D’aqui dos dies, Diumenge 7 d’abril, els ciutadans d’Alsàcia tenen un referèndum. No pas per separar-se de França, no. Decidiran si volen o no que la Regió alsàcia tingui a més de les seves pròpies competències les dels dos « departaments » (Alt i Baix Rin) que la constitueixen. Res d’extraordinari doncs. Una senzilla operació de simplificació administrativa. El President Hollande ha parlat ultimament de la necessitat de simplificar les formalitats administratives per les empreses. I per donar força virtual a una proposiciò d’una insignificant modèstia de cara a l’agreujament de la crisi va parlar del « xoc de la simplificació ».
En el cas d’Alsàcia la dita simplificació administrativa no hauria pas de xocar ningú.La proposa el President de la Regió, senyor Richert. Ell no és ni regionalista, ni autonomista, ni independentista. Pertany a la UMP, els populars gals, i no para de protestar del seu patriotisme francès. El que passa és que la crisi industrial està finalment tocant Alsàcia. Que cal reduir els costos de l’administració i que cal pesar una mica més en el sí del Consell Rinà on els Alsacians s’encontren amb els veïns alemanys i helvètics

Tot i així s’ha creat un front del no. Els « xocats » per una proposició tan senzilla són, si fa no fa, del mateix tarannà que els qui a la península s’oposen a l’autodeterminació catalana. A esquerra trobem el Jean Luc Mélanchon del Front de gauche. Aquest jacobinobonapartista és un enemic declarat de les llengües autoctones de l’Estat francès. Per ell el francès és la llengua de la llibertat.. Fa riure. Està tornant a les velles cantarelles de la Revolució parisenca, quan el convencional Barrère explicava a la Convenciò que « el federalisme i la supersticiò parlen baix-bretó ; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany ; la contrarevolució parla italià i el fanatisme parla basc » Més endavant del català dirà : « és un dialecte espanyol, l’idiome dels nostres enemics fanàtics.(…). Ens proposem de fer desaparèixer aquests rastres de barbaritat i d’enviar mestres d’escola en aquests ciutadans que no saben pas encara el llenguatge de la llibertat » Un que coneixia perfectament el llenguatge de la llibertat del Sr Melanchon era el General Westerman. L’havien enviat per a reprimir l’insurrecció de Vendea. Els hi dona compte de la missió, i em perdonarà el Sr Mélenchon de traduir de la llengua de la llibertat en el nostre idiome bàrbar : « No hi ha més Vendea. És morta sota el nostre sabre lliure amb les seves dones i els seus mainatges. Seguint els ordres que m’heu donat vaig esclafar els infants sota els peus dels cavalls, vaig massacrar les dones, les quals, en tot cas per aquestes, no pariran mai més bandolers. No tinc cap presoner a retreure’m »
El Sr Mélanchon es retroba en el front del No amb la Marine Le Pen i el seu « Front National » que denuncia les sirenes del regionalisme…
Un tercer personatge s’afegeix a la clica del no : el líder del sindicat FO. El pretext és que la fusió de les col.lectivitats territorials tindrà com a conseqüència la reducció del nombre de funcionaris territorials. Però la raó és política. El Senyor Mailly, com el Mélanchon, com la Le Pen tem una « Republica bakanitzada on cada regió adaptaria la regla nacional » ! Vet aquí doncs la conxorxa imperialista franco-francesa de sempre…

Que faran els ciutadans ? Es de tèmer que, a davant d’aquestes contradiccions molts optin per quedar a casa.. L’abstenció pot fer obstacle a la proposició ja que la llei preveu que cal que un 25% des inscrits hagin participat al vot per mor que la proposició sigui adoptada quan recull més de 50 % dels sufragis.

En tot cas aquest escrutini serà seguit pels Bretons que volen recuperar la llur capital històrica, Naoned-Nantes que no pertany a la regió Bretanya, pels Savoians que tenen un pais migpartit en dues regions, els bascos d’Euzkadi-Nord que volen una col.lectivitat territorial pròpia i els Catalans que es troben en el sí de la falsa regió « Languedoc-Roussillon » on, salvant les proporcions, Montpeller realitza a Catalunya-Nord, el mateix espoli que el de Madrid a Catalunya-Sud..

