Etcètera

Com en dieu del lloc on venen les entrades en un cine, un teatre o un camp de futbol? Que és la guixeta o la taquilla? Si fem aquesta pregunta a peu de carrer segur que molts parlants respondrien convençuts que es diu guixeta i que taquilla és un barbarisme. Fins i tot corregirien un altre catalanoparlant que fes servir la paraula taquilla. Doncs és justament a l’inrevés. El mot correcte és taquilla i guixeta és un gal·licisme (guichet), un mot que no trobarem en cap diccionari de català. Des del punt de vista lingüístic, guixeta és una ultracorrecció (també s’anomena hipercorrecció o hiperpurisme), una interpretació que fa el parlant d’una forma correcta de la llengua com si fos incorrecta i que la substitueix per una forma analògica o més productiva que es pensa que és la correcta. Un altre exemple clar d’ultracorrecció és el mot xarrup (“glop d’un líquid que hom xarrupa”), que molts parlants es pensen que és la manera correcta d’anomenar aquell gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita. Doncs no, malgrat que algú es cregui que és un barbarisme, en català aquell gelat rep el nom de sorbet. Altres ultracorreccions habituals són solsament (que prové de l’encreuament de sols i solament), intermig (per intermedi) i unànim (en comptes d’unànime).
També hi ha un seguit d’ultracorreccions que es formen per analogia. Seria el cas d’aquelles paraules que tenen una terminació semblant a la d’una altra llengua. Davant la sospita, el parlant tira pel dret i en suprimeix la terminació. Un exemple d’això el tindríem en caimà (per caiman), orangutà (en comptes d’orangutan), Pakistà (per Pakistan), tobogà (en lloc de tobogan), camerí (i no camerino) i divà (per divan).

Sabíeu que…
La paraula taquilla prové del castellà. En català, vol dir “lloc, en una estació de ferrocarril, en un teatre, en un cinema, en una instal·lació esportiva, etcètera, on hom despatxa els bitllets al públic” i “recaptació obtinguda en un espectacle de teatre, cinema, etcètera”. Ara bé, de l’armari petit on deixem els objectes personals al gimnàs o a l’escola, en diem armariet i no taquilla.

Ara que és temps de rebaixes, és bo que repassem tota una sèrie de termes que sentirem a dir aquests dies. En primer lloc, en època de rebaixes tots sortim a buscar gangues. És ben curiosa l’etimologia d’aquesta paraula. El seu origen, datat el 1369, és onomatopeic, perquè imitava el crit de l’ocell ganga, una au de mal caçar. El significat del mot va derivar a cosa sense profit i després, irònicament, a cosa adquirida a bon preu. De ganga també prové l’expressió irònica “són gangues de l’ofici” (“inconvenients o perjudicis que comporta una ocupació, una activitat o una situació”) i el refrany “a casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues”, que aconsella de no anar a buscar a un bordell preus rebaixats.
En època de rebaixes també se sent força el verb ofertar, incorrecte en català i que cal substituir per oferir, fer oferta o fer oferta de preus. Segons l’Optimot, quan ofertar fa referència a “posar a la venda un producte comercial amb preu rebaixat”, es pot utilitzar el sintagma fer oferta de preus, i dir, per exemple, “aquests dies fem oferta (del preu) de l’oli d’oliva (i no “aquests dies ofertem l’oli d’oliva”). En altres casos, podem fer servir el verb oferir: “les botigues aquests dies ofereixen (i no oferten) productes rebaixats” o “l’administració oferirà (i no ofertarà) cursos gratuïts als jubilats”.
Finalment, també cal recordar que, després de les despeses de les festes de Nadal, el gener sempre és un mes difícil de passar, des del punt de vista econòmic. Per això es coneix amb el nom de gener costerut, allò que els castellans en diuen cuesta de enero. També ens hi podem referir com la costa de gener, la pujada de gener, les vaques magres de gener, la patacada de gener, la garrotada de gener i la clatellada de gener. Bones rebaixes i vigileu la butxaca! 

Sabíeu que…
Un altre dels verbs que sonen aquests dies és emprovar, d’on prové el substantiu emprovador. Semblants a emprovar, hi ha els verbs provar, amb un sentit més general, que vol dir fer servir una cosa per veure com va o com funciona, i tastar, que només es pot fer servir per les coses de menjar i beure, per saber si ens agraden o no.

