Papers d'esports

La meravellosa ciutat de Roma sembla propensa a ser seu d’espectacles no gaire edificants en el món de l’esport.  L’any 1987, l’estadi olímpic de Roma va veure com un jutge patriòtic i més llest del compte va afegir els centímetres suficients al sisè i darrer salt del seu compatriota Giovanni Evangelisti per a que aquest pogués guanyar la medalla de bronze en el salt de llargada del mundial d’atletisme. Sis mesos després, la federació internacional d’atletisme va tancar el procés que es va iniciar gairebé l’endemà mateix de la final de Roma i va anul•lar el darrer salt d’Evangelisti, atorgant la medalla de bronze al nord-americà Larry Mirycks i relegant l’italià al quart lloc. Set anys més tard, el 1994, el mundial de natació que es va disputar a Roma va viure una altra situació gens exemplar. L’alemanya Franziska Van Almsick, una de les grans estrelles de la natació mundial d’aquells anys, va badar en les sèries dels 200 m lliures i va quedar fora de la final, amb el novè temps. La seva companya Dagmar Hase –campiona olímpica dels 400 m lliures a Barcelona- sí que es va classificar i la federació alemanya la va obligar a renunciar per deixar el seu lloc a Van Almsick. Franziska va respondre guanyant el títol i superant el rècord mundial en una cursa que no hauria d’haver disputat mai. La federació alemanya, pressionada pels patrocinadors, no va tenir escrúpols i la federació internacional (FINA) no va dir ni piu.

El campionat del món de natació ha tornat a Roma i ho ha fet amb 43 rècords mundials, una autèntica barbaritat que supera totes les xifres anteriors. Fins ara, el campionat del món amb més rècords mundials era el primer, que es va fer el 1973 a Belgrad, amb 18. El segon en el rànquing era el mundial de fa dos anys, a Melbourne, amb 15. A Roma s’han superat quasi tants rècords del món com en els últims quatre mundials plegats (vuit al 2001, 14 al 2003, 9 al 2005 i 15 al 2007). En les quatre primeres edicions dels mundials (entre el 1973 i el 1982) es van batre, justament, 43 rècords del món. En les 12 primeres edicions dels mundials s’havien batut 112 rècords del món. En la 13a n’han caigut 43.

I tot gràcies als banyadors miraculosos de poliuretà que la FINA no va saber aturar a temps i que ara han deixat aquest espectacular esport en una difícil situació de cara al futur. A partir de l’1 de gener es tornarà als banyadors normals i a veure qui és capaç de repetir el que ha fet a Roma.  Del 38 rècords mundials individuals –cinc ho han estat en relleus-, només cinc s’han batut amb banyadors que no són totalment de poliuretà, tot i  que porten plaques d’aquest material. Aquests banyadors, que són els van obrir la caixa dels trons el febrer del l’any passat, que van  arrasar als Jocs de Pequín,  i que a Roma han estat quasi totalment superats, són els Speedo LZR de Michael Phelps. Amb els banyadors Arena X-Glide s’han batut 14 rècords a Roma, per 12 amb el Jaked 01 i 7 amb l’Adidas Hydrofoil.

La FINA volia que es parlés de natació. Ja ho crec que se’n ha parlat. I s’han dit moltes barbaritats i xuleries. Com aquella del flamant doble medalla de bronze en les proves de papallona, Rafa Muñoz, que va dir que si llançava el banyador a l’aigua no nedava sol. Afirmació  que és qualifica tota soleta i que va tenir la docta aprovació de Jaime Lissavetzky, el màxim responsable de l’esport espanyol rere el màxim responsable, que diuen que és ZP.

La farsa de Roma s’ha acabat. Si la FINA compleix el que ha aprovat no n’hi haurà cap més. Només em queda una pregunta: Si els banyadors màgics quedaran prohibits a partir de l’1 de gener del 2010, amb quins banyadors es nedaran els campionats d’Europa de piscina curta que es faran el desembre a Istanbul? Pot ser un fi de festa inoblidable, i de cap utilitat, si s’usen els banyadors que –és veritat, senyors Muñoz i Lissavetzky, no neden sols-, però que suren i suren molt.

