S’acaba de celebrar a Prada de Conflent el trenta sisè Aplec Excursionista dels Països Catalans. M’havien demanat de fer el parlament de cloenda de l’Aplec. Havia preparat aquesta intervenció. Com que m’he deixat el paper a la butxaca, no és ben bé el que he dit. Però l’esperit, sí.

Amics muntanyencs,

Hem viscut junts tres dies magnífics. Heu vist això com es va posar d’etiqueta el Canigó per nos rebre amb el seu blanc mantell. I per aquests dies tan intensos hem d’agrair tots els qui amb la llur benèvola dedicació ho han fet possible. Tot aquest eixam de voluntaris al voltant de l’Antoni i de la Maryse Glory, els del G.P.RENC, els del Casal del Conflent, els de Caminem, entre altres.

Aviat uns quants de nosaltres – potser la majoria dels qui estem aquí- tindran l’oportunitat de realitzar vots històrics pel nostre poble. Vull dir els ciutadans europeus de nació catalana que tenen dret de vot a la CAC. A Catalunya Sud, com diem a vegades per fer curt. No dubti pas que aquests vots i la determinació del país tindran com a resultat l’independència d’aquest tros major del nostre poble. No podem dubtar de la vostra fermesa. Massa sovint el nostre país a l’hora de decisions vitals va vacil.lar. Aquesta vegada no. Ho sabem. Ho entenem. No podem quedar europeus de segona classe. No podem dependre sempre de decisions en les quals pobles infinitament més petits que nosaltres participen plenament. No podem quedar sempre, com gossos, sota la taula esperant algunes engrunes. Companys amics, n’estem segurs : aviat el Cap i Casal tornarà a ser la capital d’un país que es llegirà en els mapes de tot el món. No necessitarem pas que uns clubs de futbol o de rugby, per tant magnífics que siguin, compensin les nostres frustracions. Tornarem a ser un poble adult. Podrem enfi aportar la nostra modesta contribució al combat pel respecte de la vida en aquest planeta on ens toca viure.

En aquests moments hem de pensar a tots aquests muntanyencs que van somniar d’aquesta llibertat que tenim ara a l’abast. I que, malauradament no ho podran veure, no ho podran viure Sí, ho sabeu, la muntanya va ser durant decennis una dura i exaltant escola. Un refugi espiritual. A tots aquests qui han mammat al pit generòs de les nostres serralades la llet reconfortant de la bellesa del país. A tots aquests que han caminat per poder ser un dia. Aquest dia tan anhelat és aqui.i els qui tindrem la sort d’ho viure hem de pensar amb ells. Hem posat els nostres passos en els llurs. Amunt i avall atents com ells al nom de cada cosa i de cada lloc. Per ells també serem valents. Per ells també arrencarem la merescuda llibertat.

I és realment una joia de compartir aquesta certesa amb tots vosaltres aquí a Prada, al peu del Canigó. Aquesta muntanya tots la tenim al cor. Muntanya regalada per excel.lència. Muntanya emblemàtica . Tan emblemàtica que, a finals del segle XIII un franciscà, fra Salimbene da Parma, en la seva crònica hi fa pujar el nostre comte rei, Pere el Gran . Hi hauria pujat sol diu el monjo, per a celebrar la victòria contra la croada dels francesos. El fet és que avui a la pica s’encenen els fanals que calaran foc a moltes fogueres del país la nit de St Joan. I és a la Pica, on cada any a l’alba de l’11 de setembre commemorem la Diada. És el terme d’una Marxa Cívica iniciada en un municipi del Conflent o del Vallespir i a vegades de més enllà. I fa vint-i-un anys que el Foment 11 de setembre realitza aquesta Marxa. Hi esteu tots convidats per la de l’any vinent.
I Prada, capital del Conflent, era ben digna de vos rebre en aquest trenta sisè Aplec. És en aquesta comarca d’on va sorgir, diuen els historiadors, la nissaga comtal de Guifrè el Pilòs que va contribuir a forjar la nostra personalitat col.lectiva. Aquí a Prada on desprès de la guerra dita civil i dita espanyola s’establiren tantes i tants patriotes entre altres evidentment Pompeu Fabra, i Pau Casals. Es aquí, al cementiri proper que descansa el seny ordenador de la nostra llengua. .
Pau Casals, català universal per la seva música. Aquest Català universal que va proclamar a tot el món « I am a catalan ». Aviat tindrem allà, a les Nacions Unides, un representant que podrà dir-ho també en nostre nom a tots. Aquí a Prada on un mestre, Ramon Gual, va saber aprofitar algunes escletxes dins l’ensenyament estatal amb una revista pedagògica, Terra Nostra. Ella fou, durant anys, la petita flameta encesa en aquestes terres, que semblaven abandonades de la mà de Déu pel que fa a la catalanitat.. Es aquí on, amb l’empenta de Maig 68, vaig, amb els amics del Grup Cultural de Joventut Catalana, iniciar les Diades de cultura i l’any següent la Universitat Catalana d’Estiu. I és en aquesta ciutat on fa més de vint anys el meu amic Joan Pere le Bihan, va fundar als anys 80 una Bressola modèlica, escola associativa immersiva que està formant els qui demà seran la sal de la terra, una sal que no perdrà mai més la seva sabor. Es aquí d’on cada any surt la Flama de la Llengua, lluminòs i caloròs símbol del nostre tret identitari major.
Amics companys, hem encès moltes fogueres, hem caminat decennis i decennis per poder ser. Ara serem per caminar. Caminar per més justícia i més llibertat al món.
L’any vinent nos retrobarem pel 37tè aplec. Es farà a l’Estat andorrà. Segur que el següent es farà a l’Estat català.. Visca Catalunya, Visquin els Països Catalans.

