Arxiu d'etiquetes: friedrich hölderlin

De brases rere el sol més apte (més Hac)

[Article que va ser publicat el 2004 al sumplement de Cultura de l’Avui a propòsit del llibre M’he menjat una cama, de Carles Hac Mor. Premi Cadaqués a Rosa Laveroni, 2003. Proa, Barcelona, 2004.]

“Significats atzarosos. Collage retallat. Manca de gràcia, d’imaginació, de disseny intencional. Histèria descontrolada”. Aquesta nota –ben pròxima a una declaració agònica de principis– apareix per decisió de l’autor com a cita en el volum, al costat d’unes altres de Dostojevskij i de Gabriel Ferrater, i s’atribueix a un “membre de jurat de premi literari” del qual, com és lògic, no hi ha fitxa detallada. Tampoc se’ns dóna compte del manuscrit al qual haurien estat etzibades les consideracions transcrites, tot i que la major part d’unes suposicions hipotètiques confluirien fàcilment cap a alguna de les tonalitats del roig, sempre abastables i fluctuants, que irradien ara i adés en el poeta Hac.

carles

Carles Hac Mor, poeta del roig

Entretant, i posats a afegir llenya al foc, també podem assegurar que la sentència visceral que ens ocupa no pot contenir en cap cas ni un bri de resposta solvent al títol coratjós de Gabriel Ferrater, Menja’t una cama, és a dir, la nota no és inventada; té mans i té ullals, per bé que respon sense reserves a una determinada percepció de penjarella –no pas tan llunyana entre nosaltres– de l’obra global hacmoriana. No reblarem ara el clau de les flacors ambientals, perquè, conjectures i apreciacions a banda, resulta evident que la crida directa a Gabriel Ferrater no té en el poeta del roig la menor consigna de rèplica premeditada, ben al contrari; es manifesta en qualsevol cas en el més dilatat dels incentius a revisitar les potències literàries del poeta reusenc tothora present… De Fer safor (Cafè Central, 2001) en avant, i de cara a assajar un esbós de lectura mínima de conjunt, apuntarem que M’he menjat una cama pot fer ben bé de nus d’una trilogia que s’hauria inaugurat amb Cabrafiga, aparegut a Emboscall el 2002, i que es clouria amb Metafonia, publicat un any més tard a Cafè Central; per uns motius que no responen a unes voluntats estructurals o organitzatives per part de l’autor sinó més aviat a unes emanacions equidistants, o coincidents, en les pulsacions i les textures que es dibuixen en el seu desplegat i en l’escriptura respectiva.

El corrent del poema únic
“Pomes peres grosella / figues i vinga glaçons / del banc i corrents / prosseguir amb les fronteres / comprovar astorats que cou / s’entolla de xafogor o sovint / s’hi adaptarà i a llarg tret / reconèixer-lo al pic de l’obscenitat / desusadament il·lustrat a la melsa”… Si bé és cert que els tres llibres comparteixen plenament la particularitat del poema únic, convé fer notar que en el present Menja’t una cama el text apareix seccionat en el seguit de les pàgines: un primer vers transcrit en majúscules fragmenta, sense activar-hi unes fractures extremes, les bellugors d’un ritme enfilant i volgudament destravat en una expansió vers les efluxions múltiples en les quals no hi mancaran les al·lògiques ventríloques que són fruit del desvari de la raó dut al cim i del procés mateix de construcció i deconstrucció paral·leles. També en la llengua, Carles Hac Mor concentra unes densitats que a hores d’ara ja ni poden ser contemplades des de la nomenclatura tècnica, per bé que han esdevingut essència mateixa, indestriable, de l’escriptura i del pensament. Heus ací, per exemple, la profusió de mantes reestructuracions sintàctiques i morfològiques com un dels engranatges de l’escriptura il·limitant, el fonament de la qual és just el propi desfonament a mercè d’una anti-teoria paraparèmica que versaria sobre la desarticulació del llenguatge en la seva creixença vers les no-consolidacions ni de sentit ni de discurs… Per no ser esclau del pebre, que no vol dir pas ser-ne perforat –i amb tot el Ferrater que, junt amb Chomsky, Hölderlin, Paul Celan o Pompeu Fabra, indueix a parar compte per la singularitat d’allò robat en un origen–, en Menja’t una cama reapareix, fet i fet, l’Hac Mor que sempre és l’Hac: el poeta del roig mel·leable i ascendent. No deixeu de llegir Hac Mor.