Els rècords del món no paren de caure en el mundial de natació que es disputa a Roma. L’edició amb més plusmarques mundials fins ara era la primera, la del 1973, a Belgrad, amb divuit rècords trencats. Dimecres, quan encara faltaven quatre dies per acabar la competició a Roma, ja es va superar aquest màxim –22 rècords mundials–. Que cadascú s’agafi com vulgui aquest «campionat espectacular» i els seus «banyadors meravellosos» que suren i suren.
Veient aquesta allau de rècords, que no em satisfà gens ni mica, ara mateix em motiva molt més parlar de la cua de la natació. No del cap. De la cua, la que fa que cada vegada que hi ha un mundial de natació o d’atletisme em plantegi la mateixa qüestió: un campionat mundial ha de ser una competició amb els millors esportistes del món o una competició amb esportistes de tot el món? La resposta de les federacions internacionals i del mateix Comitè Olímpic Internacional (COI) –en aquest cas quan es parla dels Jocs Olímpics– és que els mundials o els Jocs ja apleguen els millors del món i esportistes de tot el món. I si mirem les dades que ens ofereix el campionat de Roma, podríem arribar a la conclusió que és veritat: a Roma hi ha Michael Phelps i 2.555 esportistes més de 185 països diferents. És la imatge de la universalització de la natació. Igual que el mundial de Berlín d’aquí a quinze dies ho serà de l’atletisme.

SENSE NIVELL, SENSE LLOC.
A mi em sembla que en un campionat del món hi han de poder participar els millors esportistes del món. I aquesta mateixa definició implica que no hi poden haver esportistes d’arreu del planeta. És impossible que a tots els països hi hagi algun nedador o atleta amb nivell per ser en un campionat del món. El COI i les federacions internacionals ho tenen molt clar i per això ja fa molts anys que van crear les invitacions. Així poden lluir participació i, anant bé, només els que s’empassin totes les proves o se submergeixin en la profunditat de les classificacions veuran cap a on condueix aquesta política.
Dijous al matí, tenia posada la televisió amb les sèries de la natació mentre feia altres coses. Ni ho mirava. De cop, vaig sentir com la comentarista de TVE, Julia Luna, deia que, quan feia estona que figurava que s’havia acabat una sèrie dels 4×200 m lliure femenins, la prova no s’havia acabat, perquè encara hi havia una nedadora a la piscina. Aquest comentari, agafat al vol, és el que ha acabat provocant aquest article. Perquè la imatge em va conduir a les últimes planes de les classificacions, aquelles que ningú es mira.

MILLOR SOLA QUE TOT EL RELLEU.
L’equip protagonista de la història és el Pakistan, que va fer 10:31.12 en la primera sèrie dels 4×200 m lliure femenins. La sèrie la va guanyar la Gran Bretanya amb 7:49.04 i va fer un nou rècord d’Europa. La marca del Pakistan és la pitjor que s’ha fet mai en un mundial en aquesta prova, superant els 9:22.93 que un equip de l’Índia va fer en el mundial del 2007.
Més encara. Quan la Gran Bretanya i els Estats Units van acabar la prova, l’última rellevista del Pakistan encara estava esperant que arribés la seva companya per llançar-se a la piscina per fer la seva posta. Encara pitjor. La primera rellevista, Sakina Ghulam, de setze anys, que va ser la millor de l’equip amb un parcial de 2:27.24, té una marca personal en els 800 m de 10:20.23. O sigui que ella sola és més ràpida que l’equip de 4×200 m del seu país.

