Arxiu de la categoria: la columna

El poeta caminant (-se)

Basses i pluja. Jaume Bosquet.
XXXIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi
Editorial Denes. Edicions de la Guerra, València, 2016

Basses i pluja és el sisè llibre de poesia que publica Jaume Bosquet (Salt, 1956). Sis llibres de poesia més el miracle de l’Antologia de Spoon River (Premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica 2013) que ell va traduir a quatre mans amb el també poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger i que va publicar Llibres del Segle a la seva Culip de poesia l’any 2012).

el poeta Jaume Bosquet

el poeta Jaume Bosquet

Per fer l’intent de dir alguna cosa amb un mínim de substància d’aquest Basses i pluja i de l’univers poètic de Jaume Bosquet és bo centrar-se d’entrada en quatre conceptes d’extraordinària dimensió (artística i humana) que neixen, viuen i es reprodueixen de manera constant i interrelacionada: els dos primers conceptes apareixen en el títol –les basses i la pluja–, que podríem qualificar d’elements aparentment externs, però que ja anem veien de seguida que són interns també. I els altres dos tenen a veure amb la persona, amb el creador, amb el poeta: parlem de la idea també doble que ens trobem davant d’un poeta caminat i caminant. Mai tan ben dit… La doble imatge o metàfora formada per aquests dos conceptes mare –basses i pluja– defineix de manera magnífica no només el llibre que tenim a les mans sinó també tots els altres llibres escrits pel poeta. I encara més: la metàfora defineix tota la seva concepció de la poesia, del fet de crear i d’escriure, que, sigui dit, sempre van íntimament lligats a la vida i a la manera de com es vol viure. La pluja (així, en singular i com a element amb entitat ben pròpia) és, per excel·lència, l’aliment. Un aliment sedós i il·limitat fet de molts aliments, policromàtic i de multitud de textures. És un aliment ric, portentós… I les basses són, al seu torn, el pòsit i el sediment. Un sediment fet també de múltiples sediments. Mai es tracta d’un pòsit o d’un sediment estanc, ni finit ni limitat, ben al contrari: és una sedimentació que reuneix i suma i que està en constant moviment i regeneració.

Enmig d’aquest espai fet d’espais potents i contagiosos que hi ha entre la pluja i les basses hi ha, palpitant, humil però valent, i famolenc de tot, justament el poeta caminat i el poeta caminant; que podria molt bé ser això: el poeta que reté en el seu ventre tot allò viscut i pensat i alhora tot allò que viu ara, en aquest precís moment i que repensa també en aquest moment d’ara. Doncs sí: la poesia de Jaume Bosquet és acomulativa de dalt a baix. En els seus inicis vèiem, en efecte, un poeta molt caminant. Un devorador de tot. Ara, ja en aquesta maduresa sublim en què es troba, el creador ajunta les dues comeses per buscar-ne una fusió gairebé diríem que alarmant en tot. Provem d’explicar-ho més gràficament: en el poeta dels primers llibres veiem un poeta que camina i camina i camina; ho observa tot amb voracitat, contempla, pensa, es deleix, respira, llegeix, escolta, es contagia, auscolta, s’entrega, busca, pressent, estima, contradiu… En el poeta d’avui veiem, és cert, aquell mateix poeta, però ara observem que, a més, revisita, repensa, es torna a apassionar, torna a buscar, ens contagia, assaboreix, engoleix, torna a buidar-se, es torna a alimentar, aspira amb força tota la concavitat viva del paisatge, rellegeix, torna a dubtar, estima encara més, no deixa de pressentir, s’apassiona, desitja, torna a caminar, transmet, auscolta, explica, suggereix i reescriu. Ben segur, com deia l’immens Agustí Bartra, sent requerit, un cop més, a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes.

El gran Vicent Andrés Estellés, un dels amors fets públics de Bosquet, en el seu extraordinari Coral romput deixa anar un vers d’una senzillesa i d’una amplitud al mateix temps realment espectaculars. Diu: “Trobar una pedra on seure i esperar”. En efecte, aquest verb esperar em sembla que mai havia tingut tanta projecció. Com en la manera d’entendre la vida i la poesia de Jaume Bosquet, en aquest esperar hi és tot, s’hi engloba tot. Veiem de manera nítida en aquest esperar el poeta caminant i el poeta caminat, també… Contra aquesta idea absurda, simplificadora i directament estúpida que plana sobre les nostres vides segons la qual la vida és una escalada feta de cims successius on arribar, veig encara més i amb més nitidesa en aquesta acció d’esperar un acostament cap al sentit de plenitud en tot: el poeta necessita tornar-ho a dir tot, a tornar a sentir-ho tot en aquest camí de llum i plenitud. Aquí se situa la poesia de Jaume Bosquet. En el sentit d’aspiració a un viure ple, junt amb altres, novament amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes de Bartra. El poeta necessita tornar-ho a dir tot, de nomenar cada cosa de nou. Talment ho degué fer Juan Ramón en el seu magnífic poema-riu titulat Espacio.