En català, com en qualsevol llengua, hi ha paraules que podríem dir que són moda i d’altres que queden en desús. Els motius poden ser diversos: per la influència dels mitjans de comunicació, per interferències d’altres llengües… Aquest és el cas del verb apropar. En els darrers anys, aquest verb s’ha estès desmesuradament en detriment del verb sinònim acostar, ben genuí, o d’altres amb significat semblant com ara atansar, arrambar, aproximar, atracar i arrimar. Així, és del tot usual trobar titulars com ara “El Sona 9 s’apropa als petits” o “El català continua creixent i s’apropa als 10 milions de parlants”, quan seria menys artificiós dir “El Sona 9 s’acosta als petits” o “El català continua creixent i s’aproxima als 10 milions de parlants”.

A més, el verb apropar, que va arrelar primer en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, es va crear fa poc més d’un segle com a derivat de la preposició prop, imitant la forma castellana acercar, que prové de cerca.

Un altre derivat de prop que s’usa abusivament és proper en detriment de l’adjectiu  pròxim. Els parlants en aquest cas fan servir prioritàriament proper perquè pròxim els sona castellà (próximo). De l’adjectiu proper, se n’abusa sobretot en expressions d’espai (“estudia en una escola a prop d’aquí”, millor que “estudia en una escola propera”) i expressions de successió (“una altra vegada m’hi fixaré més”, millor que “la propera vegada m’hi fixaré més”).

Ara bé, en expressions temporals, com ara “la setmana pròxima” o “el mes proper”, és millor evitar tant proper com  pròxim i fer servir formes més habituals en català com per exemple “la setmana que ve” o “el mes vinent”.

Sabíeu que…

El verb apropar ha deixat de banda altres verbs ben nostrats com ara acostar, atansar, arrambar, atracar i arrimar, que trobem en els refranys “Qui a bon arbre s’arramba, bona ombra el guarda” i “Si tens fred acosta’t a la paret”.

Aquests dies moltes llars fan engreixar el tió amb l’esperança que la nit de Nadal, després de quatre bastonades, els cagui llaminadures i regals per als petits i grans de casa. Aquest tronc decorat amb barretina i una cara ben simpàtica l’anomenem tió i no pas cagatió, com equivocadament s’ha estès. També són incorrectes construccions com ara “aquesta nit cagarem el tió” o “els nens caguen el tió a cops de bastó”, perquè l’acció de fer bastonades al tió és “fer cagar el tió”. Així direm “farem cagar el tió quan arribin els avis” i “el tió caga dolços per a tothom”.  El tió també és protagonista de diversos refranys, com ara “qui té tions, fa estelles”, que significa que qui té diners pot comprar moltes coses.

A banda del cagatió, hi ha altres interferències lingüístiques que hauríem d’evitar aquests dies. Hi ha qui parla dels Nadals (calc de  las Navidades), quan en català el Nadal és singular tant si ens referim al dia 25 de desembre com als dies que envolten aquesta data. Només és admissible la forma Nadals quan fem referència a diversos anys (“fa dos Nadals que mengem els torrons a casa els tiets”).

I amb el Nadal arriba la tradicional rifa de Nadal, que també ve acompanyada de barbarismes. La grossa és el primer premi i no pas la loteria, que en diem rifa o sorteig de Nadal. Els números que surten premiats són els números guanyadors, afavorits, afortunats, i no pas agraciats, i els premis de poc valor econòmic són els premis menors, els petits o la menudalla, i no la pedrea. Molta sort i bon Nadal!

Més barbarismes

La nit del 24 de desembre és la nit de Nadal i no la nitbona, igual que el 31 de desembre celebrem la nit de Cap d’Any i no la nitvella.

En català, així com en llatí i italià, tenim tota una sèrie de paraules que s’escriuen amb ela geminada i que s’haurien de pronunciar duplicant el so de la ela. Ara bé, tot i que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) recomana repetir el so, no s’acostuma a pronunciar la geminació i per aquest motiu la ela geminada acaba essent un problema per a molts estudiants de català, perquè el fet que una paraula dugui o no la ela geminada no depèn d’una regla ortogràfica, sinó respon a criteris etimològics. Mil·lenni, sol·licitar, til·la, cancel·lar, cèl·lula, varicel·la en són només alguns exemples. També hi ha paraules amb l·l d’origen culte emparentades amb mots que duen ll: coral·lí (corall); maxil·lar (maixella); metàl·lic (metall); capil·lar (cabell), etcètera. També hi ha alguns mots que sempre fan ballar el cap i que els professors inclouen als exercicis de la ela geminada per embolicar la troca: celebració, solucionar, revelar, elaborar, miler, seleccionar… tots ells amb una sola ela.
Durant un temps la ela geminada es va escriure amb un guionet (l-l), però finalment es va imposar la grafia del punt volat amb l’edició el 1913 de les Normes ortogràfiques, d’Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, que van tenir l’aval de l’IEC.
Ara, un segle més tard, s’ha posat en marxa una campanya per internet per a la normalització tipogràfica de la ela geminada en l’entorn digital, que pretén evitar els usos erronis del punt volat a la xarxa –com per exemple les grafies l.l, l-l o l•l–. El projecte té el suport de l’IEC i la col·laboració d’institucions compromeses amb la llengua, com la Fundació puntCat.