EXPERIÈNCIA?
Ara és el moment en què algú diu allò que participar en campionats d’alt nivell serveix d’experiència i ajuda a millorar. I un be negre. Sakina Ghulam ja va participar, amb catorze anys, en el mundial del 2007. Va fer quatre proves, entre les quals els 800 m amb la marca personal de què parlava abans i que és el registre amb el qual figura inscrita en els 800 m de Roma. O sigui que, si fem cas de les dades oficials –i no hi ha motiu per no fer-ho–, aquesta jove nedadora del Pakistan no ha millorat en dos anys. La pregunta és: ha nedat realment Sakina Ghulam en aquests dos anys? Pot participar ella –res de personal, és un exemple– en el mateix campionat que Michael Phelps? Sense Sakina Ghulam i les seves esforçades companyes de tretze i catorze anys, el Pakistan no estaria representat a Roma. L’esport, un element més, i important, de la geopolítica mundial.

(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2009)

La primera jornada de natació dels campionats del món que es disputen a Roma ens va oferir sis records mundials. Va ser una tarda del nivell de les que recordo haver vist en diferents ocasions en Jocs Olímpics, Campionats del món o d’Europa des d’aquelles gestes de Mark Spitz en la piscina de Munic l’estiu del 1972. Aquesta vegada però, mentre veia per la televisió com les plusmarques mundials queien una darrera l’altra, no sentia la emoció que recordava de les gestes d’Spitz, Kornelia Ender, Michael Gross, Matt Biondi, Janet Evans, Alexander Popov, Ian Thorpe o Michael Phelps. Aquesta vegada tenia tant clar que els rècords es batrien que no em feia cap il·lusió especial veure com una i altra vegada apareixia en la pantalla les dues lletres màgiques: WR (World record).

El motiu d’aquesta absència està clar: els meravellosos banyadors que suren i suren i que fan que batre un rècord mundial sigui quelcom tant fàcil de fer que no tingui mèrit. Els mateixos comentaristes i experts de la televisió (tant de RTVE com d’Eurosport) donaven per fet que a cada prova cauria algun rècord. I no ho feien per la seguretat que pot donar quan els que es llencen a la piscina són gent com Michael Phelps. No. Ho deien perquè la immensa majoria de nedadors van equipats amb els banyadors màgics. Uns banyadors que, a més a més, estaran prohibits -si la federació internacional (FINA) no torna a canviar de parer- a partir de l’1 de gener del 2010. En la natació, com en l’atletisme, a més de la lluita cos a cos entre els esportistes i veure qui guanya, interessa la marca que se’n deriva d’aquesta lluita. En la natació, des de fa uns mesos, aquesta part de la marca està pervertida. Els nous banyadors fan als nedadors més bons, cronomètricament parlant, del que realment són.

Tot això no vol dir que no pensi que els nedadors que van guanyar i van fer els rècords en aquest inici de mundial i els que es faran avui mateix i fins diumenge, no siguin bons o que les seves victòries no siguin justes. En absolut. La immensa majoria de nedadors porten un equipament semblant. Potser Michael Phelps no guanyarà amb l’avantatge que hauria guanyat abans, però, en teoria, hauria de continuar guanyant, tot i que l’heroi de Pequín no porta un banyador màgic del tot. La igualat en la lluita per les medalles -un dels teòrics principis de l’esport- sembla garantida. El que no ho està és la lluita contra el passat -i no pas el d’Spitz o Thorpe- sinó el de fa dos anys i, sobretot, la lluita contra el futur. Quan de temps es trigaran a batre les marques que s’estan fent aquest any si els banyadors amb que s’aconsegueixen es prohibeixen? La FINA està satisfeta perquè es parla molt de natació. I què passarà quan no es facin rècords del món, o d’Europa, o d’Espanya, o de Catalunya? I què passarà quan els júniors que ara fan grans marques no les puguin repetir perquè els faltarà l’ajuda màgica dels Jaked i similars? Tornaran a permetre banyadors que ajudin a fer les marques d’aquest 2009? Les innovacions tècniques sempre han ajudat a desenvolupar l’esport. Aquest cop però, la natació s’ha ficat en un bon embolic.

