De l’ estiu, temps per a la formació i l’ aprenentatge

Juliol és -tradicionalment- temps per a la formació. Hi sovintegen jornades d’ innovació, congressos, escoles d’ estiu i altres events que el professorat aprofita per actualitzar-se i posar-se en dia en aspectes ja siguin de caire metodològic o bé més instrumental. Les darreres setmanes he tingut la gran sort de poder participar en algunes iniciatives d’ aquest tipus, a les que voldria dedicar aquesta entrada, bàsicament perquè tot i ser de caire ben divers, tenen alguns punts de conexió prou interessants. Així, des de finals de juny he assistit com ponent a la DisCo Conference, a Praga, a les jornades d’ innovació Novadors a Alcoi (#novadors12), al Congrés Internacional Multidisciplinar en Investigació Educativa (#cimie12) a Barcelona i a un curs d’ estiu de la Universitat de Santiago de Compostela: “Nuevas fronteras en la igualdad de oportunidades 2.0: Educar en la comunicación igualitaria” que té lloc aquests dies a Lalín, Galícia, lloc des del que escric aquestes línies.

Tot i que les aquestes accions formatives s’ adreçaven a un tipus de públic bàsicament constituït per mestres, professorat de secundària, o professorat universitari, destacar com un tret comú l’ esforç dut a terme per aquest professorat que es trasllada des de molts punts geogràfic per continuar formant-se en un moment de crisi, de retallades de sou i també d’ anuncis de futures retallades a accions formatives, algunes també considerades casos d’ èxit. De les jornades Novadors, destacar que van tenir més de 300 assistents i del CIMIE, que s’ organitzava per primera vegada en va tenir més de 600. Dir que els preus d’ inscripció en tots els casos éren molt baixos i que s’ allunyaven de les quotes d’ inscripció realment altes dels congressos habituals. En el cas del congrés CIMIE destacar també que es basa en un model organitzatiu molt democràtic, és dir, de baix a dalt, o bottom-up, i en la participació voluntària de tots els agents que hi participen. Voldria fer referència al fet que accions com aquestes, que no han estat organitzades per la insititució, esdevenen un èxit tant per l’ altíssim grau de participació com per la qualitat de les comunicacions i experiències presentades. L’ ús de les xarxes socials i el seu rol de propagació exponencial de la informació tant en la visibilització com en la difusió d’ aquestes iniciatives indiquen també que alguna cosa està canviant i que els espais d’ aprenentatge informals com les xarxes poden esdevenir determinants també en processos formatius.

Finalment, un darrer paràgraf dedicat al curs d’ estiu “Nuevas fronteras en la igualdad de oportunidades 2.0: Educar en la comunicación igualitaria” on s’ aborda la perspectiva de gènere i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació i com aquestes empoderen les dones i el seu lideratge a la xarxa. Les ponències tracten temes com l’ús de les xarxes socials i participatives en educació, la imatge estereotipada de la dona en els videojocs, l’ús del llenguatge inclusiu i no sexista a la xarxa, la violència i el ciberbullying o com es gestiona la identitat d’homes i dones des dels propis mitjans de comunicació. Molt interessant, tot plegat, especialment perquè hi participen feministes reputades de gran renom, com Gusi Bertomeu o Marisa Rebolledo , i altres experts en els temes mencionats, com és el cas d’ Urko Fernández, de Pantallas Amigas perquè ens aporten mirades que cal tenir presents, ara més que mai, i saber fer visibles també a l’àmbit educatiu.

D’ imatges esbiaixades, identitat digital i velles pràctiques d’ espies

No hi ha dubte en afirmar que la identitat digital és una de les grans qüestions no resoltes pel que fa a l’ús de les xarxes socials per part dels i les joves. Fa un temps que treballem al voltant d’ aquest concepte entenent-lo  no només com la imatge que nosaltres projectem sobre nosaltres mateixos a la xarxa sinó com la suma d’ aquesta imatge més tot allò que els altres (coneguts, amics, i amics d’ amics) projecten de nosaltres, informació sobre la que sovint no podem exercir cap control. Moltes vegades, el desequilibri entre les dues percepcions és abismal, especialment en el cas dels adolescents.