Sabíeu que…

La ela geminada, igual que els dígrafs dj, ds, tg, tj, ts, tz, ix, rr, ss, se separa sil·làbicament quan es parteix el mot a final de ratlla (col-le-gi / cel-lo-fa-na / go-ril-la).

A Portbou, la tramuntana s’emporta el bou; manresà i home de bé no pot ser; a Tarragona manxen i a Reus enganxen; Tortosa, ciutat ventosa; a Setcases tots són lladres, a Molló fins el rector…; a Begur, pluja segur; a la plana de Vic, nou mesos d’hivern i tres d’infern. Aquestes són només algunes de les dites tòpiques que el paremiòleg Víctor Pàmies està recollint en el Mapa de paremiologia tòpica dels Països Catalans (http://topica.dites.cat). Es tracta d’un bloc que inclou una fitxa de cada un dels prop de 2.000 municipis dels Països Catalans, dins de la qual es pot consultar els refranys relacionats amb el municipi cercat. El projecte, que es va impulsar aquest estiu, de moment ha recollit les dites de més de 390 poblacions. Per això l’autor ofereix als usuaris la possibilitat de fer arribar refranys dels pobles que encara no tenen la fitxa oberta –com ara Sant Feliu de Guíxols, Manlleu, Ripoll o Lleida– o bé que els internautes puguin aportar dites que encara no han estat incorporades al mapa.

Les fitxes també inclouen el gentilici de la població, els nuclis de població que depenen de cada municipi, un enllaç al mapa de Google Maps i si els seus habitants són coneguts amb algun malnom. Així descobrim que els reusencs són coneguts com a ganxets i els de Tarragona com a pelacanyes; els tianencs se’ls coneix per saltamarges; els xativins reben el malnom de socarrats i els sabadellencs, saballuts.
I ja ho sabeu, si aneu a Calafell, bella platja i vell castell; a Mollet ballen amb les calces a la mà; i a més a més, no hi ha terra com Granollers, i per millor, la de Mataró, i per no haver de fer res, la de Montornès.

Sabíeu que…
Les dites tòpiques són refranys que tenen a veure amb llocs, poblacions, muntanyes, etcètera, que han passat de generació en generació i que molts cops han estat creats i estesos amb mala bava pels pobles veïns.

Diumenge se celebraran les eleccions que per una bona part de la societat catalana es considera que són o caixa o faixa pel que fa a la independència. Aquesta expressió es fa servir per expressar quan algú ha de prendre una decisió arriscada, jugant-s’hi el tot pel tot, i té un origen ben curiós. Joan Amades situa en el seu refranyer l’origen de l’expressió a Barcelona durant la batalla de Castillejos un dia que el general Prim passava pel carrer Argenteria i un home el va escridassar tot dient-li ben fort: “El que vol aquest és la faixa de general.” Prim s’hi va tornar i li va respondre: “O caixa o faixa, i si voleu guerra, guerra tindreu”, referint-se que no li feia por lluitar i que era conscient que això significava o acabar a la caixa de l’enterrament o bé amb la faixa de general.
Josep M. Sugranyes explica en el llibre Garbellada de refranys (Cossetània, 2000) una altra versió sobre l’origen d’aquesta parèmia. Assenyala que la frase la podria haver dit el general Prim per primera vegada a la batalla de Tetuan, a manera d’arenga a si mateix per llançar-se al combat davant els seus homes.
El que és segur és que diumenge, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, començarem un camí nacional que no serà bufar i fer ampolles. I quan diem que una cosa no és bufar i fer ampolles ens referim que serà difícil d’aconseguir. Ara bé, si parlem del refrany l’expressió més generalitzada és “això és bufar i fer ampolles”, un altre dels refranys que recull Sugranyes en el seu llibre. L’origen de l’expressió prové de l’ofici mil·lenari de vidrier, del qual el treball més fàcil era el de fer ampolles. “Des del segle II aC, a la Xina i a Egipte ja fabricaven ampolles pel sistema de bufament. […] Segons sembla, aquest sistema de bufament va començar a Síria, d’on va passar a Itàlia durant el segle I de la nostra era, i va revolucionar d’una manera definitiva la indústria del vidre”, explica Sugranyes.

