Makinoblog

Ara que poques marques s’atreveixen a fabricar òptiques de focal fixa a un preu decent, una opció a tenir en compte són els pesants i matussers objectius provinents de l’antiga Europa de l’est. Un 16 mm ull de peix esfèric f2.8 per 200 dòlars! és un regal encara que t’hagis de gastar 30 euros més en la tramesa i que l’enfoc sigui manual. Això és el que costa el Zenitar 16 mm, amb cobertura full-frame i angle de cobertura diagonal exterior de 180º. Amés a més el venen amb tres filtres posteriors per b/n (groc clar, groc intens i vermell clar) i estoig de pell sintètica i amb la muntura a escollir entre Canon EOS, Canon FD, Nikon, Olympus OM, Minolta MD i Sony, Pentax i Yashica Contax. En 4/3 no hi és perquè, segurament la opció de convertir-lo en un 32 mm no resulta gaire atractiva. En canvi, sobre una DSLR amb sensor APS-C equival a un 25 mm f2.8, una focal força atractiva i lluminosa i amb una distancia mínima d’enfoc de 30 cm. Aqui hi ha una galeria amb els resultats que se’n poden obtenir i no fan pas mal efecte.

Només qui ha hagut de traginar un tres peus dels grossos sap la mandra que fa dur-lo a sobre i la nosa que representa. És per això que, si ens ho podem permetre, és millor triar altres sistemes de fixació per la càmera, com ara les mordasses, clamps en anglès. Per un costat hi ha la famosa Manfrotto 035, a la que no costa gaire adaptar-hi una càmera. Aguanta 15 kg però en realitat està construïda per a suportar flashos i altres sistemes d’il·luminació. La Pedco Ultraclamp és menys robusta i incorpora articulació, però és lenta i incòmoda d’utilitzar. La més flexible i còmoda és la Alzo, amb ròtula de bola i una pinça que resistexi quasi 7 kg, més del que pesen una DSLR grossa amb un 300 f2,8. Per menys de 60 euros la podeu tenir a casa i es pot trobar a la botiga que el mateix fabricant té a Ebay.

Sembla paradoxal que hagi de ser una marca d’objectius (no sempre de primera línia) la que s’hagi llançat a produir la compacta capaç de generar la millor qualitat del mercat, la DP1. Ara està a punt de sortir la DP2, que ofereix millores en la sensibilitat arribant a ISO 1.600. Sigma ja va ser el creador del sensor Foveon (CMOS), que té una curiosa manera de comptabilitzar els píxels efectius. Els elements del captador es disposen en tres capes segons el color al que són sensibles, amb la qual cosa, la densitat d’elements sensibles per milímetre quadrat és molt baixa i es redueix molt el soroll. En un sensor tradicional, els fototransistors sensibles estan col·locats uns al costat dels altres. Les xifres són bones: resolució de 2652 × 1768 × 3 capes que equival a 14,06 megapíxels en una mida de 20,7×13,8mm. I els resultats, òptims, al nivell que es pot esperar d’una rèflex d’última generació. El problema el podem trobar en l’objectiu, ja que és de focal fixa (24 mm, equivalent a 41 mm en pas universal en la DP2, en la DP1 era un 16 mm, equivalent a un 28 mm) i no gaire lluminós (f4) per a contenir la mida del conjunt. El preu també pot ser un problema perquè es preveu que rondi els 800 euros, una exageració per el que no deixa de ser una compacta. De tota manera, els qui no considerin imprescindible l’ISO 1.600 ara encara poden trobar la DP1 per uns 360 euros, uns 250 euros més barata que fa pocs mesos. Aqui hi ha una galeria d’imatges de la DP1 perquè pogueu comprovar la qualitat del sensor Foveon.

Per si a algú se li acut d’intentar fabricar-se una càmera pinhole, és convenient tenir clars alguns conceptes essencials.

-Quin format de película (o paper fotosensible) s’utilitzarà. Això condicionarà els temps d’exposició ja que quant més extensa sigui la imatge, més llarg haurà de ser el temps necessari per aconseguir una impressió correcta.

-Quin angle de visió es pretén obtenir. Quant més proper estigui l’orifici al material sensible, més obert serà l’angle de visió (veure gràfic). Altrament, quant més llarga sigui la distància a l’orifici, més tancat serà el punt de vista.

-L’aparell haurà de restar completament immòbil durant l’exposició, la qual pot ser calculada amb l’ajut d’una càmera convencional, d’un exposímetre o simplement, a ull. Haurem de tenir en compte la sensibilitat del material (ISO) i fer el càlcul de l’obertura del diafragma de què disposem (veure gràfic). Els valors entre els que ens movem poden aproximar-se a f 100 (película de 35 mm, distancia focal de 50 mm i obertura de 0,5 mm), però sempre obtindrem una millor definició amb obertures quant més petites millor.