Ahir, al municipi rossellonès del Soler, s’ha signat un conveni “Per un avenir en la Catalunya del Nord”, entre la Federació nord-catalana de CDC i la UMP. Fa alguns mesos l’acord havia estat pactat a Barcelona amb el President de la Generalitat. Tal com es troba presentat en les pàgines web de la CDC rossellonesa, l’acord consta de tres punts: econòmic, institucional, cultural. Segons els comentaristes hi hauria un quart punt electoral. Res de realment transcendental en l’aspecte econòmic. El que es pot esperar d’uns partits que no qüestionen en absolut els postulats “desarrollistes” i que preconitzen més de tot quan ens hem de preparar a menys de tot…però millor. Res de sorprenent pel que fa a la llengua i la cultura pròpia que es comprometen a promoure. És lo mínim que es podia fer. Pel que fa a l’aspecte electoral la premsa parla d’un acord per les municipals de 2014. Aquí igualment “nihil novi sub sole” ja que els partits catalanistes quan competeixen sols no passen dels 2 % de sufragis (1,5% de mitjana a les últimes cantonals..).El punt institucional, ell sí que presenta un cert interès. Diu el text (tradueixi del francès): “ CDC i la UMP , d’acord amb les possibilitats que ofereix la Constitució francesa en el seu article 72, es comprometen a estudiar la creació d’una col.lectivitat territorial única, anomenada Regió Rosselló, en el marc de l’actual departament dels Pirineus Orientals per la fusió de les competències del departament amb les de la regió Llenguadoc-Rosselló”- Cal recordar que és exactament el que la Unió per la Regió Catalana va anar demanant als anys 80, fa doncs uns trenta anys. Però malauradament aleshores èrem la “vox clamans in deserto”
Trenta anys de perduts. Trenta anys durant els quals la davallada de les terres catalanes cis-alberenques ha tocat fons, trenta anys durant els quals s’ han perdut bou i esquella. I hem anat tirant, mirant cada cop més cap el Sud, fins al punt de creure que, al cap i a la fi, la salvacio vindria de Barcelona. Aleshores s’han muntat aqui les paradetes dels partits del Sud que poca cosa entenen a la nostra realitat. I mentrestant Montpeller desprès de Paris ho xuclava tot aprofitant-se plenament de l’institucio regional.
Avui dia les polítiques europees transfrontereres passen obligatòriament per Montpeller, capital de la région Languedoc-Roussillon. L’antic i difunt president de la dita “région”, el PSF Georges Frèche, va utilitzar l’institució regional per a desenvolupar Montpeller de la qual també era batlle.. El “transfronterer” era pas el seu problema. El seu deixeble, el rossellonès Christian Bourquin, intermitent del PSF, és ara el nou President i segueix la mateixa política. Fins i tot anem de mal en pitjor. Recentment declarava que s’equivocaven els qui pensaven que el futur del Rosselló era cap al Sud i mantenia que ens haviem de girar cap a Montpeller, of course.. Amb un tal plantejament podem pensar que poca cosa farà per afavorir aquests lligams fraternals entre Catalans.
Aquesta és la situació: una droite que ens porta a mirar cap al Sud i una gauche cap al Nord. Aquest estira-i-arronsa es fa en detriment de tot el pais ja que sobre una qüestió com aquesta caldria que tots tiressin en el mateix sentit. És la única manera de contrarrestar els efectes d’una política multisecular que ha deixat el país completament desanimat, desfet, lliurat sense cap possibilitat de combatre a les forces que busquen la seva anihilació. I aquestes són precisament les forces que nos volen feudataris de Montpeller o de Paris. Aleshores cal desitjar que l’estudi per la creació de la regió Rosselló no sigui pas massa llarg i que sobretot s’arribi a fer que aquesta qüestió s’imposi a l’agenda de totes les forces vitals que queden en aquest país. I que sobre aquest tema hi hagi una unitat sense escletxa.