També parlem dels altres. Una constant, també, en la seva poesia. L’Altre, en majúscules, hi és intrínsec des de la naixença del primer vers. No pas en va, doncs, aquestes basses i aquesta pluja (que són el sediment, com hem dit, i l’aliment) ens arriben en plural. I bé s’ha de dir –i aquest és un aspecte amb pes– que hi ha en la sang poètica de Jaume Bosquet moltes cèl·lules vives de Rosa Vilanova, poeta i companya seva, autora de dos llibres sublims: El cel de les oques i La perfecció de la molla… En efecte, hi ha molts noms propis en aquest llibre i en tots els llibres de Bosquet. No són pas únicament noms de persones que hi apareixen perquè el poeta hi tingui un agraïment, que també. Hi són perquè són peces decididament essencials d’una experiència vital, de tot això que hem anat nomenant al llarg dels anys… Persones, sobretot, de les quals el poeta ha après a viure i amb les quals ha compartit alguna vivència amb fondària. Persones a les quals ha escoltat, sobretot, i ha estimat. Que l’han ajudat d’una manera o altra a nodrir-se de coses estimades, de persones estimades, de paisatges estimats, de paraules estimades, de paisatges que contemplem i que pensem també, de paisatges que intentem deixar plasmats en escriptura. Un espai de la bellesa i per a la bellesa, del desig i per al desig, un espai de les emocions i del pensament, per a les emocions i per al pensament. Un espai de fragilitat, de summa fragilitat. També un espai de contradiccions i de controvèrsia. De dolor, també, de solitud. Un espai per al dubte necessari. Un espai de l’amor i per a l’amor. Un espai de l’esperança, les aspiracions, els anhels… L’espai digne per excel·lència del desig de voler viure en llibertat. Un espai no pas per assolir la veritat, ben al contrari: l’espai per viure de veritat. Bona lectura!

 

Maragall, poeta del món

[Article que va ser publicat el 2011 al sumplement de Cultura de l’Avui a propòsit de l’aparició del llibre Llegir Maragall, ara, de D. Sam Abrams. El volum va merèixer el 31è Premi Carles Rahola d’assaig i el va publicar Proa el 2011]

