Papers d'esports

No hi ha qui els aturi. La història, el destí, la deessa fortuna està amb ells. Espanya recupera el seu lloc en el món, tot i que amb un imperi diferent al que va perdre fa anys i panys, i aquest cop ho fa gràcies a l’esport. Zapatero ha de pidolar perquè el deixin anar a les reunions d’estadistes en què es decideix cap on ha d’anar el planeta, però als esportistes espanyols no els calen favors. S’ho guanyen tot amb sang, suor i llàgrimes. Com Fernando Alonso, que finalment ha arribat al cim de la fórmula 1 que és, evidentment, Ferrari. Conquerit Ferrari –«Ferrari ya es made in Spain» titulava ahir el diari Marca–; amb CR-9 (ex CR-7) al Bernabéu; Gasol, Nadal i Contador en l’Olimp de l’esport, que més els queda? Els Jocs Olímpics.

Els Jocs Olímpics. A Madrid, és clar, perquè els de Barcelona no compten. Els van acceptar malgrat les reticències inicials; els van gaudir amb l’allau de medalles que van guanyar els esportistes del Comitè Olímpic Espanyol (COE) i el seu record els va molt bé per retreure’ns, quan convé, que es van pagar «con el dinero de todos los españoles». Però no els consideren seus. Els Jocs s’atorguen a una ciutat, no a un país –o estat, o nació, o diguin-ho com vulguin– i els Jocs de Barcelona no els consideren els Jocs d’Espanya –malgrat que així els va qualificar el mateix Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona–. Els autèntics Jocs d’Espanya han de ser els Jocs de Madrid. Tampoc haurien servit els de Sevilla –qui recorda avui que Sevilla també va tenir una candidatura olímpica?– Catalunya ha de ser Espanya per nassos, però al mateix temps res de Catalunya pot representar Espanya. Ens volen, però no ens suporten.

Fa quatre anys es van quedar a prop i avui ho tornen a intentar. El seu destí està a les mans dels 107 membres del COI que faran el que els doni la gana, votant per simpatia, antipatia o per vés a saber quins interessos –tots legítims, però tots honestos?– L’informe de la comissió d’avaluació no és vinculant. Fa quatre anys ja va quedar demostrat. Llavors es va dir que va ser la intervenció de Tony Blair la que va decidir a favor de Londres. Per això aquesta vegada tothom hi porta el Sant Crist gros. Res de suplents. La reina d’Espanya ja no serveix. A Singapur va fracassar. Ara el duel és entre el rei Joan Carles –el cap de «la familia más olímpica de España»–, segons Samaranch júnior, que potser no ha sentit a parlar d’algunes nissagues de l’hoquei sobre herba de Catalunya, i Barack Obama. És el duel que faltava per tancar el cercle d’allò que es va perdre a Cuba entre un imperi emergent i un de decadent. Si guanya Madrid, que en facin una havanera. Això sí, a ritme de xotis.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 d’octubre del 2009)

Jordi Hereu, alcalde de la ciutat de Barcelona, capital de la meva nació, Catalunya, va ser un dels molts membres del PSC que va menysprear la consulta d’Arenys de Munt, exercida lliurement, per un grup de ciutadans lliures del país. Tres dies després, Hereu no va tenir cap problema a rebre amb tots els honors uns senyors de la capital de l’Estat que venien, com els virreis d’abans, a exercir el seu dret de cuixa. En aquest cas, el suport absolut i incondicional de la ciutat de Barcelona cap a la candidatura de Madrid per ser seu dels Jocs Olímpics del 2016. Tant la ciutat de Barcelona com el govern de Catalunya ja havien expressat abans el seu suport a la candidatura madrilenya. Amb paraules i amb fets –acord del Consell de Govern de la Generalitat del 3 de febrer d’aquest any–, però ara que s’acosta el dia D, a Madrid estan en plena fase d’ostentació i volien la foto d’unió que es va fer dimecres amb l’estadi Lluís Companys –mal els pesi a alguns, que voldrien que es digués Joan Antoni Samaranch– de fons. I a sobre, l’agència oficial espanyola de notícies (EFE) difon la falsedat que el govern de Catalunya no ha enviat ningú a la trobada. I als membres de la sucursal del nord-est peninsular del partit de l’oposició a Madrid els falta temps per anunciar que demanaran una resolució a favor de Madrid del Parlament de Catalunya.

