Papers d'esports

El patinatge artístic sobre gel va viure el primer cas positiu de la seva història l’hivern del 2000. El 26 de març d’aquell any, el dia abans de l’inici del campionat del món que es disputava a Niça es va saber que la russa Elena Bereznaia havia donat positiu d’efedrina en un control fet en el campionat d’Europa que s’havia disputat el mes de febrer a Viena i en el qual Bereznaia i la seva parella Anton Xikarulidze havien guanyat el títol. La Federació Internacional de Patinatge (ISU) va prohibir a la parella russa competir en el mundial i el 5 d’abril, el dia que es va acabar el mundial, va desposseir els russos del títol europeu i va sancionar la patinadora amb tres mesos de suspensió a partir del 9 de febrer, dia en què es va fer el control. La sanció només es va aplicar a les competicions oficials, no als espectacles sobre gel ni a les exhibicions. En la mateixa reunió, la ISU va sancionar també amb tres mesos una parella de l’Ouzbekistan. Ni la patinadora ni la federació russa van admetre els fets i van al·legar que l’esportista havia pres un producte comprat als Estats Units per curar-se una bronquitis i que no hi havia hagut cap mala intenció.
Un cop complerta la sanció, Elena Bereznaia i Anton Xikarulidze van tornar a la competició. L’any 2001 van ser campions d’Europa i subcampions del món i l’any 2002 van ser campions olímpics a Salt Lake City. Després dels Jocs es van passar al professionalisme. Abans del positiu, la parella, que patinava junta des del 1997, havia estat campiona d’Europa el 1998 i del món el 1998 i 1999. Abans de fer parella amb Xikarulidze, Bereznaia va patinar amb Oleg Xliakov –representant Letònia–, amb qui va tenir un greu accident el 1996, quan, en una pirueta, el patí de Xliakov li va tocar el cap i li va provocar lesions que van fer que la patinadora hagués de passar dues vegades per la sala d’operacions.

El noi en el lloc de la noia
El gener del 2006, en el campionat d’Europa que es va fer a Lió, Tatiana Navka i Roman Kostomarov, de Rússia, van guanyar el títol de dansa. A la noia li va tocar passar el control antidopatge, però va al·legar que s’havia de curar una ferida que s’havia fet a la mà durant l’exercici per evitar passar el control. En el seu lloc hi va anar el seu company, que va complir el tràmit sense problemes. La federació internacional va considerar que era igual quin dels dos membres de la parella el passés. Navka i Kostomarov van ser campions olímpics a Torí 2006 i tenen tres títols mundials i dos europeus de dansa sobre gel en el seu palmarès.
La collita de la RDA
Quan es recorda el dopatge a l’antiga Alemanya Oriental parlem, bàsicament, d’atletisme i de natació. En patinatge artístic sobre gel la RDA també va triomfar i, com en els altres esports, tampoc hi van haver positius. Els patinadors de la RDA van guanyar nou títols mundials en noies i dos en nois entre el 1969 i el 1988, mentre que en els europeus van conquerir disset títols en noies, quatre en nois i dos en parelles. En els Jocs Olímpics, Anett Pötzsch va ser campiona el 1980 i Katarina Witt el 1984 i 1988. Witt, amb dos títols olímpics, quatre mundials i sis europeus entre el 1983 i el 1988 va ser la gran estrella del patinatge artístic de l’Alemanya de l’Est.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 d’octubre del 2007)