I si ho traduïm…
En castellà traduïm la frase “o caixa o faixa” per “herrar o quitar el banco” i el refrany “és bufar i fer ampolles” per “ser tortas y pan pintado”, “estar chupado”, “ser coser y cantar” i “ser pan comido”.

Aquesta mitjanit ha començat la campanya per a les eleccions al Parlament. Es faran el diumenge 25 de novembre, però des de fa unes setmanes més que d’aquesta data sentim a parlar del 25-N. És una sigla que la trobem en titulars, tertúlies, xarxes socials… És una fórmula que respon a una economia del llenguatge cada vegada més estesa en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
La sigla 25-N combina una lletra i una xifra. La normativa no fa cap referència a la manera com hem d’escriure aquest tipus de sigles, tot i que el criteri que es fa servir més per enllaçar aquests dos elements és el guionet, sobretot pel que fa a les dates. Per tant, diem que celebrem l’11-S, que els madrilenys recorden les víctimes dels atemptats de l’11-M, que els carrers de Barcelona es van omplir el 10-J del 2010 i que al Congrés dels Diputats es conserven els impactes de bala del 23-F.
El criteri d’escriure un guionet entre la xifra, tant aràbiga com romana, i la lletra és també generalitzat en el cas de les carreteres i autopistes. Així, fem referència a les obres de l’N-II, els peatges de l’AP-7 i les cues de la C-35. Ara bé, el criteri no és tan clar amb altres sigles: com hem d’abreviar la fórmula 1, F-1 o F1? I la terminal 1 de l’aeroport del Prat, T-1 o T1? I els cursos de parvulari, s’escriuen amb guionet –P-3, P-4 i P-5– o sense –P3, P4 i P5?
Hi ha poques fonts bibliogràfiques que aportin informació de la manera com hem d’escriure aquestes sigles mixtes. El Manual d’estil de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité assenyala que es pot fer servir el guionet, però en cas que no s’utilitzi recomana deixar un espai fi entre les lletres i la xifra. El Diccionari d’abreviacions d’Enciclopèdia Catalana també en parla i assenyala que la unió de les sigles alfanumèriques de vegades es marca amb un guionet, i posa els exemples de TV3 per Televisió de Catalunya i 20-N per 20 de novembre. En tot cas, sigui quin sigui el criteri que utilitzem hem de tenir en compte que s’ha d’aplicar de manera uniforme.

Sabíeu que…
Les sigles alfanumèriques uneixen una inicial o una sigla amb una xifra. La unió no sempre es marca amb un guionet, com ara un R19 (Renault 19).

Ja ho diu el refranyer, de Tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar. Tots Sants es considera popularment el primer dia de l’hivern, per això, tradicionalment, la gent es posava l’abric tant si feia fred com si no, i el no se’l treia fins que arribava el dijous sant. Altres refranys alerten de l’arribada del fred, com ara de Tots Sants a Nadal, l’hivern formal; per Tots Sants, capes i mocadors grans; entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat; per Tots Sants, la neu pels alts, i per sant Andreu, la neu al peu; per Tots Sants, abrics i guants, i per Tots Sants, pluges i vents.
Ahir tot just celebràvem Tots Sants, la festa dels morts, i avui, el Dia dels Morts. Totes dues festivitats conserven creences que són anteriors al cristianisme, de la cultura celta. Segons la tradició, l’1 de novembre els vius visiten els morts i el 2 de novembre són els morts els que visiten els vius.
A banda del fred, Tots Sants també arriba acompanyat del costum de menjar castanyes i panellets. Tradicionalment, la castanyada –una festa molt generalitzada a finals del segle XVIII– se celebrava en família, després de sopar, i s’acompanyava de panellets i vi dolç, mentre es passava el rosari per recordar els familiars difunts. Pel que fa als panellets, era costum que els padrins en regalessin als seus fillols, igual que per Pasqua els donaven la mona. En algunes comarques de Ponent, com la Segarra i l’Urgell, els panellets reben el nom de mitgetes. Les castanyes també són protagonistes en diverses frases fetes. Per exemple, quan solucionem una situació compromesa a algú, li traiem les castanyes del foc; quan una persona és molt tancada, és més closa que una castanya; quan dues coses són molt diferents, s’assemblen com un ou a una castanya, i si algú té un mal despertar, s’alça amb la castanya torta. I també trobem castanyes en uns quants refranys, com castanya bullida, castanya ensopida, i castanya sencera al foc peta.

Sabíeu que…
De la paella plena de forats on es torren les castanyes, en diem castanyera, igual com la dona que torra castanyes al carrer i les ven.