Papers d'esports

El 16 de juliol del 1980, a Moscou, just abans de l’inici dels Jocs Olímpics, Joan Antoni Samaranch va ser escollit president del Comitè Olímpic Internacional (COI). El dirigent barceloní va modernitzar un organisme ancorat en el temps, com si encara el dirigís el baró de Coubertin en el segle XIX. El COI ja fa molts anys que no tem pel seu futur, perquè és capaç de generar molts recursos, per a ell mateix i per a desenvolupar programes de solidaritat i de cooperació, i té un gran prestigi internacional, però al mateix temps ha desvirtuat totalment el que era fa més de 100 anys, tot i que encara mantenen que es tracta del mateix que va crear Coubertin. En el moment de plegar, l’estiu del 2001, Samaranch es va mostrar satisfet de tot el que havia fet tot i que va lamentar la feina inesperada que se li va girar en els dos darrers anys del seu mandat. La culpa? La corrupció detectada en la concessió dels Jocs d’hivern del 2002 a Salt Lake City. Samaranch va tornar a demostrar com, amb el suport adient, es pot capgirar qualsevol cosa i no es va estar de jutjar així la crisi de corrupció en un entrevista que li van fer amb motiu del seu comiat: «No diria que aquella crisi va ser benvinguda, però puc assegurar que tots aquells problemes que es van arreglar en uns dies no els hauríem afrontat sense la crisi. Es tractava que els membres del COI renunciessin a poders i privilegis, i així ho van fer.» Més o menys el que havia dit el desembre del 1999, a Lausana, en el discurs d’obertura de la 119a sessió del COI: «Tota crisi té un efecte positiu. Sense la crisi actual, el COI no hauria començat mai el programa massiu i fonamental de reformes que us demanem que aproveu.»
La corrupció va ser la gran taca final de Samaranch en el COI. Si els esportistes tenien el dopatge, els dirigents tenien la corrupció. Samaranch, però, va tornar a sortir-ne il·lès i, a sobre, va dirigir la renovació. Joan Antoni Samaranch va tornar a sobreviure. Com el 1970, quan va ser destituït de Delegado Nacional de Deportes i semblava que, amb 50 anys, ja no tenia futur, ni polític ni esportiu. Com el 1977, quan va haver de deixar la presidència de la Diputació de Barcelona, marcat pel franquisme, i va acabar d’ambaixador a la Unió Soviètica. Com el 1980, quan Espanya va estar a punt de boicotejar els Jocs de Moscou, on s’anava a triar el president del COI. Samaranch va aconseguir que Espanya hi participés, i va superar el boicot dels ambaixadors dels països occidentals agafant-se uns dies de vacances i anant als Jocs com a membre del COI i no com representant del govern espanyol. El Samaranch franquista reconvertit en demòcrata va acabar donant pas, en una altra tombarella del destí, al Samaranch apòstol de l’anticorrupció.
Samaranch va ser un personatge que es va reinventar constantment. Quan va plegar, a la plana web del COI es va penjar un extens balanç de la seva obra del 1980 al 2001. I també una biografia que era una mostra més d’aquesta reinvenció. Que el seu pas per l’aparell de l’Estat franquista fos tractat amb eufemismes –anomenar Parlament espanyol les corts franquistes és de molt mal gust– va en la línia d’aquell programa de TVE que van fer durant els Jocs de Sydney –Samaranch, olímpico genio– en què se’l qualificava de «catalán poco identificado con el régimen». En el resum dels anys de Samaranch al capdavant del COI, el boicot als Jocs de Los Angeles del 1984 no existia. Es va destacar que Lord Killanin no va poder evitar el boicot dels Estats Units a Moscou 80, però ni piu del de la URSS i els seus satèl·lits a Los Angeles.
El COI i l’olimpisme van canviar sota la direcció de Samaranch. El món també i aquí sí que el marquès no hi va tenir res a veure. Moltes de les coses que Samaranch va impulsar en el COI van anar paral·leles amb els canvis que hi van haver en el món tant en l’àmbit polític, com en l’econòmic o social. Samaranch sempre va tenir la gran virtut de ser al lloc adient en el moment adequat. No és ara qüestió de jutjar de manera absoluta tot el que va fer bé, o malament, Samaranch en el COI del 1980 al 2001, però hi ha coses que no es poden resistir, com ara desmitificar alguns fets. Seguint el guió del balanç del mandat de Samaranch que va fer el COI el 2001 i que titulava Els anys Samaranch (1980-2001), trobem que en el discurs que va fer en el Congrés Olímpic del 1981 va exposar els cinc grans eixos de la seva acció: reforçar la unitat del moviment olímpic, lluitar contra el dopatge i la discriminació, obrir els Jocs als millors esportistes i augmentar la participació femenina tant en el terreny esportiu com en el de l’administració. No es pot negar que Samaranch va complir el seu programa. Tot, però, va ser gràcies única i exclusivament a Samaranch, l’home que ho podia fer tot?
L’any 2001 el COI estava format per 199 comitès olímpics nacionals. El 1980 eren 149. Això es va presentar com la mundialització del fet olímpic i el reforçament de la seva unitat i un dels grans èxits de Samaranch. Sense els canvis polítics que hi van haver arreu del món a partir dels anys 80, amb la desintegració de l’URSS i de Iugoslàvia i la fi de l’apartheid a Sud-àfrica, l’any 2001 no hi haurien hagut 199 comitès olímpics. Ara mateix n’hi ha 205. Entre el 1980 i el 2001, 39 estats nous es van integrat a les Nacions Unides i 50, en el COI. Que potser va ser Samaranch i no Gorbatxov qui va facilitar la descomposició de l’URSS? Nelson Mandela va existir, o era Samaranch disfressat qui va portar Sud-àfrica a integrar-se en la comunitat internacional un cop va acabar el règim de l’apartheid? La Xina va tornar als Jocs el 1984, però va ser reconeguda pel COI de Lord Killanin el 1979.
Pel que fa a la lluita contra el dopatge, el COI va ser finalment capaç d’ajuntar les federacions internacionals i liderar la creació de l’Agència Mundial Antidopatge l’any 1999. Però els precedents ens fan pensar que, sense l’escàndol de dopatge del Tour del 1998, les coses haurien estat molt diferents. El COI va castigar Ben Johnson el 1988, però no va anar més enllà. Samaranch es va queixar en moltes ocasions de la soledat del COI en la lluita contra el dopatge, fet que en bona part és veritat, però és ben lícit que ens preguntem per què no va exercir el suposat lideratge de l’esport mundial que el COI s’ha atribuït sempre fins que la pressió de l’opinió pública, i d’aquells als qual el negoci podia anar a la baixa pel culpa del dopatge, va ser insuportable. No es pot negar la capacitat de reacció, una vegada més, que va tenir Samaranch, però ningú ens pot negar el dret a pensar que si no hi hagués hagut l’acció –el cas Festina en el Tour–, no hi hauria hagut la reacció –la conferència internacional antidopatge i la creació posterior de l’agència.
