Papers d'esports

Tenim un altre mundial d’atletisme en marxa. Ja és l’onzè en 24 anys des que es van començar a disputar l’any 1983. Potser massa, oi? En el mateix període de temps s’han celebrat sis edicions dels Jocs Olímpics. És clar que encara podria ser pitjor, que hi ha esports com ara el ciclisme i l’halterofília que tenen campionat del món cada any.
No estic criticant que hi hagi esports que tinguin campionat del món cada any. Cada esport busca la manera de tenir la major presència mediàtica possible, i per a molts un campionat del món és la manera de tenir una mínima quota. Seria el cas de l’halterofília. Pel que fa al ciclisme, el mundial en carretera, que es disputa des del 1927, no deixa de ser una clàssica més, amb la particularitat que es disputa amb equips de seleccions i no de firmes comercials.
Que hi hagi campionat del món d’atletisme cada dos anys no em sembla bé. Sí que em sembla correcte que el mundial de cros es faci cada any. És una temporada curta, molt especialitzada, que acaba en una gran festa en la qual hi acostumen a anar els millors especialistes. Aquest fet fa la diferència amb la pista coberta. També és una temporada curta, però en els campionats del món, que també es fan cada dos anys, no hi acostumen a anar els millors.
Ara, que si ens ho mirem bé, en els mundials a l’aire lliure tampoc hi són sempre els millors. Sempre hi poden haver lesions, o sancions per dopatge, però els atletes no acostumen a forçar el seu organisme per ser als mundials com ho fan per anar als Jocs Olímpics. Al capdavall, el mundial és cada dos anys i els Jocs, cada quatre, i no és cosa de deixar passar les oportunitats d’aconseguir la glòria (l’olímpica) així com així. Com passa ara, que hi ha atletes no van a Osaka perquè no es volen arriscar al fet que problemes físics es transformin en lesions que els impedeixin ser a Pequín d’aquí a un any.
Perquè si els Jocs Olímpics són cada quatre anys i els mundials d’atletisme cada dos i no coincideixen en el mateix any, per nassos els mundials d’atletisme són, o en any preolímpic, com aquest, o en any postolímpic, com li passarà al campionat que es farà el 2009 a Berlín. I el 2009, segurament hi haurà atletes que voldran descansar per l’estrès acumulat en la lluita per ser a Pequín. Probablement, no seran els mateixos que hauran descansat el 2007, però entre una cosa i una altra, al final tots els millors no coincideixen mai en els campionats del món. És clar que si el 1991 no s’hagués alterat la periodicitat i els mundials es fessin ara cada quatre anys, els campionats del món d’atletisme serien sempre en any preolímpic i estaríem al cap del carrer. Coses del calendari.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 d’agost del 2007)

Serguei Bubka, l’atleta que acumula més títols mundials a l’aire lliure en una mateixa prova –sis del 1983 al 1997– és també el protagonista de la sorpresa més gran en la història dels campionats del món: la seva victòria en el salt de perxa en la primera edició dels mundials, l’any 1983 a Hèlsinki.
Una victòria es pot qualificar de sorprenent perquè l’atleta que la protagonitza estava molt lluny dels millors en el rànquing mundial –seria el cas de Bubka el 1983– o perquè, tot i estar entre els millors de l’any, l’atleta en qüestió no estava entre els millors un any enrere i durant la temporada del campionat ha fet una progressió espectacular –Maurice Greene el 1997, per exemple–.
Serguei Bubka va arribar a Hèlsinki l’estiu del 1983 seleccionat a última hora després d’haver estat tercer en el campionat soviètic. Diuen que va ser una aposta personal de l’entrenador de l’equip soviètic, l’exsaltador de llargada Ígor Ter-Ovanessian. Tenia dinou anys i un setè lloc en l’europeu júnior del 1981 com a únic resultat internacional en el seu palmarès. El 1982 l’havia acabat en el lloc 30 –desè de l’URSS– del rànquing mundial amb 5,55 i en la llista tancada just abans de l’inici del mundial era onzè amb 5,65, a 15 centímetres del francès Pierre Quinon (5,80) que era qui manava en el rànquing. A Hèlsinki el rànquing no va servir de res. El mal temps va impedir que s’acabés la qualificació i es va haver de disputar la final amb 27 atletes. Va ser una jornada duríssima, amb vent, que va començar a les 10 del matí i es va acabar quan es feia fosc. Els 27 participants van fer un total de 138 salts, dels quals només 35 van ser vàlids, la qual cosa indica la duresa d’una prova que va començar a 5,10 m i es va acabar amb els tres nuls de Bubka sobre 5,82, ja que el jove ucraïnès, un cop assegurada la victòria amb 5,70 i els nuls de Konstantin Volkov sobre 5,75, va intentar batre el rècord del món. També a Hèlsinki va sorprendre la victòria del soviètic Gennadi Avdeienko en el salt d’alçada amb 2,32 m, quan el 1982 només saltava 2,22 m.
El 1991, a Tòquio, l’alemany Lars Riedel va guanyar el primer dels cinc títols –quatre seguits– que aconseguiria entre el 1991 i el 2001. Un any abans, Riedel ni tan sols havia entrat en la final de l’europeu i va acabar la temporada en el lloc 18 del rànquing mundial amb tres metres menys del que llançaria durant el 1991.
El mundial de Stuttgart, el 1993, va ser el de la fulgurant aparició del grup de corredores xineses de Ma Junren. Liu Dong va guanyar els 1.500 m, Qu Junxia els 3.000 m i Wang Junxia els 10.000 m. Qu Junxia havia estat tercera en els 1.500 m dels Jocs de Barcelona, però les altres dues van passar de ser campiones del món júnior el 1992 a sènior el 1993. A  Stuttgart també va sorprendre la victòria de la russa Anna Biriukova en el triple salt, que va batre el rècord mundial amb 15,09. Biriukova, de 25 anys, va arribar a Stuttgart amb 14,68 m en el primer any en què es dedicava de manera seriosa al triple després de deixar el salt de llargada i haver estat mare el 1992.
Maurice Greene, triple campió del món i campió olímpic de 100 m, era el 28è del món –14è atleta dels Estats Units– en el rànquing del 1996. No va anar a Atlanta. En el mundial del 1995 no va passar dels quarts de final. En el mundial d’Atenes, el 1997, va guanyar el primer de tres títols mundials consecutius, passant de 10.08 a 9.86. El 1999 la cubana Daimi Pernia va passar de 57.40 a 52.89 en els 400 m tanques per guanyar el títol mundial a Sevilla. El mateix campionat en què la grega Tsiamita Paraskevi va guanyar el triple salt millorant en més de 60 centímetres la seva marca personal.
El 2003, a París, Kim Collins (Saint Kits) va guanyar els 100 m amb la pitjor marca des del 1983 (10.07) en una final sense nord-americans en el podi. Fa dos anys, a Hèlsinki, Tianna Madison va millorar 39 centímetres (de 6,60 a 6,89) en la qualificació i la final de salt de llargada i es va emportar l’or.

