Papers d'esports

Chepstow, al País de Gal·les, Dusseldorf, París i Nova York, són quatre ciutats lligades per sempre a l’atletisme català, ja que van ser els escenaris en què Carme Valero, en dues ocasions; Jordi Garcia i Pere Casacuberta es van coronar com els reis del cros mundial en les seves categories en el seu moment. Cap dels tres va poder repetir els èxits del cros en la pista, que és on s’acostumen a valorar més els títols, però les seves gestes sí que poden ser d’aquelles que es consideren irrepetibles, vist el domini que els atletes africans exerceixen en el cros mundial des de fa quasi 30 anys.

La primera de les quatre glorioses del cros català es va produir el 28 de febrer del 1976 al País de Gal·les, a Chepstow, on el mundial de cros arribava a la seva quarta edició. Carme Valero va arribar a Gal·les com una de les favorites. L’any anterior, a Rabat, havia estat tercera en una cursa en que va anar de menys a més i que se li va fer curta. En la seva quarta participació en un mundial (cinquena si ho englobem tot sota el nom de Cros de les Nacions, ja que va ser 31a el 1972 amb 16 anys), la vallesana estava disposada a mostrar tot el potencial que tenia malgrat els seus 20 anys. La cursa es va disputar sobre 4.800 metres en dues voltes al circuit i ben aviat va quedar clar que les millors eren, a més de Valero, la italiana Gabriella Dorio i les soviètiques Tatiana Kazankina i Giana Romanova, que es van destacar de la resta. Tot just entrar en la segona i darrera volta, Dorio es va quedar i Valero i Kazankina van començar una dura pugna de més d’un quilòmetre en què cap de les dues cedia. Fins que van arribar a una petita pujada en la qual Valero va respondre a l’ordre d’atacar que li va donar el seu entrenador Josep Molins i va despenjar Kazankina. La catalana va poder gaudir de la victòria, ja que va arribar amb 19 segons d’avantatge i va tenir temps de repartir petons al públic i tot. La italiana Dorio va ser tercera a 36 segons.

Cinc mesos després, Carme Valero i Tatiana Kazankina es van tornar a trobar en els Jocs Olímpics de Montreal. Van coincidir en la tercera eliminatòria dels 1.500 m. La soviètica va ser segona amb 4:12.10 i la catalana va ser vuitena amb 4:17.65 i va quedar eliminada. Kazankina, que el 28 de juny havia estat la primera dona en baixar dels quatre minuts en els 1.500 m (3:56.0) va marxar de Montreal amb l’or dels 800 i els 1.500 metres.

Diuen que el més difícil no és arribar sinó mantenir-se. Carme Valero ho va aconseguir i el 20 de març del 1977 va revalidar a Dusseldorf el títol mundial de cros. Les seves principals rivals van tornar a ser les soviètiques. Tatiana Kazankina no va anar a la cita però si una altra llegenda del mig fons mundial: Ludmila Bragina, la dona que va encetar el palmarès olímpic dels 1.500 m amb el seu triomf als Jocs de Munic el 1972 en què va batre tres cops el rècord mundial de la distància. També hi era la nord-americana Julie Brown, la campiona del 1975. Les favorites van anar plegades fins que Carme Valero va fer un canvi de ritme quan faltaven 1.200 metres que la va deixar sola al capdavant. Només Bragina la va seguir a certa distància, i encara que en algun moment va semblar que la soviètica l’atraparia, a Carme Valero encara li quedava un darrer canvi de ritme que li va assegurar el seu segon títol mundial. Bragina va ser segona a dos segons i les altres soviètiques van ser tercera, quarta i sisena. Aquesta va ser la darrera gran victòria de Carme Valero. Tenia 21 anys. Encara va ser desena en el mundial del 1978, però les lesions van truncar la seva carrera. L’any 1981 va tornar a guanyar l’estatal de cros, però va renunciar a anar al mundial que es va fer a Madrid. El 1986 va guanyar el seu vuitè i últim títol estatal de cros.

Si observem les atletes que Carme Valero va derrotar en el seus dos títols mundials veurem quin era el seu potencial. Tres de les atletes que la van acompanyar en el podi els anys 1976 i 1977 van guanyar els quatre títols olímpics dels 1.500 m des del 1972 al 1984. Bragina va guanyar el 1972, Kazankina el 1976 i el 1980 i la italiana Gabriella Dorio el 1984. Carme Valero només va ser olímpica el 1976. Els 1.500 metres se li feien curts a la pista i els 3.000 metres no van entrar en el programa olímpic fins el 1984.

