Figures esquelètiques de pell morena, gastada per la sorra. Infants de ventres inflats i ossos xuclats. Mares amb els pits nus, caiguts i completament eixuts. Nens amb mirada tremolosa i buida, però plena de mosques a les parpelles…
En les darreres dècades ens hem acostumat a que les nostres pantalles de televisors i ordinadors s’atipin d’imatges icòniques com aquestes. Podrien ser de molts llocs diferents: Biafra, Somàlia, Etiòpia, Darfur, Txad, Níger, Angola, Pakistan, Iemen, Corea del Nord, República Democràtica del Congo, etc. però totes ens parlen del mateix: la fam.
Tot i que eradicar la fam és un dels principals objectius humanitaris que té Nacions Unides, dels 7 mil milions de persones que vivim avui al planeta, gairebé uns 1.000 milions (una setena part de la població mundial, que és quasi tots els habitants de la Índia o tres vegades la població dels Estats Units) passen gana. Això vol dir que es lleven i se’n van a dormir sense poder posar-se res a la boca per menjar. Una xifra de 1.000 milions que en els darrers 4 anys ha augmentat 100 milions més, en part per culpa de la pujada dels preus dels aliments més bàsics com el blat, l’arròs i el blat de moro.
Segons UNICEF, l’agència de les Nacions Unides pels infants, la primera causa de mortalitat infantil al món és la fam, que mata uns 22.000 nens al dia, uns 15 nens per minut, un nen cada 4 segons. En els 10 minuts que podeu tardar en llegir aquest text, uns 150 nens hauran mort de gana al món. La fam és l’arma de destrucció massiva (i no les de l’Iraq) més antiga, mortífera i silenciosa.
Tot això són números, estadístiques que són vomitades un cop a l’any en un informe que fan les agències humanitàries de Nacions Unides i algunes ONGs. Massa vegades aquestes xifres ocupen exclusivament els titulars cridaners dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Són dades que no aprofundeixen, no donen més detalls ni aporten les raons de la gana. No ens responen la pregunta clau sobre la fam: per què encara hi ha fam al món?
Si és vol respondre aquesta qüestió, primer cal posar sobre la taula dues consideracions prèvies que no són opinions o interpretacions sinó fets, realitats.
La primera consideració prèvia: hi ha causes de la fam que són estructurals, que responen a l’estructura que regula i vertebra la producció i la distribució dels aliments i que marca, a nivell mundial, els preus dels aliments més bàsics (cereals, llegums, llet, etc). Les causes estructurals estan presents en la majoria dels episodis de fam que hi ha al món, independentment del país afectat que sigui, perquè són episodis que comparteixen la mateixa estructura i una dinàmica molt semblant.
L’altre tipus de causes de la fam són les conjunturals, que depenen de la conjuntura particular, del context propi de cada episodi de fam. Per exemple: si hi ha hagut una sequera molt prolongada, una plaga, males collites, una situació de guerra, un desastre natural com un terratrèmol o una inundació, etc.
Les causes conjunturals són diferents en cada episodi de fam i en funció de cada cas, perquè cada cas té una conjuntura i unes particularitats diferents. Per exemple: a Somàlia trobem la conjuntura d’una sequera molt llarga e intensa unida a una situació de guerra que dura ja 20 anys, al Pakistan o a Bangladesh inundacions que ho han arrasat tot o a Corea del Nord un règim militar brutal que fa servir la fam com a arma per mantenir el poble submís, que destina més del 50% del seu pressupost a la defensa militar (té armes nuclears) i que s’apropia de l’ajuda humanitària internacional.
Un episodi de fam provocat només per causes conjunturals serà més curt i, en teoria, menys perjudicial que un provocat per raons estructurals.
La segona consideració prèvia: segons estudis d’experts independents de Nacions Unides i de vàries ONGs, actualment el món produeix suficient menjar per alimentar els seus 7.000 milions d’habitants; més i tot, la tecnologia productiva i logística actuals permetria arribar a alimentar fins a 10.000 milions de persones.
Llavors, per què encara avui hi ha fam al món? Doncs perquè el que tenim no és un problema de producció d’aliments, sinó de distribució dels aliments i sobretot de fixació dels seus preus en el mercat mundial. El menjar, doncs, no arriba a tots els llocs on fa falta i, si ho fa, no tota la gent que ho necessita té accés a aquests aliments o no els pot comprar perquè són pobres o bé també perquè els aliments són massa cars.
Per tant, si volem entendre les causes de la fam al món és clau entendre la manera com es fixen els preus dels aliments en el mercat internacional i quins factors hi intervenen per fer que, massa sovint, es produeixin episodis de fam al món.