« Je ferai ratifier la Charte européenne des langues régionales ou minoritaires ». Era així com François Hollande, candidat a les eleccions presidencials franceses de l’avril passat, es comprometia explícitament a fer ratificar la Carta europea de les llengües. En el catàleg de les 60 promeses de campanya era la 56na. Recordem que la República francesa va signar la dita Carta en temps del govern Jospin . Però el Conseil constitutionnel va jutjar que la Carta era contrària a la Constitució i doncs va desestimar la llei de ratificació.
Estàvem doncs a l’espera de la revisió de la Llei fonamental de la Vna República per mor que l’Hollande pogués complir la seva promesa..
I bé no ! El President Hollande convoca el Congrès per a revisar la Constitució sobre altres disposicions que la que concerneix les llengües pròpies dels Catalans, dels Bascos, dels Bretons, dels Occitans, dels Flamencs, dels Corsos, dels Savoians i dels pobles d’ultra-mar. No hi haurà revisió de la Constitució que permeti la ratificació de la Carta. El pretext és que no hi hauria la majoria qualificada (3/5) del Congrès sobre aquest punt..
Aquest pam de nas presidencial ve acompanyat d’altres ofensives que mostren que els jacobinobonapartistes, és a dir la majoria de les capes dirigents de l’hexàgon, no s’han rendit. La mala bestia encara cueja. L’estúpid gall treu foc…per la cresta.
A Euzkadi-Nord el subprefecte vol impedir al municipi d’Hendaye el finançament de la construcció d’una ikastola (equivalent de les Bressoles allà) ; a Bretanya el ministeri de Justícia s’oposa a la realització de llibres de família bilingües ; a Alsàcia el Rector (mena de Governador civil regional per l’ensenyament) vol fer retrocedir el bilingüisme a un terç temps per l’alemany.
Aquesta contraofensiva l’intenten d’amagar amb una cortina de fum : estan constituint un « Comitè consultiu per la promoció de les llengües regionals i la pluralitat lingüística interna » (sic). En aquest Comitè « bidule » no hi entra cap especialista de la Carta… Com deia un dels llurs avant-passats, el Georges Clémenceau : « quan vull enterrar una qüestió m’inventi un comitè ! »
Avui més que mai, la resistència és a l’ordre del dia.

Feia prop de quaranta anys que no havia pas tornat a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja. Aleshores hi havia anat com a contrabandista polític. Érem tres, pel camí de la Muga, duent propaganda subversiva als companys del PSAN. Teniem les motxil.les ben plenes.
Hi he tornat fa uns dies amb sis amics del Grup excursionista Peu Alegre de Sant Llorenç de Cerdans. Aquí també vam emplenar les motxil.les. Però aquest cop duiem material de construcció : teules i taulons, entre altres.
Vam portar així el nostre « gra de sorra » a les obres de rehabilitació de l’antic refugi que es troba a tocant de la capella. Fa quaranta anys el refugi encara s’aguantava : haviem pogut amagar el « material » sota una llitera. Ara el teulat s’ha esfondrat.
Amb gran encert tres entitats excursionistes, la abans esmentada, Terra Aspre de Montagut, el Centre excursionista de Banyoles i la ja esmentada han constituït una associació federativa amb l’objectiu de rehabilitar el refugi. Són els Amics de Sant Aniol d’Aguja. Tenen web amb tota la informació pertinent i una adreça a la xarxa : [email protected]
Amb gran sentit de l’humor han anomenat « helicoptering » les diades de transport a peu del material. Cal dir que tampoc els matxos ho podrien fer degut a un passage força estret i a dos ponts penjants sobre el torrent.. A partir del final de la pista la caminada és d’uns 90 mns.Els bastaixos benèvols tant poden ser de les entitats respectives com exteriors. Aquestes poden també participar financerament a l’operació amb donatius de 10 euros com a minim.

« Helicoptering » és una mena de pam de nas a un mitjà de transport financerament inassequible. I aquest és l’aspecte potser més interessant de tot plegat. La crisi facilita la solidaritat, solucions alternatives, no contaminants, gratuïtes on la « paga » és la felicitat d’haver participat, en un ambient d’amistat, a una obra col.lectiva. A l’operació de Sant Aniol hi ha qualcom de l’esperit dels qui antanys aixequeren els humils ermites i capelletes de les nostres muntanyes, l’esperit d’un món alliberat de l’imperi dels diners. La sortida de la crisi passa per un canvi de civilització. L’operació de Sant Aniol és en el bon camí, en tots els sentits de la paraula. Les properes « jornades » seran el Dissabte 9 de març, el Diumenge 7 d’abril i el Dissabte 13 d’abril i el famós aplec, dit « dels francesos » perquè hi solen participar els de St Llorenç, es farà el 13 de maig.