Dels anys de Samaranch en el COI també es va destacar que sota la seva presidència els Jocs es van obrir als millors esportistes, fossin professionals o no. Una altra veritat a mitges, perquè el torneig olímpic de futbol està limitat als jugadors sub-23 i els millors futbolistes del món no hi són presents. I si els millors esportistes del món van als Jocs és perquè, encara que en els Jocs no guanyin diners directament, són una plataforma per aconseguir grans contractes publicitaris i fer augmentar la seva cotització en les competicions en les quals sí que hi ha diners en joc.
Finalment, és evident que entre el 1980 i el 2001 va augmentar la participació femenina en l’olimpisme en tots els terrenys, tant de participació com en el mateix COI. Quan Samaranch va arribar a la presidència, no hi havia cap dona membre. El 1981 van entrar les dues primeres i el 1980 n’hi havia 17 entre 122. Una d’elles, Anita Defrantz, va aspirar, sense èxit, a ser la successora de Samaranch el 2001. Dir que la dona estava al marge del COI abans de Samaranch, però, tampoc no és del tot cert, encara que al president no li agradi recordar que l’any 1985 va acomiadar la francesa Monique Berlioux, que havia ocupat diversos càrrecs en el COI del 1967 al 1985 i que havia arribat a ser la directora general de l’organisme. Ho fes millor o pitjor, era una dona.
Quan Samaranch va plegar tot van ser lloances. Dintre i fora del COI. Només setze mesos després de la seva elecció, Jacques Rogge va haver d’enfrontar-se amb els problemes que el seu antecessor li havia deixat. Uns problemes que no és que sorgissin des del juliol del 2001 ençà, sinó que Samaranch no va afrontar perquè haurien trencat la seva imatge d’home de consens, de benefactor de la humanitat a través de l’esport. Durant el mandat de Samaranch tot va anar creixent. El gegantisme va arribar a l’excel·lència amb Samaranch. Els esports entraven, però cap en sortia. Com que no hi va haver cap acció que provoqués una reacció, ara és Rogge qui ha d’intentar aturar el gegantisme, qui ha de renovar el programa, qui ha crear un nou organigrama per racionalitzar la feina que es fa. Si hi ha tantes coses per canviar, deu ser que el llegat de Samaranch no va ser tan magnífic com ens van vendre. A posteriori, Samaranch ha explicat que el seu poder en el COI no era tan total com ens pensàvem i que hi va haver coses que volia fer i que no li van deixar fer.
A més de les crítiques sobre la mercantilització de l’esperit olímpic, de la corrupció, de l’amiguisme, de la tebiesa contra el dopatge… Des de Catalunya no podem oblidar que Samaranch ha de passar a la història com l’home que va tallar les aspiracions olímpiques del seu país, Catalunya. Perquè encara que sembla que ho hem oblidat, el COI va aprovar el 1996, just abans dels Jocs d’Atlanta, una modificació de la Carta Olímpica que impedeix que Catalunya i altres nacions sense estat puguin participar algun dia en els Jocs Olímpics. On deia que l’expressió país es referia a «tot país, estat, territori o part de territori que el COI consideri, a la seva absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic nacional que ha reconegut», ara diu que país significa «un estat independent reconegut per la comunitat internacional». La universalització dels Jocs, un dels grans èxits de la gestió Samaranch es va acabar a les portes de Catalunya. No cal dir que aquest és un dels fets positius que a Espanya s’ha destacat del llegat de Samaranch. El que costa més d’entendre són els constants homenatges que la UFEC, les federacions catalanes i l’administració esportiva catalana han estat fent aquests anys a Samaranch. Més que res, perquè no sembla gaire coherent que d’una banda es busqui el reconeixement internacional de l’esport català i, per l’altra, homenatgin l’home que ha tallat una d’aquestes vies, la presència de Catalunya en els Jocs Olímpics.
Els Jocs que Barcelona va organitzar el 1992 són, des del punt de vista català, la gran obra de Samaranch. Que el dirigent barceloní en va ser impulsor, vigilant, garant i tot el que es vulgui afegir està fora de tot dubte. Sense Samaranch en la presidència del COI els Jocs Olímpics no s’haurien fet mai a Barcelona? La capital de Catalunya encara estaria esperant, com Madrid? L’esport a Catalunya no comença ni acaba amb Samaranch. Des de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Delegación Nacional de Deportes va fer el que va poder, o li van deixar, per l’esport català, però la seva ambició des de sempre era l’olimpisme i el COI. A Catalunya l’esport ha estat cosa dels clubs, de la lluita personal de milers de persones durant dècades, en una estructura que encara és diferent de la que hi ha a l’Estat espanyol. L’ambició olímpica de Catalunya no comença en Samaranch i és menysprear la capacitat del país, des de tots els punts de vista, voler lligar el destí olímpic de Barcelona únicament i exclusiva a la persona de Samaranch. La Ciutat Comtal va tenir els Jocs perquè tots plegats van saber treballar-se els cardenals olímpics que havien de votar, segons tothom sense cap mena de relació amb els posteriors afers de corrupció, però també perquè tenien al darrere una candidatura ferma, capaç d’organitzar uns grans Jocs, tal com va quedar demostrat quasi sis anys més tard. Va ser una tasca i un èxit col·lectiu.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 d’agost del 2008)

L’endemà de l’elecció de Michael Morris, Lord Killanin, com a sisè president del Comitè Olímpic Internacional (COI), el periodista francès Gaston Meyer, un dels més grans especialistes en olimpisme, va escriure en el diari L’Équipe: «Es pot ben dir que, el dimarts 22 d’agost del 1972, marca, als nostre ulls, la data històrica de l’inici de la fi de l’olimpisme.» L’apocalíptica i errònia premonició del periodista francès no era per l’elecció de l’experiodista i productor de cinema irlandès com a president, sinó per les concessions que havia fet el COI acceptant l’exclusió de Rhodèsia dels Jocs de Munic. Meyer afegia en el seu article que, tal com anaven les coses, si la guerra del Vietnam no s’acabava aviat, algun dia el COI es trobaria sobre la taula la demanda d’exclusió dels Jocs dels Estats Units acusats de genocidi.
