“És en el totxo on hi ha l’origen del problema però
irònicament també en el totxo hi podria haver la resposta.”
La crisi econòmica que viu Catalunya no és només una crisi de la construcció però és sobretot una crisi de la construcció. És en el totxo on hi ha l’origen del problema. La construcció es va enfonsar provocant una explosió de l’atur que va castigar el consum causant una pujada encara més gran dels acomiadaments. Tot plegat passava a més en una economia amb consumidors molt endeutats que en perdre la feina queien en l’impagament i acabaven perjudicant el sistema financer. Un cercle viciós que fa més de dos anys que dura i que ha portat l’economia catalana a superar de llarg el mig milió d’aturats amb el sistema financer en paràlisi cardíaca i una reculada del 4,5% del PIB l’any 2009. Un panorama econòmic negre com el carbó.
És en el totxo on hi ha l’origen del problema però irònicament també en el totxo hi podria haver la resposta. Un tros de la resposta si més no. L’aturada del sector és total però d’alguna manera els preus s’han mantingut prou estables evitant les caigudes dràstiques que s’han vist en altres països. Només en un àmbit del mercat immobiliari les caigudes de preu han estat radicals en línia amb el que dicten l’oferta i la demanda. Els habitatges nous i de segona mà han baixat poc però el preu del sòl, el terra sobre el que s’edifiquen les futures construccions, ha caigut gairebé a la meitat. Un moviment que obre oportunitats interessants.
Tot i que l’estoc d’habitatges per vendre a Catalunya és enorme els preus, inexplicablement, no baixen i la demanda continua a l’espera. Però si el preu del sòl ha caigut a la meitat i també s’ha reduït el preu dels materials i el cost de la mà d’obra sembla lògic pensar que els habitatges aixecats avui podríen arribar al mercat amb descomptes d’entre el 40% i el 50%. Un caramel que volaria de les mans dels promotors i permetria arrencar de nou el motor del creixement. Es crearien llocs de treball que ocuparien aturats que difícilment es col·locaran en cap altre sector. Ocupats que començarien a pagar els seus deutes arrencant la roda del consum. Però sobretot cauria el preu global del mercat, que ara es manté alt de forma artificial, i l’equiparació entre cost de l’habitatge i poder adquisitiu faria possible acabar amb la respiració assistida en que es troba el sector.
Només la impossibilitat d’accedir al crèdit fa difícil que s’iniciïn noves promocions que aprofitin la caiguda del preu del sòl. Toca recuperar estratègies creatives com ara les cooperatives d’habitatge i les petites promocions en que els compradors financen l’obra sobre plànol en base a la confiança en el promotor. La jugada només té uns perdedors, els bancs i les caixes que no podran maquillar més els seus balanços valorant el seu gran estoc d’habitatges a un preu impossible. Un factor d’inestabilitat, sí, però que pot ajudar a evitar la crisi llarga i dura a que ens aboca l’encaparrament de la banca a negar la realitat.
