[Unes notes, uns apunts, de part de na Consol, Núria, Marta, Mireia i Roger. A Gaüses, aquest dia 1 de juny de 2016]

Manuel Costa-Pau Garriga (1936-2016)

“Lluitador de la cultura i d’ànima lliure”. Aquest és tan sols un esbós d’aproximació a alguna cosa que pogués definir-te. Tot i que la divisa ja diu molt: lluita, cultura i ànima lliure; tres ingredients en tu decididament potents, vius i ben nítids. I expansius en tots els sentits, això ens queda ben clar. Però avui no som aquí per provar de definir-te. Avui no definirem res. No ens cal definir res… I et direm més encara: avui no et farem parlar, avui no et deixarem parlar, ja ho farem nosaltres, ja ho hem fet nosaltres i ja ho estem fent nosaltres.

L’Albera, bell alberenc, un dels teus paradisos…

Permet-nos que dibuixem la cosa a mode d’una carta. Una carta que t’adrecem perquè te l’enduguis i la llegeixis quan et plagui. Una carta que avui tot just comença i que ben segur que no acabarem d’escriure ni ara ni aquí… Una carta que, si vols, podem fer créixer en el temps. Al nostre gust, sense pressa, sense imposicions en el temps, al nostre gust, només al nostre gust. Tu ets gran, ets immens, ets contagiós, ets pulmonar i ets directament vertebrador en tot. I també tu saps i nosaltres sabem que saps que tot això ho has estat i ho has pogut ser perquè has tingut al costat la Lluïsa, la mama, aquesta dona magna, d’ulls prims i penetrants, amb el cor obert sempre, tothora, amb les seves mans d’escalf, tothora, amb la seva respiració incondicional i diàfana tothora. Tu i ella, junts, doncs heu fet el que heu fet i el que feu, i aquí és on som ara. I noi, mirada i remirada la cosa, doncs t’haig de dir que no tenim més nassos que celebrar-te i celebrar-vos, ja ho veus.

Una de les teves coses d’aquelles per emmarcar que et vam sentir dir fa ben poc, a l’hospital, va ser molt i molt teva. Li ho vas dir al teu veí d’habitació, un senyor gran que explicava que s’afaitava en sec, ben bé com a les pel·lícules de l’Oest, i que deia que la teva Philips era una ferralla i que no servia per a res. Li vas manifestar, literalment, tractant-lo de vós, com sempre tan bé has sabut fer: “Escolteu, tingueu present que l’art, la poesia i el pensament en general són sempre primer que l’economia.” Bé, això ja t’ho havíem sentit un cop i un altre. I ens va agradar molt tornar-ho a sentir en boca teva, i tant!

Ens vas ensenyar a buscar coses abandonades i menystingudes. Coses abandonades per tornar-les a fer servir, per fer-les reviure… Sempre buscàvem. Buscàvem pedres, sempre buscàvem pedres per a unes reformes a la casa que algun dia faríem, pedres carejades per obrir portes i finestres. Sempre havíem d’obrir portes i finestres. Això era bonic, molt bonic… I buscàvem també rajoles i teules velles, i les tocàvem, amb els seus líquens i la seva aigua en sediment. Les teules velles, quan són vives, tenen un dring com de campana quan te les poses dretes al genoll, parlant-hi, amb suavitat, i els fas un toc al seu ventre amb el puny, o tan sols amb un dit. Les teules velles vives són com el poema: si tenen ànima, et prenen i et corprenen. I sempre i sempre més t’acompanyen. Ja et tenen. I així caminen les coses que s’estimen. I axí caminem. I així estimem les persones que estimem, i així ens estimen les persones que ens estimen. Perquè hi ha el desig, sempre el desig, perquè hi ha l’amor, perquè hi ha el tacte, el tacte, sempre el tacte. Aquest tacte fi d’una mà portentosament amiga que fa que el poema, que surt de l’ànima, tingui l’hàlit d’una respiració que supera tots els temps. El poema és de tots els temps. El tacte fi d’una mà portentosament amiga és també sempre el poema, i el poema ha de commoure. El poema revela, i el poema és sempre una revolta. El poema conté tots els noms de les coses que hem nomenat. El poema comença quan tu dius que serem tan lliures com les altes aus, el poema és aquesta terrissa intestinal de l’argila de la teula vella amb ànima, el poema ets tu, el poema som nosaltres, el poema és aquesta llibertat que hem de ser, la que tindrem. El poema ara comença novament.

I no acabaríem…

Caminàvem de nit. Durant un temps vam caminar molt de nit. Tots amb tu, amb vosaltres, amb tots dos. I sovint feies sonar amb una bufera prodigiosa la curculla gegant que teníem. Ens posàvem al teu costat i tancàvem els ulls, i al cap d’una estona, el so retornava de mar, amb sal, i l’engolíem tot. Teníem tot el teu aire a dins. I també feies un crit (un crit que tu en deies crit de combat) que durava estona i estona i que explicaves que arribava fins a l’Albera, el teu país, el teu paradís d’infantesa. I d’allà tornaven poemes, ens tornaven poemes.

L’hereu deia com més clars més amics,
ben alt com el cavall, com la guineu astut,
senyor dels bous i de les prades;
tot era vida, festa, cant i tro,
i a dalt de la muntanya xisclava l’esparver,
plana avall fèiem el sord,
negre terral, que Déu el faci bo.
Tot era cant, bevíem per la mort,
bevíem per la vida i ens matàvem:
teníem ganivets, volíem roses.
Teníem la mainada pel torrent.

I tot continua amunt i avant!

Gaüses, 1 de juny de 2016