Els campions que no van ser campions

Com que el mundial es fa cada dos anys des del 1991 i els Jocs cada quatre, és més fàcil ser campió mundial que olímpic. Tot i això, atletes com Sebastian Coe, Steve Ovett, John Ngugi, Roger Kingdom o Evelyn Ashford, tots campions olímpics, no han estat mai campions del món individuals. Sebastian Coe, dos títols olímpics en 1.500 m (1980 i 1984), ni tan sols va arribar a participar en un mundial. Wilson Kipketer, Moses Kiptanui, Greg Foster i Thomas Dvorak són alguns dels pluricampions mundials que no van ser mai campions olímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 23 d’agost del 2007)

Divendres vinent s’inaugura a Osaka l’11a edició dels campionats del món d’atletisme, i la federació internacional (IAAF) ha anunciat que hi aplicarà el programa de control de dopatge més ampli que ha fet mai. La IAAF té previst fer un miler de controls antidopatge, superant àmpliament els 885 que va fer fa dos anys a Hèlsinki. Des que es van començar a disputar els mundials d’atletisme l’any 1983, la IAAF ha fet un total de 3.475 controls antidopatge en aquests campionats, que han donat un resultat de 32 positius. Només en dues de les deu edicions precedents dels mundials no hi va haver cap positiu, el 1983 a Hèlsinki i el 1995 a Göteborg. El rècord de positius el té el mundial del 2001, que es va fer a Edmonton (Canadà), amb nou. Dels 32 positius, deu van afectar atletes que havien guanyat alguna medalla, i en tres casos el dopat havia estat el campió.
La primera de la llista va ser la suïssa Sandra Gasser, tercera en els 1.500 de Roma 87. Quatre anys més tard, a Tòquio, n’hi va haver dos casos, els de la velocista soviètica Irina Sliusar i la migfondista nord-americana Delisa Floyd. Cap de les dues no va arribar a les finals. El 1993, a Stuttgart hi va haver quatre positius, tres en llançaments masculins i un en els 800 m femenins. Mike Stulce (Estats Units, tercer en llançament de pes) i Dimitri Polugin (Uzbekistan, tercer en llançament de javelina) van haver de tornar les medalles. Romas Ubartas (Lituània, quart en llançament de disc) i Lilija Nurutdinova (URSS, setena en els 800 m) van ser els altres afectats. El 1997, a Atenes hi va haver cinc casos de dopatge. Alexander Bagatx (Ucraïna, pes) va perdre el títol, i Olimpíada Ivanova (Rússia, 10 km marxa), la medalla de plata. Els altres dopats van ser atletes menors: el francès Pascal Maran (400 m tanques), la saltadora de triple kazakh Oxana Zelinskaia i la corredora russa de 800 m Liubov Tsioma. El 1999, a Sevilla, el rus German Skurgin va perdre el títol dels 50 km marxa. El nigerià Davidson Enzinwa (100 m), el somali Mohamed Aden (1.500 m) i Hannah Cooper (Libèria, 4×100 m) el van acompanyar en l’oprobi.
El mundial del 2001 va batre tots els rècords, amb nou positius, tot i que només un, el de l’algerià Ali Saidi-Sief, segon en els 5.000 m, va afectar un medallista. També van donar positiu Christophe Cheval (França, 200 m), Andrei Mikhnevitx (Bielorússia, pes), Roberto Barbi (Itàlia, marató), Natàlia Sologub (Bielorússia, 400 m), Ana Termure (Romania, javelina), Verolyn Clarke (Canadà, 100 m), Iekaterina Lestxova (Rússia, 200 m) i Svetlana Laukhova (Rússia, 100 mt). A París 2003 hi va haver cinc positius: Kelli White va perdre els títols dels 100 i els 200 m i Dwain Chambers va fer perdre a la Gran Bretanya la medalla de plata en els 4×100 m, a més del quart lloc en els 100 m. També van donar positiu Kevin Toth (Estats Units, pes), Chris Phillips (EUA, 110 mt) i Fouad Chouki (França, 1.500 m). Fa dos anys, a Hèlsinki hi va haver dos positius: l’ucraïnès Vladislav Piskunov (12è en martell) i la llançadora de disc índia Neelam Jaswant Singh, que no va superar la fase de qualificació.