-Una variable que no hem d’oblidar és l’anomenat error de la llei de reciprocitat, que obliga a compensar l’exposició dels materials sensibles durant temps superiors a 1 segon amb -més o menys- el doble del temps indicat amb els mitjans abans esmentats.

Estrictament vol dir forat d’agulla, però és el terme amb què s’anomena la tècnica fotogràfica en la que es prescindeix dels elements òptics substituïnt-los per un petit orifici. El problema que presenta és que requereix uns temps d’exposició molt llargs i per tant només serveix per fotografiar subjectes immòbils. Per altra banda, els resultats que se n’obtenen són difícils de descriure, ja que s’aconsegueix una gran suavitat i una atmosfera onírica.

Els que es prenen el tema molt seriosament tenen la sort que encara queden alguns fabricants de càmeres d’aquest tipus. Zero Image té una gamma preciosa que va del format 24×36 mm a 9×12 cm passant per un fantàstic 6×12 sobre película 120. Pinhole Camera ofereix un producte més matusser però també formats encara més grans (fins a 28×35 cm) i preus més barats. També hi ha opcions més lúdiques i didàctiques, com la que es troba en aquest web. Et descarregues el pdf i a retallar i enganxar. Bender, el mateix fabricant dels kits de 9×12 i 20×25 també té la seva versió pinhole, força assequible, així com Leonardo, que també produeix el model Hexomniscope, de forma cilíndrica per a película 120, que pot captar 6 imatges que formen una panoràmica amb 360 graus de cobertura horitzontal. Però surt un pèl cara, uns 1.600 dòlars.

Com la majoria de la gent sap, la fotografia sobre película va quedant restringida a un àmbit marginal. Estudiants, artistes i altres professionals especialitzats (que solen utilitzar format gran), mantenen vives les antigues tècniques d’exposició, revelat i positivat. I un dels arguments que encara poden esgrimir és la gamma dinàmica. La gamma dinàmica no és més que la quantitat de tonalitats situades entre la llum i la ombra absolutes que un material sensible pot reproduïr. I un dels problemes dels sensors CCD o CMOS actuals és que proporcionen una gamma molt curta respecte de la película tradicional.
Sembla que, un cop acabada la cursa dels megapíxels, els fabricants tendiran a aconseguir més qualitat d’imatge i més sensibilitat. Però mentre això no arriba, una manera de millorar la gamma dinàmica és utilitzar vàries exposicions per tal de combinar-les en una sola imatge per mitjà de l’ordinador (també es pot fer revelant varies vegades un sol RAW amb diferents ajustaments). Ras i curt, una foto fosca, una foto normal i una foto clara. Els anglosaxons ho han batejat com HDR (High Dynamic Range), o alta gamma dinàmica. Evidentment, això comporta utilitzar un tres peus per tal que les diverses preses es puguin fer coincidir perfectament. Un altre recurs força útil és fer servir l’anomenat bracketing (escalat automàtic de l’exposició) que simplifica i agilitza el procés de disparar. El processat posterior es pot fer manualment en Photoshop utilitzant màscares i capes o en altres programes específics com Photomatix Pro, que disposa d’eines fetes a mida per processar diversos arxius i combinar-los en una sola imatge i de plugins per treballar des de Lightroom, Aperture o el mateix Photoshop . Els resultats són impactants i espectaculars. Galeria d’usuaris de Photomatix Pro.

Per aquells que en fan un ús intensiu o són més aviat destralers, s’imposa l’ús d’un estoig, una bossa o alguna protecció adient per preservar la preuada càmera. Amb la gran quantitat de models que es troben als aparadors i el curt període durant el qual es comercialitzen abans de ser superades per les innovacions tècniques, les marques no solen treure al mercat productes específics per cada càmera. Encara queden, per sort petits fabricants com Hirano, que fa fundes de pell a mida, preferentment per a aparells de telèmetre i compactes de gamma alta. Al seu web hi ha la llista dels productes que fabrica, en la que hi figuren models per a les mítiques Leica M3, Nikon f3 I Contax I/II/III. Barates no són, al canvi d’avui surten pels volts d’uns 110 euros als que s’hi ha d’afegir el transport, però tenint en compte el valor que han de custodiar, en molts casos val la pena la inversió.

