Arxiu de la categoria: General

El poeta caminant (-se)

Basses i pluja. Jaume Bosquet.
XXXIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi
Editorial Denes. Edicions de la Guerra, València, 2016

Basses i pluja és el sisè llibre de poesia que publica Jaume Bosquet (Salt, 1956). Sis llibres de poesia més el miracle de l’Antologia de Spoon River (Premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica 2013) que ell va traduir a quatre mans amb el també poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger i que va publicar Llibres del Segle a la seva Culip de poesia l’any 2012).

el poeta Jaume Bosquet

el poeta Jaume Bosquet

Per fer l’intent de dir alguna cosa amb un mínim de substància d’aquest Basses i pluja i de l’univers poètic de Jaume Bosquet és bo centrar-se d’entrada en quatre conceptes d’extraordinària dimensió (artística i humana) que neixen, viuen i es reprodueixen de manera constant i interrelacionada: els dos primers conceptes apareixen en el títol –les basses i la pluja–, que podríem qualificar d’elements aparentment externs, però que ja anem veien de seguida que són interns també. I els altres dos tenen a veure amb la persona, amb el creador, amb el poeta: parlem de la idea també doble que ens trobem davant d’un poeta caminat i caminant. Mai tan ben dit… La doble imatge o metàfora formada per aquests dos conceptes mare –basses i pluja– defineix de manera magnífica no només el llibre que tenim a les mans sinó també tots els altres llibres escrits pel poeta. I encara més: la metàfora defineix tota la seva concepció de la poesia, del fet de crear i d’escriure, que, sigui dit, sempre van íntimament lligats a la vida i a la manera de com es vol viure. La pluja (així, en singular i com a element amb entitat ben pròpia) és, per excel·lència, l’aliment. Un aliment sedós i il·limitat fet de molts aliments, policromàtic i de multitud de textures. És un aliment ric, portentós… I les basses són, al seu torn, el pòsit i el sediment. Un sediment fet també de múltiples sediments. Mai es tracta d’un pòsit o d’un sediment estanc, ni finit ni limitat, ben al contrari: és una sedimentació que reuneix i suma i que està en constant moviment i regeneració.

Enmig d’aquest espai fet d’espais potents i contagiosos que hi ha entre la pluja i les basses hi ha, palpitant, humil però valent, i famolenc de tot, justament el poeta caminat i el poeta caminant; que podria molt bé ser això: el poeta que reté en el seu ventre tot allò viscut i pensat i alhora tot allò que viu ara, en aquest precís moment i que repensa també en aquest moment d’ara. Doncs sí: la poesia de Jaume Bosquet és acomulativa de dalt a baix. En els seus inicis vèiem, en efecte, un poeta molt caminant. Un devorador de tot. Ara, ja en aquesta maduresa sublim en què es troba, el creador ajunta les dues comeses per buscar-ne una fusió gairebé diríem que alarmant en tot. Provem d’explicar-ho més gràficament: en el poeta dels primers llibres veiem un poeta que camina i camina i camina; ho observa tot amb voracitat, contempla, pensa, es deleix, respira, llegeix, escolta, es contagia, auscolta, s’entrega, busca, pressent, estima, contradiu… En el poeta d’avui veiem, és cert, aquell mateix poeta, però ara observem que, a més, revisita, repensa, es torna a apassionar, torna a buscar, ens contagia, assaboreix, engoleix, torna a buidar-se, es torna a alimentar, aspira amb força tota la concavitat viva del paisatge, rellegeix, torna a dubtar, estima encara més, no deixa de pressentir, s’apassiona, desitja, torna a caminar, transmet, auscolta, explica, suggereix i reescriu. Ben segur, com deia l’immens Agustí Bartra, sent requerit, un cop més, a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes.

El gran Vicent Andrés Estellés, un dels amors fets públics de Bosquet, en el seu extraordinari Coral romput deixa anar un vers d’una senzillesa i d’una amplitud al mateix temps realment espectaculars. Diu: “Trobar una pedra on seure i esperar”. En efecte, aquest verb esperar em sembla que mai havia tingut tanta projecció. Com en la manera d’entendre la vida i la poesia de Jaume Bosquet, en aquest esperar hi és tot, s’hi engloba tot. Veiem de manera nítida en aquest esperar el poeta caminant i el poeta caminat, també… Contra aquesta idea absurda, simplificadora i directament estúpida que plana sobre les nostres vides segons la qual la vida és una escalada feta de cims successius on arribar, veig encara més i amb més nitidesa en aquesta acció d’esperar un acostament cap al sentit de plenitud en tot: el poeta necessita tornar-ho a dir tot, a tornar a sentir-ho tot en aquest camí de llum i plenitud. Aquí se situa la poesia de Jaume Bosquet. En el sentit d’aspiració a un viure ple, junt amb altres, novament amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes de Bartra. El poeta necessita tornar-ho a dir tot, de nomenar cada cosa de nou. Talment ho degué fer Juan Ramón en el seu magnífic poema-riu titulat Espacio.

També parlem dels altres. Una constant, també, en la seva poesia. L’Altre, en majúscules, hi és intrínsec des de la naixença del primer vers. No pas en va, doncs, aquestes basses i aquesta pluja (que són el sediment, com hem dit, i l’aliment) ens arriben en plural. I bé s’ha de dir –i aquest és un aspecte amb pes– que hi ha en la sang poètica de Jaume Bosquet moltes cèl·lules vives de Rosa Vilanova, poeta i companya seva, autora de dos llibres sublims: El cel de les oques i La perfecció de la molla… En efecte, hi ha molts noms propis en aquest llibre i en tots els llibres de Bosquet. No són pas únicament noms de persones que hi apareixen perquè el poeta hi tingui un agraïment, que també. Hi són perquè són peces decididament essencials d’una experiència vital, de tot això que hem anat nomenant al llarg dels anys… Persones, sobretot, de les quals el poeta ha après a viure i amb les quals ha compartit alguna vivència amb fondària. Persones a les quals ha escoltat, sobretot, i ha estimat. Que l’han ajudat d’una manera o altra a nodrir-se de coses estimades, de persones estimades, de paisatges estimats, de paraules estimades, de paisatges que contemplem i que pensem també, de paisatges que intentem deixar plasmats en escriptura. Un espai de la bellesa i per a la bellesa, del desig i per al desig, un espai de les emocions i del pensament, per a les emocions i per al pensament. Un espai de fragilitat, de summa fragilitat. També un espai de contradiccions i de controvèrsia. De dolor, també, de solitud. Un espai per al dubte necessari. Un espai de l’amor i per a l’amor. Un espai de l’esperança, les aspiracions, els anhels… L’espai digne per excel·lència del desig de voler viure en llibertat. Un espai no pas per assolir la veritat, ben al contrari: l’espai per viure de veritat. Bona lectura!