Ja sé que hi ha coses més importants a arreglar i debatre que aquesta collonada de si la Generalitat envia algú i de quin nivell a una trobada amb els madrilenys. Però també n’estic fins als nassos que els catalans tinguem la culpa de tot. I que, a més, ens donin la culpa a còpia de mentides. Ens diuen: Espanya i Madrid van donar suport a Barcelona 92. Ara us toca a vosaltres. Espanya i Madrid van acabar donant suport a Barcelona a contracor. Només clar repassar les hemeroteques per trobar els mil i un entrebancs que es van posar a la candidatura catalana des de Madrid. I quan s’hi van haver de ficar, va resultar que els sobrava un dels protagonistes institucionals. El mateix que ara troben a faltar: la Generalitat de Catalunya. El contracte del COI es fa amb una ciutat que ha de tenir l’aval de l’Estat al qual pertany. Ni paraula dels governs «regionals». Del 1982 al 1992 la Generalitat sobrava –per a segons qui, encara sobra avui–. Hi va ser, perquè si una cosa és Jordi Pujol és tossut. I va pagar. Com l’Estat i com l’Ajuntament de Barcelona. Alguns vam pagar dues vegades i, d’altres, tres. Molts i molts diners. «Con dinero de todos los españoles» encara ens hem de sentir a dir. Imagineu com tindríem la balança fiscal amb l’Estat i el dèficit d’infraestructures si no hagués existit Barcelona 92. Però la història l’escriuen els vencedors, i els catalans no acostumem a estar gairebé mai en aquesta categoria. Malgrat el somriure de Jordi Hereu.
(Article publucat a El 9 Esportiu el 18 de setembre del 2009)

De l’esperança a la decepció en pocs segons. De l’esperança que va donar llegir un titular que deia “Dos miembros de la comisión del COI favorecen Río por intereses personales” en la portada del diari Marca de divendres a la decepció que va provocar obrir el diari i veure que a dintre tan sols hi havia un article d’opinió de mitja plana titulat “El favor que el COI ha hecho a Río”. Per un moment vaig pensar que el diari que ara controla el “gran descobridor de corruptes” –sempre que no siguin dels seus, és clar- Pedro J. Ramírez, havia decidit entrar a sac en el COI i ens explicaria alguna cosa interessant. Doncs no, la crònica de Gerardo Riquelme explicava que la benevolència, segons ell, amb que la comissió d’avaluació del COI per als Jocs del 2016 havia tractat la candidatura de Río de Janeiro era a causa dels interessos de dos dels seus membres: el suís Gilbert Felli i el colombià Andrés Botero. De Botero ens diu que és el major defensor d’uns Jocs a Amèrica del Sud i de Felli que vol que no guanyi Madrid per a que París tingui una nova oportunitat per al 2020.

Els interessos personals de Botero i Felli són qüestionables?  No ho sé, però s’obliden que a la comissió hi ha dos francesos, Guy Drut –excampió olímpic d’atletisme, exministre francès, condemnat a França per corrupció i que va estar a punt de ser expulsat del COI- i Etienne Thobois. També treballen per a una hipotètica candidatura de París per a més endavant? I per a qui vetllen els membres del Marroc, Egipte, Austràlia, Suècia, Taiwan i Gran Bretanya que hi ha a la comissió? Estem davant una confabulació planetària per a que Madrid no obtingui els Jocs Olímpics de cap de les maneres? El proper pas serà descobrir la intervenció d’algun català en aquest afer? Des de dintre del COI, segur que no, Joan Antoni Samaranch júnior no és gens sospitós en aquest aspecte.