Potser el fet que Killanin va aconseguir la presidència en derrotar per 39 a 29 el francès Jean de Beaumont va influir en els ànims de Gaston Meyer, però en tot cas el periodista francès, si bé no la va encertar en què Munic 72 fos l’inici de la fi de l’olimpisme, sí que la va enxampar si el que volia dir és que començaven temps difícils per a l’olimpisme. A Munic, els Jocs van perdre definitivament la innocència quan el terrorisme va entrar a la vila olímpica –el 5 de setembre– i va començar una escalada de problemes polítics i de boicots que només la caiguda de la Unió Soviètica i la fi de la divisió del món en blocs polítics antagònics va fer acabar.
Michael Morris va cobrir la guerra entre el Japó i la Xina com a periodista i va desembarcar a Normandia el 1944 amb l’exèrcit britànic. Als 13 anys va heretar la baronia de Killanin del seu oncle, però era un títol sense fortuna personal. Irlandès nascut a Londres, va presidir el Comitè Olímpic d’Irlanda i va entrar en el COI el mateix any en què el seu predecessor, Avery Brundage, arribava a la presidència. Entre les seves ocupacions al marge de l’esport va destacar la de productor de cinema. Va produir dues pel·lícules al seu amic John Ford (Gideon’s day i Young Cassidy) i va ser un dels assessors de Ford durant el rodatge de The quiet man (‘L’home tranquil’), el 1952.
Les cròniques diuen que Lord Killanin era un home tranquil, però la seva curta encara que dura presidència en el COI va posar a prova la seva salut. Killanin va ser el primer president del COI que no només havia nascut en el segle XX, sinó que també ho havia fet després de la disputa dels primers Jocs de l’era moderna. I va estar a punt de ser el segon, després del comte de Baillet-Latour, que moria en l’exercici del càrrec, ja que durant la seva presidència va tenir un infart.
En l’època que Michael Morris va ser triat president, els presidents nous no començaven a exercir fins que s’acabaven els Jocs. O sigui, que el drama de Munic va ser cosa de Brundage –ell n’era vicepresident–, però Killanin es va estrenar a Montreal 76 amb el boicot dels països africans per culpa de la gira d’un equip de rugbi de Nova Zelanda a Sud-àfrica i l’enèsim conflicte entre les dues Xines. Joan Antoni Samaranch diu en les seves memòries que ell va aprendre molt del boicot del 1976, ja que va veure que cal negociar fins al final i mantenir sempre una porta oberta. Killanin i els seus companys –entre ells el mateix Samaranch, que el 1976 era vicepresident– no van poder evitar el boicot africà i es van veure atrapats per la disbauxa econòmica que la crisi del petroli que va esclatar el 1973 i les vagues dels obrers de la construcció van acabar provocant en el pressupost del 1976.
Quatre anys més tard van ser els Estats Units els que van boicotejar els Jocs de Moscou. Killanin va anar al Kremlin a demanar a Leonidas Breznev que fes totes les concessions possibles per neutralitzar el boicot, però tampoc va poder evitar que els Jocs es tornessin es disputar sense una part important de comitès. Moscou va ser el cant de cigne de Lord Killanin al capdavant del COI. Podia haver aspirat a un altre mandat, però els problemes de salut –tot i que només tenia 66 anys, una persona jove tractant-se del COI– i la turbulenta presidència que va tenir el van fer abandonar.
Un altre dels fracassos de Killanin va ser la seva intenció de despolititzar els Jocs. Durant la crisi del boicot del 1980 va manifestar la seva intenció de canviar algunes coses del protocol olímpic: «En el clima mundial actual, el COI reconeix la necessitat de despolititzar els Jocs. I això comprèn el protocol de les cerimònies, que serà reconsiderat per als pròxims Jocs.» Com que no va continuar, no ho va poder ni arribar a plantejar.
Durant el seu mandat, Killanin va posar moltes primeres pedres en qüestions en les quals el seu successor, Joan Antoni Samaranch, va basar la seva revolució: es va eliminar la paraula amateur de la Carta Olímpica (1974), va signar el contracte per fer uns Jocs «privats» a Los Angeles (1978), es va readmetre definitivament la Xina (1979) i va deixar sobre la taula les primeres propostes d’admissió de dones en el COI (1980).
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 d’agost del 2008)

Avery Brundage va marcar profundament l’olimpisme durant els 20 anys (1952 al 1972) que va ser president del Comitè Olímpic Internacional (COI) i va posar la llavor de qui ocuparia el càrrec vuit anys després que ell ho deixés i portaria l’olimpisme a una nova era: Joan Antoni Samaranch. Va ser Brundage, el 1966, qui va fer entrar Samaranch en el COI tot i que no a tenir dret d’acord a la Carta Olímpica. Samaranch afirma que quan li va preguntar per què ho havia fet, el nord-americà li va dir que perquè tenia clar que un dia ell seria president del COI.
Brundage va ser el primer president del COI que havia competit abans en uns Jocs Olímpics (1912). El seu mandat va estar ple de controvèrsies, com no podia ser de cap altra manera en un home que era absolutament intransigent en la defensa de l’amateurisme en els Jocs Olímpics, un fervent anticomunista, un apassionat defensor de la separació de l’esport i la política i que, a més, va dirigir el COI en els complicats anys de la guerra freda i de la revolució social dels anys seixanta.
El cinquè president del COI ja es va distingir molt abans d’arribar a manar a Lausana. Va ser un dels més fervents defensors del fet que els Jocs del 1936 es fessin en el Berlín d’Adolf Hitler i va ser ell qui va viatjar a Alemanya per explicar després al món que no passava res. Que els Jocs es podien fer normalment. Per ell, el moviment de boicot als Jocs de Hitler es reduïa a un conflicte entre jueus i nazis, i els opositors a Hitler volien usar els Jocs com a arma política. Brundage es va guanyar una cadira al COI en la sessió que es va fer durant els Jocs de Berlín i va ocupar el lloc del seu compatriota Ernst Lee Jahncke, expulsat per demanar el boicot.
Quan Avery Brundage va arribar a la presidència del COI ja feia 26 anys que n’era membre. El 1946, quan Edström va decidir plegar, era clar que ell, el vicepresident, era el candidat més ben situat, però tenia un problema: no era europeu. Un problema per a una part de membres del COI, que van presentar un candidat alternatiu a Brundage, que va ser proposat per la comissió executiva. El príncep Axel de Dinamarca va proposar l’anglès Lord Burghley perquè ell i altres companys, entre ells l’únic membre soviètic, consideraven que el president havia de viure a Europa. La votació va ser secreta i Brundage va derrotar Lord Burghley per 30 a 17.
