La lluna llepava l’horitzó. Rodona, lluminosa com un quasi-sol, en un cel diàfan, extraordinari, de matinada.

Despertant de l’encantament d’una música més estrident que bona, del garbuix de la gent que bevia, xerrava i reia al voltant de les barraques que envoltaven l’escenari, vaig prendre consciència, gràcies a la lluna,  després de llargues hores immers en una irrealitat completa o potser en la més palpable de les realitats, no sabria dir-ho, de mi mateix, i tot va canviar.

Sense moure’m del lloc on estava vaig saber-me alienat de l’entorn. Existia la lluna i jo, i el meu pensament que estava sobtat, sotragat, immers en un silenci que va arribar de cop sense esperar-lo. Vaig asseure’m en un esglaó i em vaig quedar encantat contemplant-la. Era lleugerament groguenca, tirant a ataronjada, però molt subtilment. Era sobretot lluminosa, ja ho he dit, i molt perfilada en un cel ple de quietud.

Ja han passat 6 hores, i ara tot és diferent.

El sol és al capdamunt del cel, una mica estirat al sud ( estem a principis de juny). L’Albert jau al meu costat, amb el cap damunt la meva falda, em temo que amb unes dècimes de febre, pobret. Hi ha nens jugant als gronxadors que tinc just al davant, cridant, xericant, com si no els fos possible entendre’s sense elevar els decibels a la poc científica categoria d’espinguet. La Gemma juga i fa jugar l’Albert B., que camina fent tentines. A mà esquerra tinc la platja. El cel del migdia també és clar i diàfan, tot i que la tonalitat és més tèbia i flàccida, menys intensa que la d’aquesta matinada. El caràcter del dia, l’energia, la posa el sol, indòmit, sobrat de ganes, però amb la relativa eficàcia que té durant la primavera. Em fa pensar en la joventut, exultant de forces però mancada de destresa.

La platja és plena de gent. És la primera visió que tinc aquest any de llargues extensions de pell disposades per a bronzejar. Poca gent gosa entrar a l’aigua, deu ser massa freda. I el vent, un garbí nerviós que arriba a batzegades, com les ones del mar a la platja, és un punt fred i esmorteeix lleugerament la sensació de calor.

Passen els minuts d’aquesta manera, mirant i fixant-me en tot, fins que l’Albert alça el cap de la falda i em diu: “ Papa, anem a casa?”. Somric, l’amanyago i li dic que sí. Endreço la llibreta i l’agafo a coll. Crido la Gemma i marxem, sense pressa, amb la certesa d’estar gaudint intensament de cada moment, de cada sensació. Intensament, però també amb molta senzillesa, que em sembla la millor manera de viure els bells moments que la vida ens regala.