Etcètera

Dimecres 20 de novembre es va celebrar el Dia Internacional de la Infància. Per homenatjar els petits de casa avui dedicarem la columna a parlar de jocs i joguines. En primer lloc, ens hem de fixar bé com escrivim aquesta família de paraules, perquè tant podem trobar una o en l’arrel (joc, joguina, joguinejar, joguet…), com una u (jugar, jugador, jugada, juganer…).

I pensant en joguines, si ens fixem en els més menuts, veurem com juguen amb un saltamartí, i no parlo de la llagosta, sinó d’aquell joguet que els castellans en diuen tentenpié i que es tracta d’un ninot que porta un pes a la base i una molla i que els nens juguen a donar-li cops perquè es bellugui. Als més petits, també els agraden molt els sonalls (res de sonajeros), que és aquell joguet amb boletes o granets a dins que fan que en sacsejar-lo es produeixin sons. Com a sinònim de sonall, existeix la paraula zing-zing, que escrivim amb guionet, com un altre joc, per a més grans, el io-io. L’ús del guionet en aquests dos casos es deu a l’origen onomatopeic de zing-zing i io-io.

De nines, n’hi ha de molts tipus. Quan es tracta d’una nina luxosa se la pot anomenar bebè; si és de drap, se’n pot dir pepa, i també n’hi ha de porcellana o de fusta que imiten una pagesa russa, anomenades matrioixques, una paraula que ha estat manllevada al català. Un altre manlleu és puzle (amb una sola z), provinent de l’anglès (to puzzle, ‘embarassar, deixar perplex’), que ha arraconat el mot trencaclosques. Segons el diccionari, totes dues paraules són sinònimes, però puzle s’utilitza més per designar el joc de peces planes o amb volum amb les vores retallades que s’encaixen i la paraula trencaclosques, per referir-nos al joc de cubs que s’apilen o que es col·loquen l’un al costat de l’altre per compondre una imatge.

Finalment deixeu-me fer un últim apunt, ara que s’acosten les festes de Nadal, només un 6% de les joguines que hi ha al mercat són en català, segons dades de Plataforma per la Llengua.

Sabíeu que…

La paraula titella (tereseta, a Mallorca) és masculina en català, per tant direm que «L’espectacle dels titelles és a punt de començar», i no «de les titelles».

(Article publicat el 22 de novembre al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

«Darrera la cortina has pogut contemplar-la / sense que ella ho sabés. / Tenia el cos molt bell i una mirada / suau, melangiosa. / Per uns instants el seu món ha envaït el teu món, / l’ha mestrejat sense cap violència.» Per commemorar el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol, he escollit aquests versos del poema «L’adolescent» del recull Per preservar la veu (1985), que ens serviran com a pretext per parlar avui de la forma rere i de tots els seus derivats: darrere, enrere i endarrere. Molts cops aquest mot i els que se’n deriven generen confusió perquè no sabem si s’han d’escriure amb a (com apareix en el primer vers que citàvem: «Darrera la cortina has pogut contemplar-la») o e final. El dubte no és superflu perquè durant molt anys ―per exemple, quan es va escriure aquest poema― rere, darrere, enrere i endarrere s’escrivien amb a final, per això no és d’estranyar que ho haguem vist escrit múltiples vegades. Va ser Pompeu Fabra qui va fixar que els mots rera, darrera, enrera i endarrera s’escrivien acabats amb a, però ja fa uns anys que l’IEC va decidir canviar la normativa per raons etimològiques i perquè els dialectes occidentals pronuncien rere amb el so e final. En el cas dels mots compostos formats amb rere, s’aplica el mateix criteri: rerecor, rereduna, rerefons, rereguarda, rerepaís.

