Etcètera

Si hi ha una paraula polisèmica per excel·lència, és a dir, que té més d’un significat, és el mot cap. A banda de la part superior del cos humà i de la part anterior d’un gran nombre d’animals, el cap també fa referència a l’intel·lecte, el seny o el talent que té cadascú (per exemple, “té molt de cap per les ciències”). De caps, també en tenim a la feina, és la persona que ocupa un lloc de preferència o que té els altres a les seves ordres. D’aquest significat, se’n deriva el cap de colla, el cap d’estat, el cap de taula, el cap d’estudis… També parlem del cap com a sinònim de capital (per exemple, “aquest municipi és el cap de comarca”), com a ‘individu considerat com a part d’una col·lectivitat’ (“toquen cinc euros per cap”), per referir-nos a la ‘part més alta d’una cosa’ (“el cap d’una muntanya”) o per parlar de l’accident geogràfic (“el cap de Creus”), entre altres significats. En anglès, head també és la cara d’una moneda (“heads or tails”), així com en italià (“testa o croce”). Però a diferència nostra, els anglesos també utilitzen head com a verb, quan actua com a transitiu vol dir ‘encapçalar’ i ‘dirigir’ (“which way are you headed?”, ‘cap a on vas?) i en qualitat d’intransitiu, ‘dirigir-se’ i ‘encaminar-se’ (“the car was heading west”, ‘el cotxe es dirigia cap a l’oest’).

Més enllà dels diferents significats de la paraula, el cap també és el protagonista d’una infinitat de dites i refranys. Això ho sap molt bé el paremiòleg Víctor Pàmies, que ha publicat En cap cap cap. Diccionari de dites i refranys sobre el cap, el segon volum de la col·lecció Enciclopèdia paremiològica del cos humà, que segueix Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull. El llibre, finançat a través del micromecenatge que ofereix la plataforma Verkami, recull més de 1.400 dites relacionades amb aquesta part del cos. En trobem de totes menes. N’hi ha de meteorològiques (El sol de març dóna cops al cap; Febrer encaputxat, bona collita de blat, o Quan ha de ploure totes les mosques es posen cap per avall –a causa de la pressió atmosfèrica, explica–); d’escatològiques (Cul tancat, cap espatllat, ja que tradicionalment es creu que tenir el seny clar depèn d’anar bé de ventre); de tòpiques (Els de ciutat tenen el cervell al cap i els de la Seu el tenen al peu); de misògines (La dona que es cap verd en sa vida madura), i refranys molt diversos (Dins del plat i sense cap, qui sap si és conill o gat; Del cap trencat en surt la sang –ja que per fer qualsevol cosa sempre es necessita esforç–; El cap ple de pardalets, allunya els fadrinets –dit de les noies amb moltes pretensions–; L’egoisme té el cor al cap; Qui beu massa, té el cap de carbassa –ja que el beure fa perdre el seny–). I tampoc hi falten les dites de sants (Per Sant Bernat, tapa’t el cap, perquè comença a fresquejar) i les de tradició llatina (Corda de tres caps, difícilment es trenca).

I tal com diu l’autor en la contraportada del llibre, espero no haver-nos inflat gaire el cap ni haver-vos fet ballar de capoll amb tanta caparra, que això només ha fet que començar perquè la col·lecció de diccionaris seguirà amb altres parts del cos (mà, cara, braç, peu, cul…).

Dijous va començar l’estiu, l’estació de l’any de més calor però també la de més diversió. I per passar un estiu sense faltes ni barbarismes, repassarem algunes paraules que fem servir incorrectament durant aquesta època de l’any. I comencem per la nit de Sant Joan, que dissabte va marcar l’inici de l’estiu, o més ben dit la revetlla, que no és sinònim de verbena, que és un barbarisme, si bé en català existeix la paraula berbena, per designar una herba de la família de les verbenàcies. Però no ens desviem del tema, la revetlla de Sant Joan va ser, com cada any, una nit marcada pels petards, els coets, les piules i els focs artificials o d’artifici (totes dues formes són correctes en català), i la gresca i la barrila (el mot farra el deixem per als castellans).

