La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Som animals de desig. D’un desig tan irrevocable com ho és la melsa; aquest òrgan encapsulat que tenim darrere l’estómac sense el qual no podríem arribar mai a concloure cap procés digestiu amb cara i ulls. Som animals d’un desig brau i persistent –i tant que sí!–, per més que sovint ens l’autoocultem per unes raons concretes o no tan concretes que ens fem venir bé en funció de mil circumstàncies, o per més que ens el reprimim, simplement. En efecte, no sempre aquest desig deu ser forçosament exquisit, ni tampoc excels, però al capdavall és desig. I com a tal –l’apaivaguem o no– ens pertany i ens habita des de tota la seva propulsió dilatant, contagiosa i oberta a tots els efectes inherents de la condició humana… És més difícil viure que no pas morir, ens advertia el poeta Maiakovski. I també Joan Salvat-Papasseit va deixar escrit amb molt de fervor vitalista que «per tornar a néixer necessiteu morir»… Doncs sí: les persones som de dalt a baix moviment pur; som controvèrsia i constatació d’un munt de coses al mateix temps, de manera que no hi ha res dràsticament definitiu ni veraç en aquest espai immens de pertinença intransferible en què vivim fet d’emocions, de sentiments i de desig. No deixem de construir ni de construir-nos, i en aquesta matèria –això ho sabem bé– mai no podrem ser ni experts ni previsibles, perquè tenim ben assumit que això del viure no deixarà mai de ser un aprenentatge convuls, costerut, apassionant, ple de contradiccions, de matisos, de policromies, de precarietats i d’esvorancs de vegades insalvables, de preguntes més que no pas de respostes, d’incomprensions, de frustracions i també d’algun acompliment i/o assumpció d’aspiracions que són per a nosaltres decididament essencials. No cal dir que el grau de proximitat que establim amb l’art, en totes les seves representacions, i amb la poesia i la literatura en general ens obre enormement les expectatives a l’hora de notar i de sentir el plaer que ens assetja en aquesta perseverança esmerçada en la consecució d’una vida plena en què la bellesa –aquesta dimensió portentosa del viure que es desplega sempre amb complicitat amb el desig i que conté alhora revelacions i estranyeses– hi tingui una presència incondicional… En una ocasió vaig provar, en primera persona, de resumir-ho en dues ratlles: «Dec a l’art el seu report de la capacitat d’emocionar-me, de la capacitat d’haver-me alimentat en l’apassionament per tot allò que vull i estimo. També l’art m’ha fet procliu en el pensament». Alimentem el desig, que bé que s’ho val.