Ara bé, cal diferenciar la forma darrera, que sí que és correcta en català com a sinònim d’‘última’, del mot darrere, que tant pot fer d’adverbi («Vés darrere, que aquí no hi ha lloc»), com de nom («Agafa la bossa de darrere») o de preposició («El jardí és darrere la casa»). Un exemple de l’adjectiu darrera el trobem en els versos d’un dels primers poemes de Miquel Martí i Pol «Ara reposo plàcidament»: «Ara reposo plàcidament / i em retallen el paisatge dos farbalans blancs. / I veig: un cel emboirat, immòbil, / i les cases, / cadascuna amb el seu secret, / i molta gent que camina / indiferent a la seva mirada, / i una peripècia, la darrera, / de la darrera oreneta.»

Sabíeu que…

Darrera només és correcte quan es tracta del sinònim de l’adjectiu femení última. L’adverbi, el nom i la preposició darrere l’escrivim amb e final.

(Article publicat el 8 de novembre al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

La plantada del president de la Generalitat, Artur Mas, a la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, en l’acte de Foment del Treball de la setmana passada va aixecar una bona polseguera política. Poques plantades tenen tant ressò mediàtic i per això avui dedicarem aquestes línies a parlar d’un verb tan arrelat en tots els sentits com és plantar.

Del llatí plantare, plantar és un d’aquells verbs que podríem definir com a polisèmic de mena. A banda de plantar raves i cols, plantar significa ‘ficar a terra l’extrem (d’un pal, d’una estaca, etc.), perquè s’hi mantingui dret’, per exemple, «L’envelat, el faran a la platja; ja hi planten les antenes». Per extensió, també vol dir ‘enganxar, col·locar, posar’, per exemple, un cartell a la paret, o metafòricament ‘pegar, clavar’ una plantofada o un cop de puny a algú.

També té el sentit de ‘col·locar-se’ i ens podem plantar a la porta d’una institució per manifestar-nos o amb poc més de mitja hora plantar-nos a Mataró amb un cop de cotxe. I fins i tot ens podem plantar jugant a cartes. Però el sentit que ens ocupa avui és el de ‘deixar, abandonar (algú)’, per exemple, “en Martí ha plantat (o ha deixat plantada) la seva xicota”. En català, tenim altres maneres per expressar aquesta acció. Podem dir que el president va deixar a l’estacada la vicepresidenta del govern espanyol o que la va deixar tirada, tot i que aquest últim gir correspon a un registre molt més col·loquial, que podria desencadenar una altra crisi protocol·lària.

Altres expressions que han derivat d’aquest verb serien «plantar cara» a algú; «plantar botiga» és a dir, posar-la al carrer, per exemple; «plantar-se algú a tants anys», per no dir realment quina edat té; «plantar la bandera en un lloc», prendre’l, fer-se’n l’amo; «plantar guixes», caminar coixejant, o bé «plantar la bleda al clatell», que és sinònim d’’ensarronar’, per exemple, «vés amb compte que aquest et plantarà la bleda al clatell».

Sabíeu que…

Una altra plantada que no podem oblidar és la que fan els gegants just abans de començar la passejada o la cercavila en una trobada o una festa gegantera.

(Article publicat el 25 d’octubre del 2013 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Les perífrasis verbals són la unió de dos verbs que expressen una única idea. En concret, estan formades per un verb auxiliar i un altre de principal, representat per un infinitiu, un gerundi o un participi. N’hi ha que expressen probabilitat (“Deus tenir molta set”), d’altres obligació (“Hem de llegir aquest manifest”), imminència (“Començava a ploure quan vam arribar”); intencionalitat (“Volem ser-hi abans de les set”) o reiteració (“Ho tornarem a intentar”). Ara bé, cal parar esment en algunes perífrasis que sovint es construeixen incorrectament. Aquest és el cas de les perífrasis de probabilitat, que s’han de formar amb el verb deure + infinitiu (o amb un verb acompanyat dels adverbis probablement, segurament o potser), però que són incorrectes quan s’expressen amb un temps futur o condicional. Per exemple, “Serien les dues de la matinada quan van plegar” o “Com ja sabràs, ho han deixat córrer”, en comptes de “Devien ser les dues de la matinada quan van plegar” o “Com ja deus saber, ho han deixat córrer”.

