L’empresa familiar que havia d’instal.lar el juliol del 2006 el parquet del meu petit apartament a Londres va enviar a casa Tomasz, un jove obrer polonès que tornaria a Varsòvia en un parell de mesos i que compartia habitació amb d’altres companys amb els quals havia vingut de turisme laboral, a carregar lliures esterlines… Tomasz, per descomptat, es va oblidar de preparar el rebut.
Les administracions detesten que succeesquen aquest tipus de distraccions, i usen un llenguatge cada vegada més ofensiu: evasió fiscal, incompliment de la reglamentació i estàndard legals, corrupció. Tant si es tracta d’un incòmode residu històric de la corretja productiva anterior a la industrialització, com si representa la criatura bastarda del tardocapitalisme mal digerit, l’economia submergida és una vergonya. O com la descriuen a Eurostat, el sistema d’estadístiques de la Comissió Europea,
“són activitats econòmiques de les quals no s’informa, que no es comptabilitzen, l’origen és divers i sobre les quals no existeix un acord administratiu a la Unió Europea per establir una categorització única “.
La conseqüència?, que les dades oficials són invàlides. Berta Roig ho explica en un extens article per L’Econòmic d’aquesta setmana, malgrat que els seus interlocutors proven d’introduir l’element cultural (èmfasi meu)…
“Entre les causes que Espanya ocupe una posició tan elevada en el rànquing no es pot deixar de banda l’aspecte cultural. Com apunta el secretari general de Gestha, José María Molinedo, ‘té molt a veure amb la manera mediterrània de fer les coses, d’un model de vida que tradicionalment s’ha basat en l’economia de subsistència en un entorn d’estats febles'”.
Molinedo vol un estat fort (!) Trobe més incisiva l’opinió de l’economista alemanya Liliane Karlinger, amb qui vaig intercanviar correus electrònics mesos enrere per un reportatge sobre el mateix tema. Karlinger creu que
“com més salvatge és la competència de les grans multinacionals, major és la pressió per reduir costos i la probabilitat de submergir parcialment les activitats econòmiques d’una empresa de mida mitjana per a sobreviure”.
Des de 2008, Karlinger sosté la tesi que l’economia informal europea es va disparar en la dècada dels anys noranta i que, lluny de resoldre-la, les contínues onades normatives comunitàries l’agreugen encara més.
I un altra, d’aportació incisiva, es la del professor de la Universitat de Milà, Emilio Reyneri. La seva interpretació de les xifres és reveladora: encara que a casa nostra s’estén la creença que la població d’immigrants contribueix al treball desregularitzat,
“l’economia informal ha estat part del mercat laboral durant tota l’era moderna, i els llocs irregulars que ara ocupen persones immigrants (entre un 14% i el 16%) no han sorgit amb la seva arribada “.
* El meu reportatge sobre l’economia informal és ací. I l’informe del professor Reyneri és ací.