El tercer títol mundial per al cros català va arribar el 9 de març del 1980, en la cursa que es va disputar en l’hipòdrom de Longchamp, a París. El barceloní Jordi Garcia, vuitè en el campionat del 1979, havia guanyat el cros de Lasarte, el campionat de Catalunya i el campionat estatal de la categoria júnior abans d’arribar a París. La cursa es va disputar sobre 7, 4 quilòmetres i el català va ser qui va trencar el grup en el tercer quilòmetre. Només el van seguir els soviètics Griaznov i Kiseliov, però una nova acceleració el va deixar sol al capdavant de la cursa. Garcia va passar uns moments dolents quan va tenir flat que li va fer perdre part de l’avantatge acumulada, però es va acabar imposant amb sis segons de marge sobre el soviètic Valeri Griaznov. El nord-americà Ed Eyestone va completar el podi. La victoria de Jordi Garcia va conduir l’equip espanyol al bronze per equips. El primer corredor africà de la cursa l’algerià Brahim Boudina en el lloc 17. Els atletes júniors d’Etiòpia no desembarcarien en el mundial fins a l’any 1982, i els de Kenya, el 1984 amb només un atleta i el 1985 amb un equip complert. Jordi Garcia va córrer quatre mundials de cros com a sènior (1981 al 1984), amb un 27è lloc el 1984 com a millor resultat.

La darrera plana d’or del cros català la va escriure l’osonenc Pere Casacuberta el 25 de març de l’any 1984 en l’hipòdrom de Meadowlands, a 15 quilòmetres de Nova York. Casacuberta va arribar al mundial amb els títols català i espanyol a la butxaca i una victoria de prestigi a Granollers. Els atletes d’Etiòpia, que havien guanyat els títols el 1982 i el 1983 eren els grans favorits. Van guanyar el títol per equips, però no l’individual. I això que ho van intentar i van portar el pes de la cursa amb Doju Tessema i Belaye Teshome marcant el ritme. A 1.500 m pel final, Tessema va fer el canvi de ritme que semblava que seria decisiu, però quan tothom es pensava que el domini africà continuaria, Casacuberta va seguir enganxat a l’etíop i el va passar quan faltaven 20 metres pel final. Dos segons van separar Casacuberta de Tessema en la línia d’arribada. Dos segons que van desfermar l’eufòria a Vic, que li va fer una rebuda històrica al seu atleta. Casacuberta, que no mantenia bones relacions amb la federació espanyola d’atletisme, va manifestar en la seva arribada a l’aeroport del Prat: «a alguns els haurà caigut malament que hagi guanyat, però s’hauran d’aguantar». El novembre del 2007, la federació espanyola d’atletisme va editar el llibre «Historia del campo a través en España» fet per l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme. En la portada hi ha quatre fotos. L’atletisme espanyol ha tingut tres campions del món de cros (Carme Valero, Jordi Garcia i Pere Casacuberta) i un vencedor del Cros de les Nacions -predecessor del mundial- (Francisco Aritmendi, 1964). Doncs a les quatre fotos hi surten Aritmendi, Valero, Garcia i Mariano Haro -tres cops segon en el mundial i una en el cros de les Nacions-. Casacuberta no hi és. Tampoc hi és en les dues fotos de la contraportada, on apareixen Antonio Prieto i Juan Carlos de la Ossa.
Pere Casacuberta no va tenir oportunitat d’intentar fer com a sènior el que havia aconseguit de júnior. L’octubre del 1984 va patir un accident en la fàbrica d’embotits Tarradellas on treballava. Una vagoneta de transport interior d’embotits li va caure a sobre i va patir fractures en la cama i el braç drets. Tot i que es va recuperar de les lesions i va tornar a córrer ja no va tornar a tenir el nivell que el va portar a ser campió del món júnior de cros. El darrer campió del món europeu, encara avui, 25 anys després.

Aquests èxits catalans van ser fruit de la qualitat i el treball dels seus protagonistes en una dura especialitat molt arrelada a Catalunya. Malgrat haver passat per diversos períodes de crisi, actualment el cros cobreix gairebé tots els caps de setmana des del novembre fins al març. De fet, el campionat de Catalunya és la competició més antiga de les que es disputen a l’Estat espanyol. La primera edició del campionat de Catalunya de cros es va disputar el 9 de gener del 1916 a Vallvidrera i la va guanyar Pere Prat, un corredor que va ser molt popular en una època en què les curses a peu eren molt seguides. Quasi un mes després, el 6 de febrer del 1916, Pere Prat també va guanyar el primer campionat estatal que es va disputar a Madrid. El campionat estatal ha complert aquest any la 91a edició, dues més que el català, ja que aquest no es va disputar els anys 1918 i 1919 per culpa d’una crisi per la qual va passar la federació catalana. Cap de les dues competicions no es va fer els anys 1937, 1938 i 1939, a causa de la guerra civil espanyola.

