Des de la planta 36

A Síria hi ha avui una guerra civil que, dia sí dia també, veiem com dessagna aquest país des de fa ja més de dos anys i que, segons estimacions de Nacions Unides, ha causat ja uns 93.000 morts (uns 5.000 al mes de mitjana).

Segons l’ACNUR, el conflicte també ha provocat uns 2 milions de desplaçats (dins de la mateixa Síria) i un milió i mig de refugiats repartits entre Turquia, el Líban i sobretot Jordània, principal país receptor dels refugiats sirians.

Per poder entendre una mica el conflicte sirià primer cal parlar de la divisió entre les dues principals branques de l’Islam: el xiisme i el sunnisme.

Aquesta divisió té el seu origen en la disputa que es va produir per la successió del profeta Mahoma, el fundador de la religió musulmana en el segle VII d.C. en el que és actualment l’Aràbia Saudita, després de la seva mort.

Les diferències entre les dues corrents són doctrinals i polítiques. Els sunnites són els seguidors de les doctrines dels primers califes successors de Mahoma i per això es consideren la branca més pura de l’Islam. Els xiïtes, en canvi, segueixen les ensenyances d’Alí, el gendre de Mahoma, i també es consideren els vertaders seguidors del profeta.

La gran majoria dels musulmans del món (entre un 85 i un 90%) són sunnites i formen part de la branca més ortodoxa de l’Islam perquè és considerada la més propera a les ensenyances de Mahoma. La resta de musulmans (entre un 15 i un 10%) són xiïtes i es concentren sobretot a l’Iran. Aquests han tendit a implicar més l’Islam en la política i això ha derivat en postures religioses més fonamentalistes i radicals, especialment després de la revolució islàmica de Jomeini a l’Iran el 1979.

A Síria la majoria de la població és sunnita, però el país està governat per una minoria alauita (que és una branca pròpia dins del xiisme) que està encapçalada per la família al-Assad des de que el 1970 Hafiz al-Assad, pare de l’actual líder sirià Baixar al-Assad, va aconseguir el poder a través d’un cop d’estat i va implantar una rígida dictadura militar i un Estat policial sense drets, llibertats ni oposició possible. La divisió sunnites-xiïtes està present doncs en el conflicte de Síria.

El segon que cal fer per entendre l’actual guerra civil siriana és considerar el conflicte armat des de tres nivells d’anàlisi que s’interrelacionen entre sí, formant una mena de partida de billar a tres bandes:

1) A nivell local: hi ha una lluita armada entre les diferents milícies (la gran majoria sunnites) i el règim dictatorial de Baixar al-Assad (xiïta) que manté el suport de bona part de l’exèrcit sirià.

2) A nivell regional: en el tauler del Pròxim Orient s’enfronten també els xiïtes, que estan presents a: el règim sirià, les milícies de Hezbol·lah del Líban i que donen suport a al-Assad, així com també l’Iran (una de les potències regionals de la zona) contra els sunnites, presents a: Turquia, Jordània, els emirats àrabs del petrodòlar del Golf Pèrsic com Qatar i també l’Aràbia Saudita (l’altra potència regional en competència amb l’Iran). Tots ells són països que han recolzat política i alguns també militarment les milícies que lluiten contra al règim d’al-Assad a Síria.

3) A nivell internacional: en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, que és el principal òrgan de l’ONU pel manteniment de la pau i la seguretat internacionals, hi ha un enfrontament polític i diplomàtic entre els cinc membres permanents del Consell (Estats Units, França, Regne Unit, Xina i Rússia). D’una banda hi ha el bloc occidental format pels EUA, el Regne Unit i França i que és més partidari d’algun tipus d’intervenció o d’acció per aturar la guerra a Síria i, de l’altra, hi ha la Xina i Rússia, que no volen ni en pintura cap intervenció militar occidental a Síria després del precedent que va suposar l’acció militar de l’OTAN a Líbia el 2011. Russos i xinesos opten per una sortida política al conflicte.

L’actor que s’ha mostrat més bel·ligerant a qualsevol intervenció militar ha sigut Rússia perquè és un aliat principal del règim sirià ja que n’és el seu principal venedor d’armes i també perquè l’única base naval que té l’armada russa al Mediterrani (ja des dels temps de la Guerra Freda) és a Síria, al port de Tartus, un punt estratègic vital pels interessos de Moscou.

En aquest escenari els EUA podrien usar fins a sis mesures d’intervenció possibles (que no probables) per intentar aturar la guerra civil de Síria, totes amb els seus pros i contres, els seus avantatges e inconvenients. Les tres primeres mesures són les més fàcils d’implementar i ja s’han donat en alguna mesura, mentre que les tres restants representarien intervencions de caràcter molt més militar i directe.

a) Establir sancions econòmiques contra el règim sirià, inclòs l’embargament d’armes.
En contra: molestaria a Rússia i també a l’Iran; la possible falta de suport del Consell de Seguretat de l’ONU (tot i que els EUA poden aprovar sancions a través del seu propi Congrés i Senat); els efectes de les sancions podrien afectar la població civil innocent, com ja ha passat en d’altre casos com el de les sancions contra el règim iraquià de Saddam Hussein els anys posteriors a la segona guerra del Golf als anys 90’s).

b) Entrenar a grups rebels moderats. Segons experts i analistes, la CIA ja fa mesos que entrena a grups moderats opositors d’al-Assad en campaments de Turquia i Jordània.
En contra: la possibilitat d’entrenar a grups islamistes radicals i propers a al-Qaeda.

c) Armar els grups rebels que lluiten contra al-Assad: això ja està passant a través de països aliats dels EUA com Turquia, Aràbia Saudita i sobretot Qatar.
En contra: la possibilitat que les armes caiguin en males mans i que s’armi a grups islamistes fins i tot propers a al-Qaeda essent després pitjor el remei que la malaltia; la possibilitat d’incrementar encara més les hostilitats sectàries entre sunnites i xiïtes ja que la oposició a al-Assad és heterogènia i desestructurada, formada per diferents organitzacions (sunnites moderats, radicals d’al-Qaeda, laics demòcrates, kurds, etc.) sense ordre ni control i que només tenen en comú el mateix enemic: el règim de Damasc.

d) Establir una zona d’exclusió aèria (una no fly-zone) com la que es va establir a Líbia el 2011 contra el règim de Moammar al-Gaddafi.
En contra: el règim sirià, a diferència de la Líbia de Gaddafi el 2011, realment disposa de bones defenses antiaèries (d’origen rus) que oposarien forta resistència als avions de combat nord-americans i en farien allargar la campanya i els seus costos; la manca de suport del Consell de Seguretat per la oposició de Rússia i de la Xina perquè són aliats de Damasc i perquè tenen l’experiència del precedent libi on, a parer seu, es va utilitzar Nacions Unides per sobrepassar el mandat del Consell més enllà de la protecció dels civils per forçar interessadament la caiguda de Gaddafi i el canvi de règim. (Problema: és possible defensar una població civil que, en el cas libi i també sirià, està sent sistemàticament atacada pel seu propi govern sense que es produeixi una caiguda i un canvi del propi règim? Com?).

e) Realitzar bombardejos aeris contra les tropes d’al-Assad.
En contra: el règim sirià disposa de bones defenses antiaèries que oposarien forta resistència i que farien allargar la campanya i els seus costos; el possible unilateralisme dels EUA per la manca de suport del Consell de Seguretat de l’ONU degut a la oposició de Rússia i la Xina i la conseqüent erosió de la legitimitat, credibilitat i autoritat moral dels EUA; el perill d’una escalada de la violència ja que els bombardejos aeris podrien ser interpretat com un casus belli per Rússia, Iran o Hezbol·lah i la violència es podria escampar per la ja volàtil i inestable regió del Pròxim Orient; la possibilitat que la opinió pública de part del món musulmà es posés en contra dels EUA (hi ha els precedents d’Afganistan el 2001, l’Iraq el 2003 o Líbia el 2011) erosionant la imatge internacional dels EUA encara més en el món musulmà.

f) Enviar i desplegar soldats nord-americans sobre el terreny a Síria. En contra: els mateixos factors contraris que en el punt anterior i la pròpia oposició de la opinió pública nord-americana.

Pel què fa al suposat ús d’armes químiques per part del règim sirià, el president Obama va manifestar el passat desembre de 2012 que si es demostrés clarament que el règim d’al-Assad ha usat armes químiques contra els rebels o la població civil, aquest fet seria travessar una línia vermella que implicaria algun tipus d’intervenció dels EUA en el conflicte sirià, tot i que no va definir quin tipus.

Els EUA s’han mantingut en una posició de demanar evidències i detalls més clars que demostrin sense cap dubte l’ús d’aquest tipus d’armament. Mentre això no passi, tot sembla indicar que l’administració Obama mantindrà la seva passivitat a Síria.

En aquest sentit, en el proper post explicaré els motius perquè els EUA no intervindran militarment a Síria.

A Síria hi ha avui una guerra civil que, dia sí dia també, veiem com dessagna aquest país des de fa ja més de dos anys i que, segons estimacions de Nacions Unides, ha causat ja uns 93.000 morts (uns 5.000 al mes de mitjana).

Segons l’ACNUR, el conflicte també ha provocat uns 2 milions de desplaçats (dins de la mateixa Síria) i un milió i mig de refugiats repartits entre Turquia, el Líban i sobretot Jordània, principal país receptor dels refugiats sirians.