La confessió de Marion Jones que es dopava des d’abans dels Jocs Olímpics de Sydney de l’any 2000 podria acabar provocant, si el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) apliquen la reglamentació que permet revisar tot el que ha fet un atleta fins a vuit anys enrere, que s’hagin de refer els podis, a més dels Jocs de Sydney, dels mundials del 1999 de Sevilla i del 2001 a Edmonton. En total serien nou proves individuals, les que es revisarien. En els relleus, la doctrina del COI i de la IAAF és diferent. Fins ara, el COI ha desqualificat l’atleta, però l’equip ha conservat la medalla. Per a la IAAF, el positiu d’un membre d’un relleu ha suposat sempre la desqualificació de l’equip. Més d’una vegada, una desqualificació per dopatge en un gran campionat ha fet que el receptor de la medalla fos un atleta que abans o després també ha estat implicat en afers de dopatge. Com ara pot passar amb els 100 m de Sydney (vegeu El 9 d’ahir), ja que la medalla d’or que perd Marion Jones l’hauria de rebre Ekaterini Thanou, que va ser sancionada amb dos anys el 2004 per la fugida d’un control de sorpresa abans dels Jocs d’Atenes.
Les primeres desqualificacions per dopatge en un gran campionat que van donar la medalla d’un dopat a un altre que ho seria posteriorment van tenir Ben Johnson i Linford Christie de protagonistes. El positiu del canadenc en la final dels 100 m de Seül va fer pujar Christie del tercer al segon lloc. El 1989, quan Johnson va confessar que es dopava des de feia anys, la IAAF li va treure l’or del mundial del 1987, i Christie, que havia estat quart en aquella final, va aconseguir el bronze. Linford Christie va donar positiu de nandrolona el 1999 i va ser sancionat amb dos anys. En el mundial del 1997, Alexander Bagatx (Ucraïna) va perdre l’or del llançament de pes per un positiu d’efedrina. C.J. Hunter, llavors marit de Marion Jones, va pujar del quart al tercer lloc. Hunter va ser campió del món el 1999 i l’any 2000 va donar positiu d’esteroides abans dels Jocs de Sydney. L’any 1999, en el mundial en pista coberta, la ucraïnesa Vita Pavlix va donar positiu després de guanyar en llançament de pes. La seva desqualificació va donar l’or a la russa Irina Korzanenko, que dies després també va ser desqualificada per dopatge, i l’or va acabar a les mans de la tercera classificada. En el mundial del 2003, Kelli White va donar positiu de monadifil després guanyar els 100 i els 200 m. L’or dels 100 m el va heretar Torri Edwards, i el dels 200 m, Anastasia Kapatxinskaia. Totes dues van donar positiu un any després.
1999 i 2001. Si la IAAF revisa els resultats dels mundials del 1999 i el 2001, l’or que Jones va guanyar en els 100 m del 1999 seria per a la seva compatriota Inge Miller, i Thanou passaria del bronze a la plata. Miller va ser sancionada l’any 2001 per un positiu per cafeïna que havia donat en el mundial en pista coberta del 1999 –anterior al de l’aire lliure–, que li va suposar una amonestació i la pèrdua de la medalla que havia guanyat en la pista coberta. Com que era una substància menor, no va rebre cap sanció temporal i no es va revisar l’or que havia guanyat en els 200 m de Sevilla. Ara podria rebre també l’or dels 100 m. Del mundial del 2001, Thanou tornaria a ser la beneficiada de la possible desqualificació de Marion Jones, ja que passaria del tercer lloc al segon en els 100 m. Thanou podria heretar, doncs, fins a tres medalles de Marion Jones.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 10 d’octubre del 2007)