Hi ha un espai absolutament immens de vida, pensament i poesia entre el poema “Oda infinita”, que fa part del llibre Poesies (1985), i el “Cant espiritual”, del llibre Seqüències, del 1911. Es tracta de l’excel·lència en molts aspectes dels cinc llibres de poemes de Joan Maragall que el crític, traductor, estudiós de la literatura i també poeta D. Sam Abrams (Beckley, West Virginia, 1952) ha anat desgranant durant anys i dels quals ara ens brinda les dimensions d’una lectura en vertical i al detall; tots cinc llibres i poema a poema. A la manera –ho confessa el mateix assagista en la presentació del volum– de com ho havia fet el crític anglès (també poeta, bona coincidència!) John Fuller sobre l’obra d’Auden: W.H. Auden: A commentary (1998). Abrams coneix gairebé podríem dir que amb rabior el material que tracta i coneix tant o més bé les exigències del gènere, els seus requisits i també els seus paranys, i ben cert que en aquesta aventura ha fet l’opció més directament honesta: ha escrit un llibre rigorosíssim, ambiciós a tots els efectes i decididament sincer… Doncs sí, Llegir Maragall, ara (l’estudi ha estat mereixedor aquest final d’estiu del 31è premi Carles Rahola d’assaig) és un volum que molts esperàvem; i com a mínim hi ha tres raons connectades que poden contribuir a provar d’explicar una afirmació com aquesta. La primera és que era molt necessari tornar a dir –amb la plena consciència de tenir els poemes de Maragall a les mans i de tenir-los verticalment explorats– que el nom de l’autor de Visions i càntics respon al d’un poeta lliurat des del principi al món nou i a la modernitat; i això s’afirma i es vol demostrar en el llibre per abatre les simplificacions d’un retrat molt distorsionat que ha anat dominant del personatge i, en conseqüència, de la seva obra. Com a coneixedor profund de la literatura anglosaxona, Abrams connecta diverses composicions del poeta amb algunes d’altres autors de la talla, per exemple, de Williams Carlos Williams, T.S. Eliot, Frost o Auden, i aquí sí que hi ha una aportació d’alt interès amb vista a recompondre la personalitat i la vàlua literària de l’escriptor. La segona raó –que lliga de manera explícita amb el títol de l’assaig, Llegir Maragall, ara– té a veure amb la invitació i/o incitació als lectors “de tota casta, des del lector general fins al més exigent i especialitzat” a acarar-se a una relectura neta i desacomplexada de la poesia maragalliana. I la tercera raó respon a un dels objectius que el crític s’ha proposat en la confecció de l’estudi: “Llegir Maragall, i no parlar de Maragall” (ja s’entén que amb totes les portes de l’afirmació ben obertes). I encara un aspecte més d’interès en el llibre que guarda relació amb la destresa i la precisió amb què Abrams tracta –ja és una especialitat de la casa– la qüestió de la indissolubilitat, sempre, entre la forma i el contingut en l’estudi i l’anàlisi de cadascun dels poemes. En els bons poetes, les preferències i la tria de formes no són mai passatgeres. Bàsicament perquè fan part de les expectatives que configuren cada univers intel·lectual i creatiu. Ho he escrit potser més de tres cops: aquest és un país que ja fa massa temps que ha deixat de llegir els seus poetes. Posposar i anar posposant un compromís com aquest no només posterga el futur sinó que el desdibuixa, fins que arriba a anihilar-lo… El més alarmant és que la desídia ara ja s’ha convertit en un abandó estricte. Però cal saber que no hi haurà projecció possible ni consecucions de plenitud sense l’artèria major de la poesia… Aquest és un llibre molt benvingut.

Màrius Torres, l’ànima

[Article recuperat a propòsit de l’acte-recital Màrius Torres, com una espurna, a càrrec del poeta Antoni Clapés i Montse Vellvehí, que es va fer a La Planeta de Girona, el 2010, dins el marc de la ineludible Proposta de Poesia J.M Casero]

Permeteu-me que us parli del que em sembla que és un privilegi per a tothom i, en especial, per aquesta ciutat de Girona. Ara i aquí; en una ciutat que un bon dia va tenir com a mínim dues fortunes; l’una és que algú anomenat Narcís-Jordi Aragó comencés en un moment clau a fer una endreça sàvia en els calaixos de la lletra que s’hi havia escrit i que s’hi escrivia i sobre els seus protagonistes; i l’altra és que Carles Vivó també hagués començat a obrir finestres i portes en l’imaginari d’unes dones i d’uns homes que havien viscut directament sota la ignomínia i les negrors més reaccionàries i catòliques, que bé tots sabem que han anat i continuen caminant encara sempre juntes.

El poeta Màrius Torres

El poeta, assagista i traductor Màrius Torres

I que quedi escrita aquesta entrada per fer notar que sempre hi ha algun començament en tot i que mai les distàncies humanes són tan extremes com potser pensem que ho són. Però concretem: el privilegi que ens ocupa té el nom propi de Màrius Torres, nascut a Lleida el 1910 i traspassat el 1942 a Puig d’Olena, al sanatori, i l’objecte és la seva poesia i la seva paraula escrita en cadascun dels gèneres en què va fer incursió… Pensant en la proposta extraordinària –Màrius Torres, com una espurna– que van presentar el poeta Antoni Clapés i la rapsoda Montse Vellvehí el 22 de setembre del 2010 a la Casa de Cultura en el marc de l’Ara Poesia-XV Festival de Poesia de Girona d’aquell any, i pensant també en aquesta conferència lectura –Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres– que l’escriptor i amic Josep Maria Fonalleras va impartir a la mateixa sala La Planeta sobre el poeta, traductor i assagista. Lluny de fer previsions, potser m’agrada intuir ara mateix que aquest privilegi d’haver pogut acostar-nos a la paraula i a l’univers de Màrius haurà tingut i tindrà –coneixent bé els dos protagonistes– la riquesa d’una singularitat més dedicada a la poesia i d’una altra de més vinculada a la seva prosa: epistolari, assaig i traduccions… Ho va dir el meu amic Antoni Clapés: “Màrius Torres és un poeta líric en el sentit més pregonament contemporani de l’expressió: és el poeta que busca la musicalitat interna del text (d’això podríem dir-ne la música de les idees) i dels afectes i les emocions més plenament sentides. Mentre reflexiona sobre el misteri del sentit de l’existència, el poeta parla en primera persona. El jo del poeta líric ressona dins l’abisme de l’ésser, i la seva subjectivitat és purament imaginària; l’emoció íntima només ho és en el sentit que és comuna, universal i compartida per l’altre: el subjecte líric necessita trobar en el lector un semblant amb el qual ha de poder establir complicitats i intercanviar mots i experiències”… Recupereu ara, per exemple, la Cançó a Mahalta que va musicar Lluís Llach ja fa uns quants anys i rellegiu després el poema sencer: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: / ens separa una terra de xiprers i de palmes. / En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, / sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, / de la font a la mar –la nostra pàtria antiga”. Era el principi: mogueu el que calgui remoure, però rellegiu Màrius Torres. Tot sencer. Bé, i és que amb Màrius Torres sempre arriba, per exemple, Leopardi, el gran Leopardi, i Paul Valéry, i també el seu bon amic Carles Riba, i un fascinant Pavese. Doncs sí; amb Màrius Torres, sempre Pavese!