Ara que les noies de la natació sincronitzada tornen a guanyar medalles i tothom torna a ser un gran especialista d’aquesta disciplina és un bon moment per recuperar de l’arxiu un fragment d’un article escrit durant el mundial de natació del 1973 per Juan José Castillo, llavors director adjunt d’El Mundo Deportivo i més tard director d’aquest diari esportiu. El dijous 6 de setembre del 1973, dintre d’un article titulat “La lucha por el poder”, el periodista aragonès parlava de si el waterpolo i els salts de trampolí havien de formar part o no dels campionats mundials de natació que es disputaven per primer cop. Després de dir que els vincles del waterpolo i els salts amb la natació clàssica eren més teòrics que reals, Castillo escrivia que la federació internacional de natació: “…ha echado también a su carro la carga de la natación sincronizada que por bella que resulte de deportiva tiene muy poco o nada. A este paso, no vemos por qué el salvamento socorrismo, el esquí náutico o la pesca submarina por no hablar de la natación con aletas, no pueden abogar por tener también su sitio en este campeonato”. En aquell mundial del 1973 es van repartir tres medalles d’or. Ara es disputen set finals. El setembre del 1973, Anna Tarrés tenia sis anys i Gemma Mengual ni tan sols havia nascut. En el mundial d’aquell any l’equip espanyol va presentar una nedadora de sincronitzada, la catalana Maria José Bilbao, que va acabar la 60 de les 85 participants. La natació sincronitzada era, doncs, una modalitat que no aportava res a la glòria de l’esport espanyol. Era una disciplina doncs, de la qual es podia escriure el que va escriure Juan José Castillo. Ara tots som experts en la sincro i ens atrevim a criticar les notes que atorguen els jutges.

La meva ciutat, Calella (Maresme), està ben a prop de Barcelona, però la última vegada que el Tour de França hi va passar els corredors no anaven cap al sud, com faran demà, sinó cap al nord. Perquè l’últim cop que el Tour va passar per Calella no va ser en la famosa etapa que José Pérez Francés va guanyar el 2 de juliol del 1965 després d’una escapada de més de 200 quilòmetres entre Aix-les-Thermes i Barcelona. La última vegada que el Tour va passar a tocar de casa va ser dos dies després de l’etapa que va acabar a Barcelona; el 4 de juliol del 1965, quan el pilot, després d’haver descansat una jornada a la capital catalana, tornaven cap a l’Estat francès. Aquell 4 de juliol del 1965, em faltaven poc més de tres mesos per fer els cinc anys i, evidentment, no tinc cap record del pas dels ciclistes per aquella carretera N-II en la 12 etapa de la cursa. Una etapa de 219 quilòmetres de recorregut que va començar a Barcelona i es va acabar a Perpinyà. La sortida neutralitzada es va donar a la plaça de Catalunya i la sortida real a Badalona i el pilot va resseguir tota la carretera de la costa fins a Tordera per enfilar després amunt cap a Girona i la, llavors, llunyana Perpinyà. El regionalisme ben entès i les “peculariedades regionales” que tan agradaven al franquisme potser van inspirar al periodista Carlos Pardo que en la crònica de l’etapa que va fer a El Mundo Deportivo va escriure que aquella etapa unia “las dos Cataluñas hermanas”. L’etapa va ser seguida per  molts aficionats que van sortir a la carretera a animar els ciclistes. Aquell 4 de juliol del 1965 era diumenge i els banyistes van deixar una estona el sol i la platja per animar el pilot. Segons les cròniques, no va passar res d’important en l’etapa fins que el pilot va arribar a Tordera, o sigui que hem de pensar que van passar per Calella tots tranquils i agrupats, com sol passar en els primers quilòmetres d’una etapa llarga i sota un sol de justícia. A Perpinyà va guanyar l’holandès Jan Janssen en un esprint entre vuit corredors. El pilot va arribar a mig minut. L’italià Felice Gimondi va mantenir el liderat davant el francès Raymond Poulidor. Deu etapes més tard, Gimondi es coronaria rei del Tour a París. Poulidor no ho faria mai.