Una altra de les perífrasis que sovint es forma erròniament és venir + gerundi (“Fa setmanes que us vinc avisant que no vindrà”), que la podem corregir fent servir el temps verbal simple corresponent: “Fa setmanes que us aviso que no vindrà”).

Tampoc és correcte anar + infinitiu quan indica una acció d’un futur immediat en un context de present. Per exemple, “Vaig a dir-t’ho perquè ho sàpigues” o “El concert va a començar”. En aquests casos, hem de recórrer a les formes de futur: “T’ho diré perquè ho sàpigues” o “El concert començarà ara mateix”. Aquesta perífrasi només es pot utilitzar quan fa referència al passat: “Ho anava a dir però vaig callar”.

Finalment, per expressar l’obligatorietat d’una acció tenim diverses maneres de fer-ho: haver de + infinitiu; haver-se de + infinitiu; caldre + infinitiu; caldre + que + subjuntiu; ser necessari + infinitiu o ser necessari + que + oració subordinada. Són totalment inacceptables les construccions “tenir que”, “haver-hi que” i “ser precís que”. És a dir, la frase “No hi ha que fer-ho”, la podem corregir per: “No s’ha de fer”, “No cal fer-ho (o ‘que ho facis’)”, o “No és necessari fer-ho (o ‘que ho facis’)”.

Sabíeu que…

En català són incorrectes les perífrasis verbals formades amb venir + gerundi, “tenir que”, “haver-hi que” i “ser precís que”.

Aquesta setmana llegia al Twitter que un dels lemes de la campanya dels liberals alemanys era desgravar per garantitzar el progrés. En català, el verb garantitzar és incorrecte, el podríem considerar un calc del castellà (“garantizar”). La forma correcta del verb derivat de garantia és garantir. Per exemple, “Boi Ruiz afirma que garantirà (i no “garantitzarà”) l’accés als medicaments a tots els pacients afectats pel copagament del govern de l’Estat espanyol”. La confusió ve del fet que la forma garantitzar pren el prefix català –itzar, d’origen culte, correcte en altres verbs de la primera conjugació, com ara organitzar, caracteritzar, hospitalitzar, obstaculitzar, agonitzar, sintetitzar i analitzar.  Un cas similar és el que succeeix amb el verb derivat de valor que significa ‘determinar el valor (d’una cosa)’, és a dir, valorar, i no valoritzar, o el derivat revalorar (‘tornar a valorar, a reconèixer el valor de quelcom’), i no revaloritzar. Així direm que “el quadre està valorat en 400.000 euros” (i no que “el quadre està valoritzat…”) i “el terreny s’ha revalorat molt en els últims anys” (i no “el terreny s’ha revaloritzat…”). Tampoc són correctes els verbs atemoritzar o aterritzar, ja que els verbs que deriven de temor i de terror són atemorir i aterrir, respectivament. “Els nens han quedat ben atemorits (o ‘aterrits’) amb el conte”, i no “atemoritzats” o “aterroritzats”. Un altre prefix verbal que genera problemes és –isar. Amb aquest prefix formem irisar, tamisar, anisar, improvisar (i no “improvitzar”) i matisar (i no “matitzar”).

Tots aquests verbs incorrectes serien com uns verbs fantasma, que tenen comú que han estat creats per analogia amb altres verbs a partir d’un substantiu. Altres casos són decepcionar, per decebre; explosionar, en comptes d’explotar; insertar, en lloc d’inserir; col·lisionar, per col·lidir; formatejar, en comptes de formatar; convulsionar, en lloc de convulsar, i extraditar, per extradir.

Altres verbs

Altres verbs incorrectes en català que cal tenir en compte són: ofertar, per oferir; fugar-se, en lloc de fugir; telefonejar, en comptes de telefonar; traïcionar, per trair, i reflexar en lloc de reflectir.