Sancions «a posteriori»
A més dels atletes que han donat positiu en controls fets durant els mundials, també hi ha els que han resultat afectats per controls, investigacions o confessions posteriors. És el cas de Ben Johnson, que va perdre l’or del 1987 quan el 1989 va confessar que es dopava des del 1985. I el de Tim Montgomery, a qui la implicació en el cas Balco del 2003 li va fer perdre la medalla de plata dels 100 m i la d’or dels 4×100 m que havia guanyat l’any 2001.

Tot perdut des del 2000
La velocista nord-americana Kelli White va donar positiu per Modafinil, un estimulant, a París 2003, i va perdre l’or dels 100 i els 200 m. Posteriorment va quedar implicada en el cas Balco per consum d’anabolitzants, i li van anul·lar tots els resultats que havia fet des del 15 de desembre del 2000. White va perdre, entre d’altres, la medalla de plata dels 200 m del mundial del 2001 i la d’or del relleu dels 4×100 m en el mateix campionat.

885 controls a Hèlsinki
Fa dos anys, en el mundial d’Hèlsinki, la IAAF va fer 885 controls entre els 1.688 atletes que van participar en el campionat. 468 controls es van fer durant la competició i 417 en els dies previs, dels quals 377 van ser controls de sang. En 255 es van fer anàlisis per trobar EPO. A Hèlsinki es va doblar el nombre de controls fets respecte de dos anys abans a París, on s’havien fet 405 tests entre els 1.679 atletes que van participar en aquell campionat.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 d’agost del 2007)

La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) té actualment 212 federacions membres i està previst que 203 participin en el campionat del món que s’inaugurarà divendres a Osaka (Japó). Aquesta massiva participació omple d’orgull els responsables de la federació, igual que els del COI quan en els Jocs Olímpics hi participen dos centenars de comitès olímpics dels cinc continents. Una anàlisi de les xifres ens indica que aquesta massiva participació no respon a criteris esportius sinó a fer que els campionats del món siguin una competició amb atletes de tots els indrets del planeta, encara que això signifiqui rebaixar la qualitat de la competició que, en teoria, hauria d’aplegar els millors atletes del món.
L’any 1978 la IAAF va aprovar que a partir del 1983 es disputarien els seus campionats mundials. Llavors la federació tenia 171 membres i volia que el campionat reunís els millors del món i al mateix temps reflectís l’universalisme de l’atletisme. La solució final va ser establir unes marques mínimes de participació però, al mateix temps, permetre que cada federació pogués enviar un home i una dona al mundial sense tenir en compte les seves marques. D’aquesta manera, en el mundial del 1983, 30 països van enviar un atleta a Hèlsinki i 57 més, dos; i la IAAF va aconseguir que participessin en el campionat 153 federacions.
En el mundial que es va fer a París l’any 2003 hi van participar 1.679 atletes en representació de les federacions de 198 països. D’aquests 198 països, 23 van aconseguir guanyar, com a mínim, una medalla d’or; 43 van tenir, com a mínim, un atleta en el podi, i 67 van tenir, com a mínim, un atleta finalista (entre els vuit primers). Aquestes dades es mantenen força estables, mundial rere mundial, des del que es va fer a Göteborg el 1995, quan 24 dels 191 països participants van guanyar un or, 43 van pujar al podi i 69 van tenir un finalista. Fa dos anys, a Hèlsinki, les xifres van ser 191 països participants, 21 amb un or, 40 amb una medalla i 66 amb un finalista. O sigui que, de mitjana, un 12% dels països participants acostumen a guanyar un or, un 22 per cent una medalla i un 34 per cent a tenir un finalista.

Un o dos. Molt? Poc? En el mundial de París, 122 de les 198 federacions participants van presentar un equip amb un o dos atletes, 14 més van competir amb un equip format per entre 3 i 5 atletes i 23 més hi van portar entre 6 i 9 atletes. O sigui que, de les 198 federacions, 159, un 80 per cent, van participar en el mundial amb menys de 10 atletes. La meitat de les 122 federacions que van participar amb un o dos atletes eren de l’Àfrica (33 països) o de l’Àsia (30), tot i que també s’ha de remarcar que hi havia 14 delegacions europees que estaven en el mateix cas.
Les 20 delegacions més nombroses van aplegar 1.026 dels 1.679 participants, un 61 per cent, mentre que les 178 restants van aportar 653 atletes més (39 per cent). Les 10 delegacions més grans –Estats Units, Rússia, França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Jamaica, Japó, Gran Bretanya i Grècia–, que van aportar un 38 per cent dels participants (634 atletes), van guanyar un 53 per cent del total de medalles (73 de 138) i un 44 per cent de les medalles d’or (20 de 46).