Palau i Fabre, també orfebre

En una ocasió, Josep Palau i Fabre va manifestar: “Tots els que han parlat de mi (…) han dit que la meva obra s’irradia tota de poesia. En els meus estudis sobre Picasso es nota això. Sento que escric sempre poesia, crec que sóc poeta”. En efecte, cadascuna de les paraules escrites de Palau fa part d’un efluvi –visible en els seus poemes, en el seu teatre i en la seva obra assagística– que des del seu primer respir hem pogut identificar com a inconfusible; una efluència les materialitzacions de la qual s’activen, també des de bon començ, a redós de la formulació d’una alquímia personalíssima. I també és cert que cada paraula escrita de Palau i Fabre neix d’una actitud creativa que brolla de l’inconformisme i de la rebel·lia. Una rebel·lia, però, que s’autoimmola ben aviat, just en l’instant que es veu estesa sobre el sedàs que activa novament aquesta màquina de l’alquímia.

Palau última

Josep Palau i Fabre, poeta ofebre

“Als vint anys creia que tot m’era permès, que tot m’era possible. Com a escriptor, vull dir: poeta, dramaturg, assagista, contista, novel·lista… No veia límits en la meva possibilitat creadora”, confessava el poeta en el pròleg dels seus Contes despullats. Així és com els aspectes únics de seguida es dilaten des del seu intern i comencen a esbossar –sense perdre mai el valor primigeni– una polifonia d’altíssim voltatge que acreix incessantment en la reflexió múltiple: sobre l’art, sobre la identitat (lligada sempre a la qüestió recurrent de l’escissió de l’individu i de la dissolució del subjecte en l’escriptura), sobre la crisi de la racionalitat, sobre l’experiència vital, sobre la poesia mateixa o sobre la condició humana en general. Observem, pel que fa al cas, que les primeres composicions epigramàtiques de la primera part del seu primer llibre, Aprenent de poeta (el volum, escrit en el seu conjunt entre 1936 i 1942 inclou, de fet, dos llibres) deixen pas a uns poemes finals de les parts respectives ben diferents en la seva forma; es produeix una progressió en la manera de dir, en el com, en la mesura que ha emergit i ha crescut el fons discursiu i temàtic, és a dir, aquest què ja en ple estadi i efervescència de reflexió expansiva. Amb Poemes de l’alquimista, la construcció d’un imaginari sempre en estat de mutació arriba a la seva expressió més alta: hi reconeixem el poeta alquimista i també el poeta orfebre. Una única veu, però. Capaç d’haver assolit una grandiosa totalitat feta des de la més nítida de les fragmentacions. Capaç d’haver engendrat, com en una ocasió Sam Abrams havia suggerit, aquest valuosíssim “aparador de formes” concebut com un quadern espiritual –que havia de ser forçosament autobiogràfic– en què conflueixen totes les essències del pensament Palau. Tota la salabror i la plenitud del poeta orfebre, alquimista i polifònic.