(Aquest article va ser publicat el 27 de setembre al suplement “Cultura” d'”El Punt Avui.)

Tot just avui fa una setmana que em vaig casar. Per això he decidit dedicar la columna d’aquesta setmana als casaments. En primer lloc, cal destacar que, contràriament dels que molts parlants creuen, en català tant podem dir casament com boda. Tot indica que la paraula boda prové del llatí vota, ‘vot’, que s’usava molt probablement per expressar els bons desitjos als nuvis. D’aquí sorgeix la dita “a bodes em convides”, que expressa la il·lusió que li fa a algú rebre una proposició interessant. Un altre sinònim de casament seria enllaç o noces. Més endavant vindran les noces (o les bodes) d’argent (vint-i-cinquè), d’or (cinquantè), de diamant (seixantè) o de platí (setanta-cinquè aniversari). Altres mots sinònims menys estesos serien esposori, núpcies, maridatge i himeneu. Un barbarisme que es fa servir molt per referir-se a la festassa que precedeix un casament és bodorrio, que en català hauríem de traduir per casori.

Pel que fa als refranys, n’hi ha una quantitat enorme dedicats al matrimoni i als casaments. Em va sorprendre trobar que el paremiòleg Víctor Pàmies n’ha recopilat en el seu refranyer temàtic penjat a la xarxa prop de 700. Poca broma! Ara bé, sort que no me’ls vaig llegir abans de passar per l’altar perquè potser me n’hauria desdit, ja que la gran majoria tenen connotacions negatives: “Un cop et casaràs i mil et penediràs”, “Qui no vol equivocar-se, que es casi el 30 de febrer”, “Primer enterrat que casat”,  “Quan et cases, blat i farina; quan ets casat, ni farina ni blat”; “De casat a cansat, només una lletra hi cap”… De refranys sobre el matrimoni, n’hi ha molts dedicats als pares que tenen filles. Per posar-ne alguns exemples, “Qui té filles per casar, prengui borres per filar”, “Qui té quatre filles per casar, ja té en què pensar”, “Quan les filles són casades, les penes són doblades” o “Si a te casa tens teranyines, no podràs casar tes filles”. També trobem dites referents a les feines de casa (“Tota dona ben casada, té bon sol quan fa bugada”) i, com no podia ser de cap altra manera, d’altres d’escatològics (“T’has casat, t’has cagat”, “Home casat, home cagat”).

Altres refranys

De dites sobre el matrimoni, n’hi ha moltes de misògines, com ara “Si t’has de casar, busca-te-la neta i prima, que neta i porca ja se’n tornarà” o “Poques dones s’han casat amb l’home que han estimat”.

(Aquest article va ser publicat el 13 de setembre del 2013 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Sempre m’han escandalitzat els comerços que sense cap mena de remordiment ni mirament venten un cartell a la porta de la botiga ple de faltes d’ortografia. Aquesta setmana n’he trobat un que l’he trobat especialment graciós a una de les cafeteries Starbucks de Barcelona: “Reïnventem la forma de refrescar-te”. I s’han quedat tan tranquils! Tothom sap que la dièresi és una d’aquelles espines clavades per a molts estudiants de català. Fins i tot conec professors que temen el dia que el temari els obliga a explicar aquests dos punts als seus alumnes.

