No hi ha dubte en afirmar que la identitat digital és una de les grans qüestions no resoltes pel que fa a l’ús de les xarxes socials per part dels i les joves. Fa un temps que treballem al voltant d’ aquest concepte entenent-lo no només com la imatge que nosaltres projectem sobre nosaltres mateixos a la xarxa sinó com la suma d’ aquesta imatge més tot allò que els altres (coneguts, amics, i amics d’ amics) projecten de nosaltres, informació sobre la que sovint no podem exercir cap control. Moltes vegades, el desequilibri entre les dues percepcions és abismal, especialment en el cas dels adolescents.
La Dra. Katie Davis treballa en el projecte Havard project Zero amb el Dr. Howard Gardner en relació al paper que les tecnologies digitals i les xarxes socials juguen en les vides dels adolescents. En particular, Davis explora el desenvolupament d’un mateix per part dels adolescents i els factors que afecten aquest procés, com ara els mitjans digitals i les estretes relacions interpersonals que s’hi donen. El treball de Davis es centra en com es configura la identitat adolescent i les implicacions ètiques d’ expressar-se en línia i analitza la forma en què l’ús dels joves dels mitjans digitals influeix en com es perceben a si mateixos en la societat així com en la imatge que projecten. Segons Davis, “és molt interessant pensar en com el procés de creació de la identitat digital està sent enormement influenciat per la tecnologia que els nens tenen a la seva disposició” D’ altra banda, és freqüent trobar estudis, tal i com s’ explica en l’ article A strange in the mirror? Students perceptions about their digital identity, elaborat el curs passat per la Dra. Linda Castañeda i jo mateixa, amb estudiants universitaris, que detecten que els joves no són del tot conscients de la seva identitat digital ni del fet que les imatges de sí mateixos que projecten a les xarxes socials siguin sovint esbiaxades i no es corresponguin amb la realitat. Així, és bàsic conscienciar als nens i nenes ja de petits de la repercussió que pot tenir la seva activitat a la xarxa. Claríssimament ens cal formació en els centres educatius, a la formació inicial de mestres i professorat i també en els processos de formació continuada, sobre els mecanismes que gestionen la privacitat de dades a la xarxa i dels que sovint no se’n fa prou ús.
L’ altra cara de la moneda és el retorn a velles pràctiques a càrrec d’ adolescents que, tot i tenir perfils púbics a les xarxes, han desenvolupat noves estratègies comunicatives, com la Esteganografía social, amb l’ objectiu de tenir privacitat i comunicar-se de manera codificada només amb qui desitgen quan participen en espais públics com ara Facebook en els que hi ha diferents nivells de proximitat i on també s’hi poden trobar eventualment els propis pares i mares. A Social Steganography: Learning to Hide in Plain Sight se’ns parla d’ aquesta habilitat que consisteix en amagar determinada informació en un missatge que aparentment es troba a la vista, com feien els espies. Dana Boyd, autora del post, afirma “el que em fascina és que els adolescents estan prenent aquestes estratègies en els espais digitals, on es dóna el reconeixement de múltiples audiències i exploren els desafiaments de parlar en capes, a múltiples nivells i en diferents llenguatges.”
Si més no cal felicitar la iniciativa, doncs aquesta és una estratègia que vé donada a partir d’una necessitat a la que els i les adolescents han trobat resposta. En definitiva, aquest és el gran poder dels diferents llenguatges així com de la propietat expansiva de la comunicació a les xarxes.