 

Un esbós de carta al pare

[Unes notes, uns apunts, de part de na Consol, Núria, Marta, Mireia i Roger. A Gaüses, aquest dia 1 de juny de 2016]

Manuel Costa-Pau Garriga (1936-2016)

“Lluitador de la cultura i d’ànima lliure”. Aquest és tan sols un esbós d’aproximació a alguna cosa que pogués definir-te. Tot i que la divisa ja diu molt: lluita, cultura i ànima lliure; tres ingredients en tu decididament potents, vius i ben nítids. I expansius en tots els sentits, això ens queda ben clar. Però avui no som aquí per provar de definir-te. Avui no definirem res. No ens cal definir res… I et direm més encara: avui no et farem parlar, avui no et deixarem parlar, ja ho farem nosaltres, ja ho hem fet nosaltres i ja ho estem fent nosaltres.

Albera_Massif_13

L’Albera, bell alberenc, un dels teus paradisos…

Permet-nos que dibuixem la cosa a mode d’una carta. Una carta que t’adrecem perquè te l’enduguis i la llegeixis quan et plagui. Una carta que avui tot just comença i que ben segur que no acabarem d’escriure ni ara ni aquí… Una carta que, si vols, podem fer créixer en el temps. Al nostre gust, sense pressa, sense imposicions en el temps, al nostre gust, només al nostre gust. Tu ets gran, ets immens, ets contagiós, ets pulmonar i ets directament vertebrador en tot. I també tu saps i nosaltres sabem que saps que tot això ho has estat i ho has pogut ser perquè has tingut al costat la Lluïsa, la mama, aquesta dona magna, d’ulls prims i penetrants, amb el cor obert sempre, tothora, amb les seves mans d’escalf, tothora, amb la seva respiració incondicional i diàfana tothora. Tu i ella, junts, doncs heu fet el que heu fet i el que feu, i aquí és on som ara. I noi, mirada i remirada la cosa, doncs t’haig de dir que no tenim més nassos que celebrar-te i celebrar-vos, ja ho veus.

Una de les teves coses d’aquelles per emmarcar que et vam sentir dir fa ben poc, a l’hospital, va ser molt i molt teva. Li ho vas dir al teu veí d’habitació, un senyor gran que explicava que s’afaitava en sec, ben bé com a les pel·lícules de l’Oest, i que deia que la teva Philips era una ferralla i que no servia per a res. Li vas manifestar, literalment, tractant-lo de vós, com sempre tan bé has sabut fer: “Escolteu, tingueu present que l’art, la poesia i el pensament en general són sempre primer que l’economia.” Bé, això ja t’ho havíem sentit un cop i un altre. I ens va agradar molt tornar-ho a sentir en boca teva, i tant!

Ens vas ensenyar a buscar coses abandonades i menystingudes. Coses abandonades per tornar-les a fer servir, per fer-les reviure… Sempre buscàvem. Buscàvem pedres, sempre buscàvem pedres per a unes reformes a la casa que algun dia faríem, pedres carejades per obrir portes i finestres. Sempre havíem d’obrir portes i finestres. Això era bonic, molt bonic… I buscàvem també rajoles i teules velles, i les tocàvem, amb els seus líquens i la seva aigua en sediment. Les teules velles, quan són vives, tenen un dring com de campana quan te les poses dretes al genoll, parlant-hi, amb suavitat, i els fas un toc al seu ventre amb el puny, o tan sols amb un dit. Les teules velles vives són com el poema: si tenen ànima, et prenen i et corprenen. I sempre i sempre més t’acompanyen. Ja et tenen. I així caminen les coses que s’estimen. I axí caminem. I així estimem les persones que estimem, i així ens estimen les persones que ens estimen. Perquè hi ha el desig, sempre el desig, perquè hi ha l’amor, perquè hi ha el tacte, el tacte, sempre el tacte. Aquest tacte fi d’una mà portentosament amiga que fa que el poema, que surt de l’ànima, tingui l’hàlit d’una respiració que supera tots els temps. El poema és de tots els temps. El tacte fi d’una mà portentosament amiga és també sempre el poema, i el poema ha de commoure. El poema revela, i el poema és sempre una revolta. El poema conté tots els noms de les coses que hem nomenat. El poema comença quan tu dius que serem tan lliures com les altes aus, el poema és aquesta terrissa intestinal de l’argila de la teula vella amb ànima, el poema ets tu, el poema som nosaltres, el poema és aquesta llibertat que hem de ser, la que tindrem. El poema ara comença novament.

I no acabaríem…

Caminàvem de nit. Durant un temps vam caminar molt de nit. Tots amb tu, amb vosaltres, amb tots dos. I sovint feies sonar amb una bufera prodigiosa la curculla gegant que teníem. Ens posàvem al teu costat i tancàvem els ulls, i al cap d’una estona, el so retornava de mar, amb sal, i l’engolíem tot. Teníem tot el teu aire a dins. I també feies un crit (un crit que tu en deies crit de combat) que durava estona i estona i que explicaves que arribava fins a l’Albera, el teu país, el teu paradís d’infantesa. I d’allà tornaven poemes, ens tornaven poemes.

L’hereu deia com més clars més amics,
ben alt com el cavall, com la guineu astut,
senyor dels bous i de les prades;
tot era vida, festa, cant i tro,
i a dalt de la muntanya xisclava l’esparver,
plana avall fèiem el sord,
negre terral, que Déu el faci bo.
Tot era cant, bevíem per la mort,
bevíem per la vida i ens matàvem:
teníem ganivets, volíem roses.
Teníem la mainada pel torrent.

I tot continua amunt i avant!