Un Canigó nevat i resplendent amb la fina i freda llum d’un dia d’hivern assolellat va presidir avui els actes inicials de la 44a Renovacio de la Flama de la llengua a Prada de Conflent. Val la pena recordar com aixo es va engegar.
Fa uns 45 anys un grapat de joves excursionistes de Catalunya-Sud decidiren celebrar el centenari del naixement de Pompeu Fabra amb uns actes memorables. Vingueren a Prada de Conflent on, el 1948, s’havia mort el seny ordenador de la nostra llengua. Es recolliren sobre la seva tumba i allà encengueren una flama que dugueren a peu fins a Montserrat. Amb el pare abat i uns quants monjos la flama del fanal fou comunicada a una llàntia que havia de cremar per sempre més, com a manifest simbòlic del fet que la repressió franquista no podria acabar amb la parla de tota la nostra gent. Inspirats per aquest màgnific acte de fe en la pervivència de la llengua, més enllà de la maltempsada, tingueren l’idea de demanar a l’aleshores « Federacion » de les entitats excursionistes de Catalunya que aquesta confiès, any rere any, a una o altra entitat aplegada en el seu sí, la tasca de renovar aquesta flama. I durant tots aquells anys no ha fallat mai.
L’any passat fins i tot fou una entitat valenciana el Centre Excursionista de Castelló que fou mestre d’obra de la manifestació. S’esqueia el 80è aniversari de les Normes famoses amb les quals els valencians acceptaven l’aportació fabriana amb unes quantes adaptacions a les particularitats del valencià.
Enguany és l’Agrupacio Excursionista « Catalunya » de Barcelona l’encarregada dels actes. Aquesta entitat celebra aixi el seu primer segle d’existència puix que fou creada l’any 1912.
Una important comitiva de l’entitat era present amb el seu president Josep Tapias. També era present a l’acte un dels valorosos caminaires de 1968, Jordi Mir. Ell no ha faltat mai i durant tots aquests anys va procurar que el compromis inicial no es perdès. Es l’home de la continuitat de la manifestacio. Aquesta responsabilitat recau avui sobre Miquel Casals com a coordinador de la Flama de la llengua. Enfi moltes entitats rosselloneses eren representades a l’acte : entre altres, Antony Glory pel GPRENC ; Enric Balaguer pel Casal d’Arrià ; Jordi Taurinyà pel Casal del Conflent ; Gerard Thorent per la Bressola ; Elisabeth Porqueres per Arrels. Desprès de l’acte de renovacio de la Flama els participants foren rebuts a la Casa de la vila per la regidora de cultura en l’absència del Batlle, Sr Jean Castex. Camí fent entre el cementiri i l’ajuntament pogueren admirar la Casa de la Universitat Catalana d’Estiu que hauria de ser inaugurada molt aviat.
La Flama ben renovada serà a Montgat, Pineda i Santa Susanna el 6 de Febrer. Dissabte vinent arribarà a Barcelona per terra, a peu i a cavall, i per mar amb caiac i lendemà serà a l’Unió de Federacions esportives de Catalunya. Dos dies més tard serà presentada al Parlament de Catalunya. D’aqui 15 dies la duran al Tossal del Rei. I enfi d’aqui tres setmanes acabarà aquest bonic recorregut a Montserrat. Entre temps dues conferències notables a Barcelona a càrrec de dos excellents historiadors J.M. Soler i Sabater parlarà el 13 de Febrer de la persecucio de la llengua catalana des de 1714 fins avui dia i Agusti Alcoberro tractarà, ell, de l’endemà de l’11 de setembre. Tots els detalls del programa poden ser consultats a la xarxa a l’adreça de l’Agrupacio.
Hom veu que amb una tal empenta jovenivola aquesta entitat enceta com cal el seu segon centenari.
En un moment on tornamai des de Madrid intenten posar traves a la recuperacio lingüística i cultural del pais actes aixi ens animen a pensar que un cop més fracassaran. La reconquesta no la podran aturar ni els de Paris.