Per poder entendre una mica el conflicte sirià primer cal parlar de la divisió entre les dues principals branques de l’Islam: el xiisme i el sunnisme.

Aquesta divisió té el seu origen en la disputa que es va produir per la successió del profeta Mahoma, el fundador de la religió musulmana en el segle VII d.C. en el que és actualment l’Aràbia Saudita, després de la seva mort.

Les diferències entre les dues corrents són doctrinals i polítiques. Els sunnites són els seguidors de les doctrines dels primers califes successors de Mahoma i per això es consideren la branca més pura de l’Islam. Els xiïtes, en canvi, segueixen les ensenyances d’Alí, el gendre de Mahoma, i també es consideren els vertaders seguidors del profeta.

La gran majoria dels musulmans del món (entre un 85 i un 90%) són sunnites i formen part de la branca més ortodoxa de l’Islam perquè és considerada la més propera a les ensenyances de Mahoma. La resta de musulmans (entre un 15 i un 10%) són xiïtes i es concentren sobretot a l’Iran. Aquests han tendit a implicar més l’Islam en la política i això ha derivat en postures religioses més fonamentalistes i radicals, especialment després de la revolució islàmica de Jomeini a l’Iran el 1979.

A Síria la majoria de la població és sunnita, però el país està governat per una minoria alauita (que és una branca pròpia dins del xiisme) que està encapçalada per la família al-Assad des de que el 1970 Hafiz al-Assad, pare de l’actual líder sirià Baixar al-Assad, va aconseguir el poder a través d’un cop d’estat i va implantar una rígida dictadura militar i un Estat policial sense drets, llibertats ni oposició possible. La divisió sunnites-xiïtes està present doncs en el conflicte de Síria.

El segon que cal fer per entendre l’actual guerra civil siriana és considerar el conflicte armat des de tres nivells d’anàlisi que s’interrelacionen entre sí, formant una mena de partida de billar a tres bandes:

1) A nivell local: hi ha una lluita armada entre les diferents milícies (la gran majoria sunnites) i el règim dictatorial de Baixar al-Assad (xiïta) que manté el suport de bona part de l’exèrcit sirià.

2) A nivell regional: en el tauler del Pròxim Orient s’enfronten també els xiïtes, que estan presents a: el règim sirià, les milícies de Hezbol·lah del Líban i que donen suport a al-Assad, així com també l’Iran (una de les potències regionals de la zona) contra els sunnites, presents a: Turquia, Jordània, els emirats àrabs del petrodòlar del Golf Pèrsic com Qatar i també l’Aràbia Saudita (l’altra potència regional en competència amb l’Iran). Tots ells són països que han recolzat política i alguns també militarment les milícies que lluiten contra al règim d’al-Assad a Síria.

3) A nivell internacional: en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, que és el principal òrgan de l’ONU pel manteniment de la pau i la seguretat internacionals, hi ha un enfrontament polític i diplomàtic entre els cinc membres permanents del Consell (Estats Units, França, Regne Unit, Xina i Rússia). D’una banda hi ha el bloc occidental format pels EUA, el Regne Unit i França i que és més partidari d’algun tipus d’intervenció o d’acció per aturar la guerra a Síria i, de l’altra, hi ha la Xina i Rússia, que no volen ni en pintura cap intervenció militar occidental a Síria després del precedent que va suposar l’acció militar de l’OTAN a Líbia el 2011. Russos i xinesos opten per una sortida política al conflicte.

L’actor que s’ha mostrat més bel·ligerant a qualsevol intervenció militar ha sigut Rússia perquè és un aliat principal del règim sirià ja que n’és el seu principal venedor d’armes i també perquè l’única base naval que té l’armada russa al Mediterrani (ja des dels temps de la Guerra Freda) és a Síria, al port de Tartus, un punt estratègic vital pels interessos de Moscou.

En aquest escenari, els EUA podrien usar fins a sis mesures d’intervenció possibles (que no probables) per intentar aturar la guerra civil de Síria, totes amb els seus pros i contres, els seus avantatges e inconvenients. Les tres primeres mesures són les més fàcils d’implementar i ja s’han donat en alguna mesura, mentre que les tres restants representarien intervencions de caràcter molt més militar i directe.

a) Establir sancions econòmiques contra el règim sirià, inclòs l’embargament d’armes.
En contra: molestaria a Rússia i també a l’Iran; la possible falta de suport del Consell de Seguretat de l’ONU (tot i que els EUA poden aprovar sancions a través del seu propi Congrés i Senat); els efectes de les sancions podrien afectar la població civil innocent, com ja ha passat en d’altre casos com el de les sancions contra el règim iraquià de Saddam Hussein els anys posteriors a la segona guerra del Golf als anys 90’s).

b) Entrenar a grups rebels moderats. Segons experts i analistes, la CIA ja fa mesos que entrena a grups moderats opositors d’al-Assad en campaments de Turquia i Jordània.
En contra: la possibilitat d’entrenar a grups islamistes radicals i propers a al-Qaeda.

c) Armar els grups rebels que lluiten contra al-Assad: això ja està passant a través de països aliats dels EUA com Turquia, Aràbia Saudita i sobretot Qatar.
En contra: la possibilitat que les armes caiguin en males mans i que s’armi a grups islamistes fins i tot propers a al-Qaeda essent després pitjor el remei que la malaltia; la possibilitat d’incrementar encara més les hostilitats sectàries entre sunnites i xiïtes ja que la oposició a al-Assad és heterogènia i desestructurada, formada per diferents organitzacions (sunnites moderats, radicals d’al-Qaeda, laics demòcrates, kurds, etc.) sense ordre ni control i que només tenen en comú el mateix enemic: el règim de Damasc.

d) Establir una zona d’exclusió aèria (una no fly-zone) com la que es va establir a Líbia el 2011 contra el règim de Moammar al-Gaddafi.
En contra: el règim sirià, a diferència de la Líbia de Gaddafi el 2011, realment disposa de bones defenses antiaèries (d’origen rus) que oposarien forta resistència als avions de combat nord-americans i en farien allargar la campanya i els seus costos; la manca de suport del Consell de Seguretat per la oposició de Rússia i de la Xina perquè són aliats de Damasc i perquè tenen l’experiència del precedent libi on, a parer seu, es va utilitzar Nacions Unides per sobrepassar el mandat del Consell més enllà de la protecció dels civils per forçar interessadament la caiguda de Gaddafi i el canvi de règim. (Problema: és possible defensar una població civil que, en el cas libi i també sirià, està sent sistemàticament atacada pel seu propi govern sense que es produeixi una caiguda i un canvi del propi règim? Com?).

e) Realitzar bombardejos aeris contra les tropes d’al-Assad.
En contra: el règim sirià disposa de bones defenses antiaèries que oposarien forta resistència i que farien allargar la campanya i els seus costos; el possible unilateralisme dels EUA per la manca de suport del Consell de Seguretat de l’ONU degut a la oposició de Rússia i la Xina i la conseqüent erosió de la legitimitat, credibilitat i autoritat moral dels EUA; el perill d’una escalada de la violència ja que els bombardejos aeris podrien ser interpretat com un casus belli per Rússia, Iran o Hezbol·lah i la violència es podria escampar per la ja volàtil i inestable regió del Pròxim Orient; la possibilitat que la opinió pública de part del món musulmà es posés en contra dels EUA (hi ha els precedents d’Afganistan el 2001, l’Iraq el 2003 o Líbia el 2011) erosionant la imatge internacional dels EUA encara més en el món musulmà.

f) Enviar i desplegar soldats nord-americans sobre el terreny a Síria.
En contra: els mateixos factors contraris que en el punt anterior i la pròpia oposició de la opinió pública nord-americana.

Pel què fa al suposat ús d’armes químiques per part del règim sirià, el president Obama va manifestar el passat desembre de 2012 que si es demostrés clarament que el règim d’al-Assad ha usat armes químiques contra els rebels o la població civil, aquest fet seria travessar una línia vermella que implicaria algun tipus d’intervenció dels EUA en el conflicte sirià, tot i que no va definir quin tipus.

Els EUA s’han mantingut en una posició de demanar evidències i detalls més clars que demostrin sense cap dubte l’ús d’aquest tipus d’armament. Mentre això no passi, tot sembla indicar que l’administració Obama mantindrà la seva passivitat a Síria.

En aquest sentit, en el proper post explicaré els motius perquè els EUA no intervindran militarment a Síria.

No us passa a vegades que teniu ganes d’anar en contra de tot i de tothom? Ganes de no fer cas a res ni a ningú? Doncs avui dimarts m’he llevat amb aquesta sensació, amb ganes d’expressar el meu dret a la pataleta, a estar radicalment en contra.

En contra dels pares quan, amb 30 anys fets, encara et diuen els diumenges al migdia: “vas arribar tard anit, eh?” i en contra de la tieta que des de petit et deixa la seva saliva a la galta quan et fa els dos petons de cortesia i que sempre fa notar davant dels familiars (perquè ho fa en veu alta) preguntant-te: “i tu, que no tens xicota?”

En contra dels suposats “amics” quan et pregunten “encara no treballes?”, fent èmfasi en la primera paraula.

En contra de les ex, perquè quan te les trobes et recorden que els teus nervis a la panxa no han desaparegut tan ràpid com el teu número de telefon de la seva agenda del mòbil.