En tens l’agulla que indica el camí

[En record i agraïment a Carles Hac Mor, poeta del roig]

“Els mots els considero / com a coses / que no signifiquen res; / com les pedres i els arbres, / i no pas com a signes, / reblerts de convencions. / Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. En un dels últims llibres més polièdrics de Carles Hac Mor (Lleida, 1940) –aquell immens Ad libitum (Poesia al Cànter, 2003)– la llengua arribava a uns punts àlgids de des-art-i-culació, en la mesura que hi emergia una profusió de desestructuracions sintàctiques i morfològiques que en tal cas havíem de capir-les sense reserves com un dels engranatges de l’escriptura hacmoriana –cada cop més expansiva i transmutant– el fonament de la qual és just el desfonament, a mercè d’una antiteoria que versa sobre la desarticulació del llenguatge en la seva creixença cap a una no-consolidació, precisament, de cap teoria.

carles 2

El poeta del roig, Carles Hac Mor (1940-2016)

Això succeïa d’una manera molt semblant en els dos volums anteriors, pràcticament coetanis en la seva redacció: Cabrafiga i Metafonia (Deslectura de Paul Celan); dos llibres que ja havien obert camins ben paral·lels, si bé diferents, cap a unes extremituds en la forma i en el concepte tant o més nítides: Cabrafiga, per exemple, neixia en el bassal despullat d’un vers tallant i anava creixent en una efluxió de múltiples pulsacions que l’anaven encaminant, a cops d’al·lògiques de construcció i desconstrucció creixents, vers els marjals més selvàtics d’un poema en prosa que, no pas en va, en el seu interior ja tornava a contenir el nervi inicial d’aquell vers rabent entregat amb carn i ungla a totes les metamorfosis possibles. El poema únic de Metafonia, en canvi, s’iniciava directament en el terrer del poema en prosa i esquivava, fins i tot, la formalitat gramatical de la partició de paraules. A banda de les particularitats intrínseques en una i altra riba de l’escriptura, sempre sumades a unes textures concurrents, hi continuava present la negació del discurs en el seu desplegat convencional; és a dir, el no-discurs per a un sentit que no fos (ni sigui) pragmàticament codificat; o, si es vol, el no-sentit per defugir el discurs per excel·lència en el seu component de dogma irrevocable, això és, el discurs entès des de les convencionalitats benpensants com a “necessàriament útil, desxifrable i moralitzador”. De fet, en un dels poemes del llibre El desvari de la raó, publicat el 1995, el mateix Hac Mor ja oferia unes pistes clares en aquestes direccions: “De la negació al no-mètode / en la poca urgència / en la relació paradoxal / amb sigui quina sigui la regla / per desempallegar-me / de la raó / en el trenc / del rebuig / d’allò preconcebut / o sabut”. I sigui dit que Ad libitum o, més cap ençà, Coma induït ja són llibres parits des d’aquest efluvi pulmonar que veiem alimentat en un desvari de la raó portat a l’aresta més nerviüda i polifònica: una al·lògica ventríloqua i emfàtica que en cap cas haurem de confondre amb un estratagema digem-ne creatiu ni que tampoc haurem de llegir en termes d’esbaltiment preconcebut d’una ars poetica de tipus disciplinari que hagués d’obeir a uns axiomes identificables d’ubicació literària i artística. Des dels efluvis inherents de la mutació i del moviment –proclius entre el verb i l’antiverb i entre el llenguatge i l’antillenguatge, i acrescuts, sobretot, en l’al·legat de la desmitificació de l’art, de la poesia i de la paraula poètica i del poeta en la seva configuració d’imatge cristal·lina de culte– hi ha en tot l’estenall de la veu hacmoriana uns camals recurrents en els abeuratges. Citem-ne només uns quants: Jacques Derrida, Paul Celan, Antonin Artaud, Raymond Queneau, Roland Barthes, Michel Foucault, Julia Kristeva, Friedrich Hölderlin, Noam Chomsky, algunes respiracions de Joan Brossa, de William Burroughs o d’Agustí Bartra; i més fondàries encara de relectura de la filosofia antiga i del conjunt de la potència dadaista. Però aquí ve un aclariment: en l’obra de Carles Hac Mor els abeuralls artístics, literaris, humans i intel·lectuals en general no tenen mai una significació estricta o programàtica en termes de preeminència instructiva; ben al contrari, s’hi manifesten ara i adés des de l’expectativa volguda de la reelaboració. L’esmentat Metafonia n’és un exemple clar, i el subtítol –Deslectura de Paul Celan– en rebla encara més el clau: aquí el poeta descontextualitza, recontextualitza, desintegra i reintegra un Paul Celan sencer just en l’impàs de temps comprès entre el gust viu d’haver-lo apamat i el desig lliure i plenament transferible d’apamar-lo un i altre cop.

Justa la fusta. Perquè és, a la fi, en aquesta irrigació de pensament mutant i en moviment que el poeta paraparèmic articula totes les des-art-i-culacions possibles. Insistim-hi: “Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. Una indicació evident, també, del crit que el mateix poeta del roig etziva a favor de l’alliberament de l’escriptura (l’objecte alliberador) i d’una actitud llibertària a tots els seus efectes (el subjecte alliberat). I encara més: hi ha sempre un camí abrusador en l’obra del poeta Hac. Ara entre les aromes d’una fageda ombrosa; més endavant pel canyissar, entre pedregams i sals, i més enllà per aquest corriol frescal de joncs que ja feia intuir –i ara se sap– que s’esbatana a mar: “En tens l’agulla que indica el camí al vessant estimat dels mots del capvespre en el silenci als camps cap a l’illa ull del temps posa-la a les parpelles el cor a la galta enfonsada de la nit no en sé pas els fils del núvol estiuenc”.