En la seva crònica titulada « Un estat per a què » (el Punt del 6.X.2012) Josep Huguet explica que l’esquerra nacional és l’ứnica garantia que, demà, l’estat català independent, liderat per ERC, sigui un estat socialment just amb serveis pứblics que funcionin, etc. No dubti pas, ni un moment que l’antic conseller de comerç i el seu partit vulguin efectivament un estat català exemplar en tots els aspectes. El meu dubte és si això és possible en el marc actual de la Unió Europea. L’ultraliberalisme que denuncia Josep Huguet es troba malauradament inscrit en les Taules de la Llei que són els diversos i complexos tractats de la Unió. Començant pel Banc central europeu que regala l’euro als financers els quals especulen contra els pobles quan van bé i que pidolen l’ajut d’aquells quan van malament. La fe cega en el lliure joc del mercat és el cossol ideològic de la Unió. En veiem avui les conseqüències : la « mà invisible », desprès d’haver destruit els serveis pứblics en nom de la sacrosancta « lliure competència », està escanyant les classes populars de tots els països.
El cofoisme, francòfil ahir, euròfil avui del catalanisme al sud de les Alberes té evidentment una explicació ben senzilla : Madrid. Ahir, per intentar treure’s de sobre les grapes mesetàries hom es girava cap a Paris. Resultat : pèrdua d’una part del territori, pèrdua de l’estat propi, pèrdua absolutament inứtil de milers de vides joves, les dels il.lusos que voluntàriament anàren a emplenar les osseres de la primera guerra mundial. Avui Brussel.les i Estrasburg sòn el « Nord enllà » de les il.lusions nacionals, per les mateixes raons.
Em sembla que l’esquerra nacional hauria de fer seriosament el balanç de tot això. Potser no és tan evident que el nostre nou estat europeu tingui interès a ser un membre més de la UE. Potser que, vetant-nos l’entrada, Madrid ens faci un gran servei. Al cap i a la fi, els Noruecs, els Helvetes, els Andorrans no en fan part. I s’espavilen….

Doncs el President Mas va tornar de Madrid sense cap peixet al cove fiscal. L’escenari que temii no s’ha produit. El tema de les properes eleccions serà forçosament el del dret a l’autodeterminació d’aquesta part del poble català que pertany a la CAC.
Evidentment els espanyolistes comencen de trefugir. Les declaracions del meu antic col.lega al Parlament europeu, l’Alejo Vidal-Quadras, en són un bon senyal. Aquest botifler nos ve a dir que la Constitució espanyola no permet als Catalans d’exercir el dret a l’autodeterminació. Que si de cas la guardia civil podrà xiular la fi de la recreació al pati. I que podrem manifestar tant com voldrem,això no canviarà res.
Primer cal contestar en aquest senyor que el dret a l’autodeterminació és reconegut per la Constitució espanyola. Aquesta preveu – art. 96 – que els tractats regularment ratificats esdevenen part de l’ordre jurídic intern. Als inicis de l’anomenada « transició » el regne d’Espanya va ratificar dos Pactes internacionals de l’ONU, el de drets polítics i civils i el de drets culturals i socials. Aquests dos Pactes en el seu article 1 § 1 disposen igualment : « Tots els pobles tenen el dret de disposar d’ells mateixos. En virtut d’un tal dret determinen lliurement el llur estatut polític i asseguren lliurement el llur desenvolupament econòmic, social i cultural » . Encegat pel seu espanyolisme ranci el Senyor Vidal-Quadras vol ignorar lo que saben tots els pobles del món.
Pel que fa a l’hipòtesi de la suppressió pel regne d’Espanya de l’autonomia catalana li direm que aquesta ja haurà mort per decisió pròpia dels Catalans de la CAC. Doncs a Madrid decretaran la defunció d’un mort.
Pel que fa a la guàrdia civil les croades enyorades pel nostre botifler ja són d’un altre temps. El regne d’Espanya, encotillat per les autoritats europees, ja no es pot permetre aquest luxe. Avui el el drac vetó-carpetà és un drac de paper que ni pot recuperar Gibraltar ni ha pogut arrestar les « columnes verdes » del Marroc. No podrà pas aturar la voluntat democràticament expressada del nostre poble cap a la independència.