Gaüses, 1 de juny de 2016

Tornar a ben llegir Casasses, sí

[Encara que sembli estrany, aquest primer dissabte d’abril s’inicia a la Fundació Josep Pla de Palafrugell un taller dedicat al poema en prosa. Per celebrar-ho, recupero aquest article sobre un llibre especial d’Enric Casasses que va ser publicat a El Punt l’estiu del 2001]

Canaris fosforescents
Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2001

casasses

el poeta Enric Casasses

Probablement en un hostal vora el camí, en un esclat lluminós de roentor (no és pas que ens calgui saber-ne l’indret precís) i de flama al cor, “Germà, digueres, no em diguis més això, que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments”. I l’estirabot que ve ara és:  “Tot era veu”. Que és, de fet, tota la veu que neix en l‘espai de l’emoció còsmica i dels interrogants més intemporals sobre la condició humana; una veu que és tota la veu i tot l’aliment dels altres cinquanta-un poemes en prosa amb estirabot que conformen aquests anomenats Canaris fosforescents, un llibre escrit a Berlín en el curs de l’any 1997, just al ventre de [Els cors flamejants: el lloc on passa, on s’escriu, el poema: una taverna]. El poema en prosa, que és diferent de la prosa poètica, és aquest subgènere de la poesia considerat de transgressió, bàsicament pel que té d‘incisió sobre els esquemes intactes segons els quals la poesia tindria, ja des dels antics, un únic i indiscutible espai de plasmació: el text versificat. El fet és que no és ben bé així, i en dóna fe la mostra rica i extensa de poetes d’aquí i d’altres indrets que l’han cultivat i que el cultiven. El recurs de l’estirabot que el poeta incorpora en el llibre –així definit al diccionari:  “Dita, sortida, incongruent, que no sol venir al cas”– és de collita pròpia i se situa al final de cada poema. I diríem que hi apareix com a retruny que clou o que engloba tot el text precedent. Cal dir que la tria, precisament, del (sub) gènere en aquests Canaris fosforescents no és en cap cas gratuïta: hi ha una intenció narrativa evident en el llibre, poema a poema, que acaba fent un tot. És a partir de l’estructura sintàctica (element prosa) que som conduïts cap al poema. Cosa que no es contempla exactament així en el text versificat, en què l’estructura sintàctica irradia, abans que res, sobre la construcció rítmica del poema. Pocs crítics han tingut l’enginy de saber parlar de la poesia d’Enric Casasses sense perdre’s en divagacions personals sobre el personatge i la seva actitud com a poeta davant la vida. Parlem de dos cossos prou indestriables, talment ho féssim de la carn i de l’ungla. I l’efecte (en tal cas negatiu) és que aquests comentaris en general poc brillants solen venir encaminats únicament cap a una direcció: el personatge, estrictament. Salvant les diferències oportunes que atorgarien al llibre una vida pròpia, sobretot en la forma i en el plantejament del conjunt, apareixen en Canaris fosforescents molts aspectes clau o definidors de la poesia de Casasses, com també molts dels recursos que sol fer servir per a la seva execució… Molt poc sovint, per no dir mai, els seus poemes neixen supeditats a un únic tema, escollit d’antuvi, o a una única idea. Al contrari: com es constata en la seva obra, la intenció d’una amplitud en la disposició temàtica provoca l’efecte d’una poesia que transita veloçment d’una banda a l’altra. I és dins d‘aquest espai de trànsit on el poeta, transfigurat en una mena d’animalot famolenc –viu, voraç i romput al mateix temps–, troba les deus (de Llull fins a Max Jacob, passant per Dylan, Salvat-Papasseit, la cobla popular, Foix, Maragall, Vinyoli, Brossa…) i l’aroma de les plantes més suculentes: el suc de les preguntes temporals i intemporals, les mirades de la gent, els “canaris fosforescents refulgint als teus ulls”, la parla dels infants, “les nostres cases de roba estesa”, la roentor i el desesper, el desig d’escriure, l’amor que ho cura tot, la bena que tenim als ulls, “una certa infinitud a la paret del fons”, el pa de navegar, els descarrilaments humans, la fallida, els marbres ombrius o l’esperit dels teus llavis… per un poeta que, lluny d’inclinar-se cap als mals auguris, tristos atributs o estranyes etiquetes, considera “el fet de ser poeta, de viure de poeta, una venturosa benedicció”. I per enllestir-ho a la manera del començament, que soni el poema primer que encarrila el llibre: “Mou-te, ocell, amb el tren als ulls i la nota de l’ombra, i força l’esperit de casa nostra i ensenya-me’n, a ser-te fòssil darrer. Diu sí, per ara sí”. I l’estirabot és: “Hi tinc tota la força i el fred, a la falda”.

Maragall, poeta del món

[Article que va ser publicat el 2011 al sumplement de Cultura de l’Avui a propòsit de l’aparició del llibre Llegir Maragall, ara, de D. Sam Abrams. El volum va merèixer el 31è Premi Carles Rahola d’assaig i el va publicar Proa el 2011]

Hi ha un espai absolutament immens de vida, pensament i poesia entre el poema “Oda infinita”, que fa part del llibre Poesies (1985), i el “Cant espiritual”, del llibre Seqüències, del 1911. Es tracta de l’excel·lència en molts aspectes dels cinc llibres de poemes de Joan Maragall que el crític, traductor, estudiós de la literatura i també poeta D. Sam Abrams (Beckley, West Virginia, 1952) ha anat desgranant durant anys i dels quals ara ens brinda les dimensions d’una lectura en vertical i al detall; tots cinc llibres i poema a poema. A la manera –ho confessa el mateix assagista en la presentació del volum– de com ho havia fet el crític anglès (també poeta, bona coincidència!) John Fuller sobre l’obra d’Auden: W.H. Auden: A commentary (1998). Abrams coneix gairebé podríem dir que amb rabior el material que tracta i coneix tant o més bé les exigències del gènere, els seus requisits i també els seus paranys, i ben cert que en aquesta aventura ha fet l’opció més directament honesta: ha escrit un llibre rigorosíssim, ambiciós a tots els efectes i decididament sincer… Doncs sí, Llegir Maragall, ara (l’estudi ha estat mereixedor aquest final d’estiu del 31è premi Carles Rahola d’assaig) és un volum que molts esperàvem; i com a mínim hi ha tres raons connectades que poden contribuir a provar d’explicar una afirmació com aquesta. La primera és que era molt necessari tornar a dir –amb la plena consciència de tenir els poemes de Maragall a les mans i de tenir-los verticalment explorats– que el nom de l’autor de Visions i càntics respon al d’un poeta lliurat des del principi al món nou i a la modernitat; i això s’afirma i es vol demostrar en el llibre per abatre les simplificacions d’un retrat molt distorsionat que ha anat dominant del personatge i, en conseqüència, de la seva obra. Com a coneixedor profund de la literatura anglosaxona, Abrams connecta diverses composicions del poeta amb algunes d’altres autors de la talla, per exemple, de Williams Carlos Williams, T.S. Eliot, Frost o Auden, i aquí sí que hi ha una aportació d’alt interès amb vista a recompondre la personalitat i la vàlua literària de l’escriptor. La segona raó –que lliga de manera explícita amb el títol de l’assaig, Llegir Maragall, ara– té a veure amb la invitació i/o incitació als lectors “de tota casta, des del lector general fins al més exigent i especialitzat” a acarar-se a una relectura neta i desacomplexada de la poesia maragalliana. I la tercera raó respon a un dels objectius que el crític s’ha proposat en la confecció de l’estudi: “Llegir Maragall, i no parlar de Maragall” (ja s’entén que amb totes les portes de l’afirmació ben obertes). I encara un aspecte més d’interès en el llibre que guarda relació amb la destresa i la precisió amb què Abrams tracta –ja és una especialitat de la casa– la qüestió de la indissolubilitat, sempre, entre la forma i el contingut en l’estudi i l’anàlisi de cadascun dels poemes. En els bons poetes, les preferències i la tria de formes no són mai passatgeres. Bàsicament perquè fan part de les expectatives que configuren cada univers intel·lectual i creatiu. Ho he escrit potser més de tres cops: aquest és un país que ja fa massa temps que ha deixat de llegir els seus poetes. Posposar i anar posposant un compromís com aquest no només posterga el futur sinó que el desdibuixa, fins que arriba a anihilar-lo… El més alarmant és que la desídia ara ja s’ha convertit en un abandó estricte. Però cal saber que no hi haurà projecció possible ni consecucions de plenitud sense l’artèria major de la poesia… Aquest és un llibre molt benvingut.