Un cop passat Sant Joan arriben els dies en què la platja es converteix en el millor antídot per passar la calor. I si volem refugiar-nos de les altes temperatures, a la platja farem bé de portar-hi un para-sol (amb guionet, perquè el segon mot comença per s-, com cama-sec i poca-solta), per protegir-nos, al mateix temps, del rajos ultraviolats del sol, i una gorra o un capell (res de gorros). A banda del para-sol, recordeu a empastifar-vos (no embadurnar-vos, que és un barbarisme) de crema solar. Quan és hora que els nens vagin a l’aigua, hem de vigilar a posar-los aquells flotadors que van al voltant del braç, si encara no saben nedar gaire bé, i que en català anomenem braçals, mentre que els castellans en diuen manguitos. També poden fer servir el flotador esfèric que es posa a l’esquena, generalment de suro: la bombolleta (i no la burbujita). I, si ja saben nedar, els podem posar les aletes o els peus d’ànec o unes ulleres per nedar sota l’aigua com un autèntic bus (i no busso, que és una forma calcada del castellà), i així veuran venir les meduses (amb s sonora). I, si enmig de tant de bany, els grans teniu ganes de descansar una mica, sempre us podeu tombar en una gandula, però eviteu les tumbones que són un barbarisme. I, per fer un aperitiu, sempre podeu acostar-vos a la guingueta de la platja (el xiringuito és un castellanisme), que és un negoci que a l’estiu sempre hi fa l’agost, i mai més ben dit.

I què pot ser millor per refrescar-nos que un gelat? Tot un altre món, terminològicament parlant. Segons la manera de presentar els gelats, explica l’Optimot, els podem anomenar cucurutxo, cucurull o cornet, els que se serveixen en una galeta amb forma de paperina; gelat de pal, el que té forma allargada i porta un palet clavat per sostenir-lo i que en castellà s’anomena polo; gelat de barra, el que es presenta amb forma de barra de secció quadrada i que els castellans en diuen helado de corte,i tall de gelat, per referir-nos a la porció tallada d’un gelat de barra que se serveix entre dues galetes i que en castellà s’anomena corte de helado.

I un últim consell: recordeu que a l’estiu no cal posar l’aire condicionat (i no acondicionat) a temperatures gèlides per combatre la calor, que després arriben els refredats o constipats (no els costipats).

Fa un parell de setmanes el Parlament balear va aprovar la llei de capitalitat que ha suposat el canvi de nom de Palma, que a partir d’ara ha passat a dir-se Palma de Mallorca. La decisió s’ha pres sense fer cas als experts de la Universitat de les Illes Balears i dels arguments contraris de l’oposició. El PP ha justificat la modificació al·legant que facilitarà la promoció de la ciutat com a marca turística, res a veure amb els criteris toponímics i tècnics que haurien d’imperar en una decisió de tanta transcendència. Els dos noms històrics de la ciutat són Palma i Mallorca, però en cap cas Palma de Mallorca, “nom que tots els mallorquins associen a la burocràcia madrilenya”, explica el lingüista Gabriel Babiloni en un article, i que “començà a circular en el context de la reestructuració territorial de l’Estat en el segle passat, que creà les províncies i les capitals de província”. El canvi de nom facilitarà també que el topònim no es confongui amb Las Palmas i La Palma, un altre argument que esgrimeixen els espanyols i els operadors turístics. De res ha servit la protesta en el Twitter amb l’etiqueta #ésPalma, iniciada el novembre passat, quan l’alcalde de Palma va anunciar la seva proposta. Una iniciativa, la de castellanitzar els topònims de les Balears, que l’alcaldessa de Maó també vol impulsar, tot i que encara no ha decidit per quina opció es decanta, si per Mahón o Mahó.

No hi ha dubte que la fixació dels topònims és una feina laboriosa, lluny de manipulacions polítiques i aberrants com les que comentàvem, que requereix un treball de camp, una base històrica i uns criteris ortogràfics, d’acord amb la normativa vigent. A Catalunya tenim el Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya, avalat per l’Institut d’Estudis Catalans, que estableix de quina manera hem d’anomenar municipis, rius, muntanyes, veïnats i masos, d’arreu del territori. El nomenclàtor dóna oficialitat a més de 52.000 topònims i vol ser una obra de referència per a l’edició de cartografia, retolació,
guies de viatge i altres productes informatius.

