Descartada la secessió a curt i mitjà termini només la fòrmula del concert econòmic ofereix prou garanties al mal nenor de la sobirania compartida. Un control sobre els recursos fiscals del país que garantiria prou força negociadora per aturar el dèficit fiscal que dessagna l’economia catalana i blindar el propi espai de decisió. Després del fracàs estatutari plantejar a curt termini la consecució del concert pot semblar una pura fantasia però el cert és que hi ha arguments per a l’optimisme.
Catalunya endins el Partit Popular no ha superat encara, després de tres dècades llargues, l’estigma de partit pària. En el seu millor moment, a les generals de l’any 2000, no va passar de ser el tercer partit més votat amb un trist 14,5% de vot sobre el cens. Una realitat que tenint en compte el pes demogràfic de Catalunya condemna els populars espanyols a l’oposició si no és que son capaços de galvanitzar fins a l’extrem la resta del cos electoral de l’estat. Una tasca dificil que només han aconseguit dues vegades. Els populars catalans necessiten ser reconeguts pels votants de Catalunya com un partit propi que mira pels interessos del país. Un reconeixement que, allunyats de la qüestió identitària, poden aconseguir si participen de forma directa i devisiva en la consecució d’un concert econòmic per Catalunya. Una jugada que obligaria el PSC a donar-hi suport si no volen caure, ells mateixos, a la cova del sucursalisme que el PPC prova d’abandonar.
Però Catalunya enfora hi ha també arguments per obrir el camí del concert. Hi ha una Espanya subsidiada que és també una Espanya captiva. L’Espanya del PER i el 25% d’empleats públics que fan de columna vertebral del PSOE. La voladura controlada d’aquest entramat clientelar ha de ser, per força, atractiva per la dreta espanyola. Un moviment que de retruc posaria el PSOE a la defensiva i tensionaria la relació del PSC amb els seus socis de Madrid.
Catalunya endins però també Catalunya enfora és el Partit Popular qui té la clau del concert. Ara, essent realistes el concert econòmic català no podria ser una bicoca com el basc o el navarrès. Seria necessàriament un concert econòmic “solidari”*. La fòrmula del concert implica que Catalunya recapta els propis tributs, tots, per enviar-ne després una part a Madrid en concepte de despeses comunes (defensa, monarquia, ambaixades, …), inversions de l’estat a Catalunya i la quota solidària que exigeix la Constitució. El pes econòmic de Catalunya al conjunt de l’estat i la cotilla constitucional fan impossible un concert com el foral en que bascos i navarresos acaben cobrant per ser espanyols. Però un nou marc de relació fiscal multiplicaria la força negociadora del país, permetria pagar només per aquelles inversions de l’estat ja executades i faria possible mantenir la quota “solidària” en xifres assumibles tendint, gradualment, a zero. Clarificant, negre sobre blanc, el que el passaport espanyol costa a cada català. No és cert que un marc de relacions fiscals amb l’estat sota la fòrmula del concert sigui inconstitucional. El concert català hauria de ser “solidari” per complir allò disposat per l’article 156 de la Constitució però l’exemple de les Canàries fa evident que hi ha flexibilitat legislativa en aquesta qüestió més enllà de les regions forals.
Un projecte interessant per al país que se situa, a més, en el terreny d’allò possible i a l’abast. Una jugada d’estratègia i tàctica nacionalista. Política de debò.
*Les cometes responen al caràcter forçat de la solidaritat catalana.