De brases rere el sol més apte (més Hac)

[Article que va ser publicat el 2004 al sumplement de Cultura de l’Avui a propòsit del llibre M’he menjat una cama, de Carles Hac Mor. Premi Cadaqués a Rosa Laveroni, 2003. Proa, Barcelona, 2004.]

“Significats atzarosos. Collage retallat. Manca de gràcia, d’imaginació, de disseny intencional. Histèria descontrolada”. Aquesta nota –ben pròxima a una declaració agònica de principis– apareix per decisió de l’autor com a cita en el volum, al costat d’unes altres de Dostojevskij i de Gabriel Ferrater, i s’atribueix a un “membre de jurat de premi literari” del qual, com és lògic, no hi ha fitxa detallada. Tampoc se’ns dóna compte del manuscrit al qual haurien estat etzibades les consideracions transcrites, tot i que la major part d’unes suposicions hipotètiques confluirien fàcilment cap a alguna de les tonalitats del roig, sempre abastables i fluctuants, que irradien ara i adés en el poeta Hac.

carles

Carles Hac Mor, poeta del roig

Entretant, i posats a afegir llenya al foc, també podem assegurar que la sentència visceral que ens ocupa no pot contenir en cap cas ni un bri de resposta solvent al títol coratjós de Gabriel Ferrater, Menja’t una cama, és a dir, la nota no és inventada; té mans i té ullals, per bé que respon sense reserves a una determinada percepció de penjarella –no pas tan llunyana entre nosaltres– de l’obra global hacmoriana. No reblarem ara el clau de les flacors ambientals, perquè, conjectures i apreciacions a banda, resulta evident que la crida directa a Gabriel Ferrater no té en el poeta del roig la menor consigna de rèplica premeditada, ben al contrari; es manifesta en qualsevol cas en el més dilatat dels incentius a revisitar les potències literàries del poeta reusenc tothora present… De Fer safor (Cafè Central, 2001) en avant, i de cara a assajar un esbós de lectura mínima de conjunt, apuntarem que M’he menjat una cama pot fer ben bé de nus d’una trilogia que s’hauria inaugurat amb Cabrafiga, aparegut a Emboscall el 2002, i que es clouria amb Metafonia, publicat un any més tard a Cafè Central; per uns motius que no responen a unes voluntats estructurals o organitzatives per part de l’autor sinó més aviat a unes emanacions equidistants, o coincidents, en les pulsacions i les textures que es dibuixen en el seu desplegat i en l’escriptura respectiva.

El corrent del poema únic
“Pomes peres grosella / figues i vinga glaçons / del banc i corrents / prosseguir amb les fronteres / comprovar astorats que cou / s’entolla de xafogor o sovint / s’hi adaptarà i a llarg tret / reconèixer-lo al pic de l’obscenitat / desusadament il·lustrat a la melsa”… Si bé és cert que els tres llibres comparteixen plenament la particularitat del poema únic, convé fer notar que en el present Menja’t una cama el text apareix seccionat en el seguit de les pàgines: un primer vers transcrit en majúscules fragmenta, sense activar-hi unes fractures extremes, les bellugors d’un ritme enfilant i volgudament destravat en una expansió vers les efluxions múltiples en les quals no hi mancaran les al·lògiques ventríloques que són fruit del desvari de la raó dut al cim i del procés mateix de construcció i deconstrucció paral·leles. També en la llengua, Carles Hac Mor concentra unes densitats que a hores d’ara ja ni poden ser contemplades des de la nomenclatura tècnica, per bé que han esdevingut essència mateixa, indestriable, de l’escriptura i del pensament. Heus ací, per exemple, la profusió de mantes reestructuracions sintàctiques i morfològiques com un dels engranatges de l’escriptura il·limitant, el fonament de la qual és just el propi desfonament a mercè d’una anti-teoria paraparèmica que versaria sobre la desarticulació del llenguatge en la seva creixença vers les no-consolidacions ni de sentit ni de discurs… Per no ser esclau del pebre, que no vol dir pas ser-ne perforat –i amb tot el Ferrater que, junt amb Chomsky, Hölderlin, Paul Celan o Pompeu Fabra, indueix a parar compte per la singularitat d’allò robat en un origen–, en Menja’t una cama reapareix, fet i fet, l’Hac Mor que sempre és l’Hac: el poeta del roig mel·leable i ascendent. No deixeu de llegir Hac Mor.

Màrius Torres, l’ànima

[Article recuperat a propòsit de l’acte-recital Màrius Torres, com una espurna, a càrrec del poeta Antoni Clapés i Montse Vellvehí, que es va fer a La Planeta de Girona, el 2010, dins el marc de la ineludible Proposta de Poesia J.M Casero]

Permeteu-me que us parli del que em sembla que és un privilegi per a tothom i, en especial, per aquesta ciutat de Girona. Ara i aquí; en una ciutat que un bon dia va tenir com a mínim dues fortunes; l’una és que algú anomenat Narcís-Jordi Aragó comencés en un moment clau a fer una endreça sàvia en els calaixos de la lletra que s’hi havia escrit i que s’hi escrivia i sobre els seus protagonistes; i l’altra és que Carles Vivó també hagués començat a obrir finestres i portes en l’imaginari d’unes dones i d’uns homes que havien viscut directament sota la ignomínia i les negrors més reaccionàries i catòliques, que bé tots sabem que han anat i continuen caminant encara sempre juntes.