En contra dels professors que no han entès que saber-ne molt d’un tema no vol dir el mateix que saber explicar-lo, i ser professor és més la segona cosa que la primera. Allò que vols aprendre és el que has d’ensenyar i si no saps explicar bé una cosa vol dir que realment no l’has entès.

En contra de la classe política autista que avui ens governa perquè, des de la seva torre de marfil feta de privilegis exclusius, de dietes, de pensions generoses i sobretot de sous exagerats, s’ha convertit en una casta que no té ni puta idea de quina és la realitat del carrer. Els polítics dirigents realment no es volen emmerdar fins als genolls amb els problemes que tenim els ciutadans de peu i ens tracten com a nens quan pensen que ens conformem amb només tirar una papereta en una urna cada quatre anys.

En contra de la crisi que no he causat perquè jo, com tots els joves, no he viscut per sobre de les meves possibilitats (no he tingut ni la possibilitat de poder-ho fer).

En contra que les mancances i els defectes del capitalisme es considerin un fet “normal” i que els mitjans de comunicació ho expliquin com si fos una cosa “natural”.

En contra que ens vulguin fer creure que no hi ha alternativa política (una democràcia més participativa) ni econòmica (l’economia del bé comú) possibles.

En contra que polítics que manen usin eufemismes com: desacceleració econòmica enlloc de crisi, reformes enlloc de retallades, línia de crèdit enlloc de rescat, mobilitat exterior enlloc d’emigració forçosa, crisi enlloc d’estafa, dret a decidir enlloc de referèndum d’autodeterminació o estat propi enlloc d’independència.

En contra que els governs de torn tinguin paraules prohibides que no poden pronunciar perquè expliquen la realitat: Zapatero no parlava mai de crisi, Rajoy no ha parlat mai de rescat i Mas no parla d’independència.

En contra que no pugui votar per decidir lliure, pacífica i democràticament si vull o no una Catalunya independent d’Espanya.

En contra que els catalans que estiguin en contra de la independència de Catalunya no puguin votar-hi en contra.

En contra d’una Constitució Espanyola que és antidemocràtica perquè diu que és il·legal votar i exercir la democràcia a través d’un referèndum d’autodeterminació.

En contra dels polítics que mantenen la seva poltrona gràcies a onejar la bandera de la promesa de la independència de Catalunya.

En contra dels que fan el mateix amb la bandera de la necessitat de la dependència d’Espanya.

En contra dels que confonen (a vegades interessadament) el govern espanyol amb els espanyols i el de Catalunya amb els catalans.

En contra que alguns es posin sempre el nacionalisme català a la boca però no reconeguin mai el seu nacionalisme espanyol.

En contra dels qui critiquen el centralisme de Madrid sense veure el de Barcelona, ni saber que hi ha vida (no sempre intel·ligent) més enllà de Collserola.

En contra dels gurus i coachs de l’autoajuda que apareixen dia sí dia també a la Contra de la Vanguardia (no hi ha més gent per entrevistar?) dient-nos que hem de ser emprenedors, com si tots fóssim uns inútils, culpables del que ens passa, i ells uns il·luminats.

En contra dels “todòlegs”: la casta de tertulians que fan la roda, perquè són sempre els mateixos, per les ràdios i les televisions fent veure que saben de tot encara que la realitat els demostri el contrari cada dia. (Seria possible contractar més tertulians menors de 35 anys si us plau?).

En contra de les mal anomenades rodes de premsa on no es deixen fer preguntes. La culpa és nostra, dels periodistes, perquè el periodisme és preguntar i si no es deixen fer preguntes ja no hi hauríem d’anar.

En contra que tothom que surt a la tele s’auto atorgui el títol de periodista.

En contra d’alguns economistes que ara surten de sota les pedres i es tornen mediàtics, però que no van sortir per avisar de la situació en la que ens trobem avui.

En contra de les típiques i tòpiques preguntes que et fan en les entrevistes de feina i de les típiques i tòpiques respostes quan et diuen que no t’agafen.

En contra d’haver de treure coses del meu currículum perquè diuen que estic sobre qualificat.

En contra d’haver de competir amb d’altres persones, també sobre qualificades, per realitzar unes pràctiques no remunerades.

En contra dels que prioritzen només el tenir i el competir contra els altres en comptes del ser i del cooperar entre nosaltres.

En contra que per a qualsevol feina precària em demanin sempre un nivell d’anglès, però als presidents del govern, als ministres, als consellers, etc. no els ho demanin mai.

En contra dels qui van firmar hipoteques sense entendre-les o ni tan sols llegir-les detingudament i també dels qui van oferir hipoteques sense donar totes les explicacions necessàries sinó amb enganys i mentides.

En contra que la gent parada rebi prestacions d’atur sense la necessitat de fer cap curs de formació o d’idiomes. Si reps diners públics perquè no tens feina, a canvi d’això, almenys hauries de formar-te i d’aprendre idiomes per facilitar trobar-ne.

En contra dels “modernets” de torn que han descobert la beguda del gin tònic (va, que el meu avi ja en bevia!).

En contra que s’utilitzin paraules com vintage o hipster per maquillar que una cosa és vella o antiga.

En contra que les modes em diguin com he de vestir, què m’he de comprar, què he de menjar i beure i com ha de ser el meu oci.

En contra que xavals de 15 anys em tractin de vostè i em diguin “senyor”.

En contra de dir-li muffin a la magdalena de tota la vida.

En contra de la “sinceritat” d’algunes persones que, el primer que fan quan et troben pel carrer, és recordar-te que tens menys cabell, que ja tens algunes canes o que t’ha sortit una mica de panxeta.

En contra de la bestiesa (n’hi ha tantes) d’idolatrar i d’agafar com a referent moral a onze nois joves que cobren una milionada per jugar amb una pilota mentre la nostra societat s’empobreix i es torna més desigual.

En contra que es digui “àrab” a un musulmà amb diners i en canvi s’anomeni “moro” a un que no té un duro. Això no és racisme, és classisme.

En contra d’acceptar la ingenuïtat que diu que el Barça representa no sé quins valors quan, a canvi de cobrar en silenci un bon grapat de milions d’euros, porta publicitat a la camiseta d’empreses (abans de Qatar Foundation i ara de la companyia aèria Qatar Airways) que pertanyen a una dictadura que atempta contra els Drets Humans i les llibertats més bàsiques dels seus propis ciutadans, per no parlar de com tracten les dones.

En contra de renunciar a lluitar pels propis somnis i de conformar-se perquè “és el que hi ha, el que toca” o perquè “tothom ho fa” (la majoria dels votants van triar el PP en les passades eleccions espanyoles i això no vol dir que estigui bé).

En contra de les noies que m’han dit no sense conèixer-me i dels no que jo he dit a noies sense conèixer-les.

En contra que els meus moments de debilitat siguin sempre teus quan et torno a enviar un whatsapp per recordar-te que existeixo.

En contra de la sensació de vençut que tinc quan algunes noies que veig pel carrer em fan girar tot i sabent perfectament que mai les podré observar mentre dormen.

En contra que la gent pensi que l’amor és voler anar-se’n al llit amb algú quan més aviat és voler llevar-se al seu costat.

En contra que no m’hagis vist els cops que em creuo amb tu, cada dimarts a tres quarts de nou del matí a la cantonada del carrer Diputació amb Passeig de Gràcia. (No sé ni com et dius, noia rossa d’ulls clars, però ets preciosa i quan et veig penso en atrevir-me a parar-te un dia i dir-te alguna cosa. Però llavors m’acovardeixo, aquell instant passa i quan et torno a mirar, ara de reüll, ja ets a l’altre costat de la vorera).

En contra de tenir por de la mateixa por.

En contra que les noies siguin gairebé sempre les que trien (i trien molts cops malament).

En contra de maleïdes frases que semblen incrustades en l’ADN femení (també n’hi ha de pròpies del software masculí) com: “Ets molt simpàtic, però…”, “Ja et trucaré i quedarem”, “T’estimo, però només com amic”, “No lligues perquè no vols” i la meva preferida per la seva coherència i sinceritat: “No vull res perquè necessito un temps per estar sola i trobar-me a mi mateixa” (al cap de quatre dies veus al Facebook que ella ja torna a tenir parella).

En contra que es tractin les noies només com calces amb cames, solament en funció del seu cos; això és culpa de molts homes, sí, i també d’algunes dones.

En contra que moltes noies ens tractin als nois com a calents mentals sense cervell i amb les hormones disparades (alguns d’ells, només alguns, realment són així).

En contra que una noia cobri menys que jo per la mateixa feina o en el mateix càrrec pel sol fet de ser dona.

En contra que les noies no hagin de pagar per entrar en alguns pubs o discoteques i en canvi els nois sí.

En contra dels dogmàtics i també dels que creuen que tot és relatiu i que totes les opinions són igual de vàlides perquè això és fals. No totes les opinions valen el mateix (la meva no val igual que la d’un metge si parlem del càncer, per exemple) però si que totes les opinions s’han de respectar. Cal respectar totes les diferències i combatre totes les desigualtats.

En contra que algú escrigui i enviï tuïts pensant-se que realment i de veritat està fent periodisme.

En contra de l’ego d’algú que escriu un bloc a Internet pensant-se que el llegiran.

En contra de tots els meus virtuosos defectes i de totes les meves defectuoses virtuts.

En contra d’estar sempre en contra com actitud vital.

En contra de tot el que no he dit encara.