El poema, aquest animal desconegut

Bartra bona

Agustí Bartra i Lleonart (1908-982)

Deia el poeta Agustí Bartra: “La poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant dels enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes”. Queda entès que en les seves saós més fecundes l’expressió de l’autor d’Ecce homo ultrapassa de totes totes la particularitat del gènere; per la seva altitud i per la seva dimensió humana, literària i extraliterària. Cal dir també que aquesta matisació de vellesa i de maduresa que el poeta augura per a les respostes no és una apreciació estrictament física, de la suma d’uns anys viscuts, sinó que respon, per damunt de tot, a l’aspiració més voraç d’una vida crescuda en el pensament. La vida crescuda en el pensament comporta una reflexió continuada sobre el pas indefugible del temps, i aquesta reflexió s’articula alhora en i des de l’exploració bifurcada del paisatge interior (la interioritat humana) i de l’exterior (el coneixement del món). De manera que aquest ésser que som –que inclou, és clar, el desésser, el naufragi i la llum, l’obscur i l’albada, o la consciència i l’atzar– només pot ser capaç de repensar la seva existència i l’univers des de la condició de voler ser un investigador perseverant; des de la tossudesa del caminant enderiat que s’alimenta en el desig més alt de ser en el temps des de la perspectiva d’un pensament no estàtic, això és, un pensament en moviment. Així s’explica el fet que el poeta defugi les grans constatacions i potenciï la multisignificació, les suggestions, l’enigma i fins i tot l’ambigüitat, en el sentit més constructiu del terme. I també que tot el seu paisatge plasmat contingui ja les essencialitats d’haver superat les fronteres de l’estricta contemplació per esdevenir, a la fi, totalitat. O com a mínim una aproximació a la totalitat. És a dir: un paisatge de paisatges pensant-se inter i per se. Fa uns anys, la meva amiga poeta Rosa Font em va fer a mans aquest aforisme total d’Elias Canetti: “Un poema és un animal desconegut, la forma completa del qual no podem abarcar amb un únic cop d’ull. La interpretació és la gàbia, però el poema no és mai a dins”. Tota la controvèrsia l’hem de percebre com una sort. I hem de dir que persistir de la manera com sovint persistim en la provisionalitat d’un viure desproveït de la saba de la poesia continua sent aquesta mancança que ens assetja i en què poc a poc anem sucumbint, com en un avenc, en la mesura que ens manté desnerits en les preguntes i estrepitosament ingenus en les respostes.

Parleu-li del mar, germans!

El tribunal espanyol de la inquisició (ells en diuen Tribunal Constitucional del seu regne, i ja està bé que l’anomenin amb el nom que més els plagui, ja que és seu i només seu) de tant en tant expel·leix i vomita, i ara ha tornat a exhibir un d’aquests seus brots malaltissos de rancúnia amb tot el procés constituent irreversible que per fi tenim en dansa. El seu torna a ser un espavent que diuen que ells han perpetrat com un sacseig renovador i necessari per a la seva sang. La cosa clama al cel. Però són coses seves, exclusivament seves. Que ara es fan visibles amb tota la pugna que tenen sobre el govern que han de bastir per a la seva nau… Respecte a nosaltres, algú diria que en algun lloc s’albira un enfilall de vent amb textures d’aire nou? No, ja hem deixat de ser il·lusos, per sort. I val més, en tot cas, que ens fem les preguntes nosaltres mateixos, ara sense tanta discreció. Són pugnes atàviques entre col·legues d’un mateix reialme? Sí… Diferències d’apreciació en la manera específica de com haurien de continuar imposant amb l’arrogància amb què ens tenen acostumats aquella i aquesta espanyolitat que mai no han deixat d’imposar? També sí… És un esbufec cavernós en les seves respiracions de sempre d’un Opus Dei rabiüt (amb els barons psoistes a dins) que encara mana i que té ara més benedicció que mai? Encara més sí… Són, les seves, en efecte, unes devocions congènites d’una monarquia troglodita, o tan sols la constatació de les estretors de l’Espanya –per més que potser ara arribi a ser socialistoide o mig progressistona– igualment severa i cavernícola de sempre?

