Carrers estrets que fan pudor a orins, façanes brutes, cansades, balcons desgastats per anys d’inatencions i pintades anàrquiques a les parets. Gent. Gent que mira. Mirades mores, negres, blanques, mestisses i mirades buides.

Una noia fa un cafè al meu costat i fa veure que no veu que ha vist que l’estava mirant. Se’n va.

El cor em batega fort, molt fort … em penso que explotarà. Ciutat vella, Barcelona, .. què hi faig? Sempre que vago sol per Barcelona m’immergeixo en la lletjor d’aquests carrers podrits, desvalguts, depriments. I no sé com però diria que els trobo bells, a la seva i a la meva manera ( potser perquè no hi visc). Hi vaguen turistes encantats, habitants habituals i venedors de droga que esperen a les cantonades. Xiuxiuegen el nom de les seves verinoses mercaderies als vianants sospitosos de ser-ne consumidors. S’hi toca l’animalitat dels éssers humans que hi passen, hi viuen, hi dormen, hi moren, hi riuen, hi ploren i em sembla bonic ( potser, repeteixo, perquè no hi visc).

Ningú em diu res, excepte una anglesa que em pregunta pel museu Picasso. Li indico el camí del Born i la veig marxar.

Hòstia, el cor em batega encara amb més força i per aquest motiu corro corrents a comprar una llibreta. Per escriure tot això que estic escrivint i que em bull en el cap. Necessito treure-ho, explicar-ho, vomitar-ho. Necessito fer-ho per rellegir-ho i mirar d’entendre-ho més tard. Volto pels carrers buscant un lloc on em venguin una llibreta sense floritures. Només fulls i unes simples cobertes i prou i no en trobo enlloc. Només llibretes d’aquelles d’aparentar, que són tan boniques per fora que el que s’hi escriu a dins perd brillantor ( si és que en tenia). Pel camí em creuo amb sorolls i silencis aclaparadors ( els silencis de la gent) i mirades que sense preguntar-m’ho em pregunten on vaig.

Ningú em parla. Ni tan sols el meu telèfon sona ( m’hauria agradat) o sigui que a contracor, o a cor que vols, estic sol, en aquesta ciutat ( il·luminada per mil records amb nom i cognoms).

Ja tinc la llibreta ( un euro setanta amb descompte inclòs a la planta sisena d’un centre comercial) i escric, com posseït, com excitat, com dut pel poder de l’entorn i vago ( ja ho he dit), vago com un gos enmig del fang, amb el cap baix, pixant en cada cantonada per deixar-hi empremta i olorant, buscant … buscant uns pixats que he extraviat. Però no sóc un gos ni pixo al carrer. Només és un parlar. El que sí és cert és que busco desesperat una cosa que us diré: sentit a tant sentiment.

Em dol viure tanta intensa emoció. Em dol viure els silencis no cercats i no poder escapar de mi mateix perdent-me pels caòtics racons d’aquesta ciutat dins la ciutat. Veieu com em dessagno? Veieu com m’estripo el pit i m’arrenco el cor per fer-lo servir en cada idea que escric? No ho veieu? Doncs ho faig, creieu-me, i ho faig amb desesperació. Si no ho veieu és simplement perquè no en sé més i ja està. Algú em va dir que va llegir alguna cosa d’algú que escrivia amb sentiment i que fa dies que no escriu. És que … costa tant! Perquè en cada paraula, en cada frase, s’hi deixen anys. Qui sap si malgastats.

Prou. És hora de marxar. Hòstia, és hora de marxar.