I… a favor de deixar-ho aquí perquè són quasi tres quarts de nou del matí i estic arribant a la cantonada del carrer Diputació amb Passeig de Gràcia.

No sé vosaltres, però a mi ja em cansa una mica tot això… i mira que sóc periodista! Massa vegades se’m fa pesat escoltar o llegir a les notícies les declaracions de polítics a favor i en contra de celebrar un hipotètic referèndum d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya.

Veus a la televisió, amb puntualitat quasi diària, com els dirigents polítics catalans (i alguns de Madrid) de tots els partits desfilen davant dels micròfons acolorits i afamats dels mitjans de comunicació. És un exercici de fals “periodisme” de declaracions, de rèplica i contra-rèplica, del “i tu més” que es llancen uns contra els altres, un excés de consignes i d’eslògans a vegades populistes, de poques dades fiables i de menys arguments ben fonamentats.

Uns diuen que estan a favor del referèndum, d’altres que no i uns altres (CiU i PSC) sembla que canvien el discurs dia sí i dia també perquè els primers tenen un conflicte intern d’interessos i els segons una crisi d’identitat.

Penso que l’anomenat debat sobre el dret a celebrar un referèndum (o consulta) sobre la possible independència de Catalunya no existeix perquè no és un debat com a tal i per tant no s’hauria d’establir en aquests termes.

El que passa és que alguns polítics, amb els seus interessos partidistes de curt termini (no solen mirar més enllà de les properes eleccions) han embolicat la qüestió convertint-la en un fals debat polític perquè esperen treure’n rèdit electoral i/o quota de pantalla al telenotícies.

Com a tal, però, aquest debat no existeix ja que la qüestió sobre el dret a fer el referèndum és i ha de ser eminentment jurídica i no pas política. I aquí ja no hi ha debat possible perquè la qüestió es mostra de forma insultantment clara, de sentit comú m’atreviria a dir.

En el fons de tot hi ha la dicotomia bàsica entre allò que diu la Constitució espanyola actual de 1978 i el dret a l’autodeterminació de Catalunya (anomenat aquí dret a decidir). És la llei contra la democràcia, la legalitat versus la legitimitat.

Si hi ha una llei (la Constitució espanyola en aquest cas) que estableix que l’exercici de la democràcia (celebrar un referèndum en base al dret a l’autodeterminació) és il·legal, llavors aquesta mateixa llei és antidemocràtica. És lògica pura, punt.

Per què? Perquè la democràcia, que no oblidem que vol dir “el govern del poble”, és més important que la llei. I per què ho és? Doncs perquè en els estats que s’auto-anomenen democràtics, i més com en el cas d’Espanya que està dins de la Unió Europea, és i ha de ser precisament la democràcia la que defineixi el marc legal de la societat i no la llei (com la Constitució espanyola) la que determini la voluntat democràtica de les persones o d’un poble.

Entre els contraris o crítics al dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació és habitual el comentari que diu que, en el cas de fer-lo, haurien de ser tots els espanyols els qui votessin perquè, segons la Constitució, la sobirania nacional (espanyola) rau en el poble espanyol.

Aquesta és la llei estatal, és el que diu la legalitat espanyola, però a nivell internacional existeix el dret a l’autodeterminació dels pobles contemplat en la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945, signada per Espanya el 1955 quan va convertir-se en Estat membre de l’ONU. Aquest principi estableix explícitament que només tenen dret a decidir i per tant a votar els habitants de la regió que es volen independitzar de l’Estat al qual de moment pertanyen.

El Dret internacional reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles com un dels principis del sistema jurídic internacional sota el paraigües de Nacions Unides i és un dret reconegut en: tractats internacionals (com la Carta de Nacions Unides), en resolucions de l’ONU, en la pràctica internacional dels Estats i en pronunciaments de la Cort Penal Internacional de la Haia, com el cas del reconeixement de la independència unilateral de Kosovo de Sèrbia l’any 2008.

El dret a l’autodeterminació, com a part integrant que és de la legalitat internacional, està doncs jurídicament per sobre de la llei, de la Constitució i de la legalitat de qualsevol Estat que, com va fer Espanya fa més de 50 anys, hagi signat la Carta i els tractats internacionals de l’ONU. No respectar això seria caure en la incoherència i, encara pitjor, en la il·legalitat internacional.

Aquesta és la teoria i com a tal n’existeixen precedents perquè ja s’ha aplicat en vàries ocasions: en els dos referèndums d’autodeterminació que s’han celebrat el 1980 i el 1995 al Quebec, només van votar els quebequesos i no tots els habitants del Canadà. El mateix va passar en el referèndum d’independència de Montenegro de Sèrbia l’any 2006 i el mateix passarà el 18 de setembre de 2014 quan es celebri el d’Escòcia, on només votaran els escocesos i no tots els ciutadans del Regne Unit.

Imaginem ara per un moment que Espanya volgués marxar de la Unió Europea o volgués sortir de l’euro per intentar recuperar així la seva tocada economia. Fem-nos aquesta pregunta: el govern espanyol acceptaria que la decisió de sortir o no de la UE o de l’euro la decidissin per votació tots els Estats membre (que són 27) de la Unió Europea? O en canvi en aquest cas sí que defensaria que la decisió depengués del que votessin només els ciutadans espanyols? Em sembla que tots sabem la resposta.

El que val per a Espanya, també val per a Catalunya. No pot haver-hi una doble vara de mesura, ni jugar la partida amb un as sota la màniga, ni poden canviar-se les regles del joc durant el partit. De fer això, a casa, sempre n’hem dit fer trampes.

La relació entre Espanya i Catalunya em recorda cada vegada més la d’una parella en la qual un dels dos vol deixar de ser-ho. Una parella on la noia (Catalunya) porta anys aguantant els abusos, els insults, la falta de respecte i les males maneres del noi (Espanya), fins un dia que el noi es desperta sol al dormitori i s’adona que la noia just acaba de marxar del pis sense dir-li res.

Ell, vestit només amb calçotets i camiseta imperi, salta del llit i surt del pis corrent per trobar-la. Baixa les escales de dos en dos i veu a la noia arrossegant una maleta de rodes i que ja està sortint pel portal de l’edifici.

El noi la crida. “Canviaré, et prometo que canviaré i que a partir d’avui tot serà diferent. T’estimo, torna, no em deixis!”, li suplica amb veu tremolosa des del portal.

La noia, que ja és al carrer, es gira, el mira fixament als ulls i li respon movent el cap de forma negativa: “Jo t’estimo, però com amic” (frase que moltes persones porten gravada en el seu ADN i que et deixa clavat a terra el primer cop que te la diuen). I afegeix ella sense dubtar: “Fa temps que em vas dir que canviaries però no ho has fet… Ara ja és massa tard”.

La noia es gira i segueix caminant carrer amunt, mentre la seva maleta de rodes es perd entre les cames dels vianants.

No. Aquest no és un altre text sobre els bancs, ni sobre la situació econòmica, ni sobre la crisi/estafa que patim de la mà d’alguns banquers i polítics, incompetents i sense escrúpols, que segurament ja haurien d’estar a la presó. Sí que, en certa manera, el text parla d’hipoteques, de les que no es firmen però que potser són molt més importants que les dels bancs.

A la vida prens decisions. Tots ho fem, tots ho hem de fer. Algunes vegades perquè vols i d’altres perquè no tens més remei. El més important és que intentis ser sempre tu el qui decideix i que no ho facin els altres (ni les circumstàncies) per tu.

Com tothom, he pres les meves decisions i, com tothom, algunes seran correctes i d’altres equivocades. En el moment de prendre-les ho vaig fer lliure i conscientment, valorant la opció que em semblava la més adequada en cada moment.

No em sap greu (tampoc crec que servís de res) i la tàctica del ressentiment és totalment inútil. Reconec però que la distància i la perspectiva que et van donant els anys i amb la qual ara puc mirar enrere, a través del retrovisor de la meva vida, canvia el balanç que avui en faig. El meu balanç, des de que vaig començar la universitat a Barcelona ja fa uns 12 anys, és avui negatiu. Sí, he arribat a la conclusió que segurament em vaig equivocar en algunes decisions importants que vaig prendre en aquell moment, però això només ho podria saber i valorar ara, un cop passats uns anys.

Des de que vaig començar els estudis; primer de Físiques que van durar pocs mesos, després d’Història, amb flirtejos amb la Filosofia, fins a fer el pas a Periodisme i ara acabar fent un Màster en Relacions Internacionals, em vaig centrar quasi exclusivament en l’àmbit de la meva vida acadèmica. Pensava llavors (ingenu de mi!) que un cop acabats els estudis podria tenir una feina que m’agradés i m’omplís. Vaig decidir centrar-me en estudiar i treballar, en la vida estudiantil i la professional, primer a Catalunya i després, quan en vaig tenir l’ocasió, a d’altres països.

Així, vaig deixar de banda les possibles relaciones de parella (quatre) que podia haver tingut i que no vaig voler que fossin. M’hagués pogut enamorar de la primera noia passejant pels carrers del Barri Vell de Girona. A la segona la vaig deixar amb llàgrimes als ulls i una polsera meva penjant del seu canell en un carrer de Vic una nit freda de gener abans que jo marxés a Sud-àfrica. La tercera també va acabar plorant quan vaig acomiadar-me d’ella per anar-me’n a Israel i l’última va veure com l’allunyava de la meva vida perquè jo marxava a Nova York.

