[Article que va ser publicat el 2011 al sumplement de Cultura de l’Avui a propòsit de l’aparició del llibre Llegir Maragall, ara, de D. Sam Abrams. El volum va merèixer el 31è Premi Carles Rahola d’assaig i el va publicar Proa el 2011]
Hi ha un espai absolutament immens de vida, pensament i poesia entre el poema “Oda infinita”, que fa part del llibre Poesies (1985), i el “Cant espiritual”, del llibre Seqüències, del 1911. Es tracta de l’excel·lència en molts aspectes dels cinc llibres de poemes de Joan Maragall que el crític, traductor, estudiós de la literatura i també poeta D. Sam Abrams (Beckley, West Virginia, 1952) ha anat desgranant durant anys i dels quals ara ens brinda les dimensions d’una lectura en vertical i al detall; tots cinc llibres i poema a poema. A la manera –ho confessa el mateix assagista en la presentació del volum– de com ho havia fet el crític anglès (també poeta, bona coincidència!) John Fuller sobre l’obra d’Auden: W.H. Auden: A commentary (1998). Abrams coneix gairebé podríem dir que amb rabior el material que tracta i coneix tant o més bé les exigències del gènere, els seus requisits i també els seus paranys, i ben cert que en aquesta aventura ha fet l’opció més directament honesta: ha escrit un llibre rigorosíssim, ambiciós a tots els efectes i decididament sincer… Doncs sí, Llegir Maragall, ara (l’estudi ha estat mereixedor aquest final d’estiu del 31è premi Carles Rahola d’assaig) és un volum que molts esperàvem; i com a mínim hi ha tres raons connectades que poden contribuir a provar d’explicar una afirmació com aquesta. La primera és que era molt necessari tornar a dir –amb la plena consciència de tenir els poemes de Maragall a les mans i de tenir-los verticalment explorats– que el nom de l’autor de Visions i càntics respon al d’un poeta lliurat des del principi al món nou i a la modernitat; i això s’afirma i es vol demostrar en el llibre per abatre les simplificacions d’un retrat molt distorsionat que ha anat dominant del personatge i, en conseqüència, de la seva obra. Com a coneixedor profund de la literatura anglosaxona, Abrams connecta diverses composicions del poeta amb algunes d’altres autors de la talla, per exemple, de Williams Carlos Williams, T.S. Eliot, Frost o Auden, i aquí sí que hi ha una aportació d’alt interès amb vista a recompondre la personalitat i la vàlua literària de l’escriptor. La segona raó –que lliga de manera explícita amb el títol de l’assaig, Llegir Maragall, ara– té a veure amb la invitació i/o incitació als lectors “de tota casta, des del lector general fins al més exigent i especialitzat” a acarar-se a una relectura neta i desacomplexada de la poesia maragalliana. I la tercera raó respon a un dels objectius que el crític s’ha proposat en la confecció de l’estudi: “Llegir Maragall, i no parlar de Maragall” (ja s’entén que amb totes les portes de l’afirmació ben obertes). I encara un aspecte més d’interès en el llibre que guarda relació amb la destresa i la precisió amb què Abrams tracta –ja és una especialitat de la casa– la qüestió de la indissolubilitat, sempre, entre la forma i el contingut en l’estudi i l’anàlisi de cadascun dels poemes. En els bons poetes, les preferències i la tria de formes no són mai passatgeres. Bàsicament perquè fan part de les expectatives que configuren cada univers intel·lectual i creatiu. Ho he escrit potser més de tres cops: aquest és un país que ja fa massa temps que ha deixat de llegir els seus poetes. Posposar i anar posposant un compromís com aquest no només posterga el futur sinó que el desdibuixa, fins que arriba a anihilar-lo… El més alarmant és que la desídia ara ja s’ha convertit en un abandó estricte. Però cal saber que no hi haurà projecció possible ni consecucions de plenitud sense l’artèria major de la poesia… Aquest és un llibre molt benvingut.