Els estius dels anys senars són uns grans estius, esportivament parlant. No hi ha mundial ni Eurocopa de futbol i els aficionats a l’esport en general podem afirmar, amb la veu ben alta, que hi ha vida més enllà del futbol. Més encara aquest estiu, quan encara tenim gravades a la retina les imatges i els records majestuosos que ens ha deixat el Barça de Guardiola i el seu triplet. Ni els aficionats del Barça oblidem les gestes de Messi i companyia ni els aficionats del Madrid estan disposats a despertar-se del somni al qual els porta la disbauxa de Florentino Pérez.
Els uns i els altres, però, si a més de ser aficionats a la pilota ho són de l’esport, hauríem de deixar en segon terme les especulacions, els fitxatges i els serials dels fitxatges i centrar-nos en el que hi haurà de veritat d’esports aquest estiu. El torneig de Wimbledon entra en la recta final, el Tour és a punt de començar (del 4 al 26 de juliol, amb dues etapes a Catalunya el 9 i 10 de juliol) i ens esperen els campionats del món dels dos esports olímpics principals: la natació (del 17 de juliol al 2 d’agost, a Roma) i l’atletisme (del 15 al 23 d’agost, a Berlín). Dels 62 dies dels mesos de juliol i agost, només en dotze no podrem gaudir d’alguna d’aquestes quatre grans competicions.

LA SATURACIÓ DELS JOCS. Deia al començament que ja m’estava bé que no hi hagi grans competicions de futbol els estius senars –la copa Confederacions no la considero una gran competició–. I també que no hi hagi Jocs Olímpics, un gran esdeveniment, però que acaba saturant per la gran concentració de proves que es produeix durant els seus «setze dies de glòria». Els Jocs Olímpics acaben provocant una indigestió esportiva, perquè no pots assimilar tot el que passa. És impossible seguir-ho tot, i quan s’acaben, sempre tens la sensació que hi ha hagut moltes coses que no has vist, gestes que t’han passat pel davant i que no has pogut gaudir perquè sempre n’hi ha hagut una de millor al mateix temps.

ELS JAKED QUE SUREN I SUREN. Per als que els agraden els merders en l’esport, aquest estiu tenen assegurada una bona quota d’entreteniment. Ja gairebé no cal ni parlar del Tour de França i dels més que possibles casos de dopatge que hi haurà, que sempre són més magnificats que no els que passen a altres curses. És el peatge que cal pagar per ser la cursa més important i més mediàtica del planeta. A més, el previsible duel entre Alberto Contador i Lance Armstrong, companys d’equip, no ho oblidem, pot aixecar espurnes.
A la piscina de Roma segur que també hi haurà enrenou. Els miraculosos banyadors de la firma Jaked seran quasi més protagonistes que els mateixos nedadors. Algú recorda de quina marca eren les sabatilles d’Usain Bolt a Pequín o de Carl Lewis en el seu moment? A Roma sabrem en tot moment quin banyador porten els uns i els altres. Com quan en la fórmula 1 hi havia més d’un subministrador de pneumàtics. El diari L’Équipe ja ha decidit que mentre no es prohibeixin els banyadors que suren i suren, no tornarà a dir que els nedadors fan rècords mundials. Més encara quan podria ser que l’any 2010 aquests banyadors siguin prohibits. Tot un embolic.

SENSE EXPERIMENTS. A Berlín, seu del mundial d’atletisme, es preveu que hi haurà més tranquil•litat. Els experiments que es van fer en el campionat d’Europa de seleccions de Portugal no es repetiran en el mundial. Aquí les coses seran serioses. Ni eliminacions en les curses de fons ni limitacions en els intents en els salts i els llançaments. Serà atletisme com el de tota la vida. Quan un atleta surti a fer els 3.000 m obstacles, per exemple, sabrà que només les seves limitacions físiques o un accident li impediran acabar la cursa. I que si vol anar l’últim fins que soni la campana ho podrà fer. I el més important, el comentarista de TVE, Esteban Gómez, no correrà el risc de fer el ridícul com va fer amb l’eliminació de Natàlia Rodríguez a Portugal.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 de juliol del 2009)