Fa tres setmanes, l’endemà de la desfeta de la selecció espanyola de bàsquet en la final de l’europeu de Madrid, el diari Marca atorgava un zero a l’esport francès en les seves notes del cap de setmana. Les seleccions espanyoles eren subcampiona d’Europa de bàsquet i campiona d’Europa de voleibol, i les franceses havien quedat fins i tot fora dels Jocs Olímpics. Era també el cap de setmana de la inauguració del mundial de rugbi, en què la selecció francesa havia perdut contra l’Argentina en l’estrena del campionat. «Por no hablar de rugby…», acabava el comentari del diari madrileny.
Tres setmanes després, podem parlar de rugbi –la selecció francesa ja és a les semifinals del mundial– i de moltes altres coses que han passat en aquest interval de temps. No és la meva intenció defensar l’esport francès –ja ho fan prou ells solets, que els nostres veïns del nord no tenen gaire a envejar als del sud–, sinó deixar en evidència la ignorància d’alguns. Perquè en l’esmentat comentari del Marca també deien: «España, a años luz hace pocos años, la supera en casi todo».
Hi ha molts esports, especialment mediàtics, en què l’Estat espanyol té millors esportistes que el francès. El caprici dels calendaris ha volgut que en aquestes tres setmanes s’hagin disputat vuit campionats del món d’esports olímpics –judo, esgrima, hípica (concurs complet), ciclisme, piragüisme (eslàlom), gimnàstica rítmica, lluita i halterofília–. En aquests vuit campionats, les seleccions espanyoles han guanyat una medalla –en judo, de plata– i les franceses, 25 (vint-i-cinc), de les quals nou han estat d’or. Dels vuit mundials, només en dos –gimnàstica rítmica i ciclisme– no hi ha hagut cap francès al podi.
En un altre moment de la temporada, amb uns altres campionats d’altres esports, el balanç podria ser diferent, ja ho sé. Simplement volia mostrar que qualsevol generalització és perillosa. Més encara si es fa des de la ignorància i la ràbia per un or perdut quan es creia dins del sac.
Parlem de rugbi, per acabar. La selecció francesa és a semifinals del mundial, igual que el 1987, 1995, 1999 i 2003. El 1987 i el 1999 va jugar, i perdre, la final. La selecció francesa ha guanyat les dues darreres edicions del Sis Nacions. Els sis primers del campionat francès –Top 14– poden jugar la copa d’Europa. El campió de la lliga espanyola juga la segona competició –Challenge Cup–, on hi ha els vuit equips restants del Top 14. Parlem de rugbi, però sabent de què parlem.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 d’octubre del 2007)

El ciclisme i l’atletisme acostumen a ser el centre dels grans casos de dopatge, però no hi ha gairebé cap esport que pugui dir net. El rem, per exemple. En el campionat del món, que es va disputar el mes d’agost passat a Munic, es van conèixer els casos de dopatge de tres components de l’equip de Rússia, que no van ser autoritzats a participar-hi. Els afectats van ser els membres del doble escull dels pesos lleugers Vladímir Varfolomeiev i Denis Moiseiev, i la component del vuit amb timoner femení Svetlana Fedorova. El 16 de juliol, l’endemà que s’acabessin les regates de la copa del món que es van fer a Lucerna (Suïssa), es va trobar un sac en un contenidor al costat de l’hotel on havia estat la delegació russa durant la competició. Hi havia material per fer transfusions i recipients diversos amb etiquetes escrites en una llengua amb alfabet ciríl·lic. En un hi havia la inscripció «LM2X», que significa «doble escull de pesos lleugers». Tot el que es va trobar va ser analitzat al laboratori de Lausana. Es va analitzar l’ADN de les restes de sang que hi havia i es va comparar amb els resultats d’un control de sang que s’havia fet el 13 d’agost en una estada de l’equip rus a Lituània. El dia 23, unes altres anàlisis a Munic van confirmar els resultats. Els productes trobats no estaven prohibits, però l’ús a través de la via intravenosa només està permès amb autorització mèdica. Els tres remers, identificats per l’ADN, van reconèixer que s’havien injectat ells mateixos aquelles substàncies, sense cap mena de supervisió de cap metge. Els tres remers russos, que no formen part de l’elit mundial del seu esport, han estat sancionats amb dos anys de suspensió per la Federació Internacional de Rem.

Sense títol
L’equip de Rússia va perdre el títol mundial de quatre sense timoner femení del 2006 pel positiu per testosterona d’una de les components de l’equip, Olga Samulenkova. La russa no va donar positiu en el mundial, sinó en un control previ, però el positiu va significar la desqualificació de l’equip i la pèrdua del títol. Era el primer cop que la Federació Internacional de Rem retirava un títol per culpa del dopatge.