Sé que no decidim quan ni com ens enamorem, però tinc la sensació que vaig sacrificar la meva vida sentimental per l’acadèmica i professional i potser aquesta decisió va ser equivocada perquè no va funcionar-me.

Dotze anys després, després d’haver pagat un elevat peatge emocional, miro enrere i m’adono que no tinc cap de les dues coses: ni una vida professional ni una vida sentimental plenes. A vegades em sento sol, buit, assecat per dins, despullat perquè ja no puc fer servir més màscares per enganyar-me i seguir dissimulant com si no passés res.

Em noto amarat per una sensació de fracàs, de derrota, de frustració, de decepció i de desil•lusió amb mi mateix perquè noto que m’he fallat. Em vaig equivocar i segurament aquesta ha sigut la cagada més gran (per ara) de la meva vida.

Tinc 32 anys (33 en faré al desembre) i em trobo sense feina, sense horitzons de tenir-ne, sense projectes definits i sense ni un duro. Vivint amb els pares i dels pares, a casa seva i depenent d’ells, i estudiant un Màster amb companys (tots fantàstics) a la majoria dels quals trec dos Jocs Olímpics d’edat.

Si la vida fos un rellotge, noto que vaig a deshora, descompassat, que ja faig tard. No visc la vida que fa 10 anys pensava que viuria, quan llavors tenia l’edat que tenen ara molts dels meus companys de Màster. La meva vida avui no és com pensava que seria i em sento enganyat, perdut, desconcertat.

Alguns amics m’han dit que això em passa perquè “no has triomfat”. Sincerament, no sé què vol dir aquesta frase perquè, per a mi, el concepte èxit no està relacionat amb poder comprar moltes coses materials, guanyar molts diners, tenir el reconeixement de la gent, etcètera. No. Per a mi l’èxit és tan senzill (i tan difícil) com viure una vida alineada amb els propis valors, amb la curiositat de seguir aprenent, amb les ganes de seguir creixent com a persona, de voler compartir més coses amb els altres i d’estimar, sigui a la parella, a la família o als amics.

També entenc que els significats d’èxit i de fracàs estan íntimament relacionats amb les pròpies expectatives que posem sobre les coses, sobre els altres, sobre nosaltres mateixos i sobre la vida que voldríem viure. Sent conscient de tot això, ja fa temps que penso que potser no sóc avui la persona que creia que seria i això fa que estigui acollonit perquè m’adono que potser ja mai ho seré. Sí, me la vaig jugar prenent unes decisions i vaig perdre. Ja és hora d’assumir-ne les conseqüències.

Em vull creure la frase (em sembla que l’hi he llegit a en Risto Mejide) que diu que créixer i madurar és aprendre a acomiadar-se. És saber dir adéu a persones, a llocs, a instants que hem estimat, perquè avui jo també sóc tot allò que he perdut.

Hi ha dies però que em miro al mirall, intentant no centrar la mirada en les meves incipients entrades, amb la sensació d’haver tirat ja la tovallola. En aquell instant, dins el “mono” de nostàlgia que ho inunda tot i amb el cap sota la dutxa, no puc evitar pensar en com haurien sigut aquests darrers 10 anys de la meva vida si hagués acceptat alguna de les quatre noies que he tingut més a prop i que m’han ensenyat (volent-ho o no) tant de mi mateix. No puc tornar enrere i canviar les decisions que ja vaig prendre; sí que puc, almenys, dir a elles que… ho sento.

I no puc o no sé fer-hi més perquè la partida de pòquer de la vida segueix i el crupier continua repartint noves cartes a cada jugada. No podem retirar-nos de la taula de joc. Hem de seguir apostant. Però, sisplau, no feu un “all in” i us ho jugueu tot com vaig fer jo. No ho feu perquè, al final de la partida, quan el casino tanca, sempre guanya la banca, la puta banca.

Porta la marca de l’angoixa en la mirada i un plec de fulls a les mans. Són papers de la hipoteca, del jutjat, factures de l’aigua, de la llum… que no ha pogut pagar. Ell forma part d’una estadística brutal: representa una de les 400.000 famílies que han rebut una ordre de desnonament a tot l’Estat espanyol només en els últims quatre anys, des de que va començar la crisi.

Veí de Santa Coloma de Farners, 50 anys, casat i amb dues filles (una menor d’edat), treballava al sector de la construcció. Té una hipoteca de 240.000 euros firmada amb Caixa Terrassa (avui propietat del BBVA) a pagar en 30 anys pel pis on ja no viu i pel qual pagava uns 1.100 euros de quota mensual.

En plena bombolla immobiliària havia arribat a cobrar quasi uns 2.000 euros al mes treballant a l’obra. Ara porta quasi quatre anys sense feina i, quan no va poder pagar la hipoteca, el van desnonar i va haver d’anar a viure amb la seva dona i les seves dues filles a casa de la seva mare, de 80 anys, que els ajuda amb la seva pensió de vidueta. D’això ja en fa quasi dos anys.

Quan vareu signar la hipoteca, en cap moment vareu pensar que potser un dia no la podríeu pagar?

Mai, en cap moment. Pensa que entre la meva dona i jo cobràvem uns 3.000 euros al mes en total i la quota de la hipoteca era d’uns 1.000 euros, una tercera part. No vam pensar mai que no la podríem pagar. No teníem problemes i fins i tot vam poder estalviar un mica per poder comprar els mobles pel pis i un cotxe.

Quan van començar els problemes?

Cap el 2007 l’empresa on treballava la meva dona va tancar i ella va anar al carrer i va passar a cobrar l’atur. Com que la meva dona no va trobar cap més feina, se li va acabar l’atur i l’ajuda posterior i avui ja no cobra res.

Tu encara treballaves

Sí, en aquell moment a casa només hi entrava el meu sou. Però un any més tard, cap el 2008, ja es veia que la feina a l’obra havia baixat molt i l’empresa on estava va tancar i vaig anar al carrer. A partir d’aquell moment vaig entrar en un túnel molt negre fins que l’aigua em va arribar al coll.

Quan et vas adonar que no podries pagar la hipoteca?

Va ser poc abans de Nadal, el desembre de l’any 2009. Ja devia tres rebuts de l’hipoteca que no podia pagar i vaig anar al banc a tornar-los les claus del pis. No em veia en cor de pagar-lo.

Què et va dir el banc?

Em va donar la opció de la carència: pagar només el capital, sense els interessos de la hipoteca, durant uns 3-5 anys. Però aquesta solució no només no ens va servir sinó que ens va perjudicar més.

Per què?

Gràcies a la carència la meva hipoteca es va incrementar en 30.000 euros més. Ells en diuen “una previsió de riscos d’interessos”: t’apugen la hipoteca quan veuen que hi ha el risc de no cobrar-la.

Deu n’hi do

Era a principis de 2010 i la meva dona i jo sense feina, havent esgotat l’atur i encara vivint al pis, però ja sense poder-ne pagar la hipoteca i esperant ser desnonats, amb la vergonya que ens feia que vingués la policia o el jutge a fer-nos fora del pis.

Quan vareu rebre la carta del banc o del jutjat per desnonar-vos?

Mai vam rebre cap notificació dient que havíem d’abandonar el pis, ni del banc, ni dels jutjats. Mai ens van avisar que ens desnonarien.

Com és possible?

El jutjat em va dir que aquest tipus de notificacions no s’envien als afectats, sinó que es posen al taulell d’anuncis del jutjat i llavors ja depèn de tu si te n’assabentes o no.

Com us en vareu assabentar?

Primerament, a principis del 2011, com que ja no podia pagar, em van tallar l’aigua, la llum i el gas del pis i vam haver d’anar a viure a casa de la meva mare, on encara estem avui.

Encara tenies el pis

Sí, i les claus per poder-hi entrar fins que un dia del març de 2011, per ordre judicial i sense previ avís, van venir els Mossos d’Esquadra amb un serraller a canviar el pany del pis i ja no vam poder entrar-hi més.

Va ser d’un dia per l’altre?

Sí, sí. Un dia podíem entrar al pis i l’endemà ja no perquè n’havien canviat el pany, amb tots els mobles i part de la nostra roba dins del pis, però sense poder-hi entrar per endur-nos-la.

No vareu poder treure les vostres pertinences?

No. El maig de 2011 van venir a netejar el pis per poder posar-lo a subhasta i van treure totes les coses que hi quedaven dins. En aquell moment em vaig adonar que faltaven moltes coses, les de més valor com mobles i roba meva, de la dona i fins i tot de les nenes. Tot això havia desaparegut sense que jo ho pogués evitar perquè ja m’havien canviat el pany del pis.

Com t’ho expliques?

Doncs que algú, amb accés a alguna de les cinc còpies de la nova clau del pis, s’ho va emportar o va fer que s’ho emportessin perquè, en teoria, les claus havien d’anar del serraller a l’agent judicial i aquest dipositar-les al banc.

D’això se’n diu robar, no?

Sí, evidentment no sé qui va ser, però n’estic convençut que m’ho van robar. A mi m’han arribat a dir des del jutjat que, segons la Llei, quan es canvia el pany d’un pis per ordre d’un jutge, tot el que hi ha dins del pis, sigui el que sigui, es considera com abandonat i per tant ja no és propietat de ningú, ho hagis pogut treure tu abans del pis o no. Això és molt fort!

Confies en recuperar-ho?