El poeta Màrius Torres

El poeta, assagista i traductor Màrius Torres

I que quedi escrita aquesta entrada per fer notar que sempre hi ha algun començament en tot i que mai les distàncies humanes són tan extremes com potser pensem que ho són. Però concretem: el privilegi que ens ocupa té el nom propi de Màrius Torres, nascut a Lleida el 1910 i traspassat el 1942 a Puig d’Olena, al sanatori, i l’objecte és la seva poesia i la seva paraula escrita en cadascun dels gèneres en què va fer incursió… Pensant en la proposta extraordinària –Màrius Torres, com una espurna– que van presentar el poeta Antoni Clapés i la rapsoda Montse Vellvehí el 22 de setembre del 2010 a la Casa de Cultura en el marc de l’Ara Poesia-XV Festival de Poesia de Girona d’aquell any, i pensant també en aquesta conferència lectura –Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres– que l’escriptor i amic Josep Maria Fonalleras va impartir a la mateixa sala La Planeta sobre el poeta, traductor i assagista. Lluny de fer previsions, potser m’agrada intuir ara mateix que aquest privilegi d’haver pogut acostar-nos a la paraula i a l’univers de Màrius haurà tingut i tindrà –coneixent bé els dos protagonistes– la riquesa d’una singularitat més dedicada a la poesia i d’una altra de més vinculada a la seva prosa: epistolari, assaig i traduccions… Ho va dir el meu amic Antoni Clapés: “Màrius Torres és un poeta líric en el sentit més pregonament contemporani de l’expressió: és el poeta que busca la musicalitat interna del text (d’això podríem dir-ne la música de les idees) i dels afectes i les emocions més plenament sentides. Mentre reflexiona sobre el misteri del sentit de l’existència, el poeta parla en primera persona. El jo del poeta líric ressona dins l’abisme de l’ésser, i la seva subjectivitat és purament imaginària; l’emoció íntima només ho és en el sentit que és comuna, universal i compartida per l’altre: el subjecte líric necessita trobar en el lector un semblant amb el qual ha de poder establir complicitats i intercanviar mots i experiències”… Recupereu ara, per exemple, la Cançó a Mahalta que va musicar Lluís Llach ja fa uns quants anys i rellegiu després el poema sencer: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: / ens separa una terra de xiprers i de palmes. / En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, / sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, / de la font a la mar –la nostra pàtria antiga”. Era el principi: mogueu el que calgui remoure, però rellegiu Màrius Torres. Tot sencer. Bé, i és que amb Màrius Torres sempre arriba, per exemple, Leopardi, el gran Leopardi, i Paul Valéry, i també el seu bon amic Carles Riba, i un fascinant Pavese. Doncs sí; amb Màrius Torres, sempre Pavese!

Palau i Fabre, també orfebre

En una ocasió, Josep Palau i Fabre va manifestar: “Tots els que han parlat de mi (…) han dit que la meva obra s’irradia tota de poesia. En els meus estudis sobre Picasso es nota això. Sento que escric sempre poesia, crec que sóc poeta”. En efecte, cadascuna de les paraules escrites de Palau fa part d’un efluvi –visible en els seus poemes, en el seu teatre i en la seva obra assagística– que des del seu primer respir hem pogut identificar com a inconfusible; una efluència les materialitzacions de la qual s’activen, també des de bon començ, a redós de la formulació d’una alquímia personalíssima. I també és cert que cada paraula escrita de Palau i Fabre neix d’una actitud creativa que brolla de l’inconformisme i de la rebel·lia. Una rebel·lia, però, que s’autoimmola ben aviat, just en l’instant que es veu estesa sobre el sedàs que activa novament aquesta màquina de l’alquímia.

Palau última

Josep Palau i Fabre, poeta ofebre

“Als vint anys creia que tot m’era permès, que tot m’era possible. Com a escriptor, vull dir: poeta, dramaturg, assagista, contista, novel·lista… No veia límits en la meva possibilitat creadora”, confessava el poeta en el pròleg dels seus Contes despullats. Així és com els aspectes únics de seguida es dilaten des del seu intern i comencen a esbossar –sense perdre mai el valor primigeni– una polifonia d’altíssim voltatge que acreix incessantment en la reflexió múltiple: sobre l’art, sobre la identitat (lligada sempre a la qüestió recurrent de l’escissió de l’individu i de la dissolució del subjecte en l’escriptura), sobre la crisi de la racionalitat, sobre l’experiència vital, sobre la poesia mateixa o sobre la condició humana en general. Observem, pel que fa al cas, que les primeres composicions epigramàtiques de la primera part del seu primer llibre, Aprenent de poeta (el volum, escrit en el seu conjunt entre 1936 i 1942 inclou, de fet, dos llibres) deixen pas a uns poemes finals de les parts respectives ben diferents en la seva forma; es produeix una progressió en la manera de dir, en el com, en la mesura que ha emergit i ha crescut el fons discursiu i temàtic, és a dir, aquest què ja en ple estadi i efervescència de reflexió expansiva. Amb Poemes de l’alquimista, la construcció d’un imaginari sempre en estat de mutació arriba a la seva expressió més alta: hi reconeixem el poeta alquimista i també el poeta orfebre. Una única veu, però. Capaç d’haver assolit una grandiosa totalitat feta des de la més nítida de les fragmentacions. Capaç d’haver engendrat, com en una ocasió Sam Abrams havia suggerit, aquest valuosíssim “aparador de formes” concebut com un quadern espiritual –que havia de ser forçosament autobiogràfic– en què conflueixen totes les essències del pensament Palau. Tota la salabror i la plenitud del poeta orfebre, alquimista i polifònic.