De totes maneres, animo als redactors de Marca a posar en el terreny olímpic tota la capacitat de “descobrir” merda que han posat en altres sectors. Vés per on, un motiu més per no voler que atorguin els Jocs a Madrid. Si Madrid aconsegueix ser seu olímpica, ja ens podem oblidar de corrupteles. Tot seran flors i violes. Si Madrid no és triada, però, la seva venjança pot ser terrible.

Ja que hi som, no em puc estar de recordar el que van dir Manel Estiarte, llavors membre del COI en representació dels esportistes, quan es va triar Pequín seu dels Jocs del 2008: que Pequín tindria els  vots espanyols perquè així era més segur que una ciutat europea, Madrid en aquest cas, seria la seu del 2012 –la va encertar respecte Europa, la va errar respecte Madrid-. Aquells interessos d’Estiarte l’any 2001 eren més o menys personals que els que ara el Marca denuncia en favor de Río?

El Comitè Olímpic Internacional (COI) va fer públic dimecres l’informe de la comissió d’avaluació de les candidatures per als Jocs Olímpics del 2016. L’informe exposa el que pensa la comissió de les quatre ciutats candidates, però no obliga a res –no és vinculant– als membres del COI, que seran els que d’aquí a un mes, el 2 d’octubre a Copenhaguen, decidiran quina ciutat organitzarà els Jocs de la 31a Olimpíada. L’informe, de 106 pàgines, no conté cap apartat que es pugui qualificar de notes. Per entendre’ns, no hi ha ni rànquing, ni xifres, ni cap referència numèrica que pugui servir per dir que aquesta o aquella ciutat va al davant.

Per tant, aquest informe es pot llegir de la manera que cadascú vulgui. Hi ha crítiques i elogis per a tothom, com no podia ser de cap altra manera, que els Jocs Olímpics són, abans que res, un gran negoci, i no s’ha de quedar malament amb ningú que pugui contribuir, en un o altre moment, a omplir una mica més la cistella. Dimecres a primera hora de la tarda, l’agència EFE –que subministra informació de tota mena als mitjans d’arreu de l’Estat–, va enviar als seus abonats un avançament amb aquest títol: «L’informe destaca Tòquio i critica de Madrid l’organigrama de treball i el dopatge.» Sembla que a Madrid no s’esperaven un informe com el que ha fet la comissió i la lectura que en va fer l’agència EFE, va contribuir encara més a encendre totes les alarmes. A més les crítiques eren sobre l’estructura de l’organització i les responsabilitats financeres que se’n deriven i sobre el dopatge. Dopatge. La paraula maleïda per aquesta «Edad de oro del deporte español» i que centra l’escepticisme amb què en diversos països es veuen alguns dels èxits de l’esport espanyol. La plana major de la candidatura madrilenya va sortir a donar la cara –tal com ja estava previst– amb unes valoracions que miraven la part positiva i obviaven la negativa –igual que van fer els responsables de la resta de candidatures–. Les paraules desprenien optimisme, però les cares deien tot el contrari. Estava clar que no s’ho esperaven. L’alcalde, Alberto Ruiz Gallardón, va dir que Madrid sortia enfortida i l’etern Joan Antoni Samaranch, va afirmar que si l’informe es llegia amb atenció, Madrid no sortia perjudicada. L’agència EFE no havia llegit l’informe amb atenció?