LA PUTA I LA RAMONETA ?

Tot el món ha sentit el clam català per la independència. Tot el món, fins i tot el President del govern de la Generalitat. Ho va manifestar en la roda de premsa convocada en urgència el Dimecres al dematí.
Ho ha sentit, sí. N’ha tret les conclusions? Per uns si, per altres no. Aquesta discrepància mostra, si més no, que algunes ambigüitats eren presents en el discurs presidencial.
El que personalment n’he tret és això:
1) El President sembla pensar que la “soberania fiscal” és un pas previ a la creació de l’Estat català.
2) Amb aquest finançament nou aniria poc a poc posant els fonaments administratius de l’Estat
3) Mentrestant s’eixamplaria la base social a favor de la independència per mor que quan vingui el moment la voluntat popular sigui inequívoca.
El Senyor Mas és un home intel.ligent i no crec pas que es pugui creure de debò el guió d’aquesta pel.lícula.
Ell sap molt bé que la “sobirania fiscal” pertany només a l’Estat sobirà. Només un Estat independent regeix, com bé li sembla, les seves arques. Tot el que Madrid pot concedir al respecte és una mena de concert com el que vigeix a Euzkadi. Vol enredar-nos el President? Ho sé pas. Una interpretacio benèvola d’aquests contrasentits condueix a pensar que el que vol és que Madrid nos negui el peixet i que el cove quedi buit. Aleshores no hi hauria més remei que de tornar a les urnes amb un programa independentista. I què passa si en Rajoy, que tampoc és “tonto”, li regala una sardineta fiscal? A Marsella, n’hi ha qui diuen, quan toca la mistralada, que una sardina, fa temps, va tapar el port. No crec, pero em puc equivocar, que, per tan grossa que nos la presenti, aquesta tapi la boca a tots els qui el dia 11 nos vam tan clarament expressar.

8 de maig : dia de la desfeta del nazisme, dia de la desfeta moral de la colonitzacio francesa.
Avui era dia festiu a l’Estat francès. Aquest mateix dia de 1945 l’exèrcit alemany signava els actes de capitulaciὀ. .El nazisme, aquest crim contra la humanitat, era finalment vençut. La segona guerre mundial s’acabava en una Europa dessagnada , arruinada material i moralment.
El nazisme fou d’una certa manera la resposta d’un gran poble humiliat pels tractats que posaren fi a la primera guerra mundial i també la resposta a la crisi econὁmica de final dels anys 20.
Avui veiem que la histὁria repapieja. La revoltant crisis financera i econὁmica provoca a tot arreu una desesperança popular capitalitzada per l’extrema dreta.
En el bressol de la democràcia, Atenes, 20 diputats d’un partit neo-nazi acaben de ser elegits al Parlament. L’odi racista instil.lat per aquests partits ha dut una persona, Anders Behring Breivik, a assessinar 80 compatriotes únicament pel fet que no compartien els seus prejudicis.
Perὁ els ciutadans de la « République » – la majúscula queda petita – haurien d’aprofitar el dia festiu per meditar sobre l’ironia de la histὁria que fa que quan a Paris es celebrava la victὁria, a Algèria aquesta celebraciὀ es transformava en motἰ popular contra la colonitzaciὀ. En aquesta petita ciutat de l’est algerἰ un dels manifestants que duia la bandera algerina fou assessinat a sang freda per un gendarme. Aixὁ desencadenà un motἰ popular on trobaren la mort un centenar de colons. La resposta francesa fou l’assessinat indiscrimat de massa. A Setif, Guelma, Kherata i pobles veïns la sang d’uns 10.000 algerins fou el tràgic bateig de l’insurrecciὀ que acabà 17 anys més tard amb l’indepèndència dels « départements français d’Algérie ».
Demà, d’aquἰ pocs minuts, és un altre dia, una altra celebraciὀ. El 9 de maig és el Dia d’Europa…

