Arxiu d'etiquetes: Joan Salvat Papasseit

Tornar a ben llegir Casasses, sí

[Encara que sembli estrany, aquest primer dissabte d’abril s’inicia a la Fundació Josep Pla de Palafrugell un taller dedicat al poema en prosa. Per celebrar-ho, recupero aquest article sobre un llibre especial d’Enric Casasses que va ser publicat a El Punt l’estiu del 2001]

Canaris fosforescents
Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2001

casasses

el poeta Enric Casasses

Probablement en un hostal vora el camí, en un esclat lluminós de roentor (no és pas que ens calgui saber-ne l’indret precís) i de flama al cor, “Germà, digueres, no em diguis més això, que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments”. I l’estirabot que ve ara és:  “Tot era veu”. Que és, de fet, tota la veu que neix en l‘espai de l’emoció còsmica i dels interrogants més intemporals sobre la condició humana; una veu que és tota la veu i tot l’aliment dels altres cinquanta-un poemes en prosa amb estirabot que conformen aquests anomenats Canaris fosforescents, un llibre escrit a Berlín en el curs de l’any 1997, just al ventre de [Els cors flamejants: el lloc on passa, on s’escriu, el poema: una taverna]. El poema en prosa, que és diferent de la prosa poètica, és aquest subgènere de la poesia considerat de transgressió, bàsicament pel que té d‘incisió sobre els esquemes intactes segons els quals la poesia tindria, ja des dels antics, un únic i indiscutible espai de plasmació: el text versificat. El fet és que no és ben bé així, i en dóna fe la mostra rica i extensa de poetes d’aquí i d’altres indrets que l’han cultivat i que el cultiven. El recurs de l’estirabot que el poeta incorpora en el llibre –així definit al diccionari:  “Dita, sortida, incongruent, que no sol venir al cas”– és de collita pròpia i se situa al final de cada poema. I diríem que hi apareix com a retruny que clou o que engloba tot el text precedent. Cal dir que la tria, precisament, del (sub) gènere en aquests Canaris fosforescents no és en cap cas gratuïta: hi ha una intenció narrativa evident en el llibre, poema a poema, que acaba fent un tot. És a partir de l’estructura sintàctica (element prosa) que som conduïts cap al poema. Cosa que no es contempla exactament així en el text versificat, en què l’estructura sintàctica irradia, abans que res, sobre la construcció rítmica del poema. Pocs crítics han tingut l’enginy de saber parlar de la poesia d’Enric Casasses sense perdre’s en divagacions personals sobre el personatge i la seva actitud com a poeta davant la vida. Parlem de dos cossos prou indestriables, talment ho féssim de la carn i de l’ungla. I l’efecte (en tal cas negatiu) és que aquests comentaris en general poc brillants solen venir encaminats únicament cap a una direcció: el personatge, estrictament. Salvant les diferències oportunes que atorgarien al llibre una vida pròpia, sobretot en la forma i en el plantejament del conjunt, apareixen en Canaris fosforescents molts aspectes clau o definidors de la poesia de Casasses, com també molts dels recursos que sol fer servir per a la seva execució… Molt poc sovint, per no dir mai, els seus poemes neixen supeditats a un únic tema, escollit d’antuvi, o a una única idea. Al contrari: com es constata en la seva obra, la intenció d’una amplitud en la disposició temàtica provoca l’efecte d’una poesia que transita veloçment d’una banda a l’altra. I és dins d‘aquest espai de trànsit on el poeta, transfigurat en una mena d’animalot famolenc –viu, voraç i romput al mateix temps–, troba les deus (de Llull fins a Max Jacob, passant per Dylan, Salvat-Papasseit, la cobla popular, Foix, Maragall, Vinyoli, Brossa…) i l’aroma de les plantes més suculentes: el suc de les preguntes temporals i intemporals, les mirades de la gent, els “canaris fosforescents refulgint als teus ulls”, la parla dels infants, “les nostres cases de roba estesa”, la roentor i el desesper, el desig d’escriure, l’amor que ho cura tot, la bena que tenim als ulls, “una certa infinitud a la paret del fons”, el pa de navegar, els descarrilaments humans, la fallida, els marbres ombrius o l’esperit dels teus llavis… per un poeta que, lluny d’inclinar-se cap als mals auguris, tristos atributs o estranyes etiquetes, considera “el fet de ser poeta, de viure de poeta, una venturosa benedicció”. I per enllestir-ho a la manera del començament, que soni el poema primer que encarrila el llibre: “Mou-te, ocell, amb el tren als ulls i la nota de l’ombra, i força l’esperit de casa nostra i ensenya-me’n, a ser-te fòssil darrer. Diu sí, per ara sí”. I l’estirabot és: “Hi tinc tota la força i el fred, a la falda”.

El desig, sempre el desig

i dic perfil

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Som animals de desig. D’un desig tan irrevocable com ho és la melsa; aquest òrgan encapsulat que tenim darrere l’estómac sense el qual no podríem arribar mai a concloure cap procés digestiu amb cara i ulls. Som animals d’un desig brau i persistent –i tant que sí!–, per més que sovint ens l’autoocultem per unes raons concretes o no tan concretes que ens fem venir bé en funció de mil circumstàncies, o per més que ens el reprimim, simplement. En efecte, no sempre aquest desig deu ser forçosament exquisit, ni tampoc excels, però al capdavall és desig. I com a tal –l’apaivaguem o no– ens pertany i ens habita des de tota la seva propulsió dilatant, contagiosa i oberta a tots els efectes inherents de la condició humana… És més difícil viure que no pas morir, ens advertia el poeta Maiakovski. I també Joan Salvat-Papasseit va deixar escrit amb molt de fervor vitalista que «per tornar a néixer necessiteu morir»… Doncs sí: les persones som de dalt a baix moviment pur; som controvèrsia i constatació d’un munt de coses al mateix temps, de manera que no hi ha res dràsticament definitiu ni veraç en aquest espai immens de pertinença intransferible en què vivim fet d’emocions, de sentiments i de desig. No deixem de construir ni de construir-nos, i en aquesta matèria –això ho sabem bé– mai no podrem ser ni experts ni previsibles, perquè tenim ben assumit que això del viure no deixarà mai de ser un aprenentatge convuls, costerut, apassionant, ple de contradiccions, de matisos, de policromies, de precarietats i d’esvorancs de vegades insalvables, de preguntes més que no pas de respostes, d’incomprensions, de frustracions i també d’algun acompliment i/o assumpció d’aspiracions que són per a nosaltres decididament essencials. No cal dir que el grau de proximitat que establim amb l’art, en totes les seves representacions, i amb la poesia i la literatura en general ens obre enormement les expectatives a l’hora de notar i de sentir el plaer que ens assetja en aquesta perseverança esmerçada en la consecució d’una vida plena en què la bellesa –aquesta dimensió portentosa del viure que es desplega sempre amb complicitat amb el desig i que conté alhora revelacions i estranyeses– hi tingui una presència incondicional… En una ocasió vaig provar, en primera persona, de resumir-ho en dues ratlles: «Dec a l’art el seu report de la capacitat d’emocionar-me, de la capacitat d’haver-me alimentat en l’apassionament per tot allò que vull i estimo. També l’art m’ha fet procliu en el pensament». Alimentem el desig, que bé que s’ho val.