Doctora culpable
L’equip d’Ucraïna de quatre sense timoner –a la foto– va perdre la medalla de bronze dels Jocs d’Atenes pel positiu d’una de les components, Olena Olefirenko, per un estimulant anomenat Ethamivan. La remera va reconèixer que n’havia pres. El COI va considerar que era un cas de negligència de la doctora de l’equip: no va sancionar l’esportista i va imposar 4 anys de suspensió a la metgessa

3.221 controls
Durant l’any 2006 els laboratoris de l’Agència Mundial Antidopatge van fer 3.221 controls en el rem, amb 53 casos no negatius –que tampoc vol dir positius, ja que en la majoria hi ha autorització terapèutica–, o sigui, un 1,65%. En ciclisme, per exemple, es van fer 14.229 anàlisis –4,17% de casos no negatius–, en atletisme, 19.781 –1,59% de no negatius–, i en futbol, 25.727 –1,09% de no negatius.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 de setembre del 2007)

Tothom sap quins són els colors del Barça, del Real Madrid o de l’Espanyol. Aquests colors són un dels elements identificadors dels aficionats dels diversos equips. Hi ha equips que comparteixen colors i això fa que, quan dos equips que tenen els mateixos colors s’enfronten, un dels dos els hagi de canviar. Per això hi ha hagut, des de sempre, els segons equipaments. Històricament, les segones samarretes s’usaven en ocasions comptades, únicament i exclusiva quan hi havia la coincidència de què parlava abans.
Tot ha canviat des que el futbol és la nineta dels ulls de la televisió, que, d’una manera o altra, acabava oferint tots els partits. Ara no és que els equips tinguin una segona samarreta, és que en tenen tres o quatre. Coses del màrqueting, de vendre samarretes. Si no es juga amb la segona o tercera samarreta, la gent no la veu i no la compra. Si el Racing de Santander va blanc, quina necessitat té el Barça de canviar la seva samarreta blaugrana? Doncs ho va fer. Cada setmana, quan fan els resums en el Gol a gol, poden jugar a intentar esbrinar per què cada equip porta la samarreta que porta. Més d’una vegada no hi ha altra explicació que la comercial.
Com el Sevilla dissabte al Camp Nou. Si el Sevilla va blanc i el Barça blaugrana, què feien els jugadors sevillans vestits de rosa? Doncs promocionar la nova samarreta. Tres dies abans, al camp de l’Arsenal, que va vermell, van jugar amb una samarreta negra amb una impagable bandera espanyola de vora. No dubto que aquesta samarreta amb la bandera espanyola tindrà sortida, però i la rosa? Una cosa és l’amor a un club i l’altra, el bon gust. El club de José Maria del Nido tampoc no ha inventat res: L’Stade Français, el campió de França de rugbi, ja fa dues temporades que juga alguns partits amb una samarreta de color rosa. Si es pot jugar a rugbi vestit de rosa, per què no s’hi pot jugar a futbol?
En tot cas, en el Barça-Sevilla de dissabte no hi va haver cap problema per distingir els jugadors sobre la gespa del Camp Nou. Cosa que sí va passar en l’Escòcia-Nova Zelanda del mundial de rugbi que es va jugar a l’estadi de Murrayfield, a Edimburg. L’uniforme dels escocesos és samarreta i pantalons de color blau marí fort, i el dels All Blacks, samarreta i pantalons negres, tal com el seu nom indica. Ahir, per tant, un dels dos havia de canviar d’uniforme i Nova Zelanda va jugar de gris. El problema és que Escòcia, coses del disseny, ara té a la samarreta gairebé tant de gris com de blau marí. Conclusió: en el partit d’ahir a Edimburg, a dins del camp hi havia trenta jugadors que, a cop d’ull, anaven iguals. Tot un contrasentit en aquests temps en què les televisions gairebé manen més que les federacions esportives.
Ahir algú va badar molt en la copa del món de rugbi. L’altre dia ja va passar en un amistós Plus Pujol-Barça de bàsquet que es va jugar a Lleida. Els dos equips anaven de blau, amb lleugeres diferències de tonalitat. Es tractava d’un amistós. El d’ahir era un matx en una copa del món. Cosa seriosa. En principi.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 24 de setembre del 2007)

