Arxiu d'etiquetes: reptes

De pantalles en xarxa i les dimensions de la lectura

Publicat el per

Tradicionalment la lectura ha esdevingut la via d’ accés al coneixement. Avui més que mai, la necessitat d’ accedir a una informacío que creix de manera exponencial  esdevé prioritària no només en l’ àmbit més acadèmic sinó també per al desenvolupament personal i professional de les persones. La lectura en pantalla i ’ estructura no lineal de l’ hipertext permeten diferents possibilitats d’ interpretació i la integració de formats visuals com les imatges i vídeo modifiquen sens dubte  els paràmetres d’ accés i comprensió als que estàvem acostumats i qüestionen -alhora- els hàbits lectors. La multiplicitat de llenguatges, codis i suports (telèfons mòbils, tauletes, lectors electrònics, consoles…) confegeixen a la lectura una nova dimensió i es requereix dels lectors i lectores digitals destreses i habilitats d’ alfabetització multimodal que els permetin entendre i també crear contingut en aquest context.

Els resultats de les proves PISA de 2009 publicats fa ben poc -i on per primera vegada s’ incorporava un apartat dedicat a avaluar la competència lectora digital dels alumnes –Students On Line Digital Technologies and Performance– suggereixen -entre moltes altres conclusions, que la quantitat i diversitat dels materials de lectura és més important que la qualitat en alguns casos, sempre parlant de lectura digital,  i que “tot i que els estudiants que llegeixen ficció tenen més probabilitats d’assolir puntuacions altes, són els estudiants que llegeixen gran varietat de materials els que aconsegueixen fer-ho realment bé”.

Bob Stein, co-director de l’  Institute for the Future of the Book, institució que investiga l’ evolució del discurs intel·lectual de les pàgines impreses a les pantalles en xarxa, afirma que cal entendre la lectura de manera diferent. Segons ell,  les claus per entendre-la des d’una nova perspectiva rauen en dos conceptes bàsics: la  col·laboració i la socialització de la lectura.  En aquest sentit, el Media Lab del MIT defineix  la col.laboració com una de les alfabetitzacions clau del segle 21, i en el llibre, Where Good Ideas Come From Stephen Johnson argumenta -pel que fa als processos participatius- que les idees són sempre millors quan es veuen exposades a influències externes i per tant a crítiques per part d’ altres.

En plena temporada estival, doncs, recomanar tot tipus de lectura  i també compartir amb altres allò que llegim ja sigui a través de xarxes socials especialitzades com Shelfari o Booklikes, i en tot tipus de format i llenguatges: en paper o pantalla, en llibreta o blog, des d’un mòbil o una càmera…  Donem cabuda  a aquestes altres maneres de llegir i d’ expressar-nos, de ben segur ens enriquiran força i ens faran créixer tant professionalment com personal. Bona lectura!

Imatge: http://www.flickr.com/photos/brucemckay

De la recerca en educació i les mirades transformadores

Publicat el per

Parlar d’ investigació en educació en un dia on els trending topics de Twitter en matèria d’ educació han estat els comentaris a les #retallades a la sisena hora i l’ actuació de la guàrdia urbana vers els i les adol-lescents que no van anar a l’ escola per anar a veure en Justin Bieber, sembla que sigui com ser d’un altra planeta i parlar de ciència-ficció. Malgrat això, és necessari destacar l’ enorme importància de la investigació en educació tenint en compte que aquesta és bàsica per revisar la pràctica educativa que es fa a les aules i esdevenir -a partir d’ allò observat- catalitzadora de canvi i millora social. En el marc de la Societat del Coneixement, la cultura científica educativa es basa en la generació de coneixement i la seva repercussió en la millora o innovació educativa.

Però per tal que el coneixement produït dinamitzi la millora en l’educació és indispensable que aquest es transformi en cultura científica a partir de la participació dels diferents agents involucrats en el procés educatiu. Així, cal facil·litar processos de sensibilització cap a la pràctica investigadora i també  actualitzar i donar suport al professorat en matèria de recerca. Les institucions han de visibilitzar els resultats de les recerques que es fan a les aules, promoure mecanismes per a compartir la reflexió sobre la pràctica i recolzar les xarxes d’ intercanvi de coneixement. D’ altra banda, el professorat té el repte de saber  incorporar aquesta mirada investigadora i reflexiva a la seva tasca docent i vincular-la al paper transformador que li correspon a l’educació.

En aquest sentit, i partint de la creença que cal fomentar la recerca per a trencar l’ escletxa que hi ha entre el potencial de l’aprenentatge i el seu impacte actual en el món real, l’ administració Obama ha aprovat per al  2012 amb un pressupost de 90 mil·lions de dòlars la creació d’una Agència de Projectes d’Investigació Avançada per a l’Educació (ARPA-ED) que finançarà projectes duts a terme per la indústria, universitats o altres organitzacions innovadores i aquests seran seleccionats en base al seu potencial per transformar l’ensenyament i l’aprenentatge. Entre les iniciatives a destacar, ARPA-ED es planteja reptes com la millora de l’índex de fracàs escolar, la revisió dels plans d’ estudi, potenciació de la col·laboració a partir de comunitats construïdes a partir de jocs, l’orientació per a la formació en ocupació i l’ utilització per part de professorat i alumnat de dispositius mòbils, tot, a partir de la recerca en educació.