Sí, senyor President, els de Madrid van a sac. Excepte de quant en quant per la Bressola, de miracles no n’hi ha gaire. Hauria estat un miracle que, des de la Moncloa, deixessin realitzar el programa que vàreu enunciar d’assentar les bases d’un Estat tot i preparant el referèndum.. No senyor. Això és declarar ‘ls-hi la guerra sense tenir els mitjans de fer-la. Per assentar les bases de l’Estat, cal tenir l’Estat. És una evidència. Ells sí que els tenen els mitjans de fer retrocedir en el nostre poble la gran ambició de ser enfi amos de lo nostre. Asfixiant-nos financerament i econòmicament. Assetjant-nos dia i nit de totes les maneres possibles. Destruint amb els llurs tribunals, els llurs ministres i, si convé, el llur exèrcit les conquestes més preuades que, tot i une minses capacitats jurídiques, s’han pogut aconseguir des de l’anomeda transició Ahir s’estimaven més una Espanya « roja » que no pas « rota ». Avui no es pot descartar que prefereixin una Espanya arruïnada que una Catalunya lliure. No es pot apostar pel sentit comú d’aquesta gent quan es tracta del nostre país. És urgent de decidir que anem a decidir i de fer-ho.

Dimarts passat tenia lloc a Barcelona un concert de presentacio del tercer CD de musiquetes realitzat pels Amics de la Bressola i titulat: “1, 2, 3…pica Bressola”. Hi heu de pensar pels vostres regals de Nadal. Es una magnifica realitzacio on van col.laborar més d’una trentena d’artistes: musics, cantants, etc. En aquesta circumstancia vaig llegir, en nom del Consell d’Administracio de l’escola, la següent Declaracio

DECLARACIO .

La Bressola, escola immersiva, laica i associativa de Catalunya Nord ,

Vist el projecte de llei d’harmonització educativa presentat pel ministre del govern espanyol, Sr Wert,

Constata que aquest projecte fa del català una llengua subsidiària i facultativa dins el sistema educatiu del Principat de Catalunya i de les altres comunitats autònomes on aquesta és llengua pròpia.

Recorda que d’ençà de l’anomenada transició democràtica, fa més de quaranta anys, el català és la llengua vehicular de l’ensenyament al Principat de Catalunya..

Que aquest model lingüístic d’immersió, avalat pels governs successius, reconegut com a modèlic per la Unió europea, ha sempre recollit àmplies majories al Parlament de Catalunya i, darrerament, al juliol 2009, amb la llei d’Educació.

Que l’ensenyament immersiu ha afavorit la convivència de la població autòctona i de les diverses comunitats immigrants contribuint aixi a l’integració d’aquestes en el poble català

Que aquest projecte espanyol realitzat amb el pretext de complir els requisits d’Europa és, en realitat, un intent de fomentar un conflicte lingüístic al nostre país.

Que el govern espanyol intenta així posar un entrebanc més al procès d’autodeterminació democràticament ratificat amb les eleccions del 25 de novembre.

Per aquests motius,
La Bressola ens felicitem :
– que la consellera d’educació, Sra Irena Rigau, hagi manifestat públicament el rebuig i l’indignació del govern català en front d’aquest nou atemptat contra el nostre poble
– que aquesta reacció hagi rebut el suport del conjunt de la comunitat educativa, de la quasi totalitat de les nostres institucions, i de la societat civil i política
En aquestes decisives circumstàncies assegurem els nostres germans del sud de les Alberes d’una plena i entusiasta solidaritat. Avui més que mai TOTS SEM ESCOLA !