El nedador de Tunísia Oussama Mellouli va rebre la setmana passada una sanció de divuit mesos per un positiu per amfetamines en l’obert dels Estats Units de natació que es va fer el novembre del 2006. Aquesta sanció li ha fet perdre la medalla d’or dels 800 m i la de plata dels 400 m dels mundials que es van fer el mes de març passat a Melbourne. La reacció del tunisià quan va conèixer la durada de la sanció va ser inesperada i sorprenent: «És una gran victòria.» Mellouli, que havia assumit que perdria les medalles i havia fet comptes, sabia que rebaixant-li la sanció dels dos anys habituals als 18 mesos –a comptar des del novembre del 2006– podria participar en els Jocs de Pequín.
Oussama Mellouli ha reconegut que va prendre les amfetamines que li van trobar en les anàlisis, però també ha negat que les hagués pres per millorar el seu rendiment a la piscina. Mellouli manté que va prendre Adderall per poder acabar a temps un projecte dels estudis que fa a la Universitat del Sud de Califòrnia, a Los Angeles. Quan es va conèixer el positiu, el mes d’abril, Mellouli no va demanar que es fes la contraanàlisi. La federació del seu país es va creure les seves explicacions, i només el va amonestar. La federació internacional no ho va acceptar i va recórrer al Tribunal d’Arbitratge Esportiu, que la setmana passada va sancionar el nedador amb 18 mesos de suspensió i va anul·lar-li tots els resultats fets a partir del 30 de novembre del 2006. El TAS considera en la resolució que es tracta d’una negligència del nedador, que ha reconegut el seu error, que els altres controls que li han fet durant el 2007 han estat negatius i que privar-lo de participar en els Jocs Olímpics seria una sanció desproporcionada a la falta comesa.

Via Marsella
Oussama Mellouli va néixer a La Marsa (Tunísia) el 16 de febrer del 1984. Amb 15 anys va marxar a França per estudiar i entrenar-se a Marsella. Després de fer el batxillerat va continuar els estudis a la Universitat del Sud de Califòrnia de Los Angeles, on fa un màster en informàtica. Fa 1,89 m i pesa 79 quilos, i l’entrena Dave Salo a l’esmentada universitat dels Estats Units.

Barcelona 2003
Mellouli es va començar a fer un nom en el mundial del 2003, que es va fer a Barcelona, on amb 19 anys va guanyar la medalla de bronze en els 400 m estils. En els Jocs d’Atenes va ser quart en els 400 m estils i 14è en els 1.500 m. En el mundial del 2005 va ser tercer en els 400 m lliure i els 400 m estils. En el mundial en piscina curta del 2004 va ser campió en els 400 m estils i medalla de bronze en els 200 m estils.

L’or perdut
En el mundial d’aquest any, Belloumi va guanyar els 800 metres lliure amb 7:46.95 –rècord d’Àfrica–, al davant del polonès Stancyzk, i va ser subcampió en els 400 m lliure rere el coreà Park Tae-Hwan. Belloumi va arribar a ser, durant uns mesos, el primer nedador del seu país que havia obtingut un títol mundial absolut. Tots aquests resultats ara han quedat anul·lats pel seu positiu.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 de setembre del 2007)