El cinquè president del COI va presidir cinc Jocs d’estiu i en quatre va haver d’afrontar greus problemes polítics. El 1956, els Jocs van patir pel conflicte d’Hongria i del canal de Suez; el 1964 el COI va retirar la invitació a Sud-àfrica per l’apartheid; el 1968, la matança de la plaça de les Tres Cultures nou dies abans de l’inici dels Jocs va fer que els comitès olímpics nacionals i les federacions internacionals demanessin la suspensió dels Jocs, que Brundage no va acceptar i després li va esclatar el black power als nassos; el 1972, primer van excloure Rhodèsia –per racisme, per la pressió dels països africans– quan l’havien convidat i després va haver de fer front al drama més gran de la història olímpica quan un escamot palestí va aprofitar els Jocs per arreglar comptes amb Israel. Tant a Mèxic com a Munic, res va aturar els Jocs. En els dos casos, el president ho va tenir clar: «Els Jocs han de continuar.»
Brundage, que es va assemblar al baró de Coubertin en el fet que escrivia molt, va explicar així a les seves memòries l’incident amb Tommi Smith i John Carlos a Mèxic: «Un dia hi va haver una dèbil manifestació en el podi de la victòria per culpa de dos competidors negres dels Estats Units, que no van fer cas del fet que els Jocs Olímpics van ser un dels primers llocs on va rebre els negres en el terreny esportiu sense discriminació i on els van donar l’oportunitat de ser jutjats pels seus propis mèrits. Però els va enviar ràpidament cap a casa i es va censurar el seu comitè per enviar competidors d’una mentalitat tan recargolada i amb tan poca estima pels principis olímpics i la dignitat dels Jocs, avisant-lo que si no podia controlar tots els membres de la seva delegació seria destituït.»
Vint anys donen per molt i Brundage també va tenir temps de tenir-se-les amb la Xina –que el 1958 es va retirar del COI amb acusacions personals a Brundage d’estar al servei de l’imperialisme dels Estats Units de crear dues Xines– i de lluitar fins a l’extenuació per tal que els esportistes alemanys competissin en un equip unificat tot i la separació del país. Dos casos, dues polítiques diferents. En el cas de la Xina, es volia la coexistència de la Xina de Mao i de la de Chiang Kai-shek i en el d’Alemanya, es volia un equip únic. En el dos casos, la política del COI era la dels Estats Units.
Avery Brundage va ser absolutament intransigent amb l’amateurisme dels participants en els Jocs. A totes les grans desqualificacions per professionalisme des dels anys trenta als setanta hi trobem la seva mà. El 1972, no va dubtar a expulsar de la vila olímpica un dels millors esquiadors del moment, l’austríac Karl Schranz, que, a banda de fer publicitat d’uns esquís, havia dit que si es feia cas del que volia Brundage, els Jocs serien «una competició reservada exclusivament als rics». Aquell mateix any, a Munic, en una visita a la vila olímpica, es va indignar quan va veure que a les habitacions hi havia bosses de plàstic de Lufthansa i anava pels passadissos dient: «Prohibit, està prohibit.»
Brundage va dir i va escriure molt sobre l’amateurisme. Tenia el costum d’enviar circulars als seus companys en el COI, a les federacions internacionals i als comitès olímpics nacionals. Una circular que va fer el 1954 resumeix perfectament el seu pensament: «Durant quasi 50 anys d’experiència no he conegut o sentit parlar de cap atleta que fos massa pobre per no poder participar en els Jocs. Al contrari, he conegut diversos atletes que no hi podien participar perquè havien d’ocupar-se dels seus propis interessos i responsabilitats.» Brundage afegia: «Si en alguns països hi ha persones massa pobres per fer esport –la qual cosa és poc probable–, que l’Estat elevi el seu nivell de vida i millori les seves condicions fins que tinguin temps per fer esport, en comptes de demanar-nos que baixem el nostre nivell de l’esport amateur.» Aquell jove espanyol amb qui es va fixar el 1966 (Samaranch) li va canviar tant el COI que ni el reconeixeria.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 d’agost del 2008)

La Segona Guerra Mundial va impedir que els Jocs Olímpics previstos per als anys 1940 i 1944 es fessin –tot i els desesperats i patètics intents dels responsables del Comitè Olímpic Internacional (COI) perquè tinguessin lloc els del 1940 quan el món començava a estar en flames–. El president, Henri de Baillet-Latour, va morir durant la guerra (1942) i el destí de la institució va quedar en mans del seu vicepresident, el suec Johannes Sigfrid Edström. Com a ciutadà d’un país neutral (Suècia) i president d’un organisme amb seu en un altre país neutral (Suïssa), Edström va tenir un marge de maniobra que un president d’un país ocupat no hauria tingut. I va anar per feina. Alemanya va capitular el 7 de maig del 1945 i abans de la rendició del Japó el 2 de setembre del mateix any, el que havia quedat de la comissió executiva del COI es va reunir a Londres per posar fil a l’agulla perquè, tal com tocava, l’any 1948 es poguessin reprendre els Jocs Olímpics.
Des de la mort de Baillet-Latour el gener del 1942 fins a l’elecció d’Edström el setembre del 1946, el COI no va tenir president oficial, tot i que Edström en va assumir les funcions. Aquest industrial suec va significar un trencament amb la tipologia de presidents que havia tingut el COI fins llavors. I no va ser pas per la seva joventut, ja que va assumir la presidència amb 75 anys –de molt, el membre del COI que ha arribat a president amb més edat–, sinó perquè va ser el primer president del COI –i ho continua sent encara avui– que arribava al càrrec després d’haver estat president d’una federació esportiva internacional. I no pas de qualsevol, sinó de la d’atletisme (IAAF), de la qual va ser membre fundador el 1912 i primer president el 1913, càrrec que va ocupar fins que va ser escollit president del COI.
Aquest no és un element a menysvalorar. El 1896, només existien dues federacions internacionals d’esports d’estiu. La d’atletisme, per exemple, es va crear durant els Jocs d’Estocolm del 1912. L’estructura de l’esport tal i com la coneixem avui es va anar muntant mentre s’anaven disputant edicions dels Jocs, i a mesura que es creaven federacions, aquestes volien la seva quota de poder. Els Jocs eren del COI, però eren les federacions internacionals les que regulaven els esports que omplien els Jocs de contingut. I Sigfrid Edström, com a president de la IAAF, va ser un dels elements més bel·ligerants amb què es va trobar el COI. Tant que, segons s’afirma en una biografia del baró de Coubertin, el pare de l’olimpisme modern va assenyalar-lo com el responsable de la tensió que hi va haver en alguns moments entre el COI i les federacions: «Vol desmuntar el COI i substituir-lo per un comitè de federacions del qual ell seria el cap.» Malgrat tot, el suec va entrar en el COI el 1920, sota la presidència de Coubertin, i el 1921 va formar part de la primera comissió executiva. El 1926, quan Coubertin ja no era el president del COI, Edström va proposar, i va aconseguir, que s’introduís l’atletisme femení en el programa dels Jocs d’Amsterdam del 1928. Coneixent la misogínia de Coubertin, segur que no li va fer gens de gràcia. I el 1946, aquell enemic o rival va arribar a la presidència. Coubertin no ho va arribar a veure. Havia mort el 1937.