Als Estats Units d’Amèrica hi ha una empresa, Bender Photographic, que fabrica i comercialitza càmeres de format gran (9×12 i 20×25 cm) en kit. T’envien les peces i te la muntes tu mateix. Són de fusta de cirerer i porten tot allò necessari per funcionar (excepte el xassís, la película i l’objectiu). El preu va d’uns 330 a uns 430 dòlars i, evidentment, les venen per internet. Aquesta gent també fabriquen una versió pinhole, és a dir, amb un petit orifici en comptes d’objectiu, per als maniàtics d’aquesta tècnica. Qui hagi utilitzat aquests formats sap que els resultats que se n’obtenen estan molt per sobre del sistema digital més avançat, ja que no hi ha encara (i potser mai hi haurà) una tecnologia de sensors tan grans. A part d’això, la satisfacció de construir-se un mateix un aparell com aquest supera àmpliament les dificultats que planteja haver de treballar amb les condicions en què ho fèien els nostres avis: drap negre per sobre el cap, enfocar, col·locar el xassís, etc.

Què és la Lomografía? Bàsicament la hauriem de definir com la utilització de les càmeres russes Lomo per fer fotografies, però segurament és alguna cosa més.
Si per alguna cosa es caracteritzava la marca de Sant Petersburg era per fer productes ópticament bons però mecànicament i electrònica nefastos. L’any 1991 Matthias Fiegl i Wolfgang Stranzinger, un parell de joves austriacs, es van enamorar de la compacta de 35 mm LC-A, un model amb el que obtenir l’exposició correcta era una feina força aleatòria. Amb el temps, i veient els resultats que oferia, van començar una feina de màrqueting basada en el “no pensis, tan sols dispara” per bastir aquelles imatges borroses, de colors saturats i aspecte accidental que tan bé queden en els llibres de disseny moderns. Van començar a comercialitzar altres models de càmeres russes i xineses que ja no es fabricaven. Sovint eren de plàstic de colors, molt baixa qualitat i estètica setantera. Sempre amb el denominador comú d’un producte de baix cost i que servís per a distingir-se de la majoria. Les Societats Lomogràfiques apareixien com bolets en totes les grans ciutats d’Europa. S’inauguraven exposicions i Lomoambaixades, punts de trobada dels fanàtics del tema.
La gamma de càmeres va anar creixent i, el que va començar sent un fenòmen marginal, va acabar convertint-se en una tendència , una manifestació de rebuig a la creixent majoria digital, capaç d’omplir llibres, galeries d’art i planes de revistes avantguardistes i d’elevar als altars de la crítica fotogràfica els conceptes de l’atzar i de la imperfecció. Pot semblar tot plegat una collonada, però l’invent ha anat funcionant i no sembla que el pas del temps li resti vigència. Visitant el web www.lomography.com un es pot anar formant una opinió de la filosofia que impregna aquest fenòmen. Amb idees tan surrealistes com vendre película per diapositives caducada (amb la qual el més probable és obtenir imatges amb els colors alterats) o càmeres xineses de joguina dels setanta (el que en podriem dir una merda de càmera) i una bona campanya de màrqueting, aquell parell de joves austríacs van aconseguir crear una paradoxa sense precedents en la història de la fotografia: convertir els defectes i l’atzar en els eixos de la creativitat tot recreant l’estètica de l’accidentalitat.

Si des de sempre has volgut captar l’atmosfera pertorbadora que reflecteix l’espectre infraroig (IR), ara tens la possibilitat de fer-ho per zero euros. Només calen manetes i valentia per atrevir-se a remenar la càmera per dins. En la época de la fotografia química, t’havies de gastar els quartos comprant una caríssima película que fabricava Kodak.

L’altra opció, també vàlida amb les digitals, és col·locar un filtre IR (Hoya R-72, per exemple) davant de l’objectiu: el filtre bloqueja l’espectre visible i deixa passar només la llum infraroja. El problema d’aquesta tècnica és que la llum ha de passar a través d’un altre filtre que fa exactament el contrari, és a dir, que bloqueja l’infraroig i deixa passar només la llum visible. Normalment aquest està situat just damunt del sensor i serveix per aconseguir uns colors naturals evitant captar aquesta radiació que els nostres ulls no veuen. D’aquesta manera, el temps d’exposició del sensor a la ínfima quantitat de llum IR que li arriba ha de ser llarguíssima (alguns minuts) i requereix un tres peus. Aquest filtre que, en cas que volguem fer fotografia infraroja, ens fa la punyeta sol ser força fàcil de treure. Evidentment, no tots ens atrevim a desmuntar una part d’una càmera digital, però la xarxa va plena de tutorials sobre com fer-ho i d’exemples del resultat que se n’obté.
Enllaços: Tutorial 1(Nikon D70), tutorial 2 (Olympus E-1, en la qual a més a més hi instal·len, en el lloc de l’anti IR, un filtre IR que bloqueja l’espectre visible), tutorial 3 (Canon 300D, Digital Rebel a USA), tutorial 4 (Canon 450D). De les diferents possibilitats que hi ha per obtenir un bon resultat n’he fet un resum teòric en forma de gràfic.