Que el campionat de Catalunya sigui més antic que el d’Espanya és quelcom que, històricament, no ha caigut gaire bé més enllà de l’Ebre. En el libre de la federació espanyola esmentat abans, expliquen d’una manera si més no curiosa que el campionat de Catalunya es comencés a disputar abans que el d’Espanya. De fet, ho expliquen al revès. Després de narrar com va anar aquell primer campionat espanyol del febrer del 1916, escriuen: «Los ecos del Campeonato de España llegaron hasta diversas partes de nuestro país y esto propició que rápidamente surgieran diversos campeonatos regionales. Incluso Cataluña ya habia celebrado el suyo con anterioridad a la disputa del Nacional, concretamente el 9 de enero en Vallvidrera». L’eco, al revés.

Seria difícil trobar una cosa més segura en el món de l’esport que apostar que un atleta nascut a Àfrica guanyarà el campionat mundial de cros que es disputa diumenge a Amman (Jordània). El campionat del món de cros es va encetar el 1973. A Amman arriba, per tant, a la 37ª edició i els atletes nascuts a Àfrica han guanyat 25 dels 36 títols absoluts masculins que s’han posat en joc. El domini dels africans és encara més aclaparador si tenim en compte que Kenya i Etiòpia, les dues grans potencies del fons mundial, no es van incorporar al mundial de cros fins el 1981. Del 1981 ençà, els africans han conquerit 25 dels 28 títols que s’han disputat. Utilitzo l’expressió «nascut a Àfrica» o «africà» en comptes de «país africà», perquè els anys 2000 i 2001 el títol el va guanyar Mohammed Mourhit, que representava a Bèlgica, però era un marroquí que havia aconseguit la nacionalització del seu nou país el 1997.
Aquest domini africà en el mundial de cros va començar a Madrid, al campionat que el 1981 es va fer a l’hipòdrom de la Zarzuela, tot i que aquell títol va ser per al nord-americà Craig Virgin. Aquell any va ser el primer que Etiòpia i Kenya van enviar equips al mundial, i si no hagués estat perquè l’entrenador d’Etiòpia va confondre els seus atletes, que van esprintar una volta abans del final, quedant la majoria d’ells absolutament fora de combat, també haurien guanyat el títol individual a més del d’equips. Kenya va ser tercera.
Fins aquella cursa de Madrid, Àfrica no havia destacat en el mundial de cros i tampoc no gaire en el Cros de les Nacions, el predecessor de l’actual campionat. El Cros de les Nacions es va començar a disputar el 1903 a Escòcia amb atletes d’Anglaterra, Escòcia, el País de Gal·les i Irlanda. El 1907 s’hi va incorporar França, el 1923 ho va fer Bèlgica i el 1929, Itàlia, Luxemburg, Espanya i Suïssa. El primer país africà que hi va participar va ser Tunísia, el 1958, i el 1960 el marroquí Rhadi Ben Abdesselem va obtenir el primer títol per a un africà. Aquest atleta va ser segon a la marató dels Jocs de Roma, darrere Abebe Bikila. El 1966 va guanyar un altre marroquí, Assou El Gazhi, i el 1968, Mohamed Gammoudi, de Tunísia.
De fet, però, el primer atleta nascut a Àfrica que va guanyar el Cros de les Nacions va ser Alain Mimoun, nascut a Algèria i que, representant França, va imposar-se a les edicions del 1949, 1952, 1954 i 1956. Aquesta presència amb comptagotes dels corredors del Magrib no anava acompanyada dels de l’Àfrica negra, tot i que els kenyans i els etíops van guanyar medalles en diferents curses de fons dels Jocs Olímpics del 1964, el 1968 i el 1972. El cros, l’especialitat atlètica més natural, que no té més instal·lació que l’indret per on es corre, el terreny en el qual kenyans i etíops s’entrenaven al seu país per després passar a fer-ho a la pista, estava deixat de banda com a competició en aquests països. Fins a Madrid. Des del 1981, només els esmentats Virgin i Mourhit i el portuguès Carlos Lopes (1984 i 1985) han estat capaços de derrotar els africans en el mundial.
Si mirem el passaport dels campions, els atletes dels països Africans han guanyat 23 títols, per 11 els europeus i 2 els Americans. En la competició per equips, Kenya I Etiòpia s’han repartit tots els títols des del 1981. En total, 28 per a ells i 8 per a la resta del món.
Per mirar de trencar aquest domini africà, la federació internacional d’atletisme va crear l’any 1998 el que van anomenar cros curt. La idea era atraure cap al cros als corredors que feien 1.500 m, 3.000 m obstacles o 5.000 m en la pista i fer el campionat més atractiu. No va funcionar. La novetat va durar nou anys, els atletes no van respondre a les expectatives de la federació i els atletes africans van guanyar tots els títols individuals i per equips. Els cinc doblets consecutius de Kenenisa Bekele (llarg i curt en la mateixa edició) del 2002 al 2006, que van fer més gran al corredor, van acabar de decidir la IAAF a oblidar-se del cros curt.
Dels 90 títols mundials, entre individuals i per equips que s’han posat en joc des del 1973 en la categoria absoluta masculina, 69 han estat per a africans (44 per a Kenya, 22 per a Etiòpia, 2 per al Marroc i un per a Eritrea). De les 270 medalles, els africans n’han guanyat 181.
El domini dels africans en la categoria femenina no és tant aclaparador com en la femenina però ja acumulen 10 dels 36 títols individuals, 8 de 9 en el cros curt, 17 per equips en el cros llarg i set en el curt. Les atletes dels països europeus han guanyat 21 títols, per 4 les americanes i 1 per a Oceania. Les atletes africanes han guanyat tots els títols per equips que s’han disputat des de l’any 2001 i tots els individuals des del 2005, tot I que cal precisar que l’any 2007 la campiona va ser Lorna Kiplagat, una kenyana que defensava els colors d’Holanda. Si els equips masculins de Kenya i Etiòpia no es van incorporar al mundial fins l’any 1981, els equips femenins no ho van fer fins el 1988. L’any 1991 Derartu Tulu (Etiòpia) va ser subcampiona i la primera campiona va ser la kenyana Hellen Chepnego el 1994. El primer títol pet equips el va guanyar Kenya el 1991. Malgrat el retard en incorporar-se al campionat, Etiòpia i Kenya manen en el medaller conjunt femení, amb 29 títols i 62 medalles per a Etiòpia i 13 i 43 per a Kenya.
A la categoria júnior el domini africà és encara més gran. Porten guanyats 24 títols individuals i 27 per equips de forma consecutiva. L’últim atleta no nascut a Àfrica que va guanyar un títol mundial júnior de cros va ser l’osonenc Pere Casacuberta l’any 1984. Casacuberta va trencar una ratxa de tres títols africans que havia començat el 1981. El 1980 havia guanyat el títol un altre català, Jordi Garcia. Des del 1980, per tant, el mundial de cros és, si se’m permet l’exageració, cosa d’africans … i de catalans. En la categoria femenina, la cursa júnior es va instaurar el 1989. Dels 20 títol que s’han disputat, les corredores africanes n’han guanyat 16, els 13 últims de forma consecutiva. Per equips, Kenya i Etiòpia han guanyat tots els títols. Aquí cal esmentar els dubtes que sempre genera la veritable edat dels africans, ja que en aquests països els nens no se solen inscriure en el mateix moment en què neixen. Aquest fet, en competicions amb límit d’edat, pot esdevenir important.