Sota el mandat d’Edström, el COI va fer, el 1949, el primer intent de regulació del programa olímpic per mirar de fer front al gegantisme que començava. Es va aprovar que per ser als Jocs, un esport s’havia de practicar en un mínim de deu països. En la sessió que es va fer a Roma, Edström va afirmar: «Farem tot el possible per donar el nostre suport a tots els esports, però tots no poden estar en els Jocs. Al contrari, hem d’alleugerir el programa per permetre a les nacions petites poder organitzar els propers Jocs Olímpics.»
Com a bon president del COI, Sigfrid Edström no va estar exempt de polèmica. Durant la complicada convivència amb els nazis en els anys 30 era un dels pesos pesants del COI, i com els seus companys va defensar amb fervor que els Jocs s’havien de fer a Berlín tot i el règim de Hitler. No es coneix cap manifestació pública que pugui ser qualificada d’antisemita, però sí que es coneix el contingut de la correspondència que el 1934 va intercanviar amb Avery Brundage, llavors company en la IAAF, més tard el seu vicepresident en el COI i al final el seu successor, en la qual li deia, entre altres coses: «Fins i tot als Estats Units arribarà un dia en què haureu d’aturar les activitats dels jueus. Són intel·ligents i sense escrúpols. Molts dels meus amics són jueus, no pot pensar, doncs, que estic en contra seu, però cal mantenir-los dintre d’uns límits.»
Edström va ser president sis anys, el segon mandat més curt després del grec Demetrios Vikelas. No va tenir temps a fer gaires coses, però va dirigir la nau en la dura represa després de la Segona Guerra Mundial, primer amb els Jocs del 1948 a Londres i després amb els del 1952 a Hèlsinki, que estan considerats com uns dels millors Jocs Olímpics de la història. A Hèlsinki, on la Unió Soviètica es va estrenar en el món olímpic, va ser on va arribar la guerra freda a l’olimpisme –la URSS es va apuntar amb un telegrama l’abril del 1951–, però aquest va ser un problema al qual va haver de fer front el successor d’Edström, el nord-americà Avery Brundage. L’estiu del 1952, a punt de fer 82 anys, l’industrial suec va dir prou.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 d’agost del 2008)

El comte Henri de Baillet-Latour va ser escollit tercer president del Comitè Olímpic Internacional (COI) el mes de maig de 1925, en el congrés que es va fer a Praga. El baró de Coubertin va complir el que va anunciar el 1921, quan va aconseguir per a París els Jocs de 1924, en allò que ell mateix va qualificar de «cop d’estat meravellós» i va deixar la presidència del COI el 1925. La tria del successor del que va ser el pare i la mare de l’olimpisme deixa ben clar què era el COI en aquells primers anys. Baillet-Latour, que era comte, va guanyar en la segona volta una elecció en la qual van rebre vots dos comtes, dos barons i un marquès.
Baillet-Latour era en el COI des de 1903 i va ser l’artífex de la represa dels Jocs després de la Primera Guerra Mundial a la seva ciutat, Anvers, el 1920. El 1921, quan Coubertin va decidir crear una comissió executiva que s’ocupés del COI mentre ell era de viatge, el comte de Baillet-Latour va ser un dels cinc escollits. També hi era el suec Sigfrid Edströem, que més endavant va succeir el comte belga en la presidència. Que Baillet-Latour fos el que agafés les regnes de l’olimpisme quan Coubertin va plegar, doncs, entrava en les previsions.
Si hem de fer cas a la biografia olímpica oficial que el COI ens dóna del seu tercer president, el comte belga «es va preocupar constantment de defensar els ideals i els objectius del moviment olímpic». Elements que, per a un president del COI, són com allò que diuen dels soldats amb el valor, que se suposa que el tenen. Baillet-Latour va presidir tres Jocs d’estiu i tres d’hivern, però ha passat a la història olímpica per haver estat el president en «els Jocs de Hitler». La història oficial del COI ens diu que el seu president va plantar cara als nazis i va posar Adolf Hitler en el seu lloc, va evitar –amb la inestimable col·laboració d’un futur president del COI, Avery Brundage– que triomfés el moviment de boicot als Jocs i va aconseguir que els Jocs de 1936 se celebressin.
La història real, però, ens mostra que Baillet-Latour va portar fins a les darreres conseqüències les qualitats que es destaquen en la seva biografia olímpica oficial: «Es va preocupar constantment de defensar els ideals i els objectius del moviment olímpic» i va permetre, per tal de salvar els Jocs, que els nazis els fessin seus com mai abans, ni després, cap altre règim polític ho ha fet. Diplomàtic de carrera, Baillet-Latour no es va estar de res a l’hora de negociar amb qui fes falta. Va entrevistar-se personalment amb Hitler, però es va deixar enredar com un aprenent. Els alemanys, ja fos des del govern o des del comitè organitzador, van assegurar una vegada i una altra al COI i al món sencer que els Jocs de Berlín serien com tots els anteriors, que no hi hauria cap mena de discriminació cap als jueus ni cap a ningú. I malgrat que no només les accions, sinó també les lleis que es van aprovar en el Tercer Reich des de 1933 deien el contrari, Baillet-Latour i els seus companys del COI es van creure les garanties que els donaven els alemanys. Se les van creure tant, que qui va rebre va ser Ernst Lee Jahncke, un dels membres del COI dels Estats Units. Jahncke va ser una de les veus del moviment en favor del boicot i el novembre del 1935 va escriure en el New York Times una crida a Baillet-Latour en la qual deia al seu president que no desaprofités l’ocasió de passar a la història dels jocs olímpics al costat de Coubertin i no de Hitler. El president del COI es va indignar i li va demanar que dimitís. Com que Jahncke s’hi va negar, va començar un procés que va acabar amb l’expulsió del COI del nord-americà durant la sessió que es va fer durant els Jocs de Berlín. Avery Brundage va ocupar el lloc que va deixar vacant el seu compatriota rebel.