A Catalunya, però, hi ha onze noms de municipis que presenten una denominació que no segueix la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, però, en canvi, sí que té caràcter oficial. És el cas de Cabacés, en comptes de Cabassers, que seria la forma lingüísticament correcta; Capmany per Campmany; Castell-Platja d’Aro per Castell i Platja d’Aro; Figaró-Montmany en comptes del Figueró i Montmany; Lladó per Lledó; Massanes per Maçanes; Navàs en comptes de Navars; Rialp per Rialb; Roda de Barà per Roda de Berà; Torrelavit en comptes de Terrassola i Lavit, i Forallac, en comptes de Vulpellac, Fonteta i Peratallada. Metodològicament es donen per bones aquelles formes que es troben documentades més antigament, ja que són les aporten més informació etimològica, sobretot quan es tracta de topònims que es pronuncien igual però que s’escriuen diferent –Massanes i Maçanes– o que presenten una variació vocàlica –Barà i Berà– que no es diferencia fonèticament en el domini del català oriental.

Aquesta Setmana Santa han desembarcat a Barcelona una carretada de turistes. Es nota que arriba el bon temps i el centre de la ciutat s’omple d’estrangers, o més ben dit, de guiris. Amb aquesta paraula definim el típic turista europeu que passeja Rambla amunt i Rambla avall calçat amb un parell de sandàlies amb mitjons. Són blancs de pell, com els mitjons que llueixen, i queden envermellits de seguida que posen els peus a la ciutat. També fem servir l’expressió fer el guiri com a sinònim de fer el turista, badar aquí i allà, amb la càmera penjada de l’espatlla. Però d’on ve aquesta paraula?

Guiri és un mot castellà que prové del basc. És una abreviatura de kiristinu –en castellà cristino–, que era la manera com els carlins anomenaven al segle XIX els soldats liberals, ja que els consideraven estrangers. A més guiri també significava, en l’argot castellà, guàrdia civil. El diccionari de l’IEC no recull aquest mot, però el Diccionari català-valencià-balear, d’A.M. Alcover i F. de B. Moll, sí que l’inclou com a paraula valenciana per anomenar la guàrdia municipal. “Guiri, guirigall, sopetes en all”, cridaven els nens als guàrdies per fer-los empipar, explica.

Però de qualificatius despectius també en reben els de casa, sobretot la gent de Barcelona, que té diversos malnoms. Entre els més coneguts hi ha Can Fanga, pixapins, camacos i xaves.

Pel que fa a Can Fanga, és molt curiós l’origen d’aquest malnom. Ens hem de remuntar a principis del segle XX, quan a la ciutat els carrers encara no estaven asfaltats i el paviment era de sorra. Per tant, quan plovia la ciutat quedava feta un fangar i els barcelonins s’embrutaven els camals del pantalons quan sortien al carrer. L’expressió de Can Fanga la creà la revista L’Esquella de la Torratxa, quan el 1903, coincidint amb un any de fortes pluges, els redactors i els dibuixants de la revista van anomenar Barcelona “la ciutat del fang”, fent mofa de com quedaven de bruts els pantalons de la burgesia barcelonina els dies de pluja. També va ser en aquella època quan es van dur a terme les obres d’urbanització de l’Eixample, la qual cosa no va fer millorar la situació. I així va ser com Barcelona va rebre el nom de Can Fanga i, per extensió, els seus habitants.

Més previsible és la procedència de la paraula pixapins. Amb l’explosió del fenomen de l’estiueig en l’últim terç del segle XX, els barcelonins aprofitaven els caps de setmana o les vacances per agafar el cotxe i sortir a voltar. El malnom fa referència a la fama que tenien de baixar del cotxe i orinar als arbres. També es va fer famosa l’expressió camaco, molt usada en el subdialecte barceloní per expressar sorpresa i admiració, que va acabar designant també els habitants de la Ciutat Comtal.

Finalment, els barcelonins també són coneguts com a xaves, que es refereix al parlar propi d’alguns sectors de Barcelona amb una clara influència del castellà, que es caracteritza per eliminar les consonants sonores i les vocals obertes i neutres.

L’altre dia vaig veure un anunci d’una botiga de mobles que oferia a molt bon preu un sofà que duia incorporada una safata sotagot. Es tracta d’una safata que conté dos forats on pots recolzar els gots mentre mires tranquil·lament la televisió. Alguns cotxes també n’incorporen entre els seients per dipositar-hi les llaunes de refresc. Em va encantar la creativitat de l’expressió safata sotagot, en primer lloc perquè considero que està molt ben trobada i després perquè aposta per la paraula sotagot, desconeguda per la majoria de parlants i per la qual sento una especial simpatia des del dia que la vaig descobrir. El mot sotagot és sinònim de rodal, que és l’altra manera com els catalans designem la peça arrodonida de paper o plàstic que posem sota els gots o les ampolles perquè no facin malbé la taula. Així, la famosa safata també la podien haver denominat “safata rodal”. El sotagot o rodal és el que els castellans coneixen com a posavasos i que alguns catalans anomenen incorrectament posagot –paraula que tot i que no està admesa en els diccionaris podríem considerar que està ben formada–. L’anglès pren la forma beer mat, que es podria traduir literalment com a estovalles o sobretaula per a la cervesa i que probablement té el seu origen als pubs anglesos, on sempre se serveix la cervesa amb un sotagot de cartró que sovint inclou publicitat de la mateixa marca cervesera.