La comissió d’economia del Congrés de Diputats va refusar dimarts una proposició no de llei del diputat d’Iniciativa Joan Herrera, en la qual proposava que els esportistes amb residència en paradisos fiscals no poguessin representar Espanya en les competicions internacionals. Herrera també demanava que s’establís un cens permanent d’esportistes de nacionalitat espanyola que no tinguin fixada la seva residència a Espanya i que es fessin actuacions fiscals per verificar la seva residència real. No cal dir que la proposta va ser refusada tant pel PSOE com pel PP.
A mi tant me fa que els esportistes que no paguen els seus impostos puguin formar part de les seleccions espanyoles. El que m’emprenya és que hi hagi esportistes –o gent de la professió que sigui– que no paguin el que els pertoca. Un dels arguments del PP per oposar-se a la proposta d’Herrera va ser que, en tot cas, no s’haurien d’investigar només els esportistes, sinó també, per exemple, els artistes. Des del PSOE es va dir que la preocupació pel frau fiscal ha de ser extensiva a qualsevol ciutadà i no només a un col•lectiu concret. Doncs jo em pensava que tot això ja es feia. Que des de fa molts i molts anys –quasi tants com fa que gaudim d’aquesta beneïda democràcia espanyola que és l’enveja de mig món i part de l’altre– es vetllava perquè tothom, especialment els que tenen més diners, no defraudessin Hisenda. Digueu-me innocent, però no és escandalós que davant una petició com la d’Herrera s’argumenti que no es pot vigilar un grup en concret? Si Hisenda fes la seva feina com cal, Herrera no hauria presentat mai la seva proposta.
El que no acabo d’entendre de la petició d’Iniciativa és el càstig a aplicar als esportistes infractors: no poder representar Espanya. Als vailets que no es porten bé se’ls castiga deixant-los un temps sense allò que més volen. Herrera ens està dient que el màxim càstig que es pot aplicar a un esportista és no poder vestir els sagrats colors de la roja? Amb aquest xantatge pensava obtenir resultats? Tot el que està passant a Euskadi confirma allò que no hi ha res més semblant a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista espanyol d’esquerres. La part del càstig de la proposta d’Herrera la podrien signar tant el PSOE com el PP –i Ciutadans i la Rosa Díez, és clar–, per als quals representar Espanya és el màxim honor que es pot tenir, però Iniciativa?
Els esportistes, a pagar com tothom. I que defensin els colors que vulguin o puguin. M’importa un rave si aquest o l’altre –que cadascú posi els noms que vulgui– van de vermell o no. Em pensava que a Iniciativa, partit català, també.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 de març del 2009)