Esportivament parlant, els Jocs de Berlín van ser un èxit. Baillet-Latour va cridar l’atenció a Hitler en l’afer de la salutació als campions, però van acabar ben amics amb els nazis. Els Jocs de Berlín van ser els darrers que va presidir Baillet-Latour. Quatre anys més tard, el món estava en guerra i ell, ciutadà belga, vivia en un país ocupat per l’exèrcit alemany que dirigia aquell home a qui havia consentit tot per tal que els jocs olímpics continuessin. Per acabar-ho d’adobar, el general que manava l’exèrcit alemany a Bèlgica era Walter Von Reichenau, que era membre del COI des de 1938. Els Jocs del 1936 es van fer, però no els de 1940 i 1944. Baillet-Latour va accedir a atorgar els Jocs del 1940 a l’Imperi japonès (Tòquio i Sapporo), tot i que el país estava en guerra amb la Xina des de 1937. Encara més. L’octubre de 1939, quan la Wermacht ja havia envaït Polònia, Baillet-Latour va enviar una carta als seus companys en la qual els preguntava si consideraven que «en interès de la idea olímpica, és oportú de celebrar els Jocs en el cas que les hostilitats no s’hagin acabat i, si tinguessin lloc en aquestes condicions, Hèlsinki podria comptar amb la participació del vostre país». La invasió soviètica de Finlàndia, el novembre de 1939, va acabar amb les esperances del COI de trobar una seu per al Jocs. El món estava en guerra, però semblava que ells vivien en un altre planeta. Baillet-Latour va morir en la Bèlgica ocupada el gener de 1942. Durant la guerra va resistir les pressions dels nazis per apoderar-se del COI, ja que, tot i dir que acceptava les reformes que proposaven, mai va convocar la reunió necessària per a que es poguessin aprovar. Els nazis li van fer un enterrament amb tots els honors, però amb la recança de no haver aconseguit tots els seus objectius.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’agost del 2008)

El baró de Coubertin és el pare i la mare dels Jocs Olímpics. Aquest aristòcrata francès va aconseguir que la seva dèria personal de restaurar els jocs que s’havien fet a Olímpia s’acabés convertint, fruit de la barreja de les seves inquietuds pedagògiques, higièniques, esportives, d’admiració de l’antiga Grècia i de renovació de la societat del seu temps, en quelcom que avui és un dels majors esdeveniments de la història de la humanitat. Una altra cosa és que el que Coubertin va començar a parir el 1894 en el congrés de restauració dels Jocs Olímpics que es va fer a París i el que hem vist a Pequín sigui el mateix. El nom i la numeració ens diuen que sí: Jocs de la 29a Olimpíada. La realitat ens mostra com el pas del temps ha convertit els ideals d’aquell aristòcrata francès en quelcom totalment diferent. Millor? Pitjor?
Si Coubertin aixequés el cap no reconeixeria la seva obra. El baró francès segur que estaria satisfet que l’olimpisme hagi assolit l’universalisme que ell somiava i es fregaria els ulls en veure que esportistes de més de 200 països segueixen cada quatre anys el camí que marquen les cinc anelles de colors que ell va dissenyar. Segurament no li agradaria tant que les dones hagin aconseguit quasi la paritat olímpica –el 1912 va qualificar de «no pràctica, sense interès, falta d’estètica i incorrecta» una olimpíada femenina i que la seva fórmula per als Jocs era «l’exaltació solemne i periòdica de l’atletisme masculí amb l’internacionalisme com a base, la lleialtat com a mètode, l’art per marc i l’aplaudiment femení com a recompensa»–. Coubertin va demostrar sobradament amb els seus escrits i les seves actituds que era un misogin, i que la seva pretensió de millorar la societat del seu temps no incloïa les dones. Sobre la presència en els Jocs d’esportistes que guanyen els diners que guanyen, vés a saber com reaccionaria. Coubertin es va contradir, i molt, en els seus escrits sobre l’amateurisme, però si ens refiem del que diu en les seves memòries olímpiques, el 1931, que els esportistes guanyessin o no diners, no el preocupava gaire.
Vés a saber què diria sobre la corrupció i la disbauxa de diners que ara mouen els Jocs Olímpics –tria de les seus, patrocinadors, drets de televisió–, tot i que de la manera que es va moure en algunes ocasions, com quan gairebé va forçar la caiguda del govern grec el 1896 o quan va obligar a triar París com a seu dels Jocs del 1924 argumentant que el 1925 es retirava i que no li podien negar aquell darrer desig, no sembla que les qüestions ètiques i morals el preocupessin gaire quan el futur dels seus fills –l’olimpisme i els Jocs Olímpics– estaven en joc. Tampoc podem oblidar com va acceptar la perillosa companyia del nazisme –ja no era membre del COI, però era un símbol que no es podia menysprear– amb discursos com el que va fer el 1935 en una ràdio de Ginebra, quan en plena batalla a favor i en contra del boicot als Jocs del 1936, va donar arguments als defensors de la puresa de raça ària. Entre les coses que Coubertin va dir en aquell discurs hi havia aquestes: «Cisellant el seu cos per a l’exercici com ho faria un escultor d’una estàtua, l’atleta antic honorava els déus. Fent el mateix, l’atleta modern exalta la seva pàtria, la seva raça, la seva bandera.» També va afegir: «L’olimpisme és una aristocràcia, una elit; però, no cal dir, una aristocràcia d’origen totalment igualitari, ja que no és determinada per res més que per la superioritat corporal de l’individu i per les seves possibilitats musculars multiplicades fins a un cert grau per la seva voluntat d’entrenament». Potser Coubertin pensava, l’agost del 1935, que hi hauria guerra aviat, perquè també va manifestar: «Jo admetria veure, en plena guerra, les armes interrompre els seus combats per celebrar jocs musculars lleials i cortesos.»
Coubertin va ser president del COI del 1896 al 1925, però durant la Primera Guerra Mundial la va deixar provisionalment en mans del baró suís Godefroy de Blonay perquè es va incorporar a l’exèrcit francès, tot i que mai va entrar en combat a causa de la seva edat (51 anys). Va ser una més de les contradiccions del baró, que no va dubtar a acceptar que les potències aliades no volguessin en els Jocs del 1920 els perdedors de la Primera Guerra Mundial. Encara més, hi va trobar una justificació i tot en el que podríem considerar el primer boicot olímpic de la història. En aquest cas, a més, un boicot fet des del mateix Comitè Olímpic Internacional. Coubertin va haver de veure com la seva intenció de millorar el món a través de la fraternitat que havia de generar l’universalisme de l’esport i dels Jocs Olímpics havia de topar amb la dura realitat. Els Jocs Olímpics no van impedir ni la Primera ni la Segona Guerra Mundial. Van ser els Jocs Olímpics els que es van aturar.
