[Versió revisada d’un doble article publicat a El Punt el 26-07-2009]

El poeta Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)

Tinc una fortuna a les mans i aprofito ara l’escalf d’aquest espai d’opinió (Amb l’ull de l’esparver em sembla un bon espai) per fer-vos-en partícips: fa dies que estic revisitant l’obra poètica i assagística de Carles Riba. Procuro anar-lo rellegint amb els cinc sentits ben alats, un cop més, i amb els ulls d’assaborir-ho tot amatents i summament permeables, tal com bé mereixen les extraordinàries provisions literàries i humanes d’un poeta (també assagista, traductor, narrador i memorialista) de la seva magnitud. Pacientment, sí; però reconec que també amb voracitat. Amb una voracitat semblant a la d’un animal amb fam, o simplement freturós, que troba –enmig del desànim, de l’estranyesa mateixa del seu desconsol o bé directament enmig del buit– una menja suculenta que s’afanya a engolir amb delit i sense aprensió… Sobre poesia i sobre la meva poesia és un volum valuosíssim, que bé cal fer conviure –per allò tan sedós de voler fer créixer en tot les varietats cromàtiques i gustatives– amb un gruix substanciós de pàgines escrites per altri sobre Riba i el seu univers; una fruita saborosa per a qui té la consciència de ser poeta, per als lectors de poesia i de totes les matèries lliurades a la profusió del pensament i a les palpitacions de les emocions, i també per a tothom qui no sigui un lector habitual de poesia però que hagi tingut l’encert de ser-ne des d’ara. Torneu a llegir el Salvatge cor, com també el primer i segon llibres d’Estances. I encara les Tres suites… Per anar deixant el camí enfilat abans no us endinseu en el sender prodigiós de les Elegies de Bierville, un llibre excepcional de dotze composicions sobre les quals Joan Ferraté ja va deixar dit que «tot i essent poesia d’exili i d’allunyament físic són paradoxalment la narració d’un retorn. […] La història del despullament metafísic de l’home, la de la seva transcendència». És clar que penetrar en les fondàries de les Elegies de Bierville vol dir embeure’s en una realitat virulenta de guerra, d’espoli i d’ultratge en molts i a tots els efectes. Però significa també lliurar-se a la gosadia de la perseverança i del càntic i de recuperar la fortalesa per convertir el ressentiment en el més alt dels desigs de llibertat i de creixença.

  *   *   *

«La poesia no pot omplir la vida, però necessita tota la vida.» Aquesta és una veritat que fa part del gros de les múltiples veritats que ens convenen: les que traspuen d’algun nodriment fort entre la profusió del pensament i l’esclat de les emocions; ben lluny de l’estenall d’emblemes del misteri religiós i dels dogmes. És una veritat que no m’he pogut estar de poder transcriure. Per justícia a un poeta estimat, com és el cas, i per justícia també a aquest convenciment –en el sentit específic i alhora expansiu del terme, i parafrasejant Riba mateix– que la construcció humana es fa no tant rebent com donant. La poesia té valor per ella mateixa. I ja deveu haver notat que les Elegies de Bierville ens situen en un espai immens de gravitacions en què l’afirmació (com a actitud i des d’una visió del món) hi té la potència que hi té perquè és duta sense reserves al territori del pensament permeable. Tenim, un cop més, les portes de la modernitat obertes. I és que l’experiència ribiana de l’exili es fa palesa en el llibre a partir del desig de fer i d’escriure poesia. El poeta fa poesia; en cap cas no es limita a «expressar sentiments», que bé deu ser la diferència fonamental entre la poesia i diguem-ne que provatures en el gènere. Tot plegat, a partir del correlatiu d’Homer i de l’Odissea. Riba beu d’Homer els aspectes inherents que representen per ell el classicisme aferrissat que convé promocionar en un moment de crisi cultural (talment el d’ara i la d’ara) que assetjava la realitat. Vetaquí que el poeta es reformula el concepte d’humanisme entès com una actitud vital lligada a una determinada funció de la cultura: la d’unir diferències, és a dir, la d’aglutinar i alhora preservar –també tal com convindria ara!– els valors comuns de la tradició més alta. Des d’un humanisme que no és moralista, en la mesura que la poesia és una experiència vivent en què el poeta Riba recull l’ensenyança antiga i l’aplica a definir-se (i a conèixer-se) ell mateix i la seva època. Tenint present que en el context d’una crua realitat d’exili qualsevulla «salvació personal» podria esdevenir també «salvació col·lectiva» i, en conseqüència, nacional. Les Elegies de Bierville volen dignificar una pàtria desproveïda ja de llibertat i de continuïtat cultural que ha estat (i continua estant) estroncada i té, per tant, sobre nosaltres uns efectes que podrien ser de mal salvar. Per Riba –i és una reflexió que ens pertany– l’experiència de l’exili té un equivalent amb la mort; la mort entesa com una major naixença. Vida, mort i regeneració des de la mort. Res de massa llunyà en això hi deu haver en el que estem vivint avui.