El poema, aquest animal desconegut

Bartra bona

Agustí Bartra i Lleonart (1908-982)

Deia el poeta Agustí Bartra: “La poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant dels enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes”. Queda entès que en les seves saós més fecundes l’expressió de l’autor d’Ecce homo ultrapassa de totes totes la particularitat del gènere; per la seva altitud i per la seva dimensió humana, literària i extraliterària. Cal dir també que aquesta matisació de vellesa i de maduresa que el poeta augura per a les respostes no és una apreciació estrictament física, de la suma d’uns anys viscuts, sinó que respon, per damunt de tot, a l’aspiració més voraç d’una vida crescuda en el pensament. La vida crescuda en el pensament comporta una reflexió continuada sobre el pas indefugible del temps, i aquesta reflexió s’articula alhora en i des de l’exploració bifurcada del paisatge interior (la interioritat humana) i de l’exterior (el coneixement del món). De manera que aquest ésser que som –que inclou, és clar, el desésser, el naufragi i la llum, l’obscur i l’albada, o la consciència i l’atzar– només pot ser capaç de repensar la seva existència i l’univers des de la condició de voler ser un investigador perseverant; des de la tossudesa del caminant enderiat que s’alimenta en el desig més alt de ser en el temps des de la perspectiva d’un pensament no estàtic, això és, un pensament en moviment. Així s’explica el fet que el poeta defugi les grans constatacions i potenciï la multisignificació, les suggestions, l’enigma i fins i tot l’ambigüitat, en el sentit més constructiu del terme. I també que tot el seu paisatge plasmat contingui ja les essencialitats d’haver superat les fronteres de l’estricta contemplació per esdevenir, a la fi, totalitat. O com a mínim una aproximació a la totalitat. És a dir: un paisatge de paisatges pensant-se inter i per se. Fa uns anys, la meva amiga poeta Rosa Font em va fer a mans aquest aforisme total d’Elias Canetti: “Un poema és un animal desconegut, la forma completa del qual no podem abarcar amb un únic cop d’ull. La interpretació és la gàbia, però el poema no és mai a dins”. Tota la controvèrsia l’hem de percebre com una sort. I hem de dir que persistir de la manera com sovint persistim en la provisionalitat d’un viure desproveït de la saba de la poesia continua sent aquesta mancança que ens assetja i en què poc a poc anem sucumbint, com en un avenc, en la mesura que ens manté desnerits en les preguntes i estrepitosament ingenus en les respostes.

Parleu-li del mar, germans!

El tribunal espanyol de la inquisició (ells en diuen Tribunal Constitucional del seu regne, i ja està bé que l’anomenin amb el nom que més els plagui, ja que és seu i només seu) de tant en tant expel·leix i vomita, i ara ha tornat a exhibir un d’aquests seus brots malaltissos de rancúnia amb tot el procés constituent irreversible que per fi tenim en dansa. El seu torna a ser un espavent que diuen que ells han perpetrat com un sacseig renovador i necessari per a la seva sang. La cosa clama al cel. Però són coses seves, exclusivament seves. Que ara es fan visibles amb tota la pugna que tenen sobre el govern que han de bastir per a la seva nau… Respecte a nosaltres, algú diria que en algun lloc s’albira un enfilall de vent amb textures d’aire nou? No, ja hem deixat de ser il·lusos, per sort. I val més, en tot cas, que ens fem les preguntes nosaltres mateixos, ara sense tanta discreció. Són pugnes atàviques entre col·legues d’un mateix reialme? Sí… Diferències d’apreciació en la manera específica de com haurien de continuar imposant amb l’arrogància amb què ens tenen acostumats aquella i aquesta espanyolitat que mai no han deixat d’imposar? També sí… És un esbufec cavernós en les seves respiracions de sempre d’un Opus Dei rabiüt (amb els barons psoistes a dins) que encara mana i que té ara més benedicció que mai? Encara més sí… Són, les seves, en efecte, unes devocions congènites d’una monarquia troglodita, o tan sols la constatació de les estretors de l’Espanya –per més que potser ara arribi a ser socialistoide o mig progressistona– igualment severa i cavernícola de sempre?

paisatge germans

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Definitivament, també sí… Es tracta només d’una lluita de les seves dretes contra les seves esquerres? O, ras i curt, de la plasmació de tota la mala llet que tenen concentrada al cor i també en els ulls amb què miren, senten, s’expressen i pensen? Sí i sí un cop més i sense cap espai per a matisos… Doncs mala peça al teler. Perquè respecte a nosaltes –tornem-hi–, això no és més que el llast de les coses d’Espanya; amb les seves banderes, els seus militars, les seves antigors i el seu anhel obsedit de voler convertir qualsevulla mosca viva al món en imperativament espanyola. Res més que això: lúgubres coses d’Espanya, de les quals algun dia –aquest serà un dia immens!– haurem decidit (i ja ho estem fent!) viure’n definitivament al marge. Essencialment al marge. Necessàriament al marge. Decididament al marge. Per supervivència, per dignitat i per moltes raons… Perquè hi ha una vida amunt i un món amb punts de vista i de mira ben amples enllà de les coses d’Espanya. Ho havia clamat amb nervi i als quatre vents el gran Maragall: “Parleu-li del mar, germans!”… Hi ha llibertats indefugibles que vol la gent i unes aspiracions legítimes. Hi ha una vida, tota la vida. Hi ha una vida amunt, aquí, en aquest país, per a tothom, vingui i d’on provingui tota la seva gent… Hi ha una revolució social que tenim per fer, que farem, que ja estem fent. Hi ha totes les persones d’arreu que acollirem. Hi ha l’art i també la paraula: tenim els poetes. Hi ha un Vinyoli portentós, hi ha un Formosa, hi ha Pavese, l’Ausiàs, una Felícia Fuster, en Pedrals, hi ha Bartra, una Rosa Font, el gegant Fiol… Tenim Espriu, Bonet, Camps Mundó, la Marçal, l’immens Palau. Hi ha la bellesa, hi ha bellesa, molta bellesa, hi ha un Benito, en Joaquim Jordà, hi ha un Marc Recha i els artistes i els cineastes nous i de sempre. Hi ha Celan, Borges, Llull, Miró, Juan Ramón, la Pizarnik, Cernuda, Pessoa, l’Auster, Brossa, un Altaió, Sunyol, l’Hac… Hi ha la Patti Smith, Clapés, Bolaño, Estellés, René Char… Hi ha Mandelstam, Rotko i un llarg etcètera d’expectatives altes, altíssimes, abans de les coses vetustes d’Espanya.

