M’he llevat a quarts de dotze després d’una nit intensa, estranya i llarga. El primer que he notat ha estat el silenci aclaparador que hi havia a casa.

Fa sol, un sol esplendorós. Qui ho hauria dit ahir a la tarda, o aquesta nit, en què ha estat plovent no massa fort, però sí amb una insistència que cansa.

He anat a dalt el terrat, i a recés de mirades veïnals m’he estirat a prendre el sol. La temperatura és molt agradable avui.

He tornat a notar el silenci. Com sempre, els pardals el trencaven. I el batec de les ales d’un colom que m’ha passat arran també.

Us hi heu fixat que sovint ho dic això? Que hi ha silenci i el piular dels ocells el trenquen? Sembla que ho faci servir de recurs literari fàcil, oi? Però no. És que em passa així. Avui no tinc ganes de silenci. Tinc ganes de veus, de riures, de … bé, de parlar… parlar-te, dir-te coses que només puc escriure, i que no escriuré perquè no trencaran el silenci. M’ho guardaré per mi, d’acord? Avui ho viuré per dins.

Ara mateix he rebut un correu electrònic d’uns concerts al CaixaFòrum. No sabria què dir del CaixaFòrum. Hi tinc hores passades, i moltes pensades, i sempre en bona companyia. És d’aquells llocs que si fossin més a prop de casa visitaria cada dia. O potser no tant; però cada setmana segur. Badaria per les sales, o faria un te al bar, amb un bon llibre a la mà. Hi aniria a passar les hores mortes, perquè se’m trenqui el silenci.

Ja hi torno. El silenci. Em penso que em prohibiré aquesta paraula. Ara que … perquè m’he de prohibir res? Si tinc la paraula puc usar-la o no, fer-ho lliurement, sense manies. Si me la prohibeixo és un mur que aixeco al meu voltant, una mordassa que em poso a la boca, uns taps a les orelles, sorra als ulls i guants a les mans. No, no. Ja ho he fet massa això en la meva vida. Ara toca derruir murs ( de fet, els tinc força derruïts, no us diré que no; però sempre en queden i constantment en bastim de nous). Els murs aturen les paraules, i també els actes. La por és terrible. No odio res ni a ningú, però deixeu-me dir que “ odio” la por, perquè trenca les coses més boniques. La por pot espatllar la felicitat, l’alegria, l’amor, l’amistat, el futur. La por és menyspreable. Sí, millor “ menyspreable” que “ odiosa”. El menyspreu ens posa a la mateixa alçada ( o per sobre) de la cosa menyspreada. Té una certa connotació d’orgull, que de vegades pot ser justificat, si la cosa menyspreada és de veritat menyspreable. En canvi l’odi denota submissió sempre. Qui odia es torna dèbil i admet, encara que no se n’adoni, la seva impotència. Bé, si voleu entendre-ho ja ho entendreu. No tinc ganes de discutir ara, tampoc em faríeu canviar d’opinió.

Anirem matant aquest post, que en vull fer un altre que fa dies que tinc en apunts, fruit d’un desbocament d’impressions, aquella cosa que em passa tan sovint. Estic escoltant Lisa Ekdahl, la qual no coneixia fins fa quatre dies. Em fa molta ràbia ignorar tantes coses boniques que hi ha a la vida! No, en aquesta ocasió no hi ha espai per menysprear. Només per a sentir, estimar i … fer-te un petó als llavis ple de tendresa, o una abraçada d’aquelles que transmeten amor, o afecte, o simple amistat ( si és que l’amistat pot ser simple). És molt bonic conèixer gent, i encara més estimar-la i jo, de diferents maneres, n’estimo a molta.

Estic vagant; Perdoneu.