Tot plegat, molt soroll per a no res. Fa quatre anys, quan la candidatura era Madrid 2012 en lloc de Madrid 2016, tothom va deduir de l’informe que es va fer públic un mes abans de l’elecció que París i Madrid tenien avantatge. Tothom recorda com va acabar aquella història: Londres 2012 i en alguns lloc es va brindar amb cava.
(Article publicat a El 9 esportiu el 4 de setembre del 2009)

Després d’haver escoltat i llegit desenes d’opinions sobre la desqualificació de Natàlia Rodríguez en la final dels 1.500 metres del mundial d’atletisme de Berlín em sembla que només cal fer una pregunta: tothom mantindria les opinions que ha expressat si intercanviem els papers entre la tarragonina i l’atleta d’Etiòpia? És a dir, si és Natàlia la que cau i Gelete Burka la que acaba campiona. Perquè al capdavall, és tracta de veure un fet, del qual tenim totes les imatges que ens fan falta, amb la més absoluta objectivitat. O no? Si ens ho hem de mirar sense fixar-nos en els colors de les samarretes, en podem parlar tot el que faci falta. Si no és així, no cal afegir ni una paraula més. I em sap molt de greu que hagin desqualificat la tarragonina, però cada cosa al seu lloc.

9. 58 en els 100 metres i 19.19 en els 200 metres. Els dos rècords del món que ha fet Usain  Bolt en els mundials d’atletisme que es disputen a Berlín han tornat a esgotar tots els adjectius a l’hora de referir-nos al fenomen jamaicà. L’endemà del rècord dels 100 metres, un diari va titular que era un rècord del segle XXII. Una afirmació molt agosarada quan només estem a l’any 2009 i quan Bolt pensa estar en actiu uns anys més. L’expressió rècord del segle XXII l’hauríem d’agafar més com a qualificatiu de marca avançada al seu temps. Ara mateix, tots estaríem d’acord que Usain Bolt és un atleta que va per davant del seu temps. De veritat?

L’any 1970, el diari L’Equipe es va permetre un petit divertiment. Va jugar a calcular quins serien els rècords del món en les proves masculins en les tres dècades següents. Per fer-ho va fer la mitjana de la progressió de les diferents marques en les dècades anteriors i en va extreure un coeficient a partir del qual va fer els càlculs. Els autors del reportatge reconeixien que els havien sortit marques que consideraven acceptables fins els 1.500 metres, però que la majoria dels registres els semblava que eren de ciència ficció. Per exemple, els sortia que el rècord del món de salt de llargada l’any 2000 seria 9,72 metres.

I que té a veure Usain Bolt en tot això? Doncs que segons aquells càlculs del 1970, el rècord del món dels 100 metres de l’any 1990 havia de ser 9.60 i l’any 2000, 9.45. I el rècord dels 200 metres havia de ser 19.12 l’any 1990 i 18.77 l’any 2000. O sigui que Usain Bolt hauria d’haver existit fa més de deu anys, amb les marques actuals, per fer justícia a la progressió dels rècords mundials dels 100 i els 200 metres fets pels seus predecessors entre el 1920 i el 1970. Amb els 9.48 i els 19.19 fets aquesta setmana del mes d’agost de l’any 2009 a Berlín, Bolt ni tan sols compliria les expectatives que hi havia per l’any 2000. O sigui, que les marques de Bolt no només no serien del segle XXII sinó que algú les hauria d’haver fet durant el segle XX. És clar que cap de les marques que es va calcular que serien els rècord del món l’any 2000 les ha fet encara ningú. Sortosament, igual que els rànquings de l’any es trenquen quan arriben els campionats i no sempre guanyen els que haurien d’haver guanyat, els rècords no se superen en base a cap progressió aritmètica sinó per la qualitat dels atletes que apareixen, de tant en tant, a qualsevol indret del món. En el cas que ens ocupa, en una petita illa del Carib.