En tens l’agulla que indica el camí

[En record i agraïment a Carles Hac Mor, poeta del roig]

“Els mots els considero / com a coses / que no signifiquen res; / com les pedres i els arbres, / i no pas com a signes, / reblerts de convencions. / Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. En un dels últims llibres més polièdrics de Carles Hac Mor (Lleida, 1940) –aquell immens Ad libitum (Poesia al Cànter, 2003)– la llengua arribava a uns punts àlgids de des-art-i-culació, en la mesura que hi emergia una profusió de desestructuracions sintàctiques i morfològiques que en tal cas havíem de capir-les sense reserves com un dels engranatges de l’escriptura hacmoriana –cada cop més expansiva i transmutant– el fonament de la qual és just el desfonament, a mercè d’una antiteoria que versa sobre la desarticulació del llenguatge en la seva creixença cap a una no-consolidació, precisament, de cap teoria.

carles 2

El poeta del roig, Carles Hac Mor (1940-2016)

Això succeïa d’una manera molt semblant en els dos volums anteriors, pràcticament coetanis en la seva redacció: Cabrafiga i Metafonia (Deslectura de Paul Celan); dos llibres que ja havien obert camins ben paral·lels, si bé diferents, cap a unes extremituds en la forma i en el concepte tant o més nítides: Cabrafiga, per exemple, neixia en el bassal despullat d’un vers tallant i anava creixent en una efluxió de múltiples pulsacions que l’anaven encaminant, a cops d’al·lògiques de construcció i desconstrucció creixents, vers els marjals més selvàtics d’un poema en prosa que, no pas en va, en el seu interior ja tornava a contenir el nervi inicial d’aquell vers rabent entregat amb carn i ungla a totes les metamorfosis possibles. El poema únic de Metafonia, en canvi, s’iniciava directament en el terrer del poema en prosa i esquivava, fins i tot, la formalitat gramatical de la partició de paraules. A banda de les particularitats intrínseques en una i altra riba de l’escriptura, sempre sumades a unes textures concurrents, hi continuava present la negació del discurs en el seu desplegat convencional; és a dir, el no-discurs per a un sentit que no fos (ni sigui) pragmàticament codificat; o, si es vol, el no-sentit per defugir el discurs per excel·lència en el seu component de dogma irrevocable, això és, el discurs entès des de les convencionalitats benpensants com a “necessàriament útil, desxifrable i moralitzador”. De fet, en un dels poemes del llibre El desvari de la raó, publicat el 1995, el mateix Hac Mor ja oferia unes pistes clares en aquestes direccions: “De la negació al no-mètode / en la poca urgència / en la relació paradoxal / amb sigui quina sigui la regla / per desempallegar-me / de la raó / en el trenc / del rebuig / d’allò preconcebut / o sabut”. I sigui dit que Ad libitum o, més cap ençà, Coma induït ja són llibres parits des d’aquest efluvi pulmonar que veiem alimentat en un desvari de la raó portat a l’aresta més nerviüda i polifònica: una al·lògica ventríloqua i emfàtica que en cap cas haurem de confondre amb un estratagema digem-ne creatiu ni que tampoc haurem de llegir en termes d’esbaltiment preconcebut d’una ars poetica de tipus disciplinari que hagués d’obeir a uns axiomes identificables d’ubicació literària i artística. Des dels efluvis inherents de la mutació i del moviment –proclius entre el verb i l’antiverb i entre el llenguatge i l’antillenguatge, i acrescuts, sobretot, en l’al·legat de la desmitificació de l’art, de la poesia i de la paraula poètica i del poeta en la seva configuració d’imatge cristal·lina de culte– hi ha en tot l’estenall de la veu hacmoriana uns camals recurrents en els abeuratges. Citem-ne només uns quants: Jacques Derrida, Paul Celan, Antonin Artaud, Raymond Queneau, Roland Barthes, Michel Foucault, Julia Kristeva, Friedrich Hölderlin, Noam Chomsky, algunes respiracions de Joan Brossa, de William Burroughs o d’Agustí Bartra; i més fondàries encara de relectura de la filosofia antiga i del conjunt de la potència dadaista. Però aquí ve un aclariment: en l’obra de Carles Hac Mor els abeuralls artístics, literaris, humans i intel·lectuals en general no tenen mai una significació estricta o programàtica en termes de preeminència instructiva; ben al contrari, s’hi manifesten ara i adés des de l’expectativa volguda de la reelaboració. L’esmentat Metafonia n’és un exemple clar, i el subtítol –Deslectura de Paul Celan– en rebla encara més el clau: aquí el poeta descontextualitza, recontextualitza, desintegra i reintegra un Paul Celan sencer just en l’impàs de temps comprès entre el gust viu d’haver-lo apamat i el desig lliure i plenament transferible d’apamar-lo un i altre cop.

Justa la fusta. Perquè és, a la fi, en aquesta irrigació de pensament mutant i en moviment que el poeta paraparèmic articula totes les des-art-i-culacions possibles. Insistim-hi: “Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. Una indicació evident, també, del crit que el mateix poeta del roig etziva a favor de l’alliberament de l’escriptura (l’objecte alliberador) i d’una actitud llibertària a tots els seus efectes (el subjecte alliberat). I encara més: hi ha sempre un camí abrusador en l’obra del poeta Hac. Ara entre les aromes d’una fageda ombrosa; més endavant pel canyissar, entre pedregams i sals, i més enllà per aquest corriol frescal de joncs que ja feia intuir –i ara se sap– que s’esbatana a mar: “En tens l’agulla que indica el camí al vessant estimat dels mots del capvespre en el silenci als camps cap a l’illa ull del temps posa-la a les parpelles el cor a la galta enfonsada de la nit no en sé pas els fils del núvol estiuenc”.

Aurores, creixeu!

[Versió revisada d’un doble article publicat a El Punt el 26-07-2009]

Riba bona

El poeta Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)

