“Adéu Llorenç”, sento que diu el meu pare amb veu tremolosa i ulls humits mentre tu passes pel nostre costat dins del cotxe fúnebre, en una caixa de fusta de color beix voltada de corones de flors. No em puc creure que siguis posat allà dins. El cotxe avança lentament i s’allunya amb parsimònia de l’església de Maçanet de la Selva.
Em miro el meu pare sense dir res. Feia temps (de fet, des de que va morir el seu pare, el meu avi) que no el veia així i no sé què dir-li. Comença a ploure sota un cel metàl•lic. No duc paraigües i em mullo, però m’és igual.
Tots hi érem per acompanyar-te, Llorenç: els teus amics, els teus companys de feina, els de bicicleta quan sorties amb ells cada diumenge i jo també, en “Saimon”, el teu “Saimon” com sempre m’has anomenat (tu vas ser la primera persona en fer-ho).
Ja no tornaràs a agafar la bicicleta, que quedarà anèmica de quilòmetres sense tu i nosaltres freds sense el teu somriure i les teves bromes, perquè un sopar o una celebració sempre era més si hi eres tu. I ara, què farem?
Un munt de records teus m’inunden: recordo com vam riure aquella vegada quan, literalment, se’t va congelar el bigoti anant en mountain bike aquell fred matí de gener de ja fa anys o el salt que vaig fer baixant en bicicleta per una pista a Maçanet o el viatge a Suïssa (el meu primer viatge a l’estranger) quan amb el meu pare vam anar a visitar el teu germà Leonardo prop de Zurich.
Recordo clara i ara també dolorosament el darrer cop que et vaig veure i l’abraçada que et vaig fer davant de la botiga, a la Rambla de Santa Coloma, un dia abans que jo marxés a Euskadi el passat mes de juliol.
Dono les gràcies per tots els quilòmetres que he fet al teu costat entre boscos i muntanyes i perquè, volent-ho o sense, tu ets una de les persones que em va ensenyar a estimar el ciclisme. Per a mi has sigut un company, un mestre i un amic. Tu m’has vist créixer i se’m fa difícil assimilar que ja no tindré la teva mà amiga on recolzar-me i que ja no sentiré més la teva veu amb aquell accent suís que no havies perdut mai i que encara et feia més peculiar.
Diuen que som allò que hem perdut i també que créixer i madurar és aprendre a acomiadar-se, però jo no n’he sabut mai d’això i menys quan, com has fet tu, te n’has anat sense dir res i de cop i volta perquè el cor tan gran que tenies se’t va parar un dia… que puta que és la vida a vegades!
L’altre dia el meu pare em va dir que els teus estimats gossos estaven darrera la porta del jardí de casa teva, com si t’esperessin. Amb el cap cot però fidels, esperen que tu tornis sense saber que això ja no passarà mai més…qui diu que els gossos no tenen nostàlgia?
No sé fins quan els teus gossos t’esperaran veient passar els dies a la porta d’entrada sense que tu tornis, però si que sé que la nostàlgia a mi encara em fibla l’ànima i em recorda un poema de Joan Margarit:
“Udola el primer gos, i de seguida
hi ha un eco des d’un pati
i altres sonen alhora en un lladruc
ronc i sense cap ritme.
Borden, alçat el morro cap al cel.
Gossos, des d’on veniu?
Quin demà evoca aquest lladruc nocturn?
Aquesta nit us sento
bordant el somni de la meva filla
des del jaç, rodejats pels excrements
amb que marqueu el vostre territori
de cantonades, patis, carrerons.
Talment com jo estic fent amb els poemes,
des d’on udolo, udolo,
i marco el territori de la mort”
Descansa en pau amic, ara que ja has fet la teva última pedalada i, siguis on siguis, vigila que no se’t torni a glaçar el bigoti.
Una forta abraçada, Llorenç, de part del teu “Saimon.”