Els altres «rècords» dels campionats

En tota competició, a més de les millors marques, el que s’anomena rècords dels campionats, també hi ha les pitjors, les que fan els atletes que queden a la cua de les proves. En la taula de dalt hi ha les pitjors marques que s’han fet mai en els campionats del món d’atletisme des que es van crear l’any 1983. Es por observar que hi ha marques fetes en les 10 edicions dels mundials que s’han disputat. Fa dos anys, a Hèlsinki, es van batre quatre d’aquests rècords. Nicholas Mangham (Palau), el dels 200 m; Aleki Toetu (Tonga), el dels 400 m tanques; Shaka Sola (Samoa occidental), el de javelina, i Jo Ankier (Gran Bretanya), el dels 3.000 m obstacles. La britànica va ser la més lenta en una prova que s’estrenava en els mundials i té l’honor d’aparèixer a la llista. De totes les marques de la llista, segurament la més dolenta és la dels 2.17 m que l’atleta de Gambia Modou Gai Pa va fer en el grup B de la qualificació del mundial del 1995. Modou Gai Pa va batre el rècord que havia establert minuts abans en el grup A Manuel Ellsworth (Antilles Holandeses) amb 2,38 m.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 d’agost del 2007)

La primera edició dels campionats del món d’atletisme que es va fer l’estiu del 1983 a Hèlsinki va ser el començament del trencament d’una època en l’atletisme mundial que durava des que el 1912 es va constituir la federació internacional d’aquest esport, la IAAF. L’atletisme va formar part del programa dels primers Jocs Olímpics el 1896 i ja no l’ha abandonat mai. El 17 de juliol del 1912, tres dies després de la disputa de l’última prova d’atletisme dels Jocs d’Estocolm, representants de 17 països es van trobar a la capital sueca per constituir un organisme que s’encarregués de regular el que ja era esport rei dels Jocs. Un any després, a Berlín, es va fundar oficialment la IAAF, una sigla que volien dir Federació Internacional d’Atletisme Amateur. Els pares de la IAAF van ser fidels a la competició que havia ajudat a convertir el seu esport en el que començava a ser en aquells moments i en la seva reglamentació van establir que «les proves d’atletisme dels Jocs seran reconegudes com si fossin els campionats del món de la IAAF».

Així va ser durant 70 anys. Set dècades durant les quals es va anar bastint l’estructura organitzativa i competitiva d’un esport que diuen que aplega molts esports dintre d’ell mateix i dels qual n’hi ha algunes mostres en la cronologia adjunta. 70 anys en què el món va anar canviant i en què l’esport no havia de ser menys. Fets com la incorporació de la dona a tots els aspectes de la vida pública i la imparable professionalització de l’esport van fer que tot canviés. La IAAF no va passar a controlar l’atletisme femení fins al 1936, després de llargues lluites, primer, i negociacions, després, amb la FSFI, Federació Esportiva Femenina Internacional, que va organitzar diverses edicions dels Jocs Mundials Femenins, l’última el 1934.
La professionalització de l’esport va ser el que va provocar el canvi més gran. La conversió de l’esport en espectacle de masses, la popularització que va patir a través dels mitjans, bàsicament la televisió, va anar convertint els amateurs d’esperit i d’obra del Baró de Coubertin en els amateurs marrons que cobraven sota mà. El 1976 la IAAF havia aprovat que a partir del 1977 es faria una copa del món per seleccions. La primera edició, a Dusseldorf, va ser un èxit i el 1978 la IAAF va decidir que el 1983 faria el seu primer campionat del món i trairia els Jocs Olímpics que, d’altra banda, li havien fet una mala jugada excloent els 50 km marxa del programa de Montreal del 1976 i sent reticent a incorporar les proves femenines noves.

El mundial d’Hèlsinki va ser un èxit. Els mundials del 1983 i el 1987 van ser les úniques competicions en què els millors atletes del món es van poder veure les cares, sense boicots pel mig, entre el 1976 i el 1992. El 1981 l’italià Primo Nebiolo arribava a la presidència de la IAAF i impulsava definitivament tot el que s’intuïa que seguiria a aquell primer mundial. El Grand Prix, el mundial en pista coberta, els mundials júnior i juvenil, el mundial de mitja marató i les sèries mundials van omplir el calendari de competicions oficials. A més, en principi, el mundial s’havia de fer cada quatre anys, però des del 1991 es fa cada dos, abans i després dels Jocs. Hi havia massa a guanyar per haver d’estar esperant quatre anys per negociar patrocinadors nous, contractes de televisió nous i obtenir altres ingressos. Els atletes ja eren professionals i obtenien premis en metàl•lic en reunions i competicions oficials. L’any 2001 la IAAF va fer el penúltim pas, va canviar el significat d’una de les a del nom. Des de llavors IAAF vol dir Federació Internacional d’Associacions d’Atletisme.

El Mercedes del mundial del 1993

Els atletes que van ser campions del món a Stuttgart l’any 1993 es van emportar de premi un Mercedes. En el podi, a més de la medalla, els campions van rebre una maqueta del cotxe. Aquest premi va ser la manera més ràpida que va trobar la IAAF per fer front a l’amenaça de boicot que alguns atletes van fer a aquell mundial si no hi havia diners per victòria. Demanaven100.000 dòlars per l’or i premis per als vuit primers. Els atletes tenien clar que la IAAF guanyava molt diners amb les competicions que muntava i en volien una part. En el pròxim mundial d’Osaka la IAAF destinarà 7 milions de dòlars a premis. Els campions rebran 60.000 dòlars i els vuit primers cobraran amb perfecta paritat entre homes i dones. Els rècords del món es pagaran a 100.000 dòlars cadascun.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 d’agost del 2007)

