen que a treballar i a esser els líders en tot. Les universitats xineses treuen cada any tants enginyers com la suma de la resta de països del món. Senten autèntica fascinació per la tecnologia. En pocs anys, en el rànquing de les millors universitats n’hi haurà, entre les primeres, una bona quantitat de xineses.
Bregolat parla d’una societat viva, amb una força increible, amb unes ganes de fer i de treballar que no es poden comparar amb les del món occidental. I amb la creença, que porten als gens (heretada del mandarinat), que l’educació és el factor clau per l’ascens social.
La Xina s’ha despertat; com pot esser que nosaltres no ens n’adonem i continuem dormint?