Agustí Bartra i Lleonart (1908-982)

Deia el poeta Agustí Bartra: “La poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant dels enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes”. Queda entès que en les seves saós més fecundes l’expressió de l’autor d’Ecce homo ultrapassa de totes totes la particularitat del gènere; per la seva altitud i per la seva dimensió humana, literària i extraliterària. Cal dir també que aquesta matisació de vellesa i de maduresa que el poeta augura per a les respostes no és una apreciació estrictament física, de la suma d’uns anys viscuts, sinó que respon, per damunt de tot, a l’aspiració més voraç d’una vida crescuda en el pensament. La vida crescuda en el pensament comporta una reflexió continuada sobre el pas indefugible del temps, i aquesta reflexió s’articula alhora en i des de l’exploració bifurcada del paisatge interior (la interioritat humana) i de l’exterior (el coneixement del món). De manera que aquest ésser que som –que inclou, és clar, el desésser, el naufragi i la llum, l’obscur i l’albada, o la consciència i l’atzar– només pot ser capaç de repensar la seva existència i l’univers des de la condició de voler ser un investigador perseverant; des de la tossudesa del caminant enderiat que s’alimenta en el desig més alt de ser en el temps des de la perspectiva d’un pensament no estàtic, això és, un pensament en moviment. Així s’explica el fet que el poeta defugi les grans constatacions i potenciï la multisignificació, les suggestions, l’enigma i fins i tot l’ambigüitat, en el sentit més constructiu del terme. I també que tot el seu paisatge plasmat contingui ja les essencialitats d’haver superat les fronteres de l’estricta contemplació per esdevenir, a la fi, totalitat. O com a mínim una aproximació a la totalitat. És a dir: un paisatge de paisatges pensant-se inter i per se. Fa uns anys, la meva amiga poeta Rosa Font em va fer a mans aquest aforisme total d’Elias Canetti: “Un poema és un animal desconegut, la forma completa del qual no podem abarcar amb un únic cop d’ull. La interpretació és la gàbia, però el poema no és mai a dins”. Tota la controvèrsia l’hem de percebre com una sort. I hem de dir que persistir de la manera com sovint persistim en la provisionalitat d’un viure desproveït de la saba de la poesia continua sent aquesta mancança que ens assetja i en què poc a poc anem sucumbint, com en un avenc, en la mesura que ens manté desnerits en les preguntes i estrepitosament ingenus en les respostes.