La baixada del nombre de diputats de Convergència i Unió no ha pas de fer perdre de vista el fet essencial : sumant els vots obtinguts pels partits favorables a l’autodeterminació hom constata que una ampla majoria dels votants de la CAC s’ha decantat a favor de la consulta per l’Estat propi.
D’acord sobre el tema de la consulta, els partits catalans del Parlament dificilment es posaran d’acord sobre la gestió d’una crisis que va per llarg. Entre els eco-comunistes d’Iniciativa o de la CUP i els liberals de Convergència hi ha un abisme en el terreny social. A la llarga la fractura social resultant de les dificultats econòmiques i financeres i de la feblesa del govern pot fer que el referèndum d’autodeterminació no sigui ni possible ni desitjable.
A més tot fa pensar que l’Espanya Una Grande i Libre del Sr Rajoy posarà tots els entrebancs possibles per mor que la Comunitat Autonoma de Catalunya s’enfonsi encara més. L’Estat català és sense cap dubte el millor instrument per fer front a la crisis. La CAC el pitjor.
La conclusió : ara la consulta és possible, necessària i es pot guanyar. Més s’esperarà per a fer-la més difícil serà que s’organitzi i, si es fa, menys probabilitats hi haurà que es guanyi. És ara o mai..

Era el dia de Tots Sants, fa dues setmanes. Aurore Martin, independentista basca de passaport francès era detinguda per la « gendarmerie » en una carretera, prop de Pau.. El “procureur” general (fiscal) decidia l’entrega immediata a la policia espanyola. L’engarjolaven a la presó madrilenya de Soto del Real on es troba encara avui. La justícia espanyola li retreu la seva participació a Batasuna i més precisament el fet d’haver participat a una reunió pública a Euzkadi-Sud. Però Batasuna és un partit legal a França ! Tant el President de la República francesa com el seu ministre de l’Interior pretenen que la detenció d’aquesta responsable política fou absolutament fortuïta. Afegeixen que el procediment seguit va ser automàtic degut a l’existència de l’Ordre de detenció europea dictat per les autoritats espanyoles fa dos anys. Mentides ! No hi ha ningú a Euzkadi Nord que dongui fe al caràcter fortuït de l’arrestació (cf. per exemple el setmanari ENBATA) ja que el dia on es va realitzar tothom havia notat un desplegament excepcional de policies i gendarmes a tot arreu.

Tots els elegits socialistes d’Iparralde han protestat contra aquest procediment. Molts pensen que es tracta d’una provocació del ministre per fomentar accions violentes que li permetrien de justificar la seva oposició a la creació d’una col.lectivitat territorial específica per Euzkadi nord.

Últimament Manuel Valls feia bondat a Madrid. Hi feia gala de la seva espanyolitat. Declarava que la reivindicació majoritària dels bascos d’Euzkadi Nord de veure’s reconeguts per una col.lectivitat pròpia no podia prosperar mentres ETA no entreguès les armes. Tot fa pensar que hom vulgui fer tot el possible per reactivar la guerra civil al País Basc. Aquesta política criminal va a l’encontre del desig de pau expressat per tota la societat basca. S’allunya del tot del camí per la pau dibuixat per la Conferència internacional d’Aiete amb personalitats rellevants de tot el món.

En tot cas és un senyal més del que serà la política de l’Estat francès quan es tractarà de l’admissió de l’Estat català a la Unió europea. Temi que el fet que l’actual ministre de l’interior francès hagi nascut a Barcelona sigui més aviat un entrebanc que un ajut. Com tots els al.logens vol, a tot moment, demostrar la seva francitud. Rosegat per l’ambició està fent la política que correspon a la d’un país envellit, fredeluc, malaltis, poruc. Ostenta un jacobino-bonapartisme que l’hauria de dur, es pensa, fins al cim de l’estat francès. N’hem tingut de l’estil del Valls al Rosselló. Un, entre altres, que es deia Sagarra. Havia nascut del ban de Lleida. Va fer aquí sense miraments la política afrancesadora de Louis XIV. Ha deixat una expressió popular. Per parlar d’un home despietat i cruel hom diu encara : « És de la pell d’en Sagarra ». Demà potser direm « com un Valls a Paris » per parlar dels botiflers up to date..

Era el dia de Tots Sants, fa dues setmanes. Aurore Martin, independentista basca de passaport francès era detinguda per la « gendarmerie » en una carretera, prop de Pau.. El “procureur” general (fiscal) decidia l’entrega immediata a la policia espanyola. L’engarjolaven a la presó madrilenya de Soto del Real on es troba encara avui. La justícia espanyola li retreu la seva participació a Batasuna i més precisament el fet d’haver participat a una reunió pública a Euzkadi-Sud. Però Batasuna és un partit legal a França ! Tant el President de la República francesa com el seu ministre de l’Interior pretenen que la detenció d’aquesta responsable política fou absolutament fortuïta. Afegeixen que el procediment seguit va ser automàtic degut a l’existència de l’Ordre de detenció europea dictat per les autoritats espanyoles fa dos anys. Mentides ! No hi ha ningú a Euzkadi Nord que dongui fe al caràcter fortuït de l’arrestació (cf. per exemple el setmanari ENBATA) ja que el dia on es va realitzar tothom havia notat un desplegament excepcional de policies i gendarmes a tot arreu.