El ciclisme en pista tampoc ha escapat al dopatge. Fins a deu corredors han perdut les medalles que havien guanyat en diferents edicions de campionats del món de ciclisme en pista per haver donat positiu en els controls antidopatge. Els campionats del món de ciclisme en pista figuren entre els campionats mundials més antics de la història, ja que es van començar a disputar l’any 1893.
El primer positiu que va afectar un ciclista que havia pujat al podi es va produir el 1975. Els polonesos Benedyct Kocot i Janusz Kotlinski van guanyar la final de tàndem, però van ser desqualificats perquè no es van presentar en el control antidopatge. L’any següent, els polonesos van tornar a guanyar, aquest cop sense cap problema en el control antidopatge. L’any 1980 l’holandès Rene Koss va ser segon en el mig fons rere moto per a professionals, però va donar positiu. En el mundial del 1983, Koss va repetir el segon lloc. Aquell mateix 1983 va tornar a tocar un positiu en la prova de tàndem –que fa anys que ja no es disputa en els mundials–. En aquesta ocasió van ser els alemanys Dieter Giebken i Fredy Schmidtke, que havien estat tercers, els que van perdre el bronze per dopatge. Els alemanys havien estat subcampions del món el 1979 i el 1982.
Els mundials del 1988, que es van fer a Gent (Bèlgica), van tenir quatre positius. L’italià Claudio Golinelli, segon en la velocitat per a professionals, va donar positiu per nandrolona. Golinelli havia guanyat el bronze un any abans i encara va poder ser campió el 1989 i subcampió el 1990 perquè va rebre una suspensió lleu. En el mig fons rere moto per a professionals el belga Constant Tounre va perdre la medalla d’argent per un positiu per amfetamines. Tounre va ser subcampió el 1984 i va aconseguir el títol mundial els anys 1987 i 1990. En el mig fons per a aficionats van donar positiu dos dels tres atletes que van pujar al podi: el campió, l’italià Vincenzo Colamartino, i el tercer, l’holandès Roland Renn. Colamartino havia estat subcampió del món en la mateixa prova un any abans, però en el campionat del 1988 va donar positiu per testosterona i va perdre la medalla.
El campionat del món del 1991 que es va disputar a Stuttgart va tenir dos positius en una de les proves reina: la velocitat. Els australians Carey Hall, campió, i Stephen Pate, tercer, van ser desqualificats per haver donat positiu per estanozolol, un anabolitzant. Els dos corredors van rebre una sanció de sis mesos i van haver de tornar els diners que havien rebut de premi, 2.000 dòlars en el cas del campió. Stephen Pate havia estat campió del món de velocitat el 1988 i tercer el 1990. L’australià va ser qui va trencar onze anys de domini dels velocistes japonesos.
El darrer positiu que va afectar un ciclista que havia pujat a un podi va ser el de Barry Forde –a la foto–, de les Barbados, en el mundial del 2003. El corredor va ser tercer en la final de keirin, però va donar positiu per efedrina. Aquell any també va perdre les dues medalles d’or que havia guanyat en els Panamericans. L’any 2005 va ser subcampió del món i el 2006 va donar positiu per testosterona i va ser sancionat amb dos anys.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 12 de setembre del 2007)