No. Si els Mossos ho volen investigar poden arribar on vulguin, però primer ho han de voler i no volen. Mira, amb tot això he après a no confiar en ningú, perquè m’he trobat amb amics i inclús familiars que ens van girar l’esquena, per no parlar del banc, del que ja no n’espero absolutament res.

Quin va ser la reacció del banc?

Una falta total d’humanitat. El director del banc no em volia rebre i quan un dia el vaig enganxar em va dir només que “això no depèn de mi”. I més tard, quan ja hi havia el pany del pis canviat, vaig tornar a parlar amb el director, però ell no em va deixar ni entrar al pis per treure els meus mobles o ni tan sols roba de les meves filles per poder vestir-se. I mira, després va resultar que ens van robar els mobles i la roba del pis.

Com vas viure el procés de desnonament?

Buf! Molt malament. Amb molta angoixa i estrès. Vaig tenir pujades molt fortes de pressió i de sucre, que ara m’he de controlar regularment. Vaig estar quasi un mes al llit malalt. I pensaments, tots els que vulguis i més.

Què vols dir?

Doncs d’aixecar-me un dia pensant en fer un disbarat com anar al banc amb una escopeta o cardar-hi foc amb un bidó de benzina. Hi havia dies que pensava en com fer-ho: quants litres de benzina compraria a Can Llavari, com entraria al banc amb el bidó amagat sota la jaqueta… Jo ja m’imaginava el carrer on hi ha l’oficina del banc tallat pel mossos, els bombers, les televisions gravant i jo agafant pel coll el director de l’oficina per un braç i a l’altre amb un encenedor i un bidó de benzina. Això ho vaig arribar a pensar i a planejar. Imagina’t el nivell de desesperació i d’impotència a què vaig arribar!

Però no ho has fet

Si no he fet cap disbarat és només perquè tinc la meva dona i les dues filles. Ara, si arribo a estar sol, no sé què hagués arribat a fer, però segur que alguna cosa, això segur!

Et va passar pel cap suïcidar-te?

Sí, i tant. I si fa un any em diuen: “Si et mates la teva dona i les nenes viuran sense problemes”, no ho hagués dubtat ni un minut! És fort dir això però és la pura veritat.

Com ho han viscut les teves filles?

Ho han passat malament al haver de deixar la que era la seva casa d’infància i també han patit molt al veurem a mi o a la seva mare fets pols i enfonsats en alguns moments.

Conscients de tot el que passava

I tant! Elles es van adonar de tot el què succeïa i ho han acceptat amb resignació. Els passats Reis no van tenir cap regal de nosaltres i mai, en cap moment, s’han queixat. Saben que si no es pot, no es pot i que hi ha d’altres prioritats.

Una d’elles, la gran, treballa?

Sí. I el poc que cobra ens ho dóna a nosaltres. No surt, no es compra roba nova. Mai ha demanat res per a ella ni s’ha queixat. Jo admiro la seva actitud, i la de la meva filla petita també. Mai s’han queixat de res, cap de les dues.

Et sents un pare o un marit frustrat?

Sí, per dues raons: perquè no he sabut veure tot això per poder-ho evitar i perquè també penso que no puc donar a la meva dona i les meves filles tot allò que es mereixerien i això em frustra molt i em fa sentir malament, tan malament que…

Que…?

… (pausa) Mira, el 2003 em van operar i vaig estar 9 dies en coma a l’hospital. Doncs he pensat mil vegades que tan de bo no m’hagués despertat mai d’aquell coma perquè almenys no tindria la frustració que tinc ara.

Això ho sap la teva dona?

Li he dit mil vegades: si pogués tornar endarrere, preferiria quedar-me en coma com estava que haver de viure tot el que he viscut, perquè el que estic passant des del 2008 no ho desitjo a ningú, ni al meu pitjor enemic. A part de la mort del meu pare, és el cop més fort que he rebut a la vida.

Creus que has tocat fons?

Sí, però no tinc la sensació de remuntar, sinó que et quedes a baix, estàs al fons perquè tardes anys en aixecar el cap, si és que mai el tornes a aixecar… Tan la meva dona com jo no ens plantegem el futur perquè només podem viure el dia a dia i gràcies a la meva mare. No sabem ni què dinarem demà.

No esperes res del futur?

No. És una incertesa total… sí que tinc certa esperança que, des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i amb la pressió creixent de la gent, el Govern central acabi acceptant la dació en pagament per saldar el deute de l’hipoteca tornant el pis o la casa al banc, però ja veurem si tira endavant.

Pots fer alguna cosa amb el pis?

Seguint el consell que em van donar des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la setmana que ve aniré al pis, tiraré la porta a terra i l’ocuparé. I, al cap d’una setmana, canviaré el pany i aniré al banc a dir-los que he ocupat el pis. S’ha de fer pressió per canviar les coses.

Seguiràs buscant feina?

Buf! N’he buscat sense parar i he fet algunes cosetes… però és que no hi ha res. Jo ja m’he mentalitzat que, amb 50 anys, potser no tornaré a treballar mai més. Pensa, a més, que si trobo feina, em fan contracte i em donen d’alta a la Seguretat Social, el banc se’m quedaria una part del sou per saldar el deute que tinc. Em sento condemnat a un deute de per vida.

Quants diners deus encara al banc?

Dels 240.000 euros que vaig firmar d’hipoteca dec al banc uns 221.000 euros del pis, més 66.000 euros d’interessos. En total, uns 287.000 euros.

Però, ara deus més diners encara dels que costava el pis quan vas firmar l’hipoteca…

Sí, i per això també em sento enganyat i estafat pel banc. I més quan després veus que, un cop estem desnonats i el pis va a subhasta, el banc se’l queda per 120.000 euros, que és la meitat del valor que a mi em van dir quan vaig signar la hipoteca. Mentrestant però el Govern rescata els bancs.

Els bancs quan guanyen diners es queden els beneficis i quan tenen pèrdues se’ls rescata amb diner públic

Sí, i és un escàndol que el Govern rescati els bancs amb diners dels ciutadans i després els mateixos bancs tirin al carrer la gent que no pot pagar la hipoteca o el lloguer. Pot ser legal, però és injust i immoral i s’ha de canviar.

Tots els partits polítics al poder tenen crèdits amb els bancs i aquests tenen molts antics polítics en els seus consells d’administració cobrant un molt bon sou

Això està clar. Polítics i banquers s’ajuden mútuament i, com que la justícia tampoc és igual per a tothom, acabem fotuts els de sempre, el poble, nosaltres.

Ahir divendres vaig seguir en directe des del canal de televisió 324 la roda de premsa que va fer la vicepresidenta del govern espanyol del PP Soraya Sáenz de Santamaría. Responent a una pregunta sobre la voluntat del govern de la Generalitat de convocar un referèndum/consulta per a què els catalans decidim el futur de Catalunya, ella va dir literalment: “No puede haber legitimidad sin legalidad”.

És veritat que, en la qüestió de l’anomenat dret a decidir de Catalunya, el debat jurídic i polític de fons està en la dialèctica de legitimitat versus legalitat i quin prima sobre l’altre i per què, però aquesta afirmació de la vicepresidenta és del tot mentida. Vegem per què:

Dir que la legitimitat no pot existir sense la legalitat implica que aquesta última és condició necessària (i potser també no suficient) per a la legitimitat. El raonament és que la legalitat és necessària per arribar a la legitimitat i sense la primera no hi ha la segona.

Aquesta premissa és totalment falsa perquè la Història ja ha demostrat que és possible l’existència de legalitats il•legítimes, o sigui, de lleis que òbviament són legals però que no són legítimes (exemples: les lleis de Nuremberg del règim nazi que convertien els jueus alemanys en ciutadans de segona, les lleis del règim racista de l’apartheid a Sud-àfrica o les mateixes lleis de la dictadura franquista).

Així mateix, la Història mostra que també és possible que existeixin il•legalitats que siguin legítimes, accions o mesures que atemptaven contra les lleis del moment però que eren legítimes (exemples: la lluita per la independència de la Índia liderada per Mahatma Gandhi o la de Martin Luther King pels drets civils dels negres als Estats Units).

Per tant, la legalitat no sempre porta a la legitimitat (una norma o llei pot ser legal i no ser legítima) i la legitimitat pot no ser legal (una acció, una mesura pot ser legítima però ser considerada il•legal). Legalitat i legitimitat són dos conceptes ben diferents que poden o no anar de la mà, però que no necessàriament tenen ni impliquen una relació de causa-efecte.

Això passa perquè la noció de legalitat, que correspon al Dret i a la Llei, és un concepte més concret i particular i respon més estretament al context històric del seu moment. La noció de legitimitat, que correspon més al món de la moral, d’allò que és legítim i just, és en canvi un concepte més ampli i amb vocació universal, molt més deslligat del seu context històric. Per això considero que el concepte de legitimitat està per sobre del de legalitat i també que és un dels conceptes vertebradors, un dels fonaments de qualsevol democràcia que realment es mereixi aquest nom.

Conclusió: la vicepresidenta del govern espanyol en la seva declaració d’ahir va (tornar) a mentir. Això no és cap novetat i a mi no em va sorprendre gens perquè ja tinc més que assumit que la majoria dels polítics, sobretot quan estan al poder, tendeixen a mentir. Sí que em va sorprendre més que CAP dels periodistes presents en aquella roda de premsa li va dir RES, ni tan sols qüestionar l’afirmació falsa que la vicepresidenta els havia acabat de deixar anar.