paisatge germans

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Definitivament, també sí… Es tracta només d’una lluita de les seves dretes contra les seves esquerres? O, ras i curt, de la plasmació de tota la mala llet que tenen concentrada al cor i també en els ulls amb què miren, senten, s’expressen i pensen? Sí i sí un cop més i sense cap espai per a matisos… Doncs mala peça al teler. Perquè respecte a nosaltes –tornem-hi–, això no és més que el llast de les coses d’Espanya; amb les seves banderes, els seus militars, les seves antigors i el seu anhel obsedit de voler convertir qualsevulla mosca viva al món en imperativament espanyola. Res més que això: lúgubres coses d’Espanya, de les quals algun dia –aquest serà un dia immens!– haurem decidit (i ja ho estem fent!) viure’n definitivament al marge. Essencialment al marge. Necessàriament al marge. Decididament al marge. Per supervivència, per dignitat i per moltes raons… Perquè hi ha una vida amunt i un món amb punts de vista i de mira ben amples enllà de les coses d’Espanya. Ho havia clamat amb nervi i als quatre vents el gran Maragall: “Parleu-li del mar, germans!”… Hi ha llibertats indefugibles que vol la gent i unes aspiracions legítimes. Hi ha una vida, tota la vida. Hi ha una vida amunt, aquí, en aquest país, per a tothom, vingui i d’on provingui tota la seva gent… Hi ha una revolució social que tenim per fer, que farem, que ja estem fent. Hi ha totes les persones d’arreu que acollirem. Hi ha l’art i també la paraula: tenim els poetes. Hi ha un Vinyoli portentós, hi ha un Formosa, hi ha Pavese, l’Ausiàs, una Felícia Fuster, en Pedrals, hi ha Bartra, una Rosa Font, el gegant Fiol… Tenim Espriu, Bonet, Camps Mundó, la Marçal, l’immens Palau. Hi ha la bellesa, hi ha bellesa, molta bellesa, hi ha un Benito, en Joaquim Jordà, hi ha un Marc Recha i els artistes i els cineastes nous i de sempre. Hi ha Celan, Borges, Llull, Miró, Juan Ramón, la Pizarnik, Cernuda, Pessoa, l’Auster, Brossa, un Altaió, Sunyol, l’Hac… Hi ha la Patti Smith, Clapés, Bolaño, Estellés, René Char… Hi ha Mandelstam, Rotko i un llarg etcètera d’expectatives altes, altíssimes, abans de les coses vetustes d’Espanya.

El desig, sempre el desig

i dic perfil

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Som animals de desig. D’un desig tan irrevocable com ho és la melsa; aquest òrgan encapsulat que tenim darrere l’estómac sense el qual no podríem arribar mai a concloure cap procés digestiu amb cara i ulls. Som animals d’un desig brau i persistent –i tant que sí!–, per més que sovint ens l’autoocultem per unes raons concretes o no tan concretes que ens fem venir bé en funció de mil circumstàncies, o per més que ens el reprimim, simplement. En efecte, no sempre aquest desig deu ser forçosament exquisit, ni tampoc excels, però al capdavall és desig. I com a tal –l’apaivaguem o no– ens pertany i ens habita des de tota la seva propulsió dilatant, contagiosa i oberta a tots els efectes inherents de la condició humana… És més difícil viure que no pas morir, ens advertia el poeta Maiakovski. I també Joan Salvat-Papasseit va deixar escrit amb molt de fervor vitalista que «per tornar a néixer necessiteu morir»… Doncs sí: les persones som de dalt a baix moviment pur; som controvèrsia i constatació d’un munt de coses al mateix temps, de manera que no hi ha res dràsticament definitiu ni veraç en aquest espai immens de pertinença intransferible en què vivim fet d’emocions, de sentiments i de desig. No deixem de construir ni de construir-nos, i en aquesta matèria –això ho sabem bé– mai no podrem ser ni experts ni previsibles, perquè tenim ben assumit que això del viure no deixarà mai de ser un aprenentatge convuls, costerut, apassionant, ple de contradiccions, de matisos, de policromies, de precarietats i d’esvorancs de vegades insalvables, de preguntes més que no pas de respostes, d’incomprensions, de frustracions i també d’algun acompliment i/o assumpció d’aspiracions que són per a nosaltres decididament essencials. No cal dir que el grau de proximitat que establim amb l’art, en totes les seves representacions, i amb la poesia i la literatura en general ens obre enormement les expectatives a l’hora de notar i de sentir el plaer que ens assetja en aquesta perseverança esmerçada en la consecució d’una vida plena en què la bellesa –aquesta dimensió portentosa del viure que es desplega sempre amb complicitat amb el desig i que conté alhora revelacions i estranyeses– hi tingui una presència incondicional… En una ocasió vaig provar, en primera persona, de resumir-ho en dues ratlles: «Dec a l’art el seu report de la capacitat d’emocionar-me, de la capacitat d’haver-me alimentat en l’apassionament per tot allò que vull i estimo. També l’art m’ha fet procliu en el pensament». Alimentem el desig, que bé que s’ho val.