El problema no és com ens veuen a Madrid o a Espanya. També, com fan que ens vegin a altres països europeus. El diari francès L’Équipe va publicar dimarts un reportatge amb motiu de l’europeu de bàsquet en el qual feia una anàlisi de la selecció espanyola de bàsquet que, vist des de Catalunya, contenia un seguit de consideracions que només es poden entendre, venint d’un diari de fora d’Espanya, per la intervenció d’algú espanyol. I si no espanyol, francès ben espanyolitzat.
El reportatge el van titular Espagnols d’abord (‘espanyols primer’). Estava signat pel redactor estel·lar de bàsquet del diari, David Loriot, i pel corresponsal a Madrid, Fréderic Hermel. Loriot no sé de quin peu calça, però d’Hermel, columnista al diari As i comentarista a La Sexta, ja ens podem imaginar quines són les seves companyies. En el reportatge deien que la selecció espanyola de bàsquet, contraposant-la a la de futbol, tenia èxit perquè no hi havia els antagonismes regionals que sí que hi ha en la de futbol. Antagonismes que, evidentment, només eren catalans i bascos. Qualsevol anàlisi és respectable, però lligar uns resultats esportius a l’origen dels components d’una selecció és pixar fora de test. Entre altres coses, perquè no he vist ni he sentit mai cap dels jugadors catalans de les seleccions espanyoles de futbol o de bàsquet dir o fer res que pogués trencar aquesta cohesió de la qual parlen els periodistes francesos. En el reportatge diuen que en el bàsquet no hi ha cap jugador que hagi canviat les seves botes per dissimular la bandera espanyola, com diuen que passa en el futbol. Que els dos francesos no saben gaire de què parlen ho demostren quan qualifiquen els germans Gasol de «símbols de la cultura catalana».
També expliquen que la selecció espanyola de futbol no pot jugar al País Basc per motius de seguretat i que no ho fa a Catalunya des dels jocs olímpics. I que, en canvi, cremar banderes espanyoles als partits de la selecció catalana de futbol és cada cop més freqüent. Home, ara que fa tant que no passa això. Cal pensar que les seleccions espanyoles volen jugar amb gent a les graderies, oi? Que repassin les audiències dels partits que dóna La Sexta: a Catalunya, els veu la meitat de gent que a Espanya.
Si els dos periodistes francesos i els seus caps sabessin que tots els jugadors de la selecció espanyola d’hoquei sobre patins són catalans, que la immensa majoria dels de la d’hoquei sobre herba i waterpolo ho són també –homes i dones–, quina anàlisi farien? És clar que a Madrid no hi ha ningú que els pugui assessorar de res que no sigui futbol, bàsquet o fórmula 1.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 10 de setembre del 2007)

El dopatge en el món de l’esport no es redueix als éssers humans que el practiquen. També poden donar positiu els cavalls, eines imprescindibles per a l’hípica. Com en els Jocs Olímpics d’Atenes, on quatre cavalls van donar positiu, fet que va significar que dues medalles d’or canviessin finalment de mans. Els quatre positius no es van conèixer durant la disputa dels Jocs, sinó sis setmanes després. Els Jocs es van acabar el 29 d’agost del 2004, i el 8 d’octubre la Federació Internacional d’Hípica (FEI) va anunciar els quatre casos de dopatge. Els afectats van ser l’irlandès Cian O’Connor i el seu cavall Waterford Crystal, que van guanyar el títol individual de salt d’obstacles; l’alemany Ludger Beerbaum –campió a Barcelona-92– i el seu cavall Goldfever, que va formar part de l’equip alemany que va guanyar l’or per equips en salt d’obstacles; l’alemanya Bettina Hoy, que amb Ringwood Cockatoo va participar en el concurs complet, i l’austríac Harald Riedl, que amb Foxy Xx també va competir en aquesta prova. Tots els genets van negar qualsevol irregularitat i van afirmar que el que havien pres els seus cavalls formava part del tractament mèdic que seguien.
Després que es van fer les contraanàlisis adients als cavalls, finalment la FEI va exculpar Bettina Hoy, però va sancionar els altres tres genets. O’Connor va perdre la medalla d’or, que va anar a parar a les mans del brasiler Rodrigo Pessoa, que amb el cavall Baloubet de Rouet havia acabat segon. La desqualificació del resultat de Ludger Beerbaum va suposar que Alemanya perdés la medalla de la prova de salt d’obstacles per equips, que va ser per als Estats Units. Suècia va guanyar la plata i Alemanya, sense el resultat de Beerbaum, encara va poder preservar el bronze.

Tranquil·litzants
Waterford Crystal, el cavall de Cian O’Connor, va donar positiu de flufenazina i zuclopentixol, dues substàncies tranquil·litzants. El genet va al·legar que el cavall havia estat tractat amb un sedant durant un tractament d’hidroteràpia per una lesió. El veterinari del cavall va dir que li havien donat el sedant per raons terapèutiques, i que hauria d’haver desaparegut del seu organisme en 15 dies.

Un ungüent
La desqualificació de Goldfever, el cavall de Ludger Beerbaum, va ser per haver estat tractat amb betametasona, un esteroide que formava part d’un ungüent que el genet va utilitzar per curar una irritació que el cavall tenia a la pell. La FEI, tot i reconèixer que no hi havia hagut la intenció de dopar el cavall, va considerar que l’actuació havia estat una infracció de les normes.