Ella els va colar un gol (quants en deu portar ja?) als periodistes i això em preocupa perquè no sé si aquest fet passa molt sovint en les rodes de premsa o en les compareixences dels polítics. Molt em temo, i és només una intuïció, que malauradament sí que passa sovint i crec que un dels principals culpables d’això és la pròpia classe periodística, com som els periodistes (sempre hi ha excepcions) i com és la feina que fem o que a vegades estem avesats a fer.

Per això convé no oblidar mai que, com a periodistes, som els principals responsables de controlar i vigilar els governants i de fiscalitzar la seva acció de govern i d’oposició, perquè el periodisme en majúscules té i ha de tenir en la seva arrel una clara vocació de servei públic vers els ciutadans.

L’ofici de periodista ha d’articular-se al voltant de la ferma voluntat d’ajudar a construir una societat amb major sentit crític i més ben informada (que no vol dir només ràpidament informada), dotant-la de més i de millors instruments per a que aquesta pugui prendre les seves pròpies decisions i, per tant, col•laborar a que sigui també una societat més lliure i democràtica.

A vegades convé recordar que la llibertat d’expressió i de premsa amb la qual treballen a diari els periodistes són dos dels pilars bàsics de tota democràcia; com va dir Thomas Jefferson, un dels firmants de la Declaració d’Independència nord-americana i tercer president dels Estats Units: “Prefereixo viure en un país amb diaris i sense govern que amb govern i sense diaris”.

En aquest sentit, un dels eslògans més repetits durant els informatius de la cadena de televisió BBC (la British Broadcasting Corporation), el mitjà de comunicació pres des del propi col•lectiu dels periodistes com a referent i model de rigor, d’objectivitat i de professionalitat (cosa que no exclou reconèixer també els seus errors i dèficits) és la frase: “Never stop asking” (“No paris mai de preguntar”).

Doncs això, periodistes: no parem mai de preguntar ni de qüestionar, incloent també aquest mateix text.

En el debat sobre la possible independència de Catalunya massa sovint sentim els mateixos arguments i raons, tan a favor com en contra. Ahir vaig veure per Internet una entrevista al Canal Català on vaig escoltar una reflexió nova i crec que molt encertada. Us passo a continuació la transcripció d’una breu part de l’entrevista:

“Em fa vergonya haver d’explicar que en el planeta Terra avui dia encara si tu canvies la frontera a través d’una guerra, com a Sudan del Sud, Kosovo o com a l’antiga Iugoslàvia, que estan tots a la ONU, si tu canvies la frontera a base d’assassinar gent, això s’accepta. I en canvi les Nacions Unides no accepten que es canviïn les fronteres amb els vots. Però de què collons estem parlant? Això és democràcia? Això és civilització? (…) Per què no decidim, igual que decidim qui mana, les lleis, com gastem els calers, els pressupostos i tot això ho decidim votant, per què les fronteres van a hòsties? Per què? Que algú m’expliqui per què al segle XXI hem d’acceptar que les fronteres només es poden moure a hòsties. Perdona, les fronteres s’han de votar com la resta de les decisions que pren una societat. I el poble català l’únic que fem és deixeu-nos votar, deixeu-nos votar. Jo no sé si serem independents o no. Jo estaré encantat amb el que decideixi la democràcia, el que decideixi la majoria dels meus conciutadans però, si us plau, deixeu-los decidir, deixeu-los votar. Només volem votar (…) La democràcia espanyola és una democràcia absurda perquè l’única via que ens donen és la violència. Si guanyeu una guerra llavors sí que podeu canviar. Perdona, però això és una cosa del passat, és arcaic. Però com collons podeu pensar que això encara és vigent? És el que ens estant dient. Perdona, votem! Tan complicat és? Volem votar, volem decidir”.

Xavier Sala-i-Martín, professor d’Economia a la Universitat de Colúmbia, a Nova York.

IM-PE-CA-BLE.

Si voleu veure l’entrevista d’uns 20 minuts:

http://salaimartin.com/mass-media/television/938-entrevista-a-xavier-sala-i-martin-al-programa-catalunya-opina-de-canal-catala.html

“Adéu Llorenç”, sento que diu el meu pare amb veu tremolosa i ulls humits mentre tu passes pel nostre costat dins del cotxe fúnebre, en una caixa de fusta de color beix voltada de corones de flors. No em puc creure que siguis posat allà dins. El cotxe avança lentament i s’allunya amb parsimònia de l’església de Maçanet de la Selva.

Em miro el meu pare sense dir res. Feia temps (de fet, des de que va morir el seu pare, el meu avi) que no el veia així i no sé què dir-li. Comença a ploure sota un cel metàl•lic. No duc paraigües i em mullo, però m’és igual.

Tots hi érem per acompanyar-te, Llorenç: els teus amics, els teus companys de feina, els de bicicleta quan sorties amb ells cada diumenge i jo també, en “Saimon”, el teu “Saimon” com sempre m’has anomenat (tu vas ser la primera persona en fer-ho).

Ja no tornaràs a agafar la bicicleta, que quedarà anèmica de quilòmetres sense tu i nosaltres freds sense el teu somriure i les teves bromes, perquè un sopar o una celebració sempre era més si hi eres tu. I ara, què farem?

Un munt de records teus m’inunden: recordo com vam riure aquella vegada quan, literalment, se’t va congelar el bigoti anant en mountain bike aquell fred matí de gener de ja fa anys o el salt que vaig fer baixant en bicicleta per una pista a Maçanet o el viatge a Suïssa (el meu primer viatge a l’estranger) quan amb el meu pare vam anar a visitar el teu germà Leonardo prop de Zurich.

Recordo clara i ara també dolorosament el darrer cop que et vaig veure i l’abraçada que et vaig fer davant de la botiga, a la Rambla de Santa Coloma, un dia abans que jo marxés a Euskadi el passat mes de juliol.

Dono les gràcies per tots els quilòmetres que he fet al teu costat entre boscos i muntanyes i perquè, volent-ho o sense, tu ets una de les persones que em va ensenyar a estimar el ciclisme. Per a mi has sigut un company, un mestre i un amic. Tu m’has vist créixer i se’m fa difícil assimilar que ja no tindré la teva mà amiga on recolzar-me i que ja no sentiré més la teva veu amb aquell accent suís que no havies perdut mai i que encara et feia més peculiar.

Diuen que som allò que hem perdut i també que créixer i madurar és aprendre a acomiadar-se, però jo no n’he sabut mai d’això i menys quan, com has fet tu, te n’has anat sense dir res i de cop i volta perquè el cor tan gran que tenies se’t va parar un dia… que puta que és la vida a vegades!

L’altre dia el meu pare em va dir que els teus estimats gossos estaven darrera la porta del jardí de casa teva, com si t’esperessin. Amb el cap cot però fidels, esperen que tu tornis sense saber que això ja no passarà mai més…qui diu que els gossos no tenen nostàlgia?

No sé fins quan els teus gossos t’esperaran veient passar els dies a la porta d’entrada sense que tu tornis, però si que sé que la nostàlgia a mi encara em fibla l’ànima i em recorda un poema de Joan Margarit:

“Udola el primer gos, i de seguida
hi ha un eco des d’un pati
i altres sonen alhora en un lladruc
ronc i sense cap ritme.
Borden, alçat el morro cap al cel.
Gossos, des d’on veniu?
Quin demà evoca aquest lladruc nocturn?
Aquesta nit us sento
bordant el somni de la meva filla
des del jaç, rodejats pels excrements
amb que marqueu el vostre territori
de cantonades, patis, carrerons.
Talment com jo estic fent amb els poemes,
des d’on udolo, udolo,
i marco el territori de la mort”

Descansa en pau amic, ara que ja has fet la teva última pedalada i, siguis on siguis, vigila que no se’t torni a glaçar el bigoti.

Una forta abraçada, Llorenç, de part del teu “Saimon.”

La classe política que ha dirigit l’Estat espanyol en els darrers anys ha sigut una de les principals causes de la crisi econòmica que actualment patim (i que alguns experts anomenen estafa) per la seva pèssima gestió i pels nombrosos casos d’incompetència, d’ignorància, de corrupció i de clientelisme que han esquitxat tan el PSOE com el PP.

Una classe política espanyola (i catalana) sorgida de la cultura pseudo democràtica de la Transició després de 40 anys de dictadura franquista, que en els últims anys ha dut a terme reformes, ha promogut lleis i polítiques amb la interessada connivència, sinó complicitat, d’alguns dels grans banquers i empresaris d’Espanya, sobretot d’aquells relacionats amb el sector de la construcció que va gestar la bombolla immobiliària.

Arribats a aquest punt, avui ens trobem amb una paradoxa: la classe dirigent espanyola és una de les causes de la crisi i alhora també un dels principals obstacles i frens per poder-ne sortir, perquè els dirigents polítics posen pals a les rodes quan segueixen pensant i fent polítiques només amb visió electoralista i de partit, preocupats només per la poltrona que han de mantenir, i no ho fan amb la necessària visió de país que caldria en les circumstàncies actuals.

Però prou de queixa i de protesta i passem a la proposta; quines sortides hi ha per resoldre aquesta situació? Crec que hi ha dues opcions:

Primera: plantejar una estratègia de desobediència civil contra el Govern central, de resistència passiva no violenta contra l’Estat a través de manifestacions i d’una vaga general total i indefinida per fer pressió a la classe dirigent que l’obligui a canviar les seves polítiques. Això és molt fàcil de dir i queda molt bé, però ho veig difícil de realitzar i poc útil, tot i que alguns sectors del moviment dels indignats del 15 M ja han dut a terme iniciatives semblants.

