Basses i pluja. Jaume Bosquet.
XXXIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi
Editorial Denes. Edicions de la Guerra, València, 2016

Basses i pluja és el sisè llibre de poesia que publica Jaume Bosquet (Salt, 1956). Sis llibres de poesia més el miracle de l’Antologia de Spoon River (Premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica 2013) que ell va traduir a quatre mans amb el també poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger i que va publicar Llibres del Segle a la seva Culip de poesia l’any 2012).

el poeta Jaume Bosquet

Per fer l’intent de dir alguna cosa amb un mínim de substància d’aquest Basses i pluja i de l’univers poètic de Jaume Bosquet és bo centrar-se d’entrada en quatre conceptes d’extraordinària dimensió (artística i humana) que neixen, viuen i es reprodueixen de manera constant i interrelacionada: els dos primers conceptes apareixen en el títol –les basses i la pluja–, que podríem qualificar d’elements aparentment externs, però que ja anem veien de seguida que són interns també. I els altres dos tenen a veure amb la persona, amb el creador, amb el poeta: parlem de la idea també doble que ens trobem davant d’un poeta caminat i caminant. Mai tan ben dit… La doble imatge o metàfora formada per aquests dos conceptes mare –basses i pluja– defineix de manera magnífica no només el llibre que tenim a les mans sinó també tots els altres llibres escrits pel poeta. I encara més: la metàfora defineix tota la seva concepció de la poesia, del fet de crear i d’escriure, que, sigui dit, sempre van íntimament lligats a la vida i a la manera de com es vol viure. La pluja (així, en singular i com a element amb entitat ben pròpia) és, per excel·lència, l’aliment. Un aliment sedós i il·limitat fet de molts aliments, policromàtic i de multitud de textures. És un aliment ric, portentós… I les basses són, al seu torn, el pòsit i el sediment. Un sediment fet també de múltiples sediments. Mai es tracta d’un pòsit o d’un sediment estanc, ni finit ni limitat, ben al contrari: és una sedimentació que reuneix i suma i que està en constant moviment i regeneració.

Enmig d’aquest espai fet d’espais potents i contagiosos que hi ha entre la pluja i les basses hi ha, palpitant, humil però valent, i famolenc de tot, justament el poeta caminat i el poeta caminant; que podria molt bé ser això: el poeta que reté en el seu ventre tot allò viscut i pensat i alhora tot allò que viu ara, en aquest precís moment i que repensa també en aquest moment d’ara. Doncs sí: la poesia de Jaume Bosquet és acomulativa de dalt a baix. En els seus inicis vèiem, en efecte, un poeta molt caminant. Un devorador de tot. Ara, ja en aquesta maduresa sublim en què es troba, el creador ajunta les dues comeses per buscar-ne una fusió gairebé diríem que alarmant en tot. Provem d’explicar-ho més gràficament: en el poeta dels primers llibres veiem un poeta que camina i camina i camina; ho observa tot amb voracitat, contempla, pensa, es deleix, respira, llegeix, escolta, es contagia, auscolta, s’entrega, busca, pressent, estima, contradiu… En el poeta d’avui veiem, és cert, aquell mateix poeta, però ara observem que, a més, revisita, repensa, es torna a apassionar, torna a buscar, ens contagia, assaboreix, engoleix, torna a buidar-se, es torna a alimentar, aspira amb força tota la concavitat viva del paisatge, rellegeix, torna a dubtar, estima encara més, no deixa de pressentir, s’apassiona, desitja, torna a caminar, transmet, auscolta, explica, suggereix i reescriu. Ben segur, com deia l’immens Agustí Bartra, sent requerit, un cop més, a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes.

El gran Vicent Andrés Estellés, un dels amors fets públics de Bosquet, en el seu extraordinari Coral romput deixa anar un vers d’una senzillesa i d’una amplitud al mateix temps realment espectaculars. Diu: “Trobar una pedra on seure i esperar”. En efecte, aquest verb esperar em sembla que mai havia tingut tanta projecció. Com en la manera d’entendre la vida i la poesia de Jaume Bosquet, en aquest esperar hi és tot, s’hi engloba tot. Veiem de manera nítida en aquest esperar el poeta caminant i el poeta caminat, també… Contra aquesta idea absurda, simplificadora i directament estúpida que plana sobre les nostres vides segons la qual la vida és una escalada feta de cims successius on arribar, veig encara més i amb més nitidesa en aquesta acció d’esperar un acostament cap al sentit de plenitud en tot: el poeta necessita tornar-ho a dir tot, a tornar a sentir-ho tot en aquest camí de llum i plenitud. Aquí se situa la poesia de Jaume Bosquet. En el sentit d’aspiració a un viure ple, junt amb altres, novament amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes de Bartra. El poeta necessita tornar-ho a dir tot, de nomenar cada cosa de nou. Talment ho degué fer Juan Ramón en el seu magnífic poema-riu titulat Espacio.

També parlem dels altres. Una constant, també, en la seva poesia. L’Altre, en majúscules, hi és intrínsec des de la naixença del primer vers. No pas en va, doncs, aquestes basses i aquesta pluja (que són el sediment, com hem dit, i l’aliment) ens arriben en plural. I bé s’ha de dir –i aquest és un aspecte amb pes– que hi ha en la sang poètica de Jaume Bosquet moltes cèl·lules vives de Rosa Vilanova, poeta i companya seva, autora de dos llibres sublims: El cel de les oques i La perfecció de la molla… En efecte, hi ha molts noms propis en aquest llibre i en tots els llibres de Bosquet. No són pas únicament noms de persones que hi apareixen perquè el poeta hi tingui un agraïment, que també. Hi són perquè són peces decididament essencials d’una experiència vital, de tot això que hem anat nomenant al llarg dels anys… Persones, sobretot, de les quals el poeta ha après a viure i amb les quals ha compartit alguna vivència amb fondària. Persones a les quals ha escoltat, sobretot, i ha estimat. Que l’han ajudat d’una manera o altra a nodrir-se de coses estimades, de persones estimades, de paisatges estimats, de paraules estimades, de paisatges que contemplem i que pensem també, de paisatges que intentem deixar plasmats en escriptura. Un espai de la bellesa i per a la bellesa, del desig i per al desig, un espai de les emocions i del pensament, per a les emocions i per al pensament. Un espai de fragilitat, de summa fragilitat. També un espai de contradiccions i de controvèrsia. De dolor, també, de solitud. Un espai per al dubte necessari. Un espai de l’amor i per a l’amor. Un espai de l’esperança, les aspiracions, els anhels… L’espai digne per excel·lència del desig de voler viure en llibertat. Un espai no pas per assolir la veritat, ben al contrari: l’espai per viure de veritat. Bona lectura!