D’un temps ençà s’ha estès el costum, entre alguns pidolaires, d’humiliar-se. Em penso que n’hi ha que han après màrqueting. Si no, no trobo cap raó per la qual s’hagin de posar de genolls al costat de l’entrada d’un fleca, per exemple, abaixar el cap amb un aire d’absoluta i tristíssima submissió i posar cara de pena mentre aguanten a l’alçada del pit un rètol de cartró en el qual detallen el número de fills que tenen, la gana que passen tots plegats, i aclarint que Déu ens recompensarà la bona obra que fem.

La persona que pidola perquè no té cap altra solució per poder menjar ( la qual cosa seria discutible, tot i que ara no hi vull entrar) es mereix tot el meu respecte. Jo li donaré diners o no, li pagaré un entrepà o no, però no espero que s’humiliï implorant pietat de genolls. I puc arribar a entendre que algú estigui tan desesperat que renunciï a la pròpia dignitat per arreplegar uns diners que li permetin alimentar-se o alimentar als seus. Puc imaginar-m’ho i entendre-ho, però la gran majoria dels pidolaires que trobo agenollats pels carrers que sovintejo no fan cara d’haver arribat a tal nivell d’indigència. Fan cara de voler fer cara d’extrema necessitat ( si se’m permet la frase recargolada). Ho passaran malament, no ho nego ni m’hi poso, passaran gana, la qual cosa em commou com commourà a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat, però també volen fer pena, i això em rebel·la per dins.

Fa uns dies sortia del cinema acompanyat. A la porta ens vàrem entretenir a parlar de temes personals. Se’ns va acostar un home que era evident que venia a demanar diners.

–          Perdoni.

–          No, no tinc res – vaig dir-li sense deixar-lo continuar.

Em va mirar amb cara astorat.

–          Hosti – em va dir -. No saps ni què vull i ja m’engegues!

Vaig considerar que tenia raó. Em va saber greu el que havia fet.

–          Perdona – li vaig dir -. Tens raó. És que estem parlant de temes importants i …

–          Ah, així res. No vull molestar.

–          No, no. Digues. Si us plau.

I em va demanar diners. No n’hi vaig donar.

Aquell home em va exposar les seves pretensions i jo vaig fer el que vaig creure que havia de fer. Va ser una conversa entre iguals. No entre un pobre desgraciat que no té res i un afortunat que ho té tot. No hi ha persones miserables. Hi ha actituds miserables.

Els que pidolen rebaixant-se a l’alçada del betum, o ho fan com a estratègia per commoure més a la gent, fer-nos llàstima en definitiva, o ho fan perquè s’han quedat realment sense orgull, dignitat ni autoestima. En el primer cas he de dir que tenen una actitud que em repugna. En el segon afirmaré que potser el que convé és que algú els digui que facin el favor d’aixecar el cap i mirar a la cara de la gent, que no han de demanar perdó per existir. Si una persona no es respecta a si mateixa, com pot esperar que la respectin els altres?