El tribunal espanyol de la inquisició (ells en diuen Tribunal Constitucional del seu regne, i ja està bé que l’anomenin amb el nom que més els plagui, ja que és seu i només seu) de tant en tant expel·leix i vomita, i ara ha tornat a exhibir un d’aquests seus brots malaltissos de rancúnia amb tot el procés constituent irreversible que per fi tenim en dansa. El seu torna a ser un espavent que diuen que ells han perpetrat com un sacseig renovador i necessari per a la seva sang. La cosa clama al cel. Però són coses seves, exclusivament seves. Que ara es fan visibles amb tota la pugna que tenen sobre el govern que han de bastir per a la seva nau… Respecte a nosaltres, algú diria que en algun lloc s’albira un enfilall de vent amb textures d’aire nou? No, ja hem deixat de ser il·lusos, per sort. I val més, en tot cas, que ens fem les preguntes nosaltres mateixos, ara sense tanta discreció. Són pugnes atàviques entre col·legues d’un mateix reialme? Sí… Diferències d’apreciació en la manera específica de com haurien de continuar imposant amb l’arrogància amb què ens tenen acostumats aquella i aquesta espanyolitat que mai no han deixat d’imposar? També sí… És un esbufec cavernós en les seves respiracions de sempre d’un Opus Dei rabiüt (amb els barons psoistes a dins) que encara mana i que té ara més benedicció que mai? Encara més sí… Són, les seves, en efecte, unes devocions congènites d’una monarquia troglodita, o tan sols la constatació de les estretors de l’Espanya –per més que potser ara arribi a ser socialistoide o mig progressistona– igualment severa i cavernícola de sempre?

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Definitivament, també sí… Es tracta només d’una lluita de les seves dretes contra les seves esquerres? O, ras i curt, de la plasmació de tota la mala llet que tenen concentrada al cor i també en els ulls amb què miren, senten, s’expressen i pensen? Sí i sí un cop més i sense cap espai per a matisos… Doncs mala peça al teler. Perquè respecte a nosaltes –tornem-hi–, això no és més que el llast de les coses d’Espanya; amb les seves banderes, els seus militars, les seves antigors i el seu anhel obsedit de voler convertir qualsevulla mosca viva al món en imperativament espanyola. Res més que això: lúgubres coses d’Espanya, de les quals algun dia –aquest serà un dia immens!– haurem decidit (i ja ho estem fent!) viure’n definitivament al marge. Essencialment al marge. Necessàriament al marge. Decididament al marge. Per supervivència, per dignitat i per moltes raons… Perquè hi ha una vida amunt i un món amb punts de vista i de mira ben amples enllà de les coses d’Espanya. Ho havia clamat amb nervi i als quatre vents el gran Maragall: “Parleu-li del mar, germans!”… Hi ha llibertats indefugibles que vol la gent i unes aspiracions legítimes. Hi ha una vida, tota la vida. Hi ha una vida amunt, aquí, en aquest país, per a tothom, vingui i d’on provingui tota la seva gent… Hi ha una revolució social que tenim per fer, que farem, que ja estem fent. Hi ha totes les persones d’arreu que acollirem. Hi ha l’art i també la paraula: tenim els poetes. Hi ha un Vinyoli portentós, hi ha un Formosa, hi ha Pavese, l’Ausiàs, una Felícia Fuster, en Pedrals, hi ha Bartra, una Rosa Font, el gegant Fiol… Tenim Espriu, Bonet, Camps Mundó, la Marçal, l’immens Palau. Hi ha la bellesa, hi ha bellesa, molta bellesa, hi ha un Benito, en Joaquim Jordà, hi ha un Marc Recha i els artistes i els cineastes nous i de sempre. Hi ha Celan, Borges, Llull, Miró, Juan Ramón, la Pizarnik, Cernuda, Pessoa, l’Auster, Brossa, un Altaió, Sunyol, l’Hac… Hi ha la Patti Smith, Clapés, Bolaño, Estellés, René Char… Hi ha Mandelstam, Rotko i un llarg etcètera d’expectatives altes, altíssimes, abans de les coses vetustes d’Espanya.