L’expressió “safata sotagot” seria d’aquells mots compostos que estan formats per dos substantius. S’escriuen separats i sense guionet però semànticament defineixen un únic concepte. Altres exemples serien bar restaurant, camió cisterna, moble bar, decret llei i ciutat estat. A l’hora de formar el plural aquests compostos presenten alguna complicació. Tornant al nostre exemple, per saber si hem de dir “dues safates sotagot” o “dues safates sotagots” hem d’analitzar quina relació mantenen els dos mots. Segons la normativa, quan el segon substantiu està subordinat al primer, només pluralitza el primer nom. Per contra, els compostos que tenen una relació de coordinació fan el plural els dos components. Correspondrien al primer grup, l’exemple safata sotagot –safates sotagot, en plural–, escola taller –escoles taller–, cotxe bomba –cotxes bomba–, paper moneda –papers moneda–. En canvi, classificaríem en el segon tipus els compostos magistrat jutge –magistrats jutges–, escriptor poeta –escriptors poetes– o cardenal arquebisbe –cardenals arquebisbes.

Una altra manera de poder esbrinar si tenen una relació de subordinació o de coordinació és que els compostos que subordinen els podem intercanviar per l’explicació següent: un moble bar és un moble que fa de bar; un vagó restaurant és un vagó que fa de restaurant.

Encara hi ha un tercer grup de compostos de dos substantius, els que van units tradicionalment per la conjunció i: capicua, coliflor, capipota, vetesifils. Aquests compostos s’escriuen junts i sense guionet d’ençà que l’Institut d’Estudis Catalans va redactar la normativa sobre l’ús del guionet, el 1996.

Dimarts passat va començar la primavera i amb ella van arribar les pluges. Època de flors i d’olors, de dies assolellats, la primavera també arriba carregada de refranys. El paremiòleg Víctor Pàmies en recull més de seixanta en el seu refranyer temàtic d’internet. N’hi ha de coneguts –“la primavera la sang altera”, “una cuca no fa estiu, ni una flor primavera” o “una flor (o una oreneta o oronella) no fa estiu, ni dues primavera” i “estar a la primavera de la vida”– i d’altres que són menys habituals –“al llit tot l’any és primavera”, que indica que al llit sempre s’hi està molt bé; “falsa primavera enganya el bestiar”, que assenyala que, si fa bon temps abans d’hora, el bestiar creu equivocadament que l’hivern ja ha acabat, i “qui treballa a la primavera prepara un bon estiu”–. També els podem agrupar per camps temàtics: n’hi ha una dotzena que fan referència a l’hivern –“hivern fred, primavera regalada”; “hivern rigorós, primavera de gos”, i “si l’hivern primavereja, la primavera hiverneja”–; d’altres s’ocupen de les feines del camp –“primavera tardana fa créixer el blat a la sala” o “arròs de primavera per l’herba és fem”– i també en trobem molts altres dedicats al bestiar –“quan la primavera arriba, l’ovella esquila” i “bou de tardor, cavall de primavera”.

Des del punt de vista etimològic, la paraula primavera prové del llatí prima vera, que vol dir justament el que és: l’estació prèvia a l’estiu. Primus,-a,-um significa primer i vera és una feminització del neutre invariable ver, veris, que vol dir ‘estiu’ i que té un origen indoeuropeu. La paraula ver té a veure amb el creixement i amb el fet que durant aquesta estació tot torna a brotar, i d’aquest mot provenen altres paraules com ara verd, verga i verger. De la forma prima vera deriva la forma que adopten la resta de llengües romàniques, excepte el francès, que pren el mot printemps, que significa literalment ‘primer temps’.