Les empreses que formen part del programa olímpic de patrocini, el TOP, tenen molts de drets, entre ells el de l’exclusivitat en el seu sector, en els Jocs Olímpics. També tenen però, alguns deures. El principal, que no hi pot haver publicitat dintre dels recintes on es disputen les competicions. Les multinacionals destinen molts i molts milions als Jocs i sempre volen més i més, la qual cosa ha provocat diversos conflictes entre les empreses i el Comitè Olímpic Internacional (COI). Hi ha situacions que han passat quasi desapercebudes i d’altres que tothom va poder veure en el seu moment.
La més espectacular d’aquestes situacions incòmodes per al COI en la seva lluita per mantenir verge de publicitat els escenaris olímpics es va produir en la cerimònia d’inauguració dels Jocs d’Atlanta del 1996 i va tenir McDonald’s de protagonista. L’estadi d’Atlanta tenia una part oberta elevada amb una rampa de baixada fins al nivell de la pista d’atletisme per la qual entraven els equips en la desfilada inaugural. Això, d’entrada, va fer que la desfilada fos un desastre des de l’inici, ja que no hi va haver manera que els esportistes mantinguessin quelcom semblant a una formació. Hi va haver un problema molt més greu provocat per aquest espai obert. En línia recta amb l’orifici estava situat el restaurant McDonald’s que hi havia a la vila olímpica i quan va començar la desfilada, el logotip de l’empresa de menjar ràpid, conegut a qualsevol indret del món, apareixia com a fons dels diferents equips que baixaven per la rampa. Es tractava de la primera desfilada olímpica patrocinada? O una ensarronada de part de la multinacional, que ja va patrocinar els Jocs de Montreal el 1976 i que entraria en el programa TOP el 1997? Michael Payne, que va ser el primer director de màrqueting del COI i que va ocupar el càrrec durant 21 anys, narra en el seu llibre «Oro olímpico» (Lid Editorial, 2008) com va viure l’afer. Payne explica que just quan acabava de començar la desfilada va rebre una trucada del cap de protecció de marca que li va dir. «Que se suposa que hem de fer amb el cartell de McDonald’s?». Payne, que no tenia un bon camp visual des de la seva posició, va haver de córrer per l’estadi per veure amb els seus ulls com els esportistes desfilaven «escortats» pel cartell de McDonald’s. Ell sabia que era del restaurant de la vila olímpica, però per la televisió semblava un anunci penjat en el mateix estadi. Payne explica que va trucar a la directora de la vila olímpica, Julie Osborne, i l’hi va dir que anés a apagar els llums del cartell. Osborne va arribar al restaurant quan els esportistes de Cambodja baixaven per la rampa. No hi havia ningú. Payne li va ordenar que forcés la porta. Mentrestant, els esportistes de Dinamarca ja desfilaven i no hi havia manera que les càmeres de televisió evitessin el cartell. Osborne li va dir a Payne que la detindrien si forçava la porta i aquest li va respondre:» Ens detindran a tots si no apaguem aquest cartell immediatament». D’aquesta manera, un directiu del COI (Julie Osborne) va acabar forçant la porta d’un restaurant d’una de les seves empreses col·laboradores (McDonald’s). Al final de la cerimònia, Payne es va trobar amb els directius de McDonald’s i va demanar «disculpes» per haver entrar en el restaurant. No hi va haver manera de descobrir com va ser que el cartell del restaurant havia pujat més amunt del que estava sempre i havia quedat ben enquadrat en el forat de l’estadi per on començava la desfilada olímpica.

Foto: Getty Images.

Manel Estiarte acaba de publicar un llibre, “Todos mis hermanos” (Plataforma Editorial, 2009), en què repassa la seva vida personal i esportiva que el va portar a ser un dels millors jugadors de waterpolo de tots els temps, campió olímpic i mundial. Encara no he tingut ocasió de llegir-lo, però si fem cas a les cròniques de l’acte de la presentació, val molt i molt la pena endinsar-se en el que ens explica un home que va ser sis cops olímpics, que va formar part del reduït i selecte club que és el Comitè Olímpic Internacional (COI) i que ara és en un altre equip reduït i selecte, el que dirigit per Josep Guardiola vol tornar a portar el Barça fins al cim del futbol mundial. Estiarte ha tocat la glòria i la tragèdia tant en el món de l’esport com en la seva vida personal. El llibre del seu company en la selecció espanyola de waterpolo, Pedro Garcia, “Mañana lo dejo” (Bresca Editorial, 2008) va ser una dura aproximació al que pot arribar a portar la dedicació en cos i ànima a l’esport d’alta competició i la evasió que l’autor va buscar en les drogues. Un altre dels components d’aquella selecció, Jesús Rollán, no va tenir temps d’escriure les seves vivències. Ara Estiarte completa el cercle. Només un però, Manel. Tindrem versió en català de les vivències d’un noi de Manresa que va arribar al cim del món? O ens hem de conformar en llegir la traducció de les teves paraules a una llengua que ni és la teva ni la nostre? Ja sé que la iniciativa és de Plataforma Editorial., empresa amb seu a Barcelona, i que qui paga mana, però se’m farà estrany llegir en castellà moltes coses que durant els darrers 30 anys hem viscut en català. Serà la part de ficció d’una obra de no-ficció.

