Ja ho va dir Bob Dylan: “els temps estan canviant”. El canvi al que ell es referia era un altre. Tot i això, aquesta afirmació segueix estant vigent.
Primer va ser Tuníssia. Després Egipte i aquest cap de setmana hi ha manifestacions convocades a Siria, Iemen i Argelia. I no cal oblidar Marroc, on es va viure la revolta dels Saharauis al Al-Ayun. El tema es dóna per tancat, però si la UE no fa res per impedir que Mohamed VI modifiqui el conveni de pesca internacional amb el que vol incloure les aigúes de la costa Saharaui dins de la zona de pesca del marroc, hi tornarà a haver revolta.
Es diu que els humans només ens enfadem quan ens toquen la butxaca. A Occident, molts ciutadans compten amb les ajudes socials per tirar endavant. Al nostre país el percentatge de persones que ho estan passant malament és, encara avui, relativament petit. Quan el ser humà ho passa magre i no té res a perdre, neix en ell una força desconeguda fins llavors que el porta a lluitar pel canvi. I si surt al carrer i es troba amb altres persones que, com ell, busquen un canvi per què la situació se’ls hi fa insostenible. La solidaritat i la necessitat els agermana i per a ells, res és impossible. Creuen en la força de la unió i són capaços de generas granas canvis.
I mentrestant, a Occident, ens ho mirem bocabadats i admirem la força d’aquestes persones que han sortit al carrer a dir prou al que no els agradaba mentre seiem còmodament al sofà, amb el comandament de distància a una mà, una cerveza de marca blanca a l’altra i brandem el cap tot pensant que això, aquí, mai seria possible. Ho seria, però encara no ens han tocat prou el crostó.