També podem anomenar la primavera “primavera d’estiu”, en contraposició a la “primavera d’hivern”, que és la tardor, unes formes que recullen aquest sentit etimològic de primer que té primavera. Aquesta varietat de tardor encara la trobem viva a les Balears i al País Valencià. Pel que fa al significat, més enllà de l’estació de l’any que precedeix l’estiu, una primavera és també l’edat de la joventut, per això es diu que una persona està a la primavera de la vida, i també vol dir “un any de l’edat jove”, per tant podem indicar que una noia té setze primaveres. És en aquest sentit que Joan Sales escriu el vers “Begueren d’un sol glop totes les primaveres”, a Viatge d’un moribund, en referència als joves morts al front de la guerra d’Aragó, un vers que Joan Coromines recull en el Diccionari etimològic. Una primavera és també un tipus d’ocell i una planta.

Com a derivats de primavera, trobem l’adjectiu primaveral i primaverenc, que són sinònims de vernal. Per tant podem parlar del “solstici vernal” o d’“una pintura vernal”.

I ara només em queda recomanar-vos que pareu atenció perquè, com diu el refranyer, per la primavera res no és com era.

La Real Academia Española va fer un gest atrevit i valent fa poques setmanes i va emetre un document en què rebutjava l’ús del llenguatge no sexista. En concret, es refereix a les guies que editen administracions, universitats, institucions i sindicats, que assenyalen que fer servir el masculí discrimina les dones i que per evitar-ho recomanen utilitzar noms col·lectius, mots invariables o frases i perífrasis verbals que no incloguin la forma masculina. Una de les opcions que proposen és usar la paraula genèrica persona: referir-se a la “persona treballadora” en comptes del “treballador”. O utilitzar mots com ara joventut o jovent per no parlar dels joves. També plantegen usar les formes dobles amb la barra inclinada –usuaris/àries en comptes dels usuaris– o bé enllaçades amb la conjunció i (els candidats i les candidates).

La Generalitat, per contra, té publicades dues guies per evitar l’ús sexista del llenguatge –Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’administració de la Generalitat de Catalunya (2011) i Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua (2005)–, en què fins i tot es recomana modificar els noms d’associacions, col·legis professionals i cossos de funcionaris per adaptar-los a un llenguatge no sexista, com per exemple substituir el nom del Col·legi de Biòlegs de Catalunya pel de Col·legi de Biologia de Catalunya o per Col·legi de Biòlogues i Biòlegs de Catalunya.

Tots estem d’acord que el català, a diferència d’altres llengües, com ara l’anglès, és una llengua de gènere: els articles, els pronoms, els adjectius i els noms varien en funció de si ens referim al masculí o el femení. Si parlem dels veïns, tots entenem que són els homes i les dones que viuen a la mateixa escala o carrer, i no tan sols dels homes, per tant no és necessari fer servir la paraula veïnat. En canvi, els anglesos utilitzen la paraula neighbours i ja ho tenen tot solucionat. Tal com escrivia el lingüista Gabriel Bibiloni en una sèrie d’articlesque va publicar el 2009 al suplement L’Espira del Diari de Balears, “l’error és acarnissar-se contra una de les característiques fonamentals de l’estructura de les llengües romàniques, com és el fet que un dels dos gèneres funciona com a no marcat. I hi afegia: “Segurament ara tot seria distint si al gènere no marcat li haguessin donat un nom diferent de masculí.”

Segons el meu parer, el llenguatge anomenat no sexista atempta contra l’economia de la llengua i genera unes construccions artificials, que s’allunyen molt de la llengua real. No he conegut mai ningú que digui que “té molt bon record del professorat que va tenir a la universitat”, en comptes de parlar dels “professors”, o bé que utilitzi habitualment la paraula infants en comptes de nens. No hi ha dubte que queda molt camí a fer per aconseguir la igualtat de sexes, per això no discutirem, però estic d’acord amb Lluís Martínez, que la setmana passada escrivia en aquest diari que “no per oblidar algunes paraules i expressions les dones seran més visibles”. L’objectiu fonamental de la llengua és permetre la comunicació entre els seus parlants, i frases com ara “els/les veïns/es afectats/des s’han de posar en contacte amb l’advocat/da” no em sembla que ho facilitin.

