Et veig volar pel cel grisós d’aquest dimarts de febrer. El teu vol de gavià, serè, harmònic, bell, et porta fins a la catedral. Veus el campanar i t’hi pares, i contemples Girona des d’una perspectiva que envejo. Jo m’he de cenyir a la visió de la ciutat a peu pla, i no me n’estic. Els meus ulls s’aturen a la façana de la seu, a les escales, i també en el caminar petit i recollit d’una senyora gran que deu venir de comprar. Escolto un pardal que piula nerviosament des de la cornisa d’una casa propera. L’encarregat del bar de la cantonada obre la porta de ferro, i ara deu engegar la cafetera i la calefacció per a rebre els primers clients, que no tardaran. Les llambordes, humides de la nit, rellisquen una mica si no es va en compte. L’àngel de la catedral ( que abans era la Fe) té el perfil perfilat per les primeres llums directes del sol del matí. Hi ha ombres als carrers encara, però cada cop són més tènues i menys fosques. Un veí obre la finestra amb els ulls encara adormits i fa un badall. Tot plegat sembla un viatge al passat a través d’una d’aquelles fotografies envellides i rebregades pels anys.

Tinc un punt de fred, però no gaire.

Passa un cotxe que esguerra la bellesa i l’encant callat del moment, però no m’enfado; no n’hi ha per tant. Deixo que passi de llarg i llavors, poc a poc, el silenci torna a envair els carrers, les cases, els monuments, … l’entorn.

Ja arriben els primers turistes d’avui ( pocs de moment, tres o quatre a tot estirar). Entro al bar i demano un te i torno a sortir mentre me l’estan preparant. Volia veure si Girona existeix quan no la veig. I sí. Existeix i és bonica ( potser és que me la miro amb bons ulls). Em crida el cambrer. El te està a punt. Entro i me’l bec sense pressa, però amb ganes de sortir al carrer i continuar vagarejant.