Quins factors encareixen els preus dels aliments provocant que tot el sistema mundial de distribució del menjar derivi en fam? Amb quines cartes es juga aquesta mena de partida mundial de pòquer o de ruleta planetària que condemna 1.000 milions de persones a passar gana al segle
XXI?
Hi ha 6 causes principals per entendre per què han augmentat els preus dels aliments, sobretot els més bàsics com els cereals:
Primera: la reducció en els darrers anys de les collites de cereals, degut a factors climàtics, en països productors clau com els Estats Units i Rússia, cosa que ha fet reduir l’oferta de cereals i, per tant, n’ha fet pujar els preus.
Segona: l’augment de l’ús dels cereals com a bio combustibles, els anomenats bio dièsel, sobretot en països com el Brasil, i això també ha fet reduir l’oferta i ha fet pujar els preus dels cereals.
Tercera: la pujada del preu del petroli en els darrers anys degut a la inestabilitat política al Pròxim Orient, on es concentren els principals pous de petroli del món (Aràbia Saudita n’és el primer productor). L’actual situació política a països com: Líbia, Síria, Iemen o l’Iran, no sembla que portaran inestabilitat política a la regió i això farà apujar el preu del cru i, al encarir-se el petroli, s’encareixen els costos de transport i distribució dels aliments i, per tant, el seu preu puja també.
Quarta: l’augment de la demanda d’aliments per part de la Xina que, amb els seus 1.300 milions d’habitants, cada cop té més demanda d’aliments bàsics i de primeres matèries que ha de comprar fora per mantenir el seu espectacular ritme de creixement econòmic.
(He deixat les dues raons més
importants i decisives pel final)
Cinquena: les polítiques de l’anomenat “dumping” agrícola que ha practicat Occident, els Estats Units i sobretot els estats membres de la Unió Europea (UE). La UE ven aliments bàsics als països pobres a un preu molt inferior al preu que costen en aquests països pròpiament. Per exemple: a Dakar, capital del Senegal, és més barat comprar un litre de llet que ve de França (que n’és excedentària i en subvenciona la seva venda amb diners públics) que un litre de llet de les vaques del Senegal.
Evidentment, això té dues conseqüències: és un negoci rodó pels occidentals (en aquest cas els ramaders francesos) i enfonsa les economies locals d’aquests països empobrits que no poden competir amb aquests preus, cosa que en frena la seva recuperació econòmica i n’augmenta la pobresa. És un cercle viciós, un peix que és mossega la cua, però que beneficia als governs europeus i aquests, tot i declaracions bonistes que fan sobre l’ajuda el desenvolupament, no semblen disposats a canviar les regles del joc d’aquest negoci que els beneficia només a ells.
Sisena: l’especulació borsària en el mercat dels aliments bàsics. El preu dels aliments es fixa a la borsa de Chicago (Estats Units). O sigui, el què val un quilo de patates a Singapur, Buenos Aires o a Nairobi, ve determinat en bona part per la borsa de Chicago. Especular no és res més que comprar i vendre aprofitant-se de les fluctuacions, dels canvis en els preus del productes i, en els darrers anys, cada cop més els inversors han especulat amb els aliments bàsics (cereals, llegums, patates, etc.) per fer diners. Segons el Parlament Europeu, l’especulació ha fet augmentar un 50% els preus dels aliments. Pels inversors, el menjar no és un dret universal, sinó un negoci més.
Aquestes sis causes han tingut un efecte immediat en el mercat internacional d’aliments: la inflació (la pujada de preus) dels aliments més bàsics. Això ha fet que la gent perdés poder adquisitiu, la capacitat de comprar que es té, ja que si els preus pugen i els salaris queden igual, pots comprar menys coses, tens menys poder adquisitiu.
Aquesta inflació en els preus dels aliments i aquesta pèrdua del poder adquisitiu han tingut greus conseqüències sobretot en els països més pobres, que són precisament els més necessitats d’aliments barats, i han fet que la seguretat alimentària (la capacitat de comprar aliments) es reduís notablement. Si els aliments són més cars, en pots comprar menys. Lògicament, aquesta pèrdua de la seguretat alimentària ha fet augmentar les possibilitats i el risc d’episodis de fam en nombrosos països en vies de desenvolupament.
Sorgeix de seguida una altra pregunta: per què els principals governs del món no fan res per controlar-ho o regular-ho una mica? Per què aquesta inacció i indiferència vers la fam dels màxims governants mundials?