El Comitè Olímpic Internacional (COI) afronta la setmana vinent (25 a 27 de març) a Denver una reunió de la seva comissió executiva en la qual haurà d’afrontar un dels principals problemes que arrossega des de fa temps i que ara, en temps de crisi, fa encara més urgent solucionar-ho: el repartiment dels beneficis que generen els Jocs Olímpics. Ja fa anys que el COI va deixar establert que el 92 per cent dels beneficis es repartien entre els diferents membres del Moviment Olímpics (comitès olímpics nacionals, comitès organitzadors i federacions internacionals) i que el 8 per cent restant se’l quedava ell per a les seves despeses de funcionament.
El COI genera ingressos a través de sis grans programes: drets de televisió i nous mitjans; el programa de patrocini TOP; el programa de proveïdors oficials i de venda de llicències olímpiques; els programes nacionals de patrocini, la venda d’entrades i la venda de llicències en el país hoste. Així, el COI va recaptar 3.770 milions de dòlars en el període 1997-2000 i 4.189 milions de dòlars en el període 2001-2004. Els ingressos per televisió van aportar la major part amb 1.845 milions entre els anys 1997 i 2000 i 2.232 milions entre els anys 2001 i 2004. El repartiment dels ingressos del programa TOP són del 50 per cent entre els comitès organitzadors dels Jocs d’estiu i hivern i el moviment olímpic, mentre que el que generen els drets de ràdio i televisió són del 51 per cent al moviment olímpic i el 49 per cent als comitès organitzadors.
Els comitès olímpics nacionals es van repartir 86,6 milions de dòlars entre 1989 i 1992, 137,9 entre 1993 i 1996, 211,7 entre 1997 i 2000 i 319,5 milions de dòlars en el període 2001-2004. Pel que a les federacions internacionals d’esports olímpics -28 d’estiu i 7 d’hivern-, el repartiment es fa després de cada edició dels Jocs Olímpics. El 1992, després dels Jocs de Barcelona, es van repartir 37,6 milions de dòlars. Després del d’Atenes les d’estiu es van repartir 254 milions.
Unes quantitats interessants que fan que tothom vulgui ser als Jocs. El problema està en què ja fa molt de temps que els comitès olímpics nacionals no estan d’acord en com es reparteix la part que els correspon a ells. Perquè el repartiment no es fa a parts iguals, sinó en base a una acords que es van signar l’any 1985, que es van confirmar el 1996 i que determinen que el comitè olímpic dels Estats Units (USOC) ha de rebre el 20 per cent dels drets de màrqueting del COI i el 12,5 per cent dels drets que generen les cadenes de televisió dels Estats Units. Tradüit en diners, això significa que en el període 2009-2012 en què ens trobem ara, l’USOC hauria de rebre 315 milions de dòlars. Més que tota la resta de comitès plegats, perquè en les xifres esmentades abans (37,6 milions el 1992 i 254 el 2004) no s’hi inclouen les quantitats que rep l’USOC ni les que reben els comitès olímpic dels països que son seu dels diferents Jocs.
Evidentment, els comitès nacionals de la resta del món no hi estan d’acord I Jacques Rogge ja fa quatre anys que intenta, fins ara sense sort, convèncer a l’USOC que han de renegociar l’acord que el seu predecessor Joan Antoni Samaranch va signar l’any 1985 quan es va crear el programa TOP. Els americans han defensat sempre que la major part dels diners que rep el COI venen d’empreses del seu país, tant pel que fa als patrocinadors com pels drets de televisió, i que és lògic que ells s’emportin el major benefici. El TOP 7 que anirà fins els Jocs de Londres del 2012 està format per aquestes nou empreses: Coca Cola, Acer, Atos Origin, General Electrics, McDonald’s, Omega, Panasonic, Samsung i Visa.
Aquesta intransigència de l’USOC està generant una evident animadversió de diferents membres del COI cap a la candidatura de Chicago per als Jocs d’estiu del 2016. Alguns fins i tot han manifestat obertament que no volen saber res de Chicago com a seu olímpica mentre no es renegociïn els acords signats per Samaranch. L’USOC té nou president des del passat mes d’octubre, quan l’empresari Larry Probst va substituir Peter Ueberroth. Ueberroth va ser el responsable del comitè organitzador dels Jocs del 1984, el primer privat de la història, i l’èxit econòmic del qual va obrir una nova etapa en l’olimpisme, la de la comercialització. Ueberroth continua en el comitè executiu de l’USOC en el qual hi ha dos membres que també ho són del COI, Anita de Frantz i James Easton i un que ho havia estat en representació dels esportistes: Bob Ctvrtilk.