Tinc una fortuna a les mans i aprofito ara l’escalf d’aquest espai d’opinió (Amb l’ull de l’esparver em sembla un bon espai) per fer-vos-en partícips: fa dies que estic revisitant l’obra poètica i assagística de Carles Riba. Procuro anar-lo rellegint amb els cinc sentits ben alats, un cop més, i amb els ulls d’assaborir-ho tot amatents i summament permeables, tal com bé mereixen les extraordinàries provisions literàries i humanes d’un poeta (també assagista, traductor, narrador i memorialista) de la seva magnitud. Pacientment, sí; però reconec que també amb voracitat. Amb una voracitat semblant a la d’un animal amb fam, o simplement freturós, que troba –enmig del desànim, de l’estranyesa mateixa del seu desconsol o bé directament enmig del buit– una menja suculenta que s’afanya a engolir amb delit i sense aprensió… Sobre poesia i sobre la meva poesia és un volum valuosíssim, que bé cal fer conviure –per allò tan sedós de voler fer créixer en tot les varietats cromàtiques i gustatives– amb un gruix substanciós de pàgines escrites per altri sobre Riba i el seu univers; una fruita saborosa per a qui té la consciència de ser poeta, per als lectors de poesia i de totes les matèries lliurades a la profusió del pensament i a les palpitacions de les emocions, i també per a tothom qui no sigui un lector habitual de poesia però que hagi tingut l’encert de ser-ne des d’ara. Torneu a llegir el Salvatge cor, com també el primer i segon llibres d’Estances. I encara les Tres suites… Per anar deixant el camí enfilat abans no us endinseu en el sender prodigiós de les Elegies de Bierville, un llibre excepcional de dotze composicions sobre les quals Joan Ferraté ja va deixar dit que «tot i essent poesia d’exili i d’allunyament físic són paradoxalment la narració d’un retorn. […] La història del despullament metafísic de l’home, la de la seva transcendència». És clar que penetrar en les fondàries de les Elegies de Bierville vol dir embeure’s en una realitat virulenta de guerra, d’espoli i d’ultratge en molts i a tots els efectes. Però significa també lliurar-se a la gosadia de la perseverança i del càntic i de recuperar la fortalesa per convertir el ressentiment en el més alt dels desigs de llibertat i de creixença.

  *   *   *

«La poesia no pot omplir la vida, però necessita tota la vida.» Aquesta és una veritat que fa part del gros de les múltiples veritats que ens convenen: les que traspuen d’algun nodriment fort entre la profusió del pensament i l’esclat de les emocions; ben lluny de l’estenall d’emblemes del misteri religiós i dels dogmes. És una veritat que no m’he pogut estar de poder transcriure. Per justícia a un poeta estimat, com és el cas, i per justícia també a aquest convenciment –en el sentit específic i alhora expansiu del terme, i parafrasejant Riba mateix– que la construcció humana es fa no tant rebent com donant. La poesia té valor per ella mateixa. I ja deveu haver notat que les Elegies de Bierville ens situen en un espai immens de gravitacions en què l’afirmació (com a actitud i des d’una visió del món) hi té la potència que hi té perquè és duta sense reserves al territori del pensament permeable. Tenim, un cop més, les portes de la modernitat obertes. I és que l’experiència ribiana de l’exili es fa palesa en el llibre a partir del desig de fer i d’escriure poesia. El poeta fa poesia; en cap cas no es limita a «expressar sentiments», que bé deu ser la diferència fonamental entre la poesia i diguem-ne que provatures en el gènere. Tot plegat, a partir del correlatiu d’Homer i de l’Odissea. Riba beu d’Homer els aspectes inherents que representen per ell el classicisme aferrissat que convé promocionar en un moment de crisi cultural (talment el d’ara i la d’ara) que assetjava la realitat. Vetaquí que el poeta es reformula el concepte d’humanisme entès com una actitud vital lligada a una determinada funció de la cultura: la d’unir diferències, és a dir, la d’aglutinar i alhora preservar –també tal com convindria ara!– els valors comuns de la tradició més alta. Des d’un humanisme que no és moralista, en la mesura que la poesia és una experiència vivent en què el poeta Riba recull l’ensenyança antiga i l’aplica a definir-se (i a conèixer-se) ell mateix i la seva època. Tenint present que en el context d’una crua realitat d’exili qualsevulla «salvació personal» podria esdevenir també «salvació col·lectiva» i, en conseqüència, nacional. Les Elegies de Bierville volen dignificar una pàtria desproveïda ja de llibertat i de continuïtat cultural que ha estat (i continua estant) estroncada i té, per tant, sobre nosaltres uns efectes que podrien ser de mal salvar. Per Riba –i és una reflexió que ens pertany– l’experiència de l’exili té un equivalent amb la mort; la mort entesa com una major naixença. Vida, mort i regeneració des de la mort. Res de massa llunyà en això hi deu haver en el que estem vivint avui.

El desig, sempre el desig

i dic perfil

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Som animals de desig. D’un desig tan irrevocable com ho és la melsa; aquest òrgan encapsulat que tenim darrere l’estómac sense el qual no podríem arribar mai a concloure cap procés digestiu amb cara i ulls. Som animals d’un desig brau i persistent –i tant que sí!–, per més que sovint ens l’autoocultem per unes raons concretes o no tan concretes que ens fem venir bé en funció de mil circumstàncies, o per més que ens el reprimim, simplement. En efecte, no sempre aquest desig deu ser forçosament exquisit, ni tampoc excels, però al capdavall és desig. I com a tal –l’apaivaguem o no– ens pertany i ens habita des de tota la seva propulsió dilatant, contagiosa i oberta a tots els efectes inherents de la condició humana… És més difícil viure que no pas morir, ens advertia el poeta Maiakovski. I també Joan Salvat-Papasseit va deixar escrit amb molt de fervor vitalista que «per tornar a néixer necessiteu morir»… Doncs sí: les persones som de dalt a baix moviment pur; som controvèrsia i constatació d’un munt de coses al mateix temps, de manera que no hi ha res dràsticament definitiu ni veraç en aquest espai immens de pertinença intransferible en què vivim fet d’emocions, de sentiments i de desig. No deixem de construir ni de construir-nos, i en aquesta matèria –això ho sabem bé– mai no podrem ser ni experts ni previsibles, perquè tenim ben assumit que això del viure no deixarà mai de ser un aprenentatge convuls, costerut, apassionant, ple de contradiccions, de matisos, de policromies, de precarietats i d’esvorancs de vegades insalvables, de preguntes més que no pas de respostes, d’incomprensions, de frustracions i també d’algun acompliment i/o assumpció d’aspiracions que són per a nosaltres decididament essencials. No cal dir que el grau de proximitat que establim amb l’art, en totes les seves representacions, i amb la poesia i la literatura en general ens obre enormement les expectatives a l’hora de notar i de sentir el plaer que ens assetja en aquesta perseverança esmerçada en la consecució d’una vida plena en què la bellesa –aquesta dimensió portentosa del viure que es desplega sempre amb complicitat amb el desig i que conté alhora revelacions i estranyeses– hi tingui una presència incondicional… En una ocasió vaig provar, en primera persona, de resumir-ho en dues ratlles: «Dec a l’art el seu report de la capacitat d’emocionar-me, de la capacitat d’haver-me alimentat en l’apassionament per tot allò que vull i estimo. També l’art m’ha fet procliu en el pensament». Alimentem el desig, que bé que s’ho val.