Mary Decker es va convertir l’any 1973 en l’atleta més jove que era internacional amb l’equip absolut dels Estats Units. Tenia 14 anys i 224 dies quan va córrer una milla en pista coberta, en un matx contra la Unió Soviètica. 23 anys més tard, el 1996, després d’una llarga carrera esportiva plena de clarobscurs, es va classificar per disputar els tercers Jocs Olímpics, els d’Atlanta. Un control antidopatge que li van fer en les proves de selecció per als Jocs, el juny del 1996, va revelar que hi havia més testosterona de la permesa al seu organisme. Va començar llavors un llarg litigi entre la federació internacional (IAAF), que la va sancionar, i la federació dels Estats Units, que la va exculpar. Tot i que va poder competir a Atlanta –va ser eliminada en les sèries dels 5.000 m– i encara va ser segona en el mundial en pista coberta del 1997, al final es va imposar el criteri de la IAAF i Decker va ser sancionada amb dos anys per dopatge. Complerta la sanció, Mary Decker encara va intentar classificar-se, sense èxit, per als Jocs de Sydney del 2000. Tenia 42 anys. El positiu no va alterar gens ni mica el seu prestigi als Estats Units, el 2003 va ingressar al Saló de la Fama de l’atletisme del seu país i el 2005 va rebre honors al seu estat natal, Oregon.
El positiu va esquitxar la part final d’una carrera que va tenir en la doble victòria –1.500 m i 3.000 m– en el mundial d’Hèlsinki del 1983 el punt més àlgid i la caiguda en la final dels 3.000 m dels Jocs de los Angeles, el 1984, el punt més dramàtic. El triomf del 1983 a Hèlsinki, en plena guerra freda, sobre les atletes soviètiques, la va convertir en una icona al seu país. El seu gran moment de glòria havia de ser en els Jocs de Los Angeles, però la fortuna li va girar l’esquena en la final dels 3.000 m i una topada amb Zola Budd, la noia que corria descalça –a la foto–, li va impedir lluitar per la medalla d’or olímpica que no va guanyar mai. Els Jocs de Los Angeles van ser una orgia de barres i estrelles, i aquella frustrada final dels 3.000 m en va ser un dels punts de màxima tensió.
Decker no va tornar a estar mai entre les millors en un gran campionat –Jocs Olímpics o mundial–. El 1986 va tenir la primera filla, i les lesions li van impedir anar al mundial del 1987. Els problemes físics van marcar la seva carrera tant al començament –entre el 1975 i el 1977 amb prou feines va competir per les lesions– com al final –no tornaria mai més a competir en un mundial a l’aire lliure–. En els Jocs de Seül va ser vuitena en els 1.500 m i desena en els 3.000 m; no es va classificar per ser a Barcelona 92, i la classificació per als Jocs d’Atlanta, tot i que sí que va competir-hi, va acabar amb l’atleta sancionada per dopatge.

L’edat i les pastilles
La defensa de Decker pel seu positiu es va basar en el fet que la taxa de testosterona en una persona de més de 30 anys –Decker en tenia 37– i que pren pastilles anticonceptives pot fer que s’excedeixin els índexs permesos de manera natural, i per tant no vol dir que hi hagi dopatge. Després de més de dos anys de litigis, el tribunal d’arbitratge de la IAAF va confirmar l’abril del 1999 la sanció a Decker, que, de fet, havia expirat el juny del 1998.

Decker, Tabb i Slaney

La final dels 3.000 metres de Los Angeles va deixar tres imatges: la caiguda, Decker plorant a terra i l’atleta marxant de la pista en braços del seu segon marit, l’ex llançador de disc anglès Richard Slaney. El 1981 Mary Decker es va casar amb el maratonià Rob Tabb. El 1983 es van divorciar, i el 1985 Decker es va casar amb Slaney. La vida atlètica de Mary Decker va transcórrer amb tres cognoms: Decker, Tabb i Slaney.

Cinc rècords mundials
Mary Decker va batre cinc rècords del món a l’aire lliure, però cap en una distància olímpica. Entre el 1980 i el 1985 va batre tres cops el rècord mundial de la milla, i el 1982 va batre el dels 5.000 m i el dels 10.000 m, dues proves que en aquells moments no eren olímpiques. A més, va batre 16 rècords del món en pista coberta. Encara té en el seu poder els rècords dels EUA dels 1.500 m, la milla, els 2.000 m i els 3.000 m.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 d’agost del 2007)

Tarda d’ahir, diumenge, poc després de les quatre de la tarda. Un dels companys de la secció de bàsquet engega la tele per veure si fan el partit pel cinquè lloc de l’europeu júnior de bàsquet que la selecció espanyola juga a Madrid. No hi fan el partit. El company confirma les seves sospites: La Sexta no ha retransmès l’europeu júnior de bàsquet. Ha fet els partits d’Espanya i només fins que ha tingut possibilitats de guanyar una medalla.
La Sexta és una cadena que aposta per l’esport. No aporta res de nou, perquè les competicions que ofereix ja les podíem veure fins ara en altres cadenes. L’europeu júnior de bàsquet sí que era una aportació important, pel fet que no és gaire normal que les cadenes privades retransmetin campionats de base. És clar que en tot plegat hi ha trampa: el campionat es feia a Madrid, setmanes abans de l’europeu absolut –els drets del qual també té La Sexta– i la selecció espanyola tenia moltes possibilitats de ser campiona. I ja sabem que quan es barreja l’esport, l’himne, la bandera i una medalla d’or, tot s’hi val.
Esperem que aquesta cadena no hagi inventat cap moda: comprar els drets d’un campionat però oferir-ne els partits només fins que els teus són eliminats. Aplicant el criteri de La Sexta, TVE no hauria emès ahir en cap de les seves cadenes la final del torneig de Montreal de tennis –un cop Nadal en va haver quedat eliminat–, ni Golf + hauria continuat oferint el campionat de la PGA després que Jiménez i Olazabal no passessin el tall i Sergio García fos desqualificat. Si la selecció espanyola absoluta de bàsquet queda eliminada abans d’hora en el pròxim europeu, La Sexta també deixarà d’oferir el campionat?
Posats a deixar de retransmetre el campionat júnior –l’audiència, sense la selecció espanyola en joc, segur que hauria estat patètica–, haurien pogut argumentar, per exemple, que no podien continuar oferint un campionat amb equips sense ètica ni fair play que maneguen partits i que acaben perjudicant la selecció espanyola –partit Sèrbia-Lituània per decidir qui jugava les semifinals–. No ho han fet. Algú s’ho hauria cregut? Només els més fanàtics. Hauria fet gràcia que una cadena que emet els programes que emet hagués fet una apel·lació a l’ètica per justificar una decisió. I ja no parlem d’algun dels comentaris que s’han sentit en les retransmissions dels partits d’Espanya. I en una competició de júniors.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 d’agost del 2007)