La funció més coneguda que té la dièresi és la de pronunciar la u en els grups que, qui, gue, gui (qüestió, aigüera…). Fins aquí tots aprovaríem. Però el tema es complica quan parlem de diftongs. Cal posar una dièresi quan una i o una u no formen diftong amb la vocal anterior, és a dir, quan es pronuncien en cops de veu diferents. Així diem ca-fe-ï-na i no ca-fei-na o con-du-ï-a i no con-du-ia. D’aquesta manera, escriurem amb dièresi, les paraules oïda, raïm, diürn i peüc, perquè no formen diftong, i sense dièresi els mots oidà, rai, duia i peu, perquè formen diftong. Un dels dubtes que genera la dièresi és si es fa servir per marcar la vocal tònica. Com explicàvem abans, aquesta no és la seva funció, ja que la dièresi pot coincidir amb la síl·laba tònica, com en el cas de peüc, o bé pot tenir una altra posició sil·làbica, com en la paraula traïdor. A més, porten dièresi les formes del singular i la tercera persona del plural del present de subjuntiu dels verbs acabats en –ear, -iar, -oar i –uar (creïn, canviï, accentuïn…); la i de les terminacions -ia, -ies i -ien de l’imperfet d’indicatiu porta dièresi quan la precedeix una vocal àtona, i accent a la primera i segona persones del plural (cloïa, cloïes, cloïa…);  els derivats de mots que porten dièresi (descafeïnat), i els cultismes derivats acabats amb els sufixos -tat, -al, -itzar (espontaneïtat, arcaïtzar…).

Sabíeu que…

Les formes de l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional del verbs acabats amb vocal més –ir (agrair, conduint, obeiria…) no porten dièresi.

(Aquest article va ser publicat el 19 de juliol del 2013 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

“El va trucar ahir a la nit” o “li va trucar ahir a la nit”? “El va telefonar des de l’aeroport” o “li va telefonar des de l’aeroport”? Els verbs trucar i telefonar són intranstius en català, tot i que sovint s’usin com a transitius. Per tant, direm “li va trucar (a ell/a ella)” o “li ha telefonat (a ell/a ella) havent sopat”. La confusió prové del fet que en castellà aquests dos verbs sí que són transitius i per tant van acompanyats d’un complement directe. Si busquem al cercador del Google “li va trucar” apareix en 800.000 entrades coincidents, mentre que la construcció “el va trucar” està documentada en 381.000 entrades, per tant té un ús bastant extès.

Altres verbs intransitius que de vegades s’utilitzen erròniament són pegar, robar, pegar, escriure, replicar, permetre i disparar. Com a tals, regeixen un complement indirecte, introduït per la preposició a. Per tant, direm que “li van disparar” i no “el van disparar”, o bé que “li van pegar en sortir de la discoteca” i no pas “el van pegar en sortir de la discoteca”. El mateix fenomen succeeix amb respondre i contestar. Direm “no li responguis” o “no li contestis” i no pas “no el responguis (a ell)” o “no la responguis (a ella)”.

Finalment hi ha un altre grup de verbs intransitius que es fan servir equivocadament. Són els coneguts com a verbs de menjar, és a dir, esmorzar, dinar, berenar i sopar. És incorrecte expressar allò que es menja com si fos un verb transitiu, en contruccions com ara “ha esmorzat pa amb xocolata” o “què has dinat?”. Així, haurem de dir “per esmorzar he menjat pa amb xocolata” i “què has menjat per dinar?”.

També trobem el fenomen invers: verbs transitius que s’usen com a intransitius. És el cas d’impressionar, afectar i preocupar. Direm que “un problema el preocupa” i no “li preocupa”; “la reforma l’afecta” i no “li afecta”; o bé que “aquesta pintura no l’ha impressionat” i no que “aquesta pintura no li ha impressionat”.

Sabíeu que…

Els verbs trucar i telefonar són intransitius i per tant regeixen un complement indirecte que va precedit de la preposició a: “he trucat a la veïna del tercer”, “telefona-li a la nit”…

(Aquest article va ser publicat el 12 de juliol del 2013 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

En català, tenim dos articles, el masculí el i el femení la. L’article neutre lo no és correcte en català, tot i que existeixin diverses construccions ben vives en la llengua per influència del castellà (“lo que dius”, “lo normal”, lo important”…), que sí que tenen aquest tercer article neutre. Ara bé, la forma lo sí que és admesa com a article propi del nord-occidental (“lo pare”) i com a pronom de tercera persona (“no ha tingut temps de comprar-lo”).

