Les polítiques socials que el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar que potenciaria han estat les primeres i pràcticament les úniques víctimes de les mesures per afrontar la crisi. La resposta que ha donat el govern d’esquerres a les exigències dels mercats i als seus socis europeus ha estat aprimar el sistema de pensions, impulsar una reforma laboral que té com a objectiu la flexibilització i l’abaratiment dels sous i la reducció de la despesa pública, inclosos els aspectes socials. Unes mesures qualificades de poc valentes per CiU i pel PP, que reclamen més duresa en la desregulació del mercat laboral, deslegitimant els sindicats i els convenis col·lectius. De fet, moltes empreses que ja havien rebaixat salaris, ja han eliminat o reduït a la mínima expressió els lots de Nadal. Bones festes!

Veient aquest cap de setmana passat com els estanquers de la Catalunya Nord es manifestaven a la Jonquera perquè han perdut clientela perquè el preu del tabac a l’Estat espanyol és més baix, pensava si veurem algun dia les prostitutes de Perpinyà manifestar-se al Pertús en contra del macrobordell i els altres locals que s’han obert a la Jonquera i que els han fet perdre clientela. És clar que a l’Estat francès oficialment no s’exerceix aquella prostitució que pintava Toulouse-Lautrec. Ara els artistes hauran de venir a casa nostra per retratar un món, que ja ha assolit fama internacional, després que s’obrís el prostíbul més gran d’Europa a la Jonquera; almenys això és el que es desprèn del reportatge Spain, the Word capital of prostitution, que publicava diumenge el diari britànic The Independent en la seva secció World News.

Sempre he defensat i continuaré defensant el dret de vaga, malgrat que sovint l’exercici d’aquest dret pugui col·lidir amb altres drets dels ciutadans. És precisament per aquest motiu que estic absolutament indignat amb el que han fet els controladors. La seva aturada sobtada, no ha estat ni vaga encoberta, ni vaga salvatge, ni res que s’hi assembli. Ha estat clarament una revolta, pensada, meditada i calculada per provocar el major dany possible al màxim de ciutadans. L’objectiu d’aquest col·lectiu de funcionaris era sembrar el caos, i conscients que tenen la paella pel mànec s’han valgut de la seva situació privilegiada per aturar el funcionament d’un país. No sóc partidari de les teories de la conspiració, però no entenc com el PP ho ha aprofitat per fer soroll –en comptes de mostrar lleialtat institucional com han fet CiU i ERC–, si és que no estaven al corrent de tot plegat.

De la política econòmica dirigida a protegir l’economia d’un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera, se’n diu proteccionisme. És un sistema més propi dels règims autàrquics que no pas de les democràcies occidentals i encara menys dels països membres de la UE. De fet, el proteccionisme suposa tot el contrari dels principis europeus –en les relacions entre els estats membres–. Recorden allò de lliure circulació de persones, capitals i mercaderies? Dilluns, els diputats francesos debatran a l’Assemblée Nationale una proposta contrària a l’esperit de la Unió i demanaran de continuar limitant l’entrada de tabac a la frontera. Clar que a l’Estat espanyol es continuarà venent més barat mentre es prediquen i es fan lleis per limitar el consum del tabac. Tot plegat, un exercici de cinisme, dels uns i dels altres

Extrapolar és allò que es fa després d’unes eleccions. Segons el diccionari, vol dir “prolongar una sèrie estadística introduint un nou terme a continuació dels ja existents”, també es defineix com generalitzar a partir de dades fragmentàries. En aquest cas, els partits polítics extrapolen o generalitzen els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya a les pròximes municipals del mes de maig. És un exercici interessant, fins i tot divertit, però sovint no es correspon gaire amb la realitat. En cada municipi hi ha factors personals i de gestió que en molts casos tenen poc o gens a veure amb els partits polítics. Però si féssim l’extrapolació del 28-N a l’Ajuntament de Girona, Carles Puigdemont seria l’alcalde amb majoria absoluta, i així podríem anar repassant municipis. Potser no té res a veure una cosa amb l’altra, però des de diumenge i amb vista al maig hi ha moltes corredisses.

El 28-N va ser un diumenge de tardor com qualsevol altre. Fresquet i plujós, al capvespre, i una mica gris, al llarg de tota la jornada. Tret d’un degoteig de gent a prop dels col·legis electorals, en els carrers no vaig saber veure res gaire diferent de la resta de caps de setmana de final de novembre. Els llums de Nadal estaven encesos en els barris comercials i al centre de les poblacions més importants de la demarcació. Fins i tot els mitjans de comunicació, tret dels informatius, al llarg del dia i abans de les 8 del vespre no feien cap desplegament excepcional. Ningú no diria que hi havia eleccions, i menys si escoltaves les converses de la gent: l’únic tema que d’atenció per tothom era el Barça-Madrid d’aquest vespre; s’hi notava molta passió i una gran expectativa que no es palpava en relació amb els comicis. El joc electoral no tenia cap secret, ningú no s’esperava cap sorpresa, tret d’algun aspecte residual; tothom sabia amb antelació qui era el guanyador i qui eren els perdedors. Només en la xarxa, en el món 2.0 hi havia gran activitat electoral, a mitjan tarda ja es donaven uns resultats molt aproximats als definitius. La sorpresa més esperada, aquest vespre.

Figueres és una ciutat que té problemes amb els accessos. Primer van ser els de la nova presó, ara són els de la nova estació del TAV i fa dècades el dèficit d’un accés nord a l’autopista. En el darrer cas, és un problema històric que és responsabilitat no se sap ben bé de qui; en els altres dos casos, l’alcalde de Figueres n’ha culpat reiteradament el govern de la Generalitat. Els accessos de la presó es van resoldre, sembla que a canvi que l’ajuntament figuerenc solucionés abans la manca de clavegueram del nou centre penitenciari. D’aquí a vint-i-quatre dies tindrem el TAV a Figueres, sense accessos. La qual cosa que segons la Generalitat és responsabilitat de l’Ajuntament. A mi no m’interessa gens qui ha de posar l’asfalt, ni qui ha de pintar, ni qui deu calés a qui. L’únic que ens ha d’amoïnar és el detall de no tenir entrebancs per anar a buscar el TAV. Podrà ser? Ja no estarem en campanya.