L’aixecador de pesos Leonidas Sampanis era una de les grans esperances de medalla de la delegació grega en els Jocs d’Atenes. Després d’haver estat medalla de plata en 59 kg en els Jocs d’Atlanta i en 62 kg en els Jocs de Sydney, Sampanis aspirava a guanyar l’or davant del seu públic. A punt de fer 33 anys, els Jocs d’Atenes eren la seva darrera gran competició, i volia sortir per la porta gran. El 16 d’agost del 2004, però, no va ser un gran dia per a ell. Va fallar i es va haver de conformar amb una altra medalla de bronze, rere dos aixecadors xinesos. Tres dies després encara va ser pitjor, ja que l’orina el va delatar: havia pres testosterona, i el control positiu li va fer perdre la medalla de bronze. A més, la medalla de Sampanis era la primera que guanyava Grècia, que mirava de refer-se de l’exclusió de les seves grans estrelles de l’atletisme, Kostas Kenteris i Ekaterini Thanou.
La contraanàlisi va confirmar el positiu de Sampanis, ja que va donar una taxa de testosterona per sobre de la permesa. L’aixecador va al·legar que el positiu era culpa d’unes injeccions que li havien donat per curar-li unes lesions que tenia a l’esquena i en un genoll. El problema era que la testosterona no serveix per solucionar els problemes que va indicar Sampanis. L’aixecador grec havia passat un control just abans de començar els Jocs i hi havia donat negatiu, la qual cosa indica que Sampanis va ingerir la testosterona posteriorment.
El positiu de Sampanis va ser el principi de la fi de l’equip grec d’halterofília. Sampanis era el tercer millor aixecador rere el tres cops campió olímpic Pyrros Dimas i el dues vegades campió olímpic Akakios Kasiasvilis. A Atenes, només Dimas va pujar al podi, i encara es va haver de conformar amb el bronze en la categoria de 85 quilos.
Leonidas Sampanis va ser sancionat amb dos anys de suspensió i no va tornar mai més a competir. Però a més a més, com que a Grècia el dopatge pot ser perseguit penalment, l’aixecador va ser processat i el novembre del 2006 va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que no va haver de complir. En el judici Sampanis va al·legar que algú li havia donat la testosterona sense que ell ho sabés i que no tenia cap culpa del positiu.

Un segell vist i no vist
El servei de correus grec va editar durant els Jocs d’Atenes un segell en honor de cadascun dels seus esportistes que guanyava una medalla olímpica. L’edició es feia de manera immediata a la consecució de la medalla, per la qual cosa quan es va saber el positiu de Sampanis el segell dedicat a ell feia uns quants dies que estava en circulació. Va ser retirat immediatament i va passar a ser objecte de col·leccionista.

De tot a res
L’equip de Grècia d’halterofília va guanyar una medalla –d’or – en els Jocs de Barcelona, cinc medalles en els Jocs d’Atlanta –dues d’or i tres de plata– i cinc medalles més en els Jocs de Sydney –dues d’or, dues de plata i una de bronze–. A Atenes es va haver de conformar amb una medalla de bronze, i des de llavors cap aixecador grec no n’ha guanyar cap més en els campionats del món o d’Europa que s’han disputat.

Dotze positius
En els Jocs d’Atenes hi va haver 12 aixecadors de nou països implicats en casos de dopatge. I això que des dels Jocs del 1988 la Federació Internacional d’Halterofília fa passar a tots els participants un control previ. Durant els Jocs Olímpics, el president de l’Agència Mundial Antidopatge, Dick Pound, es va mostrar partidari de suspendre les competicions de la Federació Internacional d’Halterofília durant un any.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 d’agost del 2007)