Si gairebé trenta anys enrere, l’estiu del 1980. O deixem-ho amb quasi 23 anys, l’octubre del 1986. O potser fa 17 anys, el juliol del 1992. O fins i tot fa poc més de 10 anys, el gener del 1999, hagués rebut un manifest amb una crida com aquesta: «Democràcia i dignitat a l’esport. El moviment olímpic no pot honorar falangistes. Samaranch ha de dimitir», m’hi hauria adherit sense mirar res. En aquest inici de l’estiu del 2009, m’hi he hagut de repensar una mica, abans d’afegir-me a la petició de dimissió de Joan Antoni Samaranch del càrrec honorífic que ocupa en el Comitè Olímpic Internacional (COI).
Per què? Doncs perquè avui no hi ha res de nou sobre Samaranch que no sabés en les dates abans esmentades. Que no sabés jo i qualsevol persona mínimament informada del que havia passat i passava en aquest país i en el moviment olímpic. L’estiu del 1980, Samaranch va ser triat president del COI. L’octubre del 1986, va cridar «Barsalona!» en el moment que la seva ciutat aconseguia l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, que es van fer el juliol d’aquell any. Finalment, el gener del 1999, es va destapar el més gran escàndol de corrupció que mai hi hagi hagut al COI. I Samaranch n’era el president. En qualsevol d’aquelles dates hauria estat més bonic signar un manifest com aquest.
Sempre hi ha hagut veus crítiques contra Samaranch durant aquests anys. En els enllaços de la pàgina web impulsora del manifest (www.democracyanddignityinsport.cat) n’hi han uns quants exemples. I fotos, com la que hi ha en aquest article, i que fa molts anys que tinc guardada. I més que n’hi podrien haver. El que no se cita, i és el més interessant de tot plegat, és el llibre El deporte del poder (Temas de Hoy, 1991) que els periodistes Jaume Boix i Arcadio Espada van escriure abans dels Jocs de Barcelona. Un llibre que cal llegir.
Samaranch va fer el que va fer durant el franquisme, però a mi sempre m’ha interessat més el que va fer durant el seu mandat en el COI. En el manifest que demana que Samaranch plegui, es parla d’uns valors fundacionals de l’olimpisme que no lligarien amb el suport que Samaranch va donar al franquisme. Ja fa molts anys que penso que aquests valors ja no existeixen en els Jocs Olímpics, i que van ser els 21 anys de Samaranch al capdavant del COI els que els van acabar de destruir. Els impulsors del manifest, que repassin les biografies dels predecessors de Samaranch a la presidència del COI. En gairebé tots hi trobaran elements (discriminació per raó de sexe, de raça, convivència amb el nazisme, antisemitisme…) que no lliguen amb aquests principis i que no els portaran a fer més peticions de dimissió (tots són morts), però que potser els convenceran que Samaranch tampoc va ser tan diferent. I si algú interpreta això com una defensa del marquès, doncs va molt errat. Qui hi estigui interessat que faci una visita a aquest blog i cliqui les etiquetes Joan Antoni Samaranch i Olimpisme. O que busqui el llibre Més enllà dels anells (Cossetània, 2008) que em van publicar l’estiu passat.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 de juny del 2009)

Florentino Pérez i el seu Real Madrid no són els únics als quals sembla que no els afecta gens ni mica la crisi. El Comitè Olímpic Internacional (COI) i la seva joguina, els Jocs Olímpics, també tenen una salut de ferro. Si més no, si hem de fer cas al que ha passat aquests dies a Lausana on les quatre ciutats candidates a organitzar els Jocs del 2016 (Chicago, Madrid, Rio de Janeiro i Tòquio) han presentat els seus projectes als membres del COI. La comissió d’avaluació del COI – que ha de fer un informe de cada candidatura que, en teoria, serà la  eina sobre la qual els membres del COI basaran el seu vot- ha visitat les quatre ciutats en els darrers mesos. Es veu que no n’hi havia prou i el COI va muntar la trobada d’aquests dies. Una trobada que ben poca cosa ha aportat de nou i que ha costat al conjunt de les candidates, uns tres milions de dòlars.