Els Premis Príncep d’Astúries van néixer amb la intenció de convertir-se en uns premis de referència arreu del món en diferents àmbits. Uns altres Premi Nobel, vaja, que hi ha coses que si no les fan els espanyols, no poden ser bones. No em considero capacitat per valorar com els va a aquests premis en les altres categories, però en la dels esports no tinc cap dubte de que aquests premis són una conya marinera de primera categoria. No és que m’importi que uns premis que porten el nom que porten perdin prestigi internacional cada cop que es concedeixen. Tot el contrari. Tothom té a la memòria alguns dels guardonats en els darrers anys -Fernando Alonso, Rafa Nadal-, i també alguns dels candidats d’enguany -Gemma Mengual, Pau Gasol-. Ja sabem que estem en “La edad de oro del deporte español” i que cal recompensar a aquells que la protagonitzen, però em sembla que entre els requisits per rebre el premi no hi ha, encara, la de ser espanyol. Aquí qualsevol que destaca, ja es diu que mereix el premi. La darrera, Marta Domínguez, després de guanyar el títol mundial en els 3.000 metres obstacles a Berlín. Que li donin. A ella, a Mengual o a Gasol. O a Guardiola, o al Barça. Tant me fa. Fins i tot estic disposat a aportar idees al jurat. Que donin un premi internacional i un munt a espanyols. Per poder satisfer les demandes, que en donin un per a esports d’equip, un altre per a esports aquàtics, un altre per a esports mecànics, un altre per a esports amb tracció animal, un altre …. Que en donin molts. A esportistes en actiu i als que ja estan retirats però encara vius i que l’esperen amb candaletes. Qualsevol esforç és petit davant uns premis que porten el nom que porten.

La decisió de la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) de no permetre sortides nul·les als atletes a partir de l’1 de gener del 2010 ha generat un interessant debat. Sobretot en les especulacions sobre el que passarà en una de les grans proves de l’atletisme: els 100 metres. Per als que no estiguin al cas, la reglamentació vigent des de l’any 2001 només permet una sortida nul·la. L’atleta que fa la segona, encara que no hagi estat el protagonista de la primera, queda desqualificat. Fins l’any 2001, la desqualificació només es produïa quan un atleta feia dues sortides nul·les. A partir de l’1 de gener del 2010, cada atleta que faci una sortida nul·la, quedarà eliminat.

La decisió de la IAAF em sembla lògica, normal i justa. Les sortides nul·les en les proves de velocitat no s’acostumen a fer de forma accidental. Quan ja s’ha iniciat el procediment de sortida, els atletes sempre el poden aturar aixecant el braç i és un sistema electrònic el que controla que cap atleta deixi de fer pressió sobre els tacs de sortida abans del límit establert. Per tant, no és un ull humà el que controla la sortida, sinó una màquina. Que és pot equivocar? És clar. Com tot a la vida. Que els jutges no donen tots les ordres a la mateixa velocitat? Si la teva intenció no és “robar” la sortida, tant se val si triga una dècima de més o de menys entre donar la darrera ordre i donar  el tret. Els que veuen sempre l’Apocalipsi a cada cantonada ja estan parlant de que viurem una allau de desqualificacions i que guanyar els 100 metres serà, a partir d’ara, una loteria. I que les marques s’en ressentiran. I que tot és pels interessos de les televisions.

La sortida no és precisament la gran arma d’Usain Bolt. La nova norma simplement se salta un pas respecte a la vella. Ara totes les curses es disputaran com si abans hi hagués hagut una nul·la. I tampoc hem viscut tantes desqualificacions en els grans campionats des de l’any 2001. Això sí, el cas de Jon Drummond en els quarts de final del mundial de París del 2003 és recordat per tothom pel xou que va muntar -es va estirar a la pista i es negava a marxar-. En aquella mateixa cursa van desqualificar, pel mateix motiu, un jove Asafa Powell, però com que el jamaicà no va muntar cap sidral, ningú el té present. Quan la desqualificació arribava a la segona sortida també hi havia desqualificacions. Com la de Linford Christie en la final dels 100 metres dels Jocs d’Atlanta, quan defensava el títol guanyat a Barcelona. I sobre les televisions, els principals interessats a que les proves comencin a les hores que estan programades són els mateixos atletes que han de competir i que no els fa cap gràcia haver d’estar-se aturats esperant a la cambra de sortides perquè hi ha algun company que vol jugar a ser més viu que el jutge.