Chris Evert i Martina Navratilova. Martina Navratilova i Chris Evert. Totes dues van marcar el tennis femení durant 15 anys i el van posar en el camí de ser el fenomen de masses que és ara. Les dues tennistes dels Estats Units, una de naixement, l’altra d’adopció, van protagonitzar un duel quasi etern per la supremacia del tennis femení que les va convertir en llegenda i en exemple per a les generacions que les van seguir.
Chris Evert, de casa bona, filla de tennista professional, agafa per primer cop una raqueta als 5 anys, una de les moltes pretendents d’Amèrica de l’esport dels Estats Units. Martina Navratilova, nascuda a Txecoslovàquia, comença a jugar a tennis de la mà del segon marit de la seva mare i als 18 anys fuig del seu país i s’instal•la als Estats Units. Dos orígens ben diferents, dues vides personals oposades que van trobar en una pista de tennis un camí comú que les faria grans plegades.
Des que es van trobar per primer cop en els vuitens de final del torneig d’Akron del 1973 fins que es van veure per darrer cop les cares des de banda i banda d’una xarxa en la final de Chicago del 1988, Evert i Navratilova van sortir 80 vegades juntes a una pista de tennis per enfrontar-se en un partit. El balanç d’aquests 15 anys d’enfrontaments demostra l’equilibri de forces que va presidir els seus duels, ja que podia haver estat una mica més equilibrat però no gaire: 43 victòries per a Navratilova i 37 per a Evert.
Més important encara que la gran quantitat de partits en què es van enfrontar –fins a cert punt lògica, donada la longevitat de les seves vides esportives– és la qualitat dels partits. Vint-i-dos d’aquests enfrontaments, més d’una quarta part, els van tenir en tornejos del Gran Slam, on sempre es van veure les cares en finals o semifinals. En el quadre de la plana següent hi ha tots aquests enfrontaments. S’observa que es van trobar en les semifinals i les finals dels quatre grans en un mínim de quatre ocasions. El balanç d’aquests duels de Gran Slam és, com el general, favorable a Navratilova, que mana 14-8 en el total i 10-4 si només comptem les finals. La seva coincidència en el temps, que va propiciar una rivalitat històrica, les va impedir aconseguir mai el Gran Slam autèntic: guanyar els quatre grans tornejos el mateix any. Navratilova els va guanyar de forma consecutiva però no el mateix any.
Més encara. Entre el 1982 i el 1987, com a mínim una de les dues jugadores va ser present en alguna de les finals dels tornejos del Gran Slam i els anys 1984 i 1985, elles dues van protagonitzar les finals de Roland Garros, Wimbledon i l’obert dels Estats Units en el primer cas i Roland Garros, Wimbledon i Austràlia en el segon. En el torneig de Londres, com a mínim una de les dues jugadores va disputar la final durant 13 anys consecutius (1978-1990). En l’obert dels Estats Units va passar el mateix, en aquest cas entre el 1975 i el 1987. A Austràlia van ser set finals seguides (del 1981 al 1988, el 1985 no es va jugar el torneig) i a París, sis (1982-1987).
Quan van acabar les seves carreres, Evert, el 1989 i Navratilova, el 1994 –com a jugadora d’individuals, ja que de dobles i mixtos no acabarà mai–, les dues jugadores havien guanyat el mateix nombre de tornejos de Gran Slam individuals (18) i havien perdut quasi el mateix nombre de finals (16 Evert, 14 Navratilova), cosa que les situa empatades en el quart lloc de pluricampiones de tornejos del Gran Slam rere l’australiana Margaret Court (24), l’alemanya Steffi Graf (22) i la nord-americana Helen Wills (19). 
De la gran quantitat de partits que les va enfrontar n’hi ha un grapat amb significat especial. Navratilova va guanyar el seu primer títol de Gran Slam, a Wimbledon el 1978, contra Evert remuntant un set en contra i imposant-se per un mínim 7-5 en el desempat. El primer títol a Austràlia de Navratilova, el 1981, també va ser contra Evert en un partit encara més ajustat que el de Londres tres anys abans: 6-7, 6-4 i 7-5. Aquell va ser el tercer títol de Gran Slam de Navratilova i per a Evert –que ja tenia 12 títols grans– va significar la segona derrota en una final a Austràlia. Un any després, Evert va aconseguir finalment el títol de Gran Slam que li faltava en imposar-se a Austràlia a Navratilova en tres sets. Navratilova, per no ser menys, també va guanyar contra Evert el seu primer títol en el torneig que li feia més il•lusió guanyar, l’obert dels Estats Units. Va ser el 1983, amb el resultat més clar que mai hi ha hagut en una final de Gran Slam entre elles dues: 6-1 i 6-3.
Chris Evert es va retirar el 1989 amb 35 anys i ara es dedica, entre altres coses, a la docència. Navratilova va jugar individuals fins al 1994, quan després de perdre la final de Wimbledon contra Conchita Martínez va dir adéu a les pistes amb 37 anys. Va ser un adéu parcial, ja que l’any 2000 va tornar al circuit femení per jugar dobles i dobles mixtos i algun torneig individual de tant en tant. El 2003 va guanyar els dobles mixtos a Austràlia i Wimbledon i el 2006 l’obert dels Estats Units amb 50 anys.

Unes vides sentimentals molt mogudes

Chris Evert i Martina Navratilova també han coincidit a no tenir sort en les seves relacions de parella. Evert s’ha casat i divorciat dos cops: amb el tennista John Lloyd (1979-1987) i l’exesquiador Andy Mill (1988-2006). Amb aquest va tenir tres fills. A més va ser la xicota de Jimmy Connors. Navratilova va tenir relacions sentimentals amb la jugadora de golf Sandra Hayne, l’escriptora Rita Mae Brown, la jugadora de bàsquet Nancy Lieberman, Judy Nelson i l’esquiadora Cindy Nelson.

L’últim títol

L’última victòria en un torneig del Grand Slam el va aconseguir Martina Navratilova en l’obert dels Estats Units del 2006. Va disputar el torneig de dobles mixtos fent parella amb un dels millors especialistes de dobles del món, Bob Bryan. Va ser el desè títol de Grand Slam en dobles mixtos, el tercer en l’obert dels Estats Units després dels del 1985 i del 1987.