Les 24 hores que van anar del 4-0 d’Anfield al 5-2 del Camp Nou van ser unes 24 hores molt i molt estranyes. Els aficionats del Barça van/vam gaudir de valent amb la desfeta, humiliació, pallissa … que va rebre el Real Madrid a Liverpool, però el fet que el conjunt de Guardiola encara hagués de jugar contra l’Olympique de Lió i, per tant, tenir el risc de quedar també fora de la Lliga de Campions va fer contenir molt els sentiments. Aquest és el destí dels culers. Ni tan sols es pot gaudir plenament d’un 4-0 a l’etern rival. I a sobre, el Barça, després de posar-se també 4-0, però a favor, va tenir uns minuts d’aquells tontos i va deixar que el Lió fes dos gols. Amb el 4-2, els nervis van tornar a molts culers. «Si fan el 4-3, estarem a un gol de l’eliminació», «No vull ni pensar en les portades de demà dels diaris de Madrid si ens remunten aquests francesos». Aquestes i altres frases es van sentir dimecres a la nit a la redacció, Només el 5-2 va esvair els dubtes. Llavors es va poder gaudir del 4-0 i del 5-2. Tot de cop. Sense complexos, sense reserves, sense pensar en res més que en la gran diferència de futbol que havien demostrat els dos únics aspirants a guanyar la lliga de futbol espanyola. El cangueli, el cagòmetre i altres expressions que qualifiquen els seus creadors, s’apliquen ara a allà on van sortir. Fins quan? Ara torna la lliga. El Barça ofereix moltes més garanties que el Madrid. No hi ha motiu per perdre la confiança. I els que ho van fer, ben tornats. Els partits van tant seguits que no hi pausa. A veure com estan les coses diumenge a la nit.

La selecció espanyola d’atletisme ha guanyat cinc medalles -quatre plates i un bronze- en el campionat d’Europa d’atletisme en pista coberta que es va disputar el cap de setmana passat a Torí (Itàlia). Un resultat que ha estat qualificat de decebedor tant pels mitjans espanyols com pels responsables de l’esport espanyol. Un resultat però, que significa l’estrena de l’esport espanyol en els campionats del món i d’Europa en aquest any 2009. Des de l’1 de gener i fins diumenge passat, s’han disputat 19 campionats del món i 10 campionats d’Europa de categoria absoluta en 16 esports diferents -la majoria, òbviament, esports de neu i gel, que per això estem en l’època de l’any en que estem-. Doncs fins que no ha arribat aquest campionat d’Europa d’atletisme en pista coberta, cap esportista espanyol havia pujat a cap podi en tots aquests campionats. I a Torí els espanyols no han guanyat cap medalla d’or, per la qual cosa continuen sense guanyar cap títol mundial o continental quan ja s’han repartit 165 medalles d’or. El 6 de febrer passat, vaig fer un article a El 9 Esportiu titulat «Posar aigua al vi» en el qual repassava els mundials i europeus que s’havien fet durant el mes de gener, el mes en què Rafa Nadal havia guanyat l’obert d’Austràlia. No cal recordar que en aquell moment el balanç era de «Zero patarero», però tot i això Jaime Lissavetzky no s’estava de dir que l’any 2009 seria la continuació dels èxits del 2008. Ara aquestes primeres i, pel que sembla, decebedores medalles en l’atletisme, coincideixen en el temps amb la victoria d’Espanya sobre Sèrbia en els vuitens de final de la copa Davis -o sigui, que hi ha set equips que han fet el mateix que Nadal i els seus companys- i amb el domini d’Alberto Contador en la París-Niça. I tenim a tocar el mundial de fórmula 1. O sigui, que no hi ha motiu de preocupació. Tal i com deia el 6 de febrer, ja arribaran els èxits de l’esport espanyol, però de la mateixa manera que arribaran, no es pot negar que l’esport espanyol no pinta res en els esports de neu i gel -i en molts altres, ja ho anirem veient durant l’any-. Les dades no menteixen. Ja sé que a ningú li agrada reconèixer les coses que no funcionen, però jo continuo esperant alguna paraula dels responsables de l’esport espanyol -govern, comitè olímpic- sobre les debilitats d’un sistema basat en els esports mediàtics -que donen molt i molt rendiment- i cada quatre anys, en els Jocs Olímpics. Aquestes paraules no arriben. Tot és eufòria i ignorància. El problema immediat que té aquest sistema és que l’any vinent és any olímpic en els esports d’hivern. Justament aquells en els quals els esportistes espanyols, ara mateix, pinten ben poca cosa. A veure que passa i que diuen d’aquí un any quan arribi l’hora d’anar a Vancouver. A veure si els joves -Queralt Castellet- han continuat millorant, si Maria José Rienda no està lesionada i si el consell de ministres aprova alguna nacionalització de darrera hora de l’estil Johan Muehlegg.