Dels 107 membres del COI, 93 han estat a Lausana per seguir les explicacions de les candidates. Aquesta ha estat la darrera trobada entre els membres del COI i les quatre ciutats abans de la votació final que es farà a Copenhague el 2 d’octubre. Just un més abans, el 2 de setembre, l’esmentada comissió d’avaluació farà públic el seu informe, que no és vinculant sinó orientatiu. Simplement orientatiu. Londres no era la millor valorada quan es va triar la seu del 2012 i va guanyar.  Aquest informe és una mena de substitut de les visites que els membres del COI feien abans a les ciutats candidates i que, via suborns i regals, va acabar amb l’escàndol de corrupció de l’elecció de Salt Lake City pels Jocs d’hivern del 2002. Un escàndol que va canviar algunes maneres de fer dintre del COI.

Amb la trobada de Lausana i els contactes que les candidatures podran fer durant l’estiu a Pescara (Jocs del Mediterrani), Roma (mundial de natació) i Berlín (mundial d’atletisme), podem observar que s’aplica aquella màxima de “si Mahoma no va a la muntanya….”.

Del que ha passat a la reunió entre candidates i cardenals olímpics a la seu del COI cal destacar dues frases. El president del COI, Jacques Rogge, que ha fet seu el costum del seu predecessor Joan Antoni Samaranch de no votar, ha dit que es considerava “afortunat per no estar obligat a votar perquè la decisió serà molt difícil”. Home, que el màxim responsable d’un organisme defugi d’aquesta manera les seves responsabilitats…. Ara que encara és millor la frase d’un membre del COI, no identificat, que dijous va dir a l’agència EFE: “Fins i tot si es triés la pitjor de les candidates, els Jocs serien perfectes perquè ja se’n encarregarien el COI i les federacions de que fos  així”.

Després de l’astorament inicial, em venen al cap moltes coses que es poden resumir en una: llavors perquè feu tanta comèdia i feu gastar tants diners a les ciutats i als països? El COI és la prova de com es poden canviar coses per anar a parar allà mateix.

Pau Gasol i Marc Gené han triomfat aquest cap de setmanes en dues de les competicions més emblemàtiques de l’esport mundial i en les quals cap esportista català havia estat el millor fins ara. Gasol ja té, finalment, el seu anell de campió de l’NBA. Marc Gené i els seus companys d’equip, Alex Wurz i David Brabham han guanyat les 24 hores de Le Mans, una de les competicions més mítiques de l’automobilisme. Cap dels dos ha fet res sol. Tant un com l’altra han triomfat formant part d’un equip. D’un equip on la part catalana és la que ells representen. I prou. És més, Gasol ha estat campió formant part d’un dels millors clubs de la història de l’NBA. Que havia estat campió i, molt probablement, ho tornarà ser quan Gasol ja no hi sigui. Segurament que Gasol ha estat la peça que faltava als Lakers actuals per reconquerir l’anell, però sense Kobe Bryant a la pista i Phil Jackson a la banqueta, les coses haurien anat molt diferent. Un jugador sol no fa un equip. Mai. Només cal veure que fa el Barça de Messi i l’Argentina de Messi. Marc Gené ha estat una tercera part de l’anhelat triomf de Peugeot a Le Mans. Ha guanyat el seu equip però també podria haver guanyat el que va acabar segon, íntegrament format per pilots francesos. Gené té la part de culpa que té de la victòria del seu equip a Le Mans, però no més. Ni l’equip ni el cotxe són catalans. No cal apropiar-se de res més. Ni ell ho ha fet, ni jo tampoc ho vull fer. Satisfacció, doncs, de veure dos conciutadans triomfar al màxim nivell. Avui i demà ja sentirem i llegirem això de “primer español”, “ victòria española” i “edad de oro del deporte español”. Ja tenen raó. Mal que em pesi. Però com a mínim, posats a haver d’aguantar la pallissa del fer història, millor que la facin els de casa que no els altres. També tinc clar que algú pensarà que ja estic barrejant esport i política. Ja ho sé. Ja fa molt de temps que tinc molt clar que dir que hi ha catalans que guanyen alguna cosa és fer política, però que si ho diuen els d’Extremadura o la Rioja, no. I encara menys. Molt menys, si l’adjectiu que acompanya l’èxit esportiu és “español”. Felicitats Pau i Marc -a més han d’aguantar dos noms catalans-, encara que no tinguem el mateix concepte de nació i de país.