El baró de Coubertin ha estat un dels personatges més importants de l’esport mundial. Va ser capaç de portar a la pràctica les seves idees, tot i que, ja en vida seva i encara més posteriorment, va quedar clar que la teoria i la pràctica són coses molt diferents. L’esport no seria com és sense els Jocs Olímpics, que han fet somiar i continuen fent somiar milions d’infants dels cinc continents. Ell també va ser un somiador, però els temps van anar massa ràpidament per les seves idees. El món va canviar i els seus hereus també han anat canviant els Jocs i l’olimpisme. Tampoc ha de ser ell responsable dels canvis que hi ha hagut i, sobretot, que diguin que l’olimpisme del segle XXI és el mateix que el del segle XIX.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 d’agost del 2008)

El desembre del 1989 l’esfondrament de la República Democràtica Alemanya (RDA) va deixar a la llum el dopatge d’estat que es practicava en aquell país i que va ser una de les causes que es convertís en una potència de l’esport mundial. Aquells dies els diaris van anar plens de reportatges sobre tota aquella barbàrie que els dirigents comunistes alemanys havien fet amb milers de joves. Una d’aquelles informacions, datada del 16 de desembre del 1989, portava per títol: «La RDA controló a sus atletas para impedir que dieran positivo en el extranjero.»
Dinou anys després, aquell títol el podríem aplicar a tots i cadascun dels països que estan enviant els seus equips a Pequín per competir en els Jocs Olímpics. Les agències de notícies no paren de treure informacions sobre esportistes que són retirats dels diferents equips olímpics perquè han donat positiu en controls fets per les federacions i/o els comitès olímpics nacionals o perquè hi ha alguna sospita que l’esportista en qüestió està fent alguna cosa irregular.
Ara que la lluita contra el dopatge s’ha generalitzat, ja no hi ha problema a reconèixer que hi ha esportistes, d’arreu i de totes les disciplines, que fan trampes. Fa net revelar que tens pomes podrides dintre de la cistella. Anys enrere, ja hi havia països que aplicaven una política semblant, tot i que llavors, com que no s’havia instal·lat aquesta concepció del que podríem anomenar positius positius, les baixes per dopatge s’acostumaven a amagar rere lesions d’última hora.
A l’RDA el dopatge era d’estat. No sembla que ara hi hagi cap país que faci el mateix, tot i que aquesta setmana el comitè de Bulgària hagi hagut de retirar tot el seu equip d’halterofília o que Rússia i la Xina, sense anar més lluny, hagin fet fora dels seus equips olímpics un bon grapat d’esportistes.
A l’RDA volien evitar positius per tal que no es descobrís el que feien. Si havien de perdre alguna medalla a canvi, es perdia. Ara no es tracta que es descobreixi res estrany. Tothom sap que hi ha tramposos arreu. Ara el que cal és netejar a casa, que fa net, i evitar un positiu en els Jocs. Un positiu que, vista la transcendència que tots plegats donem als Jocs Olímpics, no embrutiria l’esportista o la seva federació, sinó tot el país, nació o estat –diguin-li com vulguin– que té al darrere. Les medalles aixequen l’orgull nacional. Els positius l’enfonsen. Senyors, han arribat els Jocs Olímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2008)

La història olímpica també té les seves particulars llegendes urbanes. Aquells fets que tothom pensa i dóna per fet que són d’una manera i en realitat han estat ben diferents. Com ara atorgar l’autoria de la frase «l’important és participar» al baró de Coubertin quan la va pronunciar el bisbe de Pennsilvània, Ethelbert Talbot, durant els Jocs de Londres del 1908; o dir que Adolf Hitler es va negar a donar la mà a Jesse Owens en els Jocs de Berlín del 1936 quan no van estar mai cara a cara i, en tot cas, hauria estat el saltador d’alçada Cornelius Johnson –l’únic campió afroamericà en la primera jornada d’atletisme d’aquells Jocs– l’esportista ofès, ja que Hitler va abandonar l’estadi abans que s’acabés la final i abans havia saludat els dos atletes alemanys i el finlandès que havien guanyat les altres finals del dia.
Una altra de les creences populars sobre l’olimpisme és que Pierre Fredi, baró de Coubertin, que va ser el creador del que avui encara coneixem com a Jocs Olímpics, va ser el primer president de l’organisme que, des del 1894, gestiona el que s’ha convertit en el major espectacle esportiu dels nostres temps. Doncs no. El primer president del que el 1894 es va anomenar Comitè Internacional dels Jocs Olímpics i que des del 1901 s’anomena Comitè Olímpic Internacional (COI), va ser un grec: Demetrios Vikelas.
Vikelas, un grec que com tants dels seus compatriotes al llarg de la història va viure més fora de Grècia que al seu país, ha estat el president que ha estat menys temps al capdavant del COI, només dos anys, i va ser president perquè els plans inicials de Coubertin sobre quan i on s’havien de començar a disputar els Jocs Olímpics no li van sortir bé. El juny del 1894, en el congrés que va convocar a París, Coubertin tenia previst que els primers Jocs Olímpics de l’era moderna es fessin a París l’any 1900, però quan va veure que hi havia el risc que no pogués imposar el seu criteri i que els primers Jocs anessin a Londres –capital del país creador o regulador de la majoria dels esports moderns–, va saber maniobrar hàbilment i buscar una tercera via: Grècia i la seva capital, Atenes, la terra on entre els anys 776 abans de Crist i 393 de la nostra era s’havien disputat els Jocs Olímpics que l’havien inspirat. Demetrios Vikelas va ser l’encarregat de proposar la candidatura d’Atenes i, un cop es va decidir que els Jocs del 1896 es farien a la capital grega, es va veure convertit en el primer president del COI, ja que una de les altres coses que es van aprovar en el congrés que es va fer a la Sorbona va ser que el president del COI seria del país encarregar d’organitzar els Jocs.
Aquest acord va quedar ben aviat en paper mullat. Un cop van acabar els Jocs d’Atenes, el baró de Coubertin –que havia estat nomenat secretari general del COI–, va agafar la presidència en compliment de la norma, ja que els Jocs del 1900 estaven atorgats a París. Va ser la darrera vegada que es va aplicar. Si s’hagués mantingut, avui no estaríem explicant la història dels vuit presidents que ha tingut el COI, sinó que podríem parlar de quasi 30 persones, ja que els Jocs de Londres seran els de la 30a Olimpíada i, segons aquell acord del 1894, a cada Olimpíada li correspondria un president del país que fos seu dels Jocs.
