El meu dia té un no sé què de desvagament. Estic avorrit, ho admeto, i tinc ganes de llegir, però no filosofades ni assajos profundíssim sobre res ni sobre ningú. Vull alguna cosa lleugera, distreta, i alhora no tenir la sensació que estic malgastant el temps. Però no trobo res que em satisfaci prou. Poc a poc vaig posant-me més i més nerviós per la meva inapetència, pel meu immobilisme, per l’atonia, i per l’irritant incapacitat d’agafar un llibre qualsevol i gaudir-ne, encara que sigui durant uns minuts.

A casa, a la meva habitació, ben a prop del llit, hi tinc un moble amb tots els llibres comprats i pendents de llegir. N’hi ha de mig llegits, de començats i fins i tot algun que en prou feines ha estat obert. Tenir-los tan a prop deu ser una manera d’autoflagel·lar-me per la incontinència de la que pateixo quan d’adquirir llibres es tracta.

La desesperació és gran. El cervell i els ulls em van una mica de bòlit. El pensament rebusca un títol o un autor en la memòria. Alguna referència que els faci dir ( al pensament i al gust): “ Ah, veus? aquest sí que ens ve bé!”. I mentrestant els ulls repassen nerviosament els lloms dels llibres sense trobar res que m’interessi fins que, de cop i volta, veig un volum titulat Tot Mafalda. És com trobar aigua al desert.

( Si no coneixeu Mafalda, no rigueu encara).

Avui l’he obert a l’atzar.

Felipe: La voluntat deu ser l’única cosa en el món que quan està desinflada necessita que la punxin

Els nervis s’encalmen. És poca cosa encara, ja ho sé, però Mafalda és, en aquest punt, una mena de taula de salvació que m’allibera dels remordiments de la desgana, i de la sensació que sóc una mica tonto si vull llegir però alhora no em ve de gust llegir res. A vegades sóc una mica absurd.

Felipe: Per què justament a mi m’havia de tocar ser jo!?

No puc evitar un somriure, una mica carregat de cinisme. Quanta gent s’ha preguntat una cosa semblant en algun moment de la seva vida?

… i jo?

He d’anar en compte amb les preguntes que em faig, rumio. Sobretot en aquest precís instant de desinflor anímica. L’autoestima se’n podria ressentir i ara no em convé.

Mafalda: No et sembla que la gent s’estima molt més per Nadal?

Susanita: A tu també t’ho sembla? Perquè la veritat és que jo m’estimo tot l’any, però molt més per Nadal.

“ Que burra!” dic en veu alta. Les trivialitats de la Susanita, la seva ceguesa pel que fa al que passa més enllà del seu ego, em fa riure i alhora em fa llàstima. La Mafalda és el pol oposat. Potser massa oposat i tot. Entre totes dues faríem una nena normal … o més o menys.

Poc a poc m’oblido del rotllo de l’autoestima. De fet només volia llegir i distreure’m i no fer-me una autoanàlisi psicològica. Em penso que he aconseguit entrar una mica en el llibre, en el món de Mafalda, carregat de tendresa i duresa, poesia i prosa, lucidesa i innocència, crítica i sarcasme, utopia i realitat. Noto que m’he relaxat gairebé del tot. És curiós com una distracció lleugera ( que no té res de superficial) pot canviar el signe de les emocions i les hores un punt amargues per d’altres plenes de dolçor. Se’m fa difícil entendre la naturalesa humana ( o la meva en particular). Hi ha un punt d’estupidesa en tot plegat.

Diu la mestra als alumnes:

· Qui no ho hagi entès que aixequi la mà.

En Manolito l’aixeca.

· A veure, Manolito – diu la senyoreta – Què és el que no has entès?

I ell li respon:

· Des del març fins ara, res!

Brutal. Salvatge. Sensacional.

Passen els minuts i les planes a un ritme desigual però constant.  De tant en tant m’entretinc en alguna tira, en alguna idea, una frase o un dibuix. I rumio, amb més o menys profunditat. Hi ha vinyetes que vaig passant sense que em cridin gaire l’atenció. Algunes, penso, tenien la seva raó de ser en un moment i una realitat històrica que ja no són. D’altres, tanmateix, continuen tenint tot el sentit del món, i crec que el tindran sempre.

Em truquen. Em proposen anar a sopar i fer petar la xerrada. Miro el rellotge. Sí, tinc temps de sobres de llegir una estona més, visitar el caixer de la cantonada i arribar a lloc. A més, em ve de gust. M’ha marxat la mandra. Així que dic que accepto i concretem l’hora i el punt de trobada i m’acomiado fins més tard.

Avanço unes quantes pàgines del llibre. M’aturo en una vinyeta a plana sencera. És d’en Felipe que diu : He decidit no deixar per demà el que puc fer avui … demà mateix començo!

No puc evitar mirar-me el moble dels llibres pendents i esbossar un somriure maliciós que em descomprimeix l’ànim i l’esperit.“ Molt bona!” penso “ Com sempre, en Quino la clava”.