A vegades sento que em perdo coses. L’explicació és sencilla: no tinc facebook. O feisbuk, com els hi agrada escriure a les meves amigues. A vegades quan estem juntes, es posen a parlar de temes, de persones, de si aquell cap de setmana fem això o allò altre… i jo pregunto: “Espereu espereu, de què esteu parlant?” “Ah és clar, que tu no tens feisbuk” sol ser la resposta més usual. No, no sóc usuaria de la xarxa social més famosa del món. Quan es va començar a popularitzar, no m’agradava gaire l’idea d’una plataforma d’aquesta mena, era (i sóc) de les que pensen que sí que és molt bona eina per estar en contacte, però també ho és molt per tafanejar. I segona (i més definitiva raó) vaig acabar adonant-me que jo seria la primera xafardera (ho admeto sense cap problema). Així que no, no tinc feisbuk, i sobrevisc, que no és poc.