No és cap novetat que molts esportistes professionals –i aquí hi incloc tècnics i directius– no visquin en el mateix món que els milions de persones que els idolatren, que els segueixen facin el que facin, que es compren les seves samarretes i que són capaços de fer qualsevol bogeria per aconseguir-ne un autògraf o una fotografia. I quan dic esportistes professionals podria dir actors, cantants, famosos i altres espècies humanes que pul•lulen per aquest planeta, però aquí toca parlar d’esportistes. En temps de bonança van ser moltes les persones anònimes que tampoc van saber com i on viure. I ara ho paguen. També molts esportistes professionals, evidentment, que aquí també hi ha classes. Amb la crisi que ens atrapa, qualsevol exageració, qualsevol luxe, qualsevol frivolitat, fa mal. Quan una bona part de la humanitat es mor de gana i una altra pateix per arribar a final de mes, hi ha gent en el món de l’esport professional que sembla que només mira les cadenes de televisió d’esports i llegeix, o li llegeixen, els diaris d’esports. La crisi no és cosa seva. Demanen més i més diners quan molts dels aficionats que els idolatren estan a l’atur o pateixen per menjar cada dia. I no demanen un augment de 100 o 200 euros. Demanen, i els directius els acaben donant, unes quantitats que la immensa majoria de la gent normal no guanyaria ni en vàries vides. Que no ens expliquin que la vida de l’esportista és curta quan es tenen sous com els que tenen els grans esportistes professionals. Tenen tot el dret a guanyar el que guanyen, però jo també tinc el dret a pensar que tot plegat és absolutament immoral.
No és res de nou, el que està fent el Madrid de Florentino amb els fitxatges de Kaká i Cristiano Ronaldo. Les quantitats sí que són noves, però el fet en si mateix, no. És la prepotència, el fet de creure’s posseïdors d’uns drets que els altres no tenen. Com si fossin els reis o els senyors feudals de l’edat mitjana. La crisi està enfonsant entitats financeres, empreses que semblaven intocables. L’esport professional també està tocat. Només cal mirar la fórmula 1, una de les disciplines amb més gust pel luxe, el diner fàcil i les excentricitats –fora de la pista–. Fins al retorn de l’ésser superior al Madrid, semblava que la crisi també tocava amb força el futbol professional. El Madrid vol demostrar que, també en això, està per sobre de tot. Que els diners que els bancs no donen a les empreses o a les famílies sí que estan disponibles per a ell per fitxar jugadors de futbol. I la majoria de mitjans encara els riuen les gràcies. I no estic parlant dels fitxatges en si mateixos, sinó del que s’ha pagat. I diria el mateix si fos el Barça el que estigués immers en la barbàrie econòmica en què s’està ficant el Madrid. Tot té un límit, i si el que Florentino va començar a fer l’any 2000 va ser una exageració impresentable en temps de bonança, el que està fent en aquest 2009 de les nostres desgràcies és absolutament vergonyós. Ahir el Telenotícies va obrir amb el SOS de Càritas i el fitxatge de Cristiano Ronaldo. Com va dir el conductor de l’informatiu, dues notícies que no semblava que fossin del mateix món.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 12 de juny del 2009)