I com l’hem de traduir en català aquest article? No hi ha una única solució. Molt sovint el podem substituir per el, allò que, el que, però en molts casos hem de buscar una altra forma genuïna en català que tingui el mateix valor que l’article neutre castellà. Podem distingir tres funcions d’aquest article. Amb un valor abstracte, el podem canviar per el, la, allò, això, el que, la cosa que, substituir l’adjectiu per un substantiu, o bé recórrer a altres construccions. Per exemple, “el que m’ha dit és cert” (i no “lo que m’ha dit”); “m’agrada el que escriu” (i no “lo que escriu”); “la cosa més urgent” (i no “lo més urgent”); “l’important” o “allò que és important” (i no “lo important”). El lo també es fa servir en construccions que tenen un valor intensiu. En aquest cas, hem de fer servir les formes com més, tan com, com […] de, tan que, tant que, tant com, que. Seria el cas de les construccions “i tant que cridava” (i no “amb lo que cridava”); “com era de divertit” (i no “amb lo divertit que era”), i “vindrà tan aviat com pugui” o “com més aviat millor” (i no “lo més aviat”). Finalment, hi ha tot un seguit de locucions i modismes castellans que tenen la forma lo i que cal modificar per la construcció corresponent catalana: “a tot estirar” (“a lo sumo”); “almenys” o “pel cap baix” o “si més no” (“por lo menos”); “això rai” (i no “això és lo de menys”], entre altres modismes.

Sabíeu que…

El relatiu “lo que” l’hem de substituir per “el que” o “allò que” quan l’antecedent no és conegut, i per “cosa que”, “la qual cosa” o “això” quan l’antecedent és explícit o neutre, per exemple quan es refereix a la frase anterior.

(Aquest article va ser publicat el 5 de juliol del 2013 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Fa un parell de setmanes parlàvem de gats, i la passada, de gossos. Avui tancarem aquesta petita trilogia dedicada als refranys d’animals cintant-ne alguns altres de curiosos. Comencem parlant de llops –un dels personatges més temibles dels contes infantils–. El refrany “el llop muda les dents però no els pensaments” ens aconsella que vigilem amb aquella gent dolenta que intenta canviar d’aspecte, perquè tot i modificar l’aparença no poden evitar continuar tenint mals instints. També hem de tenir present el que diu “llops amb llops no es mosseguen”, és a dir, que les persones que estan unides per interessos comuns no se solen fer mal mútuament. Finalment hi ha, entre altres refranys, la dita “al llop magre tots els gossos li borden”, que seria allò que diuen els castellans de “a perro flaco todo son pulgas”, que s’utilitza per dir que les desgràcies sempre s’acumulen sobre aquelles persones que ja estan abatudes. Un refrany equivalent seria “ase magre, ple de mosques” o “ase magre, ple de nafres”.
Deixem el llop tranquil i parlem de lluços, estruços i arengades perquè “val més ser cap d’arengada que cua de lluç” (o de pagell, o de rajada) o “val més ser cap de lluç que cua d’estruç”. Aquest refrany aconsella que és millor ser el primer en un domini petit que no pas ser manat i últim en un domini gran, una dita que ens podríem aplicar als catalans, ja que tenim més ànsies de ser lluços que estruços. El reusenc Josep M. Sugranyes explica a Garbella de refranys que aquest refrany és universal i que tant es diu a la Xina com a Anglaterra. Els castellans diuen “más vale ser cabeza de ratón que cola de león” o “más vale ser cabeza de sardina que cola de salmón”, i els anglesos, “It’s better to be a big fish in a small pond” (és millor ser un peix gran en un estany petit”).

Altres refranys
De refranys d’animals, n’hi ha a cabassos. Us en deixo un petit tastet: “de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena”; “saber ventar-se les mosques”; “tot bon cavall ensopega”; “haver mamat llet de cabra” (ser una criatura inquieta i entremaliada), i “aixecar la llebre”.