Ciència-ficció o no, esperem no fer massa tard …

Imatge: http://www.flickr.com/photos/lwr/65824669


De jocs, el cervell humà i el tren de la tecnologia

Publicat el per

Aquests dies sembla que sigui gairebé obligat fer esment dels efectes positius -dels dolents ja se’n parla massa- de l’ús de la tecnologia en els processos d’ ensenyament i aprenentatge. Des de fa un temps, estem treballant amb Mercè Gisbert i Vanessa Esteve, companyes de la URV, en un article científic sobre la sostenibilitat, el Game-based learning (aprenentatge a partir dels jocs)  i la col.laboració en móns virtuals. D’ acord amb l’ Horizon Report de 2011, el Game-based Learning és una de les sis tecnologies emergents que tindrà un impacte directe en l’ educació superior en dos o tres anys i que cal tenir en compte, al meu entendre, en dissenys i planificacions tant curriculars com de formació.

Resulta molt interessant l’ article publicat a The Huffington Post Ten Surprising Truths About Video Games on s’ articulen algunes raons basades en la recerca científica sobre la validesa dels video-jocs per a l’ aprenentatge. Sens dubte el GBL és tema comú en tots els congressos i reunions que es fan arreu al voltant de la Tecnologia Educativa. A casa nostra, fa una setmana es va celebrar organitzada per l’ ICE de la UAB la Ia Jornada d’ experiències sobre l’ús educatiu dels videojocs, dels entorns virtuals 3D i de la Realitat Augmentada. I mentre veiem com cada vegada més proliferen  iniciatives que prenen aquest tipus d’ aprenentage com punt de partida per a pilotar noves recerques i experiments a l’ aula, aquí seguim encara immersos en la dicotomia: ordinador a l’ aula si – ordinador a l’ aula no.

També he llegit fa ben poc sobre un congrés que sota el suggerent títol l’ Aprenenatge i el Cervell Learning & the Brain Conference connecta educadors, científics i investigadors. En una de les ponències, el  Dr. Gary Small, neurocientífic i professor de la UCLA deia: “Els joves d’ ara neixen  en la tecnologia, i estan acostumats al seu ús 24 / 7, els seus cervells estan dissenyats per utilitzar-la intel·ligentment”. Seguint amb el fil del Game-based learning, el Dr. Small afirmava -referint-se als video-jocs- que aquests no es basen en tasques repetitives – sinó que molts d’ells han incorporat components socials que permeten als nens/es comunicar-se millor. Però com que no tot és ni ha de ser tan positiu, Small va destacar com un dels grans desavantatges de la seva immersió en els dispositius tecnològics el fet que els i les joves moltes vegades no sàpiguen mantenir converses, no mirin a la gent als ulls quan parlen o no entenguin  determinats senyals verbals, considerats també  “tecnologies importants”, que han evolucionat durant segles i encara són poderoses. I tant que sí.  Els nadius digitals, en canvi,  veuen com  la tecnologia entrena el  seu cervell per a ser àgil i processar noves idees ràpidament, esdevenint més oberts a noves iniciatives i a comunicar-se més lliurement i amb més freqüència. Això sí, no ho fan de la mateixa manera en què ho fem nosaltres. Tinguem-ho en compte o se’ns escaparà el tren.

Imatge: Patrick Hoesly

Tocant de peus a terra

Publicat el per

El fet d’ estar tancada  a casa amb grip m’ha permès seguir fil per randa la  cerimònia d’ investidura d’Artur Mas com President de la Generalitat de Catalunya. En el seu discurs ha fet referència a una dita marinera que un senyor li va gravar en un timó fa uns anys: “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra… ” Mas ha dit que és així com pensa governar el país, i així esperem que ho faci.

Aquest, però,  no és un bloc polític, sinó d’educació. El desencís general del país afecta també el món educatiu. L’ Informe Pisa revel-lava fa poc uns resultats acadèmics mediocres pel que fa a l’adquisició de competències bàsiques i instrumentals del nostre alumnat. El nivell d’ anglès -i això que hauria de ser una prioritat nacional- encara és lluny de ser l’ acceptable. D’ altra banda, el desplegament -sense precedents- de tecnologia en les aules de secundària (projecte Educat 1×1) sembla ser que es flexibilitzarà a causa de les reiterades incidències causades per la connectivitat… El professorat, peça clau i bàsica en tot procés d’ ensenyament i aprenentatge, no ho oblidem, s’enfronta a nombrosos canvis  sense tenir el rumb clar i -sortosament- n’hi ha molts que  se’n surten, però també n’hi ha força que ni ho intenten… Potser caldria activar d’una vegada la carrera docent i que es premïi aquells i aquelles professionals que innoven, que lluiten i que treballen amb les eines -poques o moltes-  que tenen a l’abast per tirar endavant. I perquè sí que es fa molt bona feina a les nostres escoles i instituts, aquesta no ha de quedar dil·luïda sinó veure’s reforçada.

I què dir del nostre alumnat? Ens sembla que tenim un alumnat prou apàtic,  que no n’ espera massa del sistema i a aquest sí que cal donar-li resposta. A la universitat ens arriba aquest alumnat desencisat també però amb ganes d’ aprendre si les metodologies són les més addients i sobretot si veuen que allò que aprenen els ha de servir a la vida. Sovint se’ls titlla d’ interessats, perquè van molt directes a allò que volen i descarten -massa ràpid?- allò que creuen que no els servirà… Personalment crec que els hem d’ escoltar més, perquè  toquen de peus a terra molt més del que ens pensem…  Els i les nostres estudiants volen estratègies i habilitats que els permetin moure’s en la societat en què viuen i en la que els tocarà treballar: una societat incerta, líquida i en constant canvi ….

Les altes institucions educatives,  ara immerses en un procés de transformació i a l’ espera del desembarcament massiu de nous patrons, han de saber  contemplar amb el cap fred la carta de navegació que se’ls obre al davant i dictaminar el nou rumb tocant de peus a terra. Per això,  farà falta escoltar i escoltar molt, no només als i les millors, sinó a tots aquells que fan el camí cada dia des de les aules.

Bona travessia!