El debat sobre l’eutanàsia i el dret a una mort digna, es va reproduint periòdicament en diferents moments i en diferents països europeus.

A l’Estat espanyol el vam patir el març del 2007 amb el cas de la granadina Immaculada Echevarría, ingressada durant deu anys en un hospital a causa d’una distròfia muscular i que va demanar que se li retirés el respirador que la mantenia viva.

Pràcticament un any més tard, el març del 2008, la polèmica es va traslladar a França quan un tribunal va rebutjar la petició perquè s’apliqués l’eutanàsia a Chantal Sébire, de 52 anys i mare de tres fills, que tenia un tumor cancerigen al nas qualificat d’incurable, que li deformava tota la cara i que s’estenia cap al cervell i li provocava danys seriosos, amb una ceguesa progressiva i un dolor molt intens.

Ara el debat s’ha traslladat a Itàlia amb la mort de la jove Eluana Englaro, de 38 anys, i que en feia 17 que estava en estat vegetatiu, un cas que ha provocat que polítics, eclesiàstics, associacions i ciutadans s’engresquessin en la polèmica més agra dels últims temps.

En tots aquests casos l’església i els sectors més conservadors dels Estats implicats neguen el dret que té tota persona a viure i a morir dignament. Es curiós com a Itàlia on en el cas d’Eulana l’església ha posat el crit al cel i el govern de Berlusconi ha arribat a nivells de màxima tensió amb el president de la república, el setembre passat tothom va callar quan van morir sis immigrants africans al nord de Nàpols víctimes d’un tiroteig organitzat per la Camorra.

Els arguments d’aquells que diuen defensar aferrissadament el dret a la vida queden deslegitimats quan callen  en determinats cassos d’assassinats brutals amb connotacions xenòfobes i/ o mafioses.