Tots els elegits socialistes d’Iparralde han protestat contra aquest procediment. Molts pensen que es tracta d’una provocació del ministre per fomentar accions violentes que li permetrien de justificar la seva oposició a la creació d’una col.lectivitat territorial específica per Euzkadi nord.

Últimament Manuel Valls feia bondat a Madrid. Hi feia gala de la seva espanyolitat. Declarava que la reivindicació majoritària dels bascos d’Euzkadi Nord de veure’s reconeguts per una col.lectivitat pròpia no podia prosperar mentres ETA no entreguès les armes. Tot fa pensar que hom vulgui fer tot el possible per reactivar la guerra civil al País Basc. Aquesta política criminal va a l’encontre del desig de pau expressat per tota la societat basca. S’allunya del tot del camí per la pau dibuixat per la Conferència internacional d’Aiete amb personalitats rellevants de tot el món.

En tot cas és un senyal més del que serà la política de l’Estat francès quan es tractarà de l’admissió de l’Estat català a la Unió europea. Temi que el fet que l’actual ministre de l’interior francès hagi nascut a Barcelona sigui més aviat un entrebanc que un ajut. Com tots els al.logens vol, a tot moment, demostrar la seva francitud. Rosegat per l’ambició està fent la política que correspon a la d’un país envellit, fredeluc, malaltis, poruc. Ostenta un jacobino-bonapartisme que l’hauria de dur, es pensa, fins al cim de l’estat francès. N’hem tingut de l’estil del Valls al Rosselló. Un, entre altres, que es deia Sagarra. Havia nascut del ban de Lleida. Va fer aquí sense miraments la política afrancesadora de Louis XIV. Ha deixat una expressió popular. Per parlar d’un home despietat i cruel hom diu encara : « És de la pell d’en Sagarra ». Demà potser direm « com un Valls a Paris » per parlar dels botiflers up to date..

Es necessari recordar que el Ministre de l’Interior francès, un tal Manuel Valls és nascut a Barcelona

Sobre el programa de CDC pel 25 XI

Ràdio-Arrels, la ràdio nord-catalana, ha iniciat una sèrie d’entrevistes a personalitats polítiques representatives de les forces que estan en campanya electoral al Principat Ahir tocava a CDC. Jordi Vera, President de Convergència al Rosselló, resumia en tres punts el programa del seu partit :
1) reivindicació de l’Estat propi
2) referèndum d’autodeterminació
3 creació d’estructures d’Estat.
Anem per pams.
1)“Estat propi”? noti que enlloc surt la paraula independència. Un estat propi pot ser perfectament un Estat federat a dintre d’una Espanya federal. Solució que finalment podria acceptar el PSOE-PSC : ells ja ho són de federats i sabem prou bé el que això vol dir….
2)Referèndum d’autodeterminació ? D’acord ! Però, amb quina pregunta? Exemple d’ambiguïtat mantinguda : « Voleu que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa ? » Això es pot interpretar com : « Voleu que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió europea ? ». Recordem que l’ampliació de la Unió requereix la unanimitat dels Estats membres. És evident que França i Espanya vetaran l’admissió de Catalunya. I aleshores què ? Tot Europa pressionarà Espanya per mor que accepti una fórmula federal. Els independentistes serem collonats un cop més : tindrem potser Estat propi però no la independència. La sola pregunta clara seria : « Voleu que la comunitat autonoma de Catalunya esdevingui un Estat independent ?».
3)Creació d’estructures d’Estat ? No sé gaire el que vol dir. Això és el paper d’una Assemblea Constituent elegida un cop proclamada la independència. Només un Estat pot decidir sobiranament de les seves estructures. No veig manera de posar el carro adavant dels bous.
Que em perdoni l’amic Jordi, però el programa del seu partit no em sembla prou clar i català.