Errada tècnica
Bettina Hoy va guanyar, en principi, els títols individual i per equips del concurs complet, però els va acabar perdent, no pel dopatge del seu cavall, Ringwood Cockatoo, acusació de la qual va ser exculpada, sinó per culpa d’una errada tècnica, en haver passat dos cops per la línia de sortida. Això li va costar una penalització que la va relegar a la novena plaça de la general, i a l’equip alemany, al quart lloc.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de setembre del 2007)

L’estiu del 1999, el xinès Liu Guoliang va guanyar el títol individual en el campionat del món de tennis de taula que es va disputar a Eindhoven (Holanda). Setmanes després es va saber que en el control antidopatge que li havien fet el 8 d’agost després de la final van trobar que Liu Guoliang tenia una taxa elevada d’epitestosterona a l’orina, 350 nanograms per mil·lilitre quan el límit autoritzat des del 1995 era de 200 nanograms per mil·lilitre. Entre el 1993 i el 1995 el límit era de 150 nanograms. El laboratori de Los Angeles que va fer els anàlisis no els va fer arribar a la Federació Internacional de Tennis de Taula (ITTF) fins al mes de novembre.
Els reglaments de la ITTF no preveien cap tipus de sanció automàtica i els responsables de la federació van decidir fer dos tests sorpresa al jugador. Aquests controls es van fer a la Xina el 2 i el 7 de febrer de l’any 2000. Un dels dos tests, que es van analitzar en el laboratori de Barcelona, va revelar una taxa superior a l’autoritzada. Llavors la federació internacional va demanar al laboratori de Colònia que fes un estudi isotòpic de les mostres del jugador. Aquest estudi va demostrar, segons va explicar la ITTF, que no hi havia cap prova de dopatge ni d’un origen extern de l’epitestosterona.
El 27 d’abril del 2000, la ITTF va afirmar que Liu Guoliang no estava dopat durant el campionat del món del 1999. Un cop es va saber la decisió de la ITTF, Liu Guoliang va declarar que se sentia alliberat, que tenia clar que no havia pres res, però que no sabia com explicar la taxa d’epitestosterona que s’havia trobat al seu organisme. L’entrenador de l’equip xinès, Cai Zhenhua, va afirmar que mai havien perdut la confiança en el jugador i que per això li havien permès participar en el campionat del món per equips que s’havia disputat el mes de febrer, dos mesos abans que Liu Guoliang fos definitivament exonerat per la federació internacional.

Triple corona
Liu Guoliang va néixer el juliol del 1976, el 1991 ja formava part de l’equip xinès i el 1992 guanyava dos títols en els campions d’Àsia. Va ser el primer jugador del seu país capaç de guanyar els tres grans títols: Jocs Olímpics, mundial i copa del món. Va guanyar dos ors (individual i dobles) als Jocs d’Atlanta. En el mundial del 1997 va guanyar tres títols, però l’individual no el va aconseguir fins al mundial del 1999.

Seleccionador
L’any 2002, amb només 26 anys, Liu Guoliang, va decidir retirar-se de la competició i passar a ser un dels entrenadors de la selecció. L’any següent va ser nomenat entrenador en cap de l’equip masculí, el més jove de la història. L’octubre del 2006, Liu Guoliang va ser nomenat responsable de l’equip masculí que havia de preparar els Jocs Olímpics del 2008 que es disputaran a Pequín.

Psicosi
L’any passat, Liu Guoliang va parlar de la psicosi que tenia mentre no es va resoldre el seu cas. Un cop va anar a un restaurant amb el seu germà i no va voler beure de l’ampolla d’aigua que li van portar perquè estava oberta. Es va barallar amb el cambrer i en va exigir una que estigués tancada. «Em vaig convertir en una persona molt sensible i vigilant», va explicar el campió mundial i olímpic.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 29 d’agost del 2007)