Petits comentaris d’actualitat

1)La processió de la « Sanch » avui a Perpinyà. Restaurada al 1950 pel qui fou President i cofundador amb mi de la Unió per la Regió Catalana, Josep Deloncle. La confraria fundada al 1416 per Vicenç Ferrer, el Valencià que jogà un paper decisiu al moment del compromis de Casp per donar la corona catalano aragonesa a una dinastia castellana que contribuí poderosament a la davallada de les nostres terres i pocs decennis desprès a la primera annexió del Rosselló pel reialme de França (Lluis XI encara present avui al frontó de la Prefekkktur !)

2) Els importadors de St Carles repoteguen perquè a partir d’Octubre vinent les importacions agrícoles del Maroc sortiran més cares. Pagaré més cars els llegums a la plaça Cassanyes on els magrebins comercialitzen a baix preu les deixalles de St Carles. Tot i així és una bona notícia. Com diu al diari l’Yves Aris, president de la FDSEA d’aquí : « La gran distribució que aprofita d’aquells mercats on s’importa la misèria d’altres països per millor provocar la nostra, haurà de reveure els seus plans » (« revoir sa copie »). Queda, diu amb raó, el problema de les distorsions de cargues a dintre de la UE. (aquí el dogma de la « competència no falsejada », curiosament, no funciona amb el dumping social i fiscal…)

3) Sentit a F inter : el « salari » anual del President de Veolia : 1 milió d’euros. Quants anys hauria de passar a treballar a mines de sal per suar aquesta fortuna robada a les nostres butxaques…El pofre (com diuen els amics, Corberes enllà), el pofre (el pop) Veolia extén el seu imperi, més enllà de la distribució d’aigua, a l’eliminació de les deixalles. Per 10.229.000 euros, la seva sucursal Onyx construirà a Espirà de l’Aglí un centre de selecció de les deixalles (i rebran per això subvencions públiques, és a dir més sous de les nostres butxaques). Demà el pofre podrà així pagar més rendes a l’oligarquia.

3) A Paris, a « laCloserie des lilas » el Premi « Méditerranée Etranger » és atribuït a Javier Cercas per la seva última novela traduïda al francès sota el títol : « Les lois de la frontière ». Es un ben curiós personatge, un perpinyanenc, André Bonet, que és a l’artífex d’aquest premi i que mou aquí gairebé tots els fils de la cultura colonial francesa. Entre altres com a personalitat qualificada fa part del consell d’administració de l’establiment públic de cooperació cultural que gestiona el « Théâtre de l’Archipel ». Que el jurat es reuneixi a Paris per donar un premi « Méditerranée » és tot un símbol.

4) 3ra Festa del Rugbí català demà a Montjuic. El club emblemàtic del Rosselló ho té pelut demà a Barcelona on s’enfrontarà a Toló. Es un partit decisiu pel seu manteniment al « Top 14 ». Amb la « professionalització » del rugbí a XV s’ha perdut un dels encisos d’aquest esport. El diner tot ho mou. I Perpinyà no tindrà prou recursos per mantenir un equip de prestigi a XV i un a XIII (Els dracs).

5) A Illa el Dilluns de Pasqua comença d’hora : a les cinc del matí una batucada de tambors anuncia pels carrers que «Crist és ressuscitat » ! I a les 8, plaça de l’ajuntament comencen les manifestacions religioses. 140 coristes i 40 instrumentistes interpreten la Regina de Josep Coll, un músic nascut a Ceret a principis del s. XIX. Més endavant serà la Regina de Joan Colomer – fill d’Illa, nascut també a principis del XIX – que tots interpretaran als jardins de la Rodona. I ho tornaran a fer a la missa solemne a l’esglèsia St Esteve. Manifestació impressionant que es manté des del 1891. Encara que només fos per la bellesa de la música, val la pena.

6) El Consell assessor per la transició diu que políticament Espanya no podrà oposar-se a l’entrada de l’Estat català a la Unió europea. Es una opinió molt discutible. El que és cert és que sense l’acord de l’Estat espanyol no hi entrarem. A la llarga, sobretot si la crisi del dit Estat s’agreuja, és possible que les pressions dels altres Estats membres el dobleguin. Caldrà temps. Mentrestant podrem fer com Croàcia : entrar en l’àrea econòmica europea. L’E.E.A. (acrònim en anglès) és un acord entre tres dels quatre membres de l’Associació europea de lliure canvi (Noruega, Islanda, Lichtenstein) i la Unió europea. A més és possible que la UE, en la seva forma actual, tingui els dies comptats. No és gens impossible que els francesos no acceptin la píndola europea receptada pel culer Manuel Valls.

Eleccions municipals a Perpinyà: un advertiment.

Sort del complicat i poc democràtic sistema electoral francès per les eleccions municipals. Si haguessim votat amb les modalitats vigent Alberes enllà tindriem probablement, avui, com a batlle de Perpinyà, el senyor Louis Aliot, responsable del Front National, i company sentimental de la seva presidenta Marine Le Pen. La seva llista ha aconseguit el més gran nombre de sufragis a la primera volta (34,18 % ). Finalment a la segona volta, Diumenge passat, és el candidat de la « droite », Jean-Marc Pujol que fou elegit desprès que el candidat del « Parti socialiste » hagi renunciat a mantenir-se i que els 6 altres candidats no hagin complert les condicions per a fer-ho. Tanmateix a la segona volta Louis Aliot ha obtingut 44,89% dels vots.
El Front National, partit feixistoide, és, evidentment, un enemic declarat de les llengües i cultures minoritàries. Els seus europarlementaris han votat en contra de la resolució Alfonsi i a l’Assemblée Nationale els seus diputats es van oposar a la proposició de llei constitucional que hauria de permetre la ratificació (simbòlica, i potser contraproduent, vista les reserves incluses en el projecte) de la Carta europea.
Tot i així assistim a la « resistible ascensió »d’un partit que ja es presenta com a segona força política de l’hexàgon, segona força que alguns sondejos donen com a triumfadora a les properes eleccions europees.
És poc de dir que el moviment nord-català no ha fet res per impedir aquest éxit de l’extrema dreta. Units els tres partits que tenim (Unitat catalana, Esquerra Republicana de Catalunya, Convergència democràtica de Catalunya) haurien pogut esperar arribar a un resultat políticament significatiu, el que hauria permès d’ engegar una dinàmica de reconquesta, dinàmica sense la qual anirem de mal en pitjor. Però el campanilisme partidari domina. Unitat ha mantingut una presència simbòlica – i cada vegada més reduïda – a la llista de la « droite » presència contraposada a la d’un transfug del partit ultra jacobi del Chevénement. Convergència s’ha mig amagat darrere d’una llista d’una joventut polimòrfa recolzada discretament per les joventuts de CDC, llista que va fer un resultat testimonial. I Esquerra va comptar els punts dient que es preparava per batalles venidores…
Poca broma. Si sem pas capaços d’engegar una política catalana unitària de resistència les petites conquestes de cinquanta anys de penes i treballs poden ser demà aniquilades. Sota el guant de vellut que s’havia posat el candidat FN hi ha una ma de ferro a punt per escanyar-nos.