I si els atletes tenen algun problema per aguantar els nervis, que demanin consell als seus col·legues de la natació. En les darreres setmanes hem criticat molt la indefinició de la Federació Internacional de Natació (FINA) sobre els banyadors i les nefastes conseqüències que ha acabat produint en el seu esport. En el tema de les sortides, la FINA porta 12 anys d’avantatge a la IAAF, ja que les sortides nul·les estan prohibides des del 1998. Hi ha haver un període d’adaptació i no han passat grans problemes. I això que en la natació totes les sortides, siguin dels 50 metres o dels 1.500 metres es fan igual, no com en l’atletisme -encara que també hi ha qui és capaç de fer una nul·la en els 10.000 metres-. En el mundial de natació de Roma que acabem de viure hi van haver algunes desqualificacions per sortides nul·les, però la immensa majoria en les sèries eliminatòries i protagonitzades per nedadors que no és que volguessin ”robar” la sortida per millorar la seva marca, sinó per esportistes que, pura i simplement, amb prou feines sabien com llançar-se a l’aigua.

En tot cas, tots atents a les curses del mundial que comença avui a Berlín. A veure  quants desqualificats hi ha de veritat, amb la normativa vigent, i quants ho estarien amb la futura. Ja seria mala sort que Usain Bolt, que mai fa sortides nul·les, les comencés a fer ara precisament.

Quinze dels 51 atletes que la federació espanyola d’atletisme envia al campionat del món d’atletisme que comença dissabte a Berlín tenen la llicència de la federació catalana. O sigui, la nostra federació aporta un 29,4 per cent de l’equip espanyol. Si la federació catalana fos reconeguda per la federació internacional, segur que l’equip català tindria més components, ja que la nostra federació faria com totes les federacions i no enviaria només els esportistes amb possibilitats de fer un bon paper –que cadascú interpreta d’una manera diferent-, sinó alguns més dels que pertocaria per acabar de fer piló i lluir en les estadístiques. Totes les federacions del món, totes, fan el mateix. Des de les federacions que només hi participen perquè la IAAF els convida, fins a la potent federació dels Estats Units, que en algunes proves -poques- no té atletes de nivell però els envia igualment. Però com que la federació catalana no està reconeguda per la IAAF i el seu president, Romà Cuyàs, ja ha deixat clar que no entra en els seus plans lluitar pel reconeixement, doncs ens hem de conformar amb parlar dels atletes amb llicència de la federació catalana que estaran a Berlín.

Atletes amb llicència de la federació catalana. I perquè no utilitzo directament l’expressió catalans: 15 catalans estaran a Berlín. La majoria dels atletes amb llicència de la federació catalana han nascut aquí. També en tenim que no hi ha nascut però que fa anys i panys que resideixen a Catalunya. D’altres fa menys que hi viuen. I després tenim els nascuts fora de l’Estat espanyol que s’han nacionalitzat. I si Jackson Quiñonez o Ayad Lamdassem són espanyols i viuen i competeixen a Catalunya, també deuen ser catalans, oi? Quedem en què a Berlín hi van 15 catalans? Sí. Tant si guanyen com si tenen una actuació que ni fu ni fa.

Arribats a aquest punt, em ve de gust recordar la carta que un grup d’atletes van adreçar a la federació catalana d’atletisme el desembre del 2004 amenaçant amb no competir més amb la federació si aquesta no els donava més diners en forma de beques i ajudes. Més tard la reclamació econòmica es va reconduir a reclamar també una sèrie de mesures per revitalitzar l’atletisme català. La reclamació econòmica es basava en un greuge comparatiu amb els jugadors d’hoquei sobre patins que havien guanyat el mundial B a Macau. Quatre anys i mig més tard, i amb l’europeu que es farà l’estiu vinent a Barcelona trucant a la porta, l’atletisme català està tant mort com s’anunciava aquells dies? L’amenaça dels atletes de no vestir la samarreta de la federació catalana – en competicions que organitzava la federació espanyola, no ho oblidem-, no es va complir; la federació espanyola i els mitjans de sempre van manipular el tema com els va venir de gust i tal dia farà un any.