Les lliçons de la primera volta de les « élections présidentielles » al Rossellὀ :
La primera volta de les eleccions no va ser cap sorpresa. Aquἰ al Département des Pyrénées Orientales gairebé un quart dels sufragis expressats se’ls va endur la Marine Le Pen, candidata i presidenta del partit d’extrema-dreta, el Front National. Sὀn gairebé 7 punts de més que el que va aconseguir a nivell de tot l’Estat. Per desgràcia nostra el Rossellὀ ha esdevingut un dels feus de l’extrema dreta francesa. Fins al punt que del 1986 al 88 fou diputat un membre destacat d’aquest partit, Pierre Sergent. Recordem que aquest trist personatge havia estat un dels responsables de la banda terrorista Organisation de l’Armée Secrète (O.A.S.), que la dita banda es va oposar a l’autodeterminaciὀ del poble algerἰ per la massacre de milers de persones i, al final, per la polἰtica de la terra cremada, politica que, al llarg de la histὀria, els francesos havien repetidament practicat també al Rossellὀ, sota el nom de « dégat ». Es tan feu de l’extrema dreta francesa la nostra desgraciada pàtria que el 2010 Louis Alliot, company sentimental de la Marine Le Pen, vice-president i ideὁleg del seu partit, va ser elegit al Conseil Régional de la Région Languedoc-Roussillon, que està inscrit com a advocat a Perpinyà i que la parella té la seva casa en un dels pobles de la plana, Millars. Vet aquἰ el resultat de l’aculturaciὀ practicada aquἰ per l’Estat francès sense interrupciὀ des de l’annexiὀ a mitjans segle XVII. Alguns hi podrien veure una mena de sἰndrome d’Estocolm a l’escala de tot un paἰs .
Evidentment podem sempre refugiar-nos en unes explicacions més generals. Per exemple que la histὁria quequeja, repetint com a farsa el que es va viure com a tragèdia , als anys trenta amb la crisis econὁmica , crisis que va provocar el desenvolupament a tot Europa del nazisme, del feixisme i de les llurs versions ibèriques (Franco i Salazar). O explicacions circumstancials com el fet que ara els catalans del Rossellὀ sem minoria en el nostre propi paἰs. Perὀ seria massa fàcil, ja que res no permet de pensar que bona part dels vots de l’extrema dreta no vingui de gent nostra.
Malauradament dubti que aquesta situaciὀ esfereïdora aforeixi la uniὀ de les forces nord-catalanes. Quan és que aquestes acabaran per assumir el fet que el Rossellὀ és tot una altra cosa que les terres de la CAC, que necessitem aquἰ projectes comuns i especἰfics, que no podem acontentar-nos de viure per procuraciὀ, com si fossim més enllà de les Alberes ?
Les coses com sὀn, diré, parafrasejant la dita famosa : Tornarem a patir, tornarem a patir, tornarem a patir !

»