Segona: si falla la primera opció, potser seria hora de començar a plantejar-se seriosament la lluita violenta contra l’actual classe política i econòmica dominant que en bona part ens ha dut aquesta crisi que ara paguem tots. Sí, ho heu llegit bé, no em mireu així. Per què penso que potser caldria la violència arribat a un cert punt? Doncs perquè aquells que ara tenen el poder en un sistema econòmic, polític i social que els beneficia i amb un statu quo actual que ja els va bé, no crec que tinguin interès ni que vulguin canviar la situació ni cedir part de la seva quota de poder només perquè la majoria de la població els ho demana pacíficament. Els que ocupen “l’establishment” no duran a terme canvis dins el sistema que els farien perdre beneficis i privilegis. No establiran reformes que els perjudiquin perquè no es tiraran pedres al propi teulat.

En conseqüència, les elits polítiques i econòmiques no acceptaran de forma pacífica canviar l’equilibri de forces actual on ara hi surten guanyant per establir un nou ordre on no hi guanyarien tant i, per tant, per a que això passi, caldria pressionar-los i obligar-los a fer-ho, o bé treure’ls del poder. I, si cal, amb violència.

No us estranyeu perquè, si bé és ben cert que l’estratègia de la no violència ha funcionat en alguns casos (Gandhi amb la independència de la Índia, Martin Luther King i la lluita pels drets civils als EUA, Lech Walesa contra el règim comunista a Polònia o Nelson Mandela pel final de l’apartheid a Sud-àfrica), també és igualment cert que la tàctica d’usar la violència ha fet possible la majoria dels grans canvis de la història de la humanitat. Penseu sinó en: la revolució americana de 1776, la francesa de 1789, la revolució russa de 1917, etcètera. Cadascuna d’elles va ser un terratrèmol que va alterar l’ordre polític, econòmic i social existent de forma definitiva, va ser un punt de no retorn, un canvi de paradigma.

Quedi clar que jo crec en l’ús primer del diàleg i de la via pacífica per resoldre els conflictes (en part per això he treballat a les Nacions Unides), però també considero que l’aplicació de la violència pot estar justificada en determinats casos i que, per tant, no es pot negar de forma categòrica, ja que és una estratègia que no es pot descartar com a últim recurs i sota determinades condicions.

Per a legitimar-la, convé abans trencar dos mites sobre la violència:

Primer mite: el que diu que el fi no justifica mai els mitjans. Això és fals. Què, si no el fi, pot justificar els mitjans? Només el fi pot justificar-los i és l’únic que pot fer-ho. Això no vol dir que el fi sempre justifiqui els mitjans, però a vegades sí que ho fa i és l’únic que pot fer-ho, cosa molt diferent a negar categòricament l’ús de la violència. El què cal fer, i no dic que sigui fàcil, és establir un criteri i unes condicions en les quals el fi justifiqui els mitjans. (Més avall explico les condicions que penso que poden justificar l’ús de la violència).

Segon mite: el que diu que la violència no està mai justificada i que un conflicte no es pot resoldre mai per la via militar. També és fals i només cal mirar la història. A tots els que defensen aquest mite els preguntaria què haguessin fet en el cas de: la Segona Guerra Mundial quan Hitler va envair Polònia el 1939 o en la guerra de Bòsnia el 1992 o en el genocidi de Ruanda entre hutus i tutsis el 1994 o en el darrer conflicte a Palestina l’hivern de 2008 o en la intervenció militar de l’any passat a Líbia.

En tots aquests exemples una intervenció militar va acabar amb la guerra. És cert que, per desgràcia, van morir molts civils innocents però el conflicte es va acabar i amb ell també els morts. Si s’hagués aplicat l’estratègia pacifista (que massa vegades peca de naïf) hi hauria hagut dues possibilitats: 1)que tingués èxit i el conflicte s’acabés amb menys morts que amb la intervenció militar (tot i que, com passa avui a Síria, en cap dels conflictes anteriors hi havia cap de les parts disposades a dialogar sinó a seguir lluitant) o 2)que no tingués èxit i potser encara hi seguiria la guerra, amb més morts que si hi hagués hagut la intervenció armada.

La via militar òbviament no sempre funciona i a vegades només complica les coses (pensem en, per exemple, els casos de la intervenció a l’Afganistan el 2001 i a l’Iraq el 2003) però no per això la opció militar ha de ser descartada sistemàticament.

Cal remarcar que l’ús de la violència o la intervenció militar pot servir per aturar una guerra, però no per imposar i construir la pau, que és una cosa molt diferent. La pau no és només l’absència de guerra, és quelcom més i, per tant, com han mostrat els conflictes de l’Afganistan i de l’Iraq, no es pot imposar la pau només per la força de les armes, tot i que aquestes a vegades són condició sine qua non per assolir aquest objectiu. Per això defenso que, en determinades condicions, la violència pot ser condició necessària i no suficient per assolir la pau en un conflicte, la qual ha de venir també de la mà d’un procés polític que involucri a tots els actors un cop ja s’hagi pogut aturar el conflicte, si cal, usant la violència.

La llibertat no és gratuïta, no és un regal o un do que se’ns dóna sinó que és un premi, una recompensa que hem de lluitar per guanyar-nos i, com a tal, té un preu que cal pagar, a vegades i si cal, amb la força de les armes.

El punt clau és saber quines condicions justifiquen la violència. En aquest sentit, considero que calen tres requisits per usar la violència de forma legítima:

1)La causa per la qual s’usa la violència ha de ser justa i reconeguda com a tal per part d’observadors internacionals, neutrals i independents (per exemple, quan s’intervé militarment per aturar crims de guerra, crims contra la humanitat, casos de genocidi o per protegir la població civil en un conflicte).

2)La decisió d’usar la violència l’ha de prendre una autoritat legítima definida per la Llei (ara bé, en el cas d’un govern dictatorial o d’un govern democràtic però que no compleix el contracte social que estableix amb els ciutadans als quals governa, aquests tenen el dret legítim de revelar-s’hi perquè, quan l’autoritat ha perdut la seva legitimitat, la sobirania recau més que mai en el poble i llavors la causa per la qual aquest pot lluitar és una causa justa que està per sobre de la seva lleialtat al govern).

3)Per usar la violència s’han d’haver esgotat primer tots els altres mitjans i vies, la força només s’ha d’usar com a últim recurs. Alguns diran que l’ús de la força armada representa el fracàs de la política. Jo crec més que la guerra és la continuació de la política per d’altres vies; la guerra és la situació política en la qual persones que no es coneixen es maten en nom de persones que sí que es coneixen però que no es maten.

Conflictes com els de Ruanda, Bòsnia o Líbia complien aquests tres requisits i, per tant, eren guerres en les quals l’ús de la força estava justificada.

Em pregunto si en el cas del moviment dels indignats que lluita per canviar el sistema polític i econòmic que ens ha dut la profunda crisi actual, si ho fes usant la violència, podria estar justificada segons els criteris anteriors? Que cadascú en tregui les seves conclusions…

Un altre debat de fons és el de definir què és i què no és violència. N’hi ha de molts tipus i formes i provocada per diferents motius. No només és violència les guerres, les baralles o les tortures. Mahatma Gandhi va dir que “la pobresa és la pitjor forma de violència”. Completament d’acord. I no és també una forma de violència, per exemple, que hi hagi un 50% d’atur entre els joves espanyols? o les pensions de merda que cobren moltes vídues? o no jutjar cap dels polítics corruptes que han malbaratat diners públics ni cap dels grans banquers que han col•laborat a la situació actual de crisi? O donar milers de milions (diners públics pagats per a tothom) per rescatar els bancs mentre es retallen els serveis públics de salut i educació i els bancs desnonen milers de famílies a tot l’Estat? (Bankia, el banc que amb la seva fallida simbolitza la crisi bancària espanyola, és una de les entitats que està fent més desnonaments a tot l’Estat). O no és també una forma de violència que molts banquers cobrin suculents sous i indemnitzacions milionàries quan els acomiaden quan hi ha tantíssima gent que no és ni mileurista? O no és violència també que 1 de cada 7 persones al món no tingui res que posar-se a la boca en tot el dia? O que els pressupostos en defensa dels països occidentals superin les seves contribucions per combatre la pobresa i eradicar la fam?, etc.

Reitero que estic en contra de la violència, però en contra de tot tipus de violència i no només d’aquella que ja ve etiquetada i definida interessadament com a tal pel discurs del políticament correcte repetit com un mantra des dels altaveus del poder polític i econòmic dominants. Estic totalment a favor de resoldre els conflictes per la via pacífica, a través del diàleg, de l’entesa i del pacte, però també defenso el dret a poder fer servir la força com a últim recurs un cop ja hem esgotat la resta de vies i sota les condicions que la justifiquen.

No sempre es pot resoldre un conflicte pacíficament (mireu el cas de Síria sense anar més lluny) i cal usar la violència per aturar-lo. Ara bé, la meva defensa de la legitimitat de fer servir la violència en determinades condicions ben acotades no ha de devaluar ni de rebaixar l’objectiu primer i principal al qual hem d’aspirar en la resolució dels conflictes: no justificar tan la força sinó fortificar més la justícia.