En català hi ha tota una sèrie de verbs que són incorrectes quan es fan servir seguits de la preposició amb. És el cas dels verbs acabar amb, fer-se amb, poder amb, atrevir-se amb, quedar-se amb, complir amb i consultar amb. En alguns casos, desfer la incorrecció és tan fàcil com treure la preposició, però en d’altres és necessari reconstruir l’oració per tal de trobar una estructura catalana que expressi la mateixa idea. Vegem-ne alguns exemples. L’expressió acabar amb, molt estesa, és incorrecte quan té el significat de donar fi a una cosa. És un calc de la construcció castellana acabar con i de la francesa en finir avec. En la nostra llengua, els diccionaris proposen diverses solucions –fer acabar, posar fi a, eliminar, fer cessar, extingir, anorrear, exterminar, desfer, destruir, exterminar, aniquilar, etc.–, en funció del significat de la frase. Per exemple, una oració com “el govern creu que és necessari acabar amb l’espoli fiscal” la podem canviar per “el govern creu que és necessari posar fi a l’espoli fiscal” (o “eliminar l’espoli fiscal”). Un altre cas podria ser “les manifestacions van acabar amb la dictadura”, que podríem corregir així: “les manifestacions van fer cessar la dictadura (o “van extingir”, “van fer acabar”, “van destruir”). Ara bé, l’expressió acabar amb també la podem trobar en construccions com “la pel·lícula acaba amb una escena trepidant”, que sí que són correctes, perquè en aquests casos l’expressió no té el sentit de posar fi a una cosa, sinó d’explicar com és l’acabament d’una cosa. Altres exemples d’aquest últim cas serien “la classe va acabar amb aplaudiments” i “el sopar va acabar amb unes postres delicioses”. Una altra de les expressions que s’utilitzen incorrectament és fer-se amb, quan té el sentit d’aconseguir una cosa o de prendre’n possessió. La construcció és considerada un castellanisme (hacerse con) i la podem substituir per apoderar-se, aconseguir, controlar, adquirir, guanyar, entre altres verbs. La construcció s’utilitza sovint en el llenguatge esportiu: “el Barça s’ha fet amb el títol de lliga”, que podríem corregir per “el Barça ha aconseguit el títol de lliga” o, simplement, “el Barça ha guanyat el títol de lliga”. Però també la trobem en frases com ara “l’inversor s’ha fet amb el 60% de l’empresa”, que podríem substituir per “l’inversor ha adquirit (o “ha comprat”) el 60% de l’empresa”. Cal parar atenció, però, en una accepció en què fer-se amb és del tot correcte, quan significa “tractar-se amb (algú)”; per exemple, “no es fa amb els seus cosins”. Tampoc ens podem confondre amb les construccions en què el verb no regeix la preposició i aquesta actua com a tal: “la reforma s’ha fet amb diàleg social” o “l’increment de preus s’ha fet amb el vistiplau dels comerciants”.

Finalment, una altra de les construccions, calcada del castellà, que s’usa sovint en la llengua oral és poder amb, amb el significat de superar, vèncer o dominar. Per evitar aquest calc, s’ha de buscar una construcció genuïna que s’adigui amb el significat. Un exemple seria: “ha pogut amb l’adversari”, que podríem substituir per “ha vençut l’adversari”.

Diumenge el bisbe de Solsona, Xavier Novell, explicava en una entrevista en aquest diari que s’havia abaixat el sou per donar exemple als feligresos. Els catalans ens podem abaixar el sou o ens el poden fer abaixar, però no ens el baixem mai.

Sovint els verbs abaixar i baixar s’usen incorrectament per influència del castellà, que els tradueix tots dos com a bajar. Abaixar significa fer abaixar una cosa. Per tant, diem que abaixem el cap, l’esquena, els braços i la vista. A la nit abaixem les persianes, els comerços abaixen els preus per rebaixes i abaixem el volum de la ràdio perquè no es queixin els veïns. El verb abaixar també té els significats d’“humiliar, privar (algú) de la seva dignitat” i de “desafinar tot fent més baix el to” (“el cantant s’ha abaixat molt”). També existeix l’expressió “abaixar veler”, que significa cedir en una discussió o en una baralla (“tot el dia que es barallen però al final sempre abaixen veles”). Per tant, el verb baixar l’hem de reservar per referir-nos a l’acció d’anar de dalt a baix (“he baixat del tren, “he baixat amb ascensor”, “he baixat la muntanya corrent”) o per portar una cosa de baix a dalt (“baixa la roba estesa del terrat”, “baixa la capsa de dalt de l’armari”). Aquest verb no pronominalitza, és a dir, no podem dir “baixa’t de l’esglaó”, sinó “baixa de l’esglaó”, i només es pot fer servir baixar-se quan parlem de descarregar-se continguts d’internet.