Presidencials franceses : « tornamai cal anar a votar » !
Constat n°1 : els Catalans del Rossellὀ no pintem res en aquestes eleccions. Cap dels 10 candidats reconeix els drets fonamentals i imprescriptibles de la part de la naciὀ catalana en territori francès. La que se’n apropa més és la Candidata dels Verds, Eva Joly. Ella reconeix per exemple els drets dels Bretons i dels Bascos de constituir una entitat prὁpia en el sἰ de la República (la majúscula queda petita…). Que jo sapigui no diu res dels Catalans de Catalunya-Nord.. És evident que tampoc els nostres partits no s’han gaire mobilitzats per recordar ‘ls-hi la nostra existència. I encara sort del Lip Dub del 31 de març passat on, com passa al Sud, va ser la societat civil la que va, un cop més, aixecar el cap. Pel que fa a la llengua, Eva Joly és la sola que proposa la modificaciὀ de la Constituciὀ de la République per permetre la ratificaciὀ de la Carta europea de les llengües dites regionals o minoritàries. El candidat socialista diu que la farà ratificar. No n’hi ha prou ja que el Conseil Constitutionnel ha jutjat que la dita Carta era contrària a la Constituciὀ. El candidat del Front de Gauche, Jean Luc Mélenchon, que dona l’il.lusiὀ d’una alternativa d’esquerra, ell, és contrari a la ratificaciὀ, en nom de la unitat del poble francès (sic) : el disc jacobino-bonapartista ratllat de sempre.
Constat n° 2 : No hi ha cap candidat que tingui el discurs de la veritat.
1) Tots parlen de crisis : no hi ha crisis. Estem vivim un canvi profund de societat. . Per dues raons : rarefacciὀ del petroli i d’altres fonts d’energia. D’altres consumidors s’han posat a taula i, ben segur, volen la llur part del pastἰs.
2) Tots confien amb la represa del creixement econὁmic. És una il.lusiὀ. El creixement és acabat i aviat serà negatiu. Caldria prometre, com Churchill als britànics al 1940, suor, sang i llàgrimes.
3) Caldria posar a ratlla la finança internacional i els seus servidors : FMI, OMC , U.E. etc i que els primers a suar, sagnar i plorar fossin els banquers i els llurs servidors intel.lectuals que tenen una gran part de responsabilitat en l’actual situaciὀ.
Constat n° 3 : Tots confien amb la democràcia. La democràcia és quasi morta. Per viure la República –qualsevol República i doncs la catalana demà- la República supposa una certa igualtat de condicions i una certa frugalitat. N’estem a l’altre extrem. En la societat de consum el que es consumeix és sobretot el nostre ésser més intim .
Sἰ, com cantava el Brassens rossellonès Joan Pau Giner : « tornamai cal anar a votar ». A la primera volta votaré sense entusiasme per la candidata traicionada pel seu propi partit : Eva Joly. A la segona volta votaré català malgrat tot, pintant les 4 barres a la cara del Sr Hollande.

Una amiga em fa passar pel correl el Rodamots. Fa 2899 dies que existeix i no me’n havia enterat. Quin « domatge » per dir-ho en rossellonés repicat. M’he subscrit immediatament i vull felicitar els qui han iniciat aquesta magnἰfica iniciativa i els qui la porten. Avui toca l’assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu. Un dels pocs poemes en català que sé de memoria. I m’he divertit llegint el pastitx d’en Pere Quart : « Assaig de plagi en la taverna » que no coneixia. La curiositat m’ha dut a mirar el mot d’ahir Dimecres 19 de març. Primer de tot m’assabenten que era el dia mundial de la poesia. « Shame on me ! » M’havia passat per alt. I el mot del dia és el vers famos de Miquel Marti i Pol : « Via fora ! / que tot està per fer i tot és possible ». M’assabenten que va ser triat pels lectors de l’Ara com el millor vers de la llengua catalana. Hauria pogut ser un dels lemes del Maig 68 francès. He tingut la sort de viure plenament moments on semblava que tot estava per fer i que tot era possible. Es el que desitja, avui, als joves de la meva terra. No sé ara si tot és possible. En tot cas la independència de les terres catalanes que constitueixen avui l’anomenada CAC, sἰ que és possible. Segur que les altres, amb el llur propi ritme, seguiran la llaca…

Lip dub a Perpinyà : crida a participar
Que els hi agradi o no,« Nosaltres aqui parlem català ». El parlem, l’enraonem, el cantem i, quan cal, el cridem.
Que els hi agradi o no el Dissabte 30 de Març al voltant del Castellet a Perpinyà serem més de 6000 per cantar una llengua, la nostra, que han volgut i que volen matar.
Que els hi agradi o no serem més de 6000 per exigir cantant els drets lingüἰstics minims de la Carta europea ..
I si aixὁ és fer « communautarisme », com diuen, que es posin el cul a remull en el « bidet » d’aigua gelada !
En tot cas, tu, amiga o amic, en aquest dia histὁric, no podes faltar.! Aquest dia ningú desafinarà : el nostre cant serà perfecte i de tots !