La Dra. Katie Davis treballa en el projecte Havard project Zero amb el Dr. Howard Gardner en relació al  paper que les tecnologies digitals i les xarxes socials juguen en les vides dels adolescents. En particular, Davis explora el desenvolupament d’un mateix  per part dels adolescents i els factors que afecten aquest procés, com ara els mitjans digitals i les estretes relacions interpersonals que s’hi donen. El treball de Davis es centra en com es configura la identitat adolescent i  les implicacions ètiques d’ expressar-se en línia i analitza la forma en què l’ús dels joves dels mitjans digitals influeix en com es perceben a si mateixos en la societat així com en la imatge que projecten. Segons Davis, “és molt interessant pensar en com el procés de creació de la identitat digital està sent enormement influenciat per la tecnologia que els nens tenen a la seva disposició” D’ altra banda, és freqüent trobar estudis, tal i com s’ explica en l’ article A strange in the mirror? Students perceptions about their digital identity, elaborat el curs passat per la Dra. Linda Castañeda i jo mateixa, amb estudiants universitaris, que detecten que els joves no són del tot conscients de la seva identitat digital ni del fet que les imatges de sí mateixos que projecten a les xarxes socials siguin sovint esbiaxades i no es corresponguin amb la realitat. Així, és bàsic conscienciar als nens i nenes ja de petits de la repercussió que pot tenir la seva activitat a la xarxa. Claríssimament ens cal formació en els centres educatius, a la formació inicial de mestres i professorat i també en els processos de formació continuada, sobre els mecanismes que gestionen la privacitat de dades a la xarxa i dels que sovint no se’n fa prou ús.

L’ altra cara de la moneda és el retorn a velles pràctiques a càrrec d’ adolescents que, tot i tenir perfils púbics a les xarxes, han desenvolupat noves estratègies comunicatives, com la Esteganografía social,  amb l’ objectiu de tenir privacitat i comunicar-se de manera codificada només amb qui desitgen quan participen en espais públics com ara Facebook en els que hi ha diferents nivells de proximitat i on també s’hi poden trobar eventualment els propis pares i mares.  A Social Steganography: Learning to Hide in Plain Sight se’ns parla d’ aquesta habilitat que consisteix en amagar determinada informació en un missatge que aparentment es troba a la vista, com feien els espies.  Dana Boyd, autora del post, afirma “el que em fascina és que els adolescents estan prenent aquestes estratègies en els espais digitals, on es dóna el reconeixement de múltiples audiències i exploren els desafiaments de parlar en capes, a múltiples nivells i en diferents llenguatges.”

Si més no cal felicitar la iniciativa, doncs aquesta és una estratègia que vé donada a partir d’una necessitat a la que els i les adolescents han trobat resposta. En definitiva, aquest és el gran poder dels diferents llenguatges així com de la propietat expansiva de la comunicació a les xarxes.

Imatge:  http://www.flickr.com/photos/fotologic/

De llars, xarxes i una mica de psicologia ambiental


“… que casa meva és casa vostra si és que hi ha casa d’ algú”

Qualsevol nit pot sortir el sol,  Jaume Sisa, 1975

Aquesta setmana, hem començat amb els estudiants/es de Grau de Magisteri  a introduir les xarxes socials per tal d’ examinar l’ impacte que aquestes tenen en la nostra vida i més específicament en el terreny educatiu. A partir del visionat d’ aquest video hem mirat de generar debat -i també obrir-lo a la participació externa mitjançat l’ús de xarxes com Twitter (amb el hashtag #hhccurv) o Facebook (amb la pàgina Social Media 2 Learn) – al voltant de conceptes tan variats com l’ aprenentatge, la privacitat, la comunicació, la identitat, la redefinició dels espais…  Tot just hem començat, però sembla que  els costa ben poc fer servir xarxes socials com Facebook per a un ús clarament personal, mentre que molts d’ ells mai s’havien plantejat la possibilitat d’ aprendre i compartir coneixement mitjançant aquestes, part integradora del seu dia a dia.

És obvi que les xarxes han transformat el panorama social i la manera en que ens comuniquem i interactuem, però també han canviat més coses, una d’ elles, les nostres llars. Un equip de la Universitat de Surrey, encapçalat per la Dra. Gerda Speller treballa dins l’ àmbit de la Psicologia Ambiental en l’impacte de la xarxa en la transformació de les cases i altres espais físics, els quals esdevenen llars segons la quantitat de nosaltres mateixos que hi posem. Clarament Internet ha envaït el nostre espai domèstic, els àmbits formals es barregen amb els informals, els públics amb els privats…  Com Michael Arnold explica a:  The Connected Home: Probing the Effects and Affects of Domesticated ICTs:  “Les cases van ser connectades electrònicament amb el món exterior fa menys de 100 anys … I ara les cases de molts … es connecten directament amb amics, coneguts, i mil·lions d’estranys”. Les habitacions que abans éren dissenyades per a usos específics ara les compartim amb el desenvolupament de tasques digitals que trascendeixen l’ espai merament físic… La xarxa forma part de la nostra ecologia domèstica i contínuament la impregnem de nosaltres, de la nostra identitat; això fa que ens hi sentim còmodes i que ens hi sentim com a casa …  En definitiva, traslladem les nostres llars a la xarxa alhora que permetem que la xarxa sigui permanentment a casa nostra, ara ja, i si així ho desitgem, la casa de tots!

Imatge: http://www.flickr.com/photos/reisgekki/