Demetrios Vikelas va ser un home de palla de Coubertin. Durant un temps es va fer càrrec del negoci familiar, però bàsicament va ser un home de lletres, escriptor i traductor –de Shakespeare, per exemple– i implicat políticament en el ressorgiment de Grècia. D’interessos esportius, cap ni un. L’any 1895, en un discurs que va fer davant uns estudiants grecs a París, Vikelas va explicar com es va veure implicat en el naixement del COI i la restauració dels Jocs Olímpics. El juny del 1894 va rebre per correu, un paquet amb un diploma en què el feien membre de l’Associació Panhel·lènica de Gimnàstica i una carta en què li demanaven que els representés en un congrés que s’havia de fer a París. Vikelas va anar al congrés amb la mateixa actitud amb la qual havia anat a d’altres, segons va dir el 1895: «Jo ja havia estat convidat a congressos sense tenir les qualitats necessàries per participar-hi. Jo hi anava i aconseguia dissimular la meva ignorància mantenint un silenci saludable. A més ho aprofitava per fer contactes i divertir-me. Esperant que aquest cop passaria el mateix i per no fer un lleig als amics, vaig acceptar l’encàrrec.» D’aquell congrés, però, en sortiria com a president del COI i amb un lloc en la història de l’esport.
Coubertin va agafar la regnes de l’organització i Vikelas va ajudar. El mes d’octubre del 1894 Coubertin va anar a Atenes. Vikelas no hi va anar fins al desembre. Va formar un comitè d’organització que no va resultar gaire efectiu i que va arribar a suggerir que els Jocs se suspenguessin. El govern del primer ministre Kharilaos Trikoupis no volia els Jocs perquè el país estava en una greu crisi econòmica, però Coubertin va conspirar amb el rei Jordi I, el príncep hereu Constantí i el cap de la oposició Theodoros Deliyannis fins que van fer caure el govern de Trikoupis. Vikelas era amic de Trikoupis, a qui havia conegut a Londres quan aquest va començar la seva carrera política com a encarregat de negocis a l’ambaixada grega.
Ja amb el nou govern, Vikelas va participar activament en la recollida de fons que va endegar el Comitè Olímpic Grec creat el 1895 i també va fer ús dels seus contactes amb polítics i intel·lectuals de diversos països per assegurar la presència d’esportistes de com més països millor. Els Jocs d’Atenes van tenir lloc finalment, la qual cosa ja va ser un èxit en si mateix i, un cop complerta la seva missió, Vikelas va deixar primer la presidència del COI a Coubertin i després el seu lloc en el COI al comte Mercati. El 1905 va tenir una breu tornada a l’olimpisme quan va anar al congrés del COI en representació de la Universitat d’Atenes. Va ser un home de lletres que l’atzar va portar a l’olimpisme.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2008)

Quarts de final, àrbitre, penals, contrarellotge. Aquestes paraules s’han associat directament en algun moment de la història a desfetes de l’esport espanyol. No sempre ha estat així, perquè no hi ha res que sigui etern, i les eliminatòries de quarts de final, els àrbitres, els penals i les contrarellotge han acabat portant també jornades de glòria per als esportistes espanyols. La recent Eurocopa de futbol n’és un exemple.
Ara és el torn de la paraula contrarellotge. Carlos Sastre té la victòria en el Tour de França a tocar, però demà ha de passar la revàlida de la contrarellotge, 53 quilòmetres de lluita individual en un traçat quasi pla. Tot el debat està en si l’avantatge d’1:24 que l’espanyol té sobre l’australià Cadel Evans serà suficient per pujar vestit de groc al podi de París. El fantasma de les desfetes dels ciclistes espanyols en la contrarellotge ha tornat a aparèixer.
Temps era temps, en el ciclisme espanyol no es volia saber res de la contrarellotge. El ciclisme de veritat era pujar muntanyes i la contrarellotge era cosa dels gegants holandesos o belgues. Sense anar a burxar més en la història, qualsevol bon aficionat té al cap la derrota del malaguanyat Alberto Fernández contra Éric Caritoux, per sis segons, en la Vuelta a Espanya del 1984 o la de Pedro Delgado contra Stephen Roche en el Tour del 1987 per 40 segons. Si les etapes contrarellotge no haguessin existit, Pedro Delgado podria tenir un parell de Tours més en el seu palmarès.
Les etapes contrarellotge eren maleïdes i no les volia ningú fins que va aparèixer Miguel Indurain. El navarrès va guanyar cinc cops el Tour i dos cops el Giro agafant avantatge en la primera contrarellotge, aguantant en la muntanya i sentenciant en la segona contrarellotge. A més, va ser campió olímpic i del món de contrarellotge. Aquesta mena d’etapes van passar a ser «la que demostra, de veritat, el valor de cada ciclista» segons va escriure Joan Antoni Samaranch en les seves Memorias Olímpicas sobre el triomf d’Indurain a Atlanta 96.
L’etapa d’Indurain es va acabar i encara que Alberto Contador va refermar en la contrarellotge final la seva victòria en el Tour del 2007, hi ha qui no oblida que en el del 2006, Floyd Landis va batre Óscar Pereiro en la lluita per la victòria final i que Carlos Sastre va perdre amb Andreas Kloden el duel pel tercer lloc –encara que després la desqualificació de l’americà va donar el Tour a Pereiro i un lloc virtual en el podi a Sastre.
Si Sastre perd el Tour, la paraula contrarellotge tornarà al bagul dels mots maleïts de l’esport espanyol en general i del ciclisme en particular, on ha estat sempre excepte entre el 1991 i el 1996 quan Indurain la va rescatar i la va elevar als altars. Si Sastre guanya, la paraula contrarellotge pujarà al cel, on es troben les paraules glorioses, i podrà rebre una cordial benvinguda d’un altre terme al qual Luis Aragonés, Xavi i companyia van rescatar no fa gaire de l’infern de les paraules que cap espanyol de bé volia sentir: quarts de final.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de juliol del 2008)

El món del ciclisme sembla que està trist perquè hi ha positius, però jo encara estaria més trist si no n’hi hagués. Si a la vida cal caçar els que maten o roben, en l’esport cal caçar els que fan trampes. I sempre hi haurà qui mati i robi, i, en l’esport, qui es dopi. Per tant, com que el dopatge no és una cosa que s’acabarà demà passat, cal que hi hagi positius. És bo. I si són com el de Riccardo Riccò, encara millor. No és un ciclista qualsevol com Manuel Beltrán o Moisés Dueñas. En el Tour hi ha positius perquè els busquen. Riccò va ser segon en el Giro. No anava carregat llavors? Només es troba el que es busca. El Giro va ser net perquè no hi va haver positius i el Tour brut perquè han enxampat Riccò? Em sembla que es tracta justament del contrari.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 de juliol del 2008)