12 anys de número u

Evert i Navratilova es van repartir el número u del rànquing durant quasi 12 anys, des que es va crear el 1975 fins que va arribar Steffi Graf el 1987. Només Tracy Austin durant 22 setmanes l’any 1980 va trencar el seu domini.

Cinc títols juntes
Evert i Navratilova van guanyar cinc títols de dobles plegades, dos dels quals del Gran Slam: Roland Garros el 1975 i Wimbledon el 1987. Navratilova va guanyar 31 títols de dobles femenins en tornejos del Gran Slam.

La més forta?

L’any 2000, Evert i Navratilova van coincidir en l’acte de proclamació de les millors esportistes del segle XX de la revista Sports Illustrated. No es van poder estar de tornar a provar quina de les dues era la més forta.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 d’agost del 2007)

Liu Xiang, el primer i únic fins ara campió olímpic de l’atletisme masculí de la Xina, podria arribar a aconseguir 461 milions de iuans (uns 44,6 milions d’euros) en primes, contractes d’imatge, contractes publicitaris i aparicions mediàtiques si revalida d’aquí a un any a Pequín la medalla d’or que va guanyar a Atenes en els 110 m tanques. Si més no, això és el que diu un estudi que ha fet l’Institut Xinès de Màrqueting en el qual ha avaluat una cinquantena d’esportistes xinesos en els tres darrers anys. Si tenim en compte que es tracta d’un esportista d’un país que oficialment és un estat comunista no està gens malament.
Aquestes dades exemplifiquen el que és Liu Xiang a la Xina. L’atletisme és l’esport rei dels Jocs i ell va trencar a Atenes una sequera històrica. Mai cap xinès havia guanyat cap medalla d’or olímpica en atletisme. Poc va importar que abans que ell tres noies haguessin estat campiones olímpiques en atletisme: Chen Yueling (1992 en 10 km marxa), Wang Junxia (1996 en 5.000 m) i Wang Liping (2000 en 20 km marxa).
Atenes i Lausana són les dues ciutats que marquen la trajectòria esportiva de Liu Xiang a les quals vol afegir el nom de Pequín d’aquí a un any. A Atenes hi va guanyar l’or olímpic i a Lausana, seu del COI, hi va batre, el 2002, el rècord mundial júnior i el 2006 el rècord mundial absolut. I sempre guiat pel seu entrenador, Sun Haipeng, amb qui comparteix més de 300 dies a l’any, ja sigui en les competicions o en els entrenaments que fa a Pequín o a Xangai, tot i que també fa llargues estades fora de la Xina, com l’any 2005, quan va entrenar-se tres mesos a París.
Liu Xiang va néixer a Xangai el 13 de juliol del 1983 –18 anys abans, dia per dia, de la jornada que Pequín va rebre la nominació olímpica–. El seu pare treballava en una empresa de tractament d’aigua i la seva mare, en un hotel. Als 7 anys ja van detectar les seves qualitats atlètiques i als 12 el van enviar al centre regional d’esports de Xinzhuang, on s’envien tots els projectes de campions de la zona de Xangai. El 1998 el van orientar cap a les proves de tanques, i ell va acceptar, dòcil però sense convicció, ja que li va costar molt adaptar-se al centre d’entrenament i estar lluny de la família. Tant que va tornar a casa per continuar fent esport però sense pressions. Com si fos una pel•lícula, en un encontre entre escoles, el que encara és el seu entrenador, Sun Haipeng, el descobreix. Liu torna a Xinzhuang, ara sota la protecció de Sun Haipeng, que havia entrenat el millor especialista xinès de 110 m tanques, Chen Yanhao, durant set anys.
L’any 2000 van començar a arribar els resultats: és quart en el mundial júnior. El 2001 és campió mundial universitari i el 2002 bat el rècord mundial júnior que tenia el llegendari Renaldo Nehemiah des del 1978. El bronze del mundial de París del 2003 és l’avantsala de l’or d’Atenes. La final dels 110 m tanques d’Atenes es va córrer a les tres de la matinada, hora de Pequín, i la van seguir 400 milions de xinesos per la televisió. Liu va guanyar i es va convertir en el nou heroi xinès. I això que el seu país va guanyar 63 medalles, 32 d’or, a Atenes.
La història de Liu es va afegir als llibres de lectura dels infants xinesos; al centre d’entrenament de Xinzhuang hi van posar grans fotos de Liu amb la llegenda: «Seguiu l’exemple de Liu.» També es va editar una autobiografia, titulada Jo, Liu Xiang, èxit de vendes, que comença així: «Quan vaig néixer, la meva àvia va veure una petita taca a la meva mà i va dir: ‘Aquest nen farà miracles.’ Llavors ningú la va creure. I tanmateix…»

Ni Chin Chin i Zhu Jianhua

El saltador d’alçada Zhu Jianhua va ser el primer i únic atleta xinès a pujar a un podi olímpic d’atletisme masculí fins a l’aparició de Liu Xiang. Zhu va batre tres cops el rècord mundial de salt d’alçada entre els anys 1983 i 1984 (2,37 m, 2,38 m i 2,39 m), però es va haver de conformar amb el bronze en el mundial del 1983 i un altre en els Jocs Olímpics del 1984. Ni Chin Chin va saltar un centímetre més que el rècord mundial el 1970, però la Xina estava fora del COI i de la IAAF, i ni es va homologar la marca ni mai va poder competir en uns Jocs.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 d’agost del 2007)