El pla ADO de preparació dels olímpics espanyols per als Jocs Olímpics del 2012 disposarà de 51,3 milions d’euros. Ahir es van presentar les xifres del nou pla, que disposarà de menys diners d’entrada que el pla per als Jocs del 2008 –54 milions–, tot i que al final del cicle es va arribar als 63,1 milions. La crisi ha arribat, doncs, a l’esport olímpic espanyol? Segons com es miri. Les aportacions al pla ADO vénen d’empreses i de RTVE. Les empreses hi aportaran 35,3 milions, 10 milions més del que van posar per a Pequín, i RVTE hi invertirà 16 milions, 12 milions menys que en l’últim pla. El pla ADO no disposa d’aportacions directes de l’Estat, tot i que sempre, d’una manera o altra, part dels diners dels contribuents acaba anant a parar a la preparació dels esportistes. Aquesta vegada més que en l’últim pla, ja que el govern espanyol va aprovar fa uns mesos un instrument fiscal segons el qual les empreses del pla de Londres 2012 podran recuperar el 90% dels seus ingressos en publicitat. Les empreses que formen part, ara mateix, del pla ADO són Coca-Cola, El Corte Inglés, Endesa, «la Caixa», Leche Pascual, Loterías y Apuestas del Estado, Repsol i Telefónica –hi aportaran 3,45 milions cadascuna– i Allianz, Caja Madrid, Campofrío, Correos, Damm, Globalia i Nutrexpa –hi aportaran 1,1 milions–. Esmento els noms per si alguna empresa es deslocalitza o fa algun ERO en els pròxims anys.
El pla ADO és la base del miracle de l’esport espanyol des dels Jocs de Barcelona. Es pot explicar amb paraules molt maques i amb moltes filosofies, però tot es pot reduir a una paraula: diners. Els esportistes reben beques i ajudes que els permeten dedicar-se professionalment a l’esport –cosa diferent de ser professional d’un esport– i ja se sap que la combinació de condicions –físiques i mentals–, entrenament i dedicació, surten els bons esportistes i d’entre ells, els grans campions. Aquí i al Vietnam. No hi ha gran diferència entre els esportistes d’estat dels països de l’òrbita soviètica dels anys cinquanta als vuitanta del segle passat i els actuals esportistes d’estat i d’empresa d’arreu del món. Aquells obtenien ascensos en la seva carrera militar, habitatge i cotxe. Els d’ara, un sou, que la immensa majoria dels treballadors voldrien, per dedicar-se exclusivament a fer esport. Tant en un cas com en l’altre, la inversió es retorna en medalles. És clar que un lampista o un periodista es pot dedicar a la seva feina –si un ERO no ho impedeix– fins que es jubila i la vida laboral de l’esportista té data de caducitat. Què és el que cal fer amb aquests esportistes és una altra història.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de març del 2009)

El Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) ha rebutjat la reclamació del Comitè Olímpic de les Antilles Holandeses contra la desqualificació del velocista Churandy Martina els 200 metres de la final olímpica de Pequín en què Martina havia guanyat la medalla de plata i ha confirmat que les medalles de plata i bronze, rere Usain Bolt, són per a Shawn Crawford i Walter Dix. Martina i Wallace Spearmon, segon i tercer en la cursa en què Bolt va batre el rècord mundial de Michael Johnson, van ser desqualificats per haver trepitjat la línia del carrer del costat. Inicialment, només va ser desqualificat Spearmon, però l’equip dels Estats Units va reclamar contra Martina i l’atleta de les Antilles Holandeses també va ser desqualificat. Ara el jutge únic del TAS, l’italià Luigi Fumagalli, ha sentenciat que la decisió que es va prendre a Pequín va ser correcte. Churandy Martina no figurarà entre els medallistes dels 200 m dels Jocs del 2008 i, per tant, no té cap medalla olímpica en el seu palmarès. Això és el que diu ara la justícia del TAS i el que diran els llibres d’història i d’estadística, però la realitat és que Churandy Martina té en el seu poder la medalla de plata dels 200 m de Pequín des de pocs dies després del final dels Jocs. L’hi va donar Shawn Crawford, l’home que sí que figura en el palmarès, però que no vol la medalla perquè considera que les desqualificacions dels homes que van acabar segon i tercer la cursa van ser injustes. Martina i Crawford es van allotjar en el mateix hotel quan van participar en la reunió de Zuric, dies després de Pequín. Crawford va trucar a Martina i va dir-li que tenia un paquet a recepció: era la medalla. Martina no la volia, però la insistència i la sinceritat que va veure en l’actitud del nord-americà el van convèncer i la va acceptar. El mes de gener passat, Crawford va parlar del seu acte: “Si un tipus està 10 metres davant meu, m’és igual si està en el meu carrer o no. M’hauria guanyat de totes maneres i no va molestar a ningú durant la cursa”.