I perquè cal recordar ara aquest episodi. Doncs perquè 15 catalans formen part de la selecció espanyola que estarà a Berlín –i podrien haver estat 17, perquè dos corredors de marató que estaven seleccionats han hagut de renunciar per culpa de sengles lesions- i en els campionats de les categories de promoció que s’han fet aquest estiu, un total de 30 catalans més han format part de les diferents seleccions espanyoles: 10 en l’europeu sub-23, 8 en l’europeu júnior i 12 en el mundial juvenil. Cap d’aquests 30 atletes ha aconseguit cap medalla que els doni dret a entrar en “La edad de oro del deporte espanyol”, però han fet que es pugui mirar amb optimisme el futur. El més jove d’aquests atletes tenia 11 anys i el més veterà 17 quan hi va haver l’amenaça de boicot del 2004 que, a més de demanar diners, ens anunciava l’Apocalipsi de l’atletisme català. Potser cap d’ells pujarà mai a cap podi internacional. És el més probable. Però aquests 30 joves atletes demostren que a Catalunya continuen havent-hi clubs, entrenadors i directius que continuen treballant, amb o sense ajudes, perquè els agrada l’esport que practiquen. Igual que fa desenes i desenes d’anys que es fa a la nostra terra. I en tot cas, els diners públics catalans haurien de dedicar-se a ajudar els joves a fer esport, no ha pagar atletes més o menys professionals, que, a més, si acaben pujant a algun podi, ho fan defensant la samarreta del totpoderós veí que, com que l’honor de la pàtria està sempre en joc en totes les competicions, sempre té diners per a tot. Pagant-ne una bona part nosaltres, amb finançament vell o nou, és clar.

Ara fa un any es van inaugurar els Jocs Olímpics de Pequín. Esportivament parlant, van ser uns Jocs excepcionals. Només amb recordar els noms de Michael Phelps i Usain Bolt ja n’hi han prou. Durant les dues setmanes de competició es van aparcar els problemes que van condicionar els preparatius olímpics: drets humans, llibertat d’expressió, contaminació …L’estadi olímpic i la piscina van meravellar el món. 365 dies després, les gestes esportives són història i les fastuoses instal·lacions esportives amb què la Xina va voler mostrar a tot el món el seu potencial són gairebé una nosa. La Supercopa d’Itàlia de futbol que s’ha jugat avui mateix és una de les poques competicions esportives que s’han fet a l’estadi durant aquest any, malgrat que a la web del comitè olímpic internacional es digui que “han acollit un bon nombre de manifestacions” després dels Jocs. Això sí, sense especificar quines. La veritat, jo em crec més el que explica el corresponsal de TV3 a la Xina que no pas el que diu que el COI a la seva web.

Perquè un dels elements que el COI destaca més a l’hora d’atorgar els Jocs a una o altra ciutat és el llegat que els Jocs deixaran a la ciutat. No tinc cap dubte que els Jocs han ajudat a millorar algunes coses a la Xina. És clar que tot depèn d’on estigui el punt de sortida. La manera com van reduir la contaminació just abans dels Jocs, tancant fàbriques i reduint el trànsit per decret llei, són mesures que només es poden aplicar en països autoritaris. El llegat pel que fa a les instal·lacions és, ara mateix, un llegat sense més valor que el valor arquitectònic que tenen. A Barcelona ja saben prou el que costa treure rendiment a les macroinstal·lacions que cal construir per ser seu olímpica. Entre no fer-hi res o gairebé res i dinamitar-les com van fer amb algunes instal·lacions a Atlanta hi hauria d’haver un terme mitjà. Però en l’olimpisme, malgrat la crisi que ens ofega, no hi ha termes mitjans.  Llegir el recordatori que fa el COI en la seva web dels Jocs pequinesos produeix vergonya aliena.