El seu discurs oficial diu que no hi ha prou diners per acabar amb la fam al món, però és una excusa, i és mentida. Els governs dels països més rics tenen diners… almenys per segons quines coses.
Cal recordar que els governs occidentals van donar milers de milions d’euros per salvar els bancs de la crisi financera de 2008 (que encara ara estem patint) una xifra molt superior al que havien destinat per lluitar contra la fam al món.
També, els diners que el govern dels Estats Units s’ha gastat en finançar les guerres de l’Afganistan (des del 2001) i de l’Iraq (des del 2003) són molts més que els que ha destinat per pal•liar, per exemple, l’actual fam que assola Somàlia.
Hi ha diners per a segons què, però per a lluitar contra la gana al món, no. Per part dels governs més importants, els occidentals, no hi ha voluntat política d’acabar amb la fam al món, per tres raons crec jo:
1) La fam és un problema que no afecta tan greument els països desenvolupats i, per tant, els polítics de torn d’aquests governs no en poden treure cap benefici polític ni rèdit electoral, i menys en temps de crisi econòmica com ara. Queda molt bé que un govern digui que destina diners pel desenvolupament de l’anomenat Tercer Món i fer-se la foto, però això no dóna vots, i els que pateixen fam no són votants.
2) La lluita contra la fam no dóna beneficis econòmics als governs occidentals, que onegen la bandera interessada de l’humanitarisme per justificar intervencions com les de: Kuwait el 1991, Iraq el 2003 o Líbia aquest 2011, perquè aquests són països rics amb pous de petroli i amb molts milers de milions d’euros en joc. En canvi, tot i les matances que es produïen contra la població civil, decideixen no intervenir (o ho fan massa tard i malament) en llocs com: Somàlia, Iemen, Bòsnia el 1992 o Ruanda el 1994, perquè aquests són països dels quals en poden treure molt poc profit econòmic, o gens, i la balança que fan entre els beneficis i els costos d’intervenir-hi s’inclina clarament per aquests últims.
3) Els governs occidentals no canviaran el sistema que fixa els preus dels aliments (bàsicament a través del “dumping” agrícola i de l’especulació alimentària a la borsa) en el mercat mundial perquè això alteraria el statu quo que els legitima com a dominadors del mateix sistema. Ells manen i posen els preus i no canviaran l’equilibri de poders perquè això els perjudicaria. És una ruleta mundial de casino on sempre, sempre, guanya la banca, i la banca és Occident. Oi que tu no canviaries un sistema, muntat de tal manera que tu n’ets el dominador i et beneficia, per un altre en el qual ja no dominis? Doncs ja està. No t’has de tirar mai pedres sobre el teu teulat.
Si, a més d’això, hi afegeixes que a la majoria de països pobres on hi ha situacions de fam hi ha una corrupció galopant i que els seus governs només pensen en adquirir patrimoni, anar de compres a les botigues de luxe de París i Nova York i a enviar la fortuna que roben dels seus països en comptes corrents en paradisos fiscals, ignorant les demandes i necessitats dels ciutadans dels seus estats, el còctel ja és perfecte.
La política internacional (i la que és nacional o local, també) no es mou per principis ni valors, sinó bàsicament i sobretot per interessos, i això fa que lluitar per acabar amb la fam al món no sigui rendible política ni econòmicament pels governs occidentals.
Aquestes serien doncs les peces del puzle que hem d’encaixar per entendre realment per què encara avui hi ha fam al món i per què els governs més importants no actuen decididament per eradicar-la.
Mentrestant, cada sis segons morirà un nen, per exemple a Somàlia, víctima de la fam i del que hi ha al darrera: les polítiques econòmiques, egoistes i salvatges, que els països occidentals apliquen només en benefici de la seva pròpia butxaca i que són nefastes pels països en vies de desenvolupament perquè perjudiquen les seves economies i, el pitjor de tot, perquè massa vegades costen milers de vides humanes.
Sí, ho sento grans empresaris de les multinacionals, polítics d’alta volada, grans banquers i mags de les finances de la borsa perquè, aquesta vegada, també ha tornat a ser culpa vostra. Però no patiu, ja sé que dormiu tranquils per la nit sabent que segurament cap tribunal us jutjarà ni us castigarà per tot això, tot i que fa temps que us ho mereixeu.
Qualsevol intent amb voluntat política d’acabar amb la fam al món ha d’adreçar les causes que he explicat. Si no es fa (i em temo que així serà) la sagnia de morts per inanició seguirà i, de tant en tant, alguna imatge de fam seguirà apareixent als nostres televisors. Diferents llocs i diferents anys, però iguals mirades infantils atipades d’una tristesa lúcida i serena, famèlica.