A setanta-cinc metres sobre el llit del riu Túria, les lamentacions del José de Carmen i Georges Bizet que protagonitzaven la darrera temporada a l’escarabat blanc del Palau de les Arts valencià, es van escoltar el 18 de juny des dels Lower Gardens de Bournemouth, a Gran Bretanya, fins a la plaça major de Nicòsia, a Xipre:
“Deixeu-me, deixeu-me ara … Jo he estat qui l’ha mort!“
Alguna cosa ha ferit fatalment l’òpera, però no ha sigut aquest José ─la seua veu es va retransmetre en viu a quaranta ciutats a través del programa Viva Europa, 2010. Salomon van Niekerk, autor d’un recent estudi sobre l’òpera per a la Universitat d’Amsterdam, diu:
“la meua hipòtesi personal és que l’òpera necessita atraure una audiència més variada… només sobreviurà si aconsegueix apel.lar a la cultura popular i participa dels nous formats de comunicació i tecnologia”.
Això és precisament el que diu Alexandra Masó en el seu blog veí, i crec que és aplicable també al gènere líric:
“Ara ens toca a nosaltres; senzillament als que promulguen la mort dels concerts i l’auguri d’un mal moment pel sector musical els responc; no és un mal moment, és un moment de canvi d’estratègia i transformació, adaptar-nos o no, és una qüestió personal.”
L’estudiosa de crítica cultural Judy M. Ford assegura que
“d’entre les nombroses expressions del nostre llenguatge, cap provoca tants malentesos com el d’alta cultura”.
Per desventura de Verdi i Mozart, però, les administracions polítiques l’han comprès sense dificultats; és una víctima fàcil. Servesca com a prova el dolor amb què s’han aixecat aquest octubre els teatres operístics de l’únic país al món on s’entona el cor de Nabucco com si fos una albada popular: el ministre de Cultura italià, Sandro Bondi, ha anunciat que restarà un 25 % als 240 milions de subvenció que el govern Berlusconi va injectar el 2009 a 14 institucions líriques. Per l’Òpera de Roma, 6,3 milions d’euros menys; per a la de Florència, 2,4 milions menys, i a Milà, La Scala ha cancel.lat el Faust de Gounod.
Amb aquest panorama, valdria la pena fer una ullada al ‘model 30-30-30’ per finançar la indústria cultural al Regne Unit, que suma a mesures iguals les inversions del Tresor públic, el capital privat i els beneficis. Durant crisis econòmiques anteriors, la fórmula ha acreditat la seua capacitat de resistència. Segons el crític Peter Aspden,
“les institucions culturals britàniques no pateixen de la mateixa manera que les nord-americanes, que depenen exclusivament de fons privats, i poden programar amb més rapidesa i flexibilitat que les seues homòlogues europees, que viuen embullades entre la burocràcia de les subvencions estatals “.
I cal recordar, a més a més, els ‘efectes col·laterals’. Quan vaig parlar fa uns mesos amb Liz Morgan, del Consell de les Arts d’Anglaterra, em va posar aquest exemple:
“l’Òpera de Sydney, sap quant els costa, als australians? Deu milions de dòlars [menys de set milions d’euros], i sap quanta gent al voltant del món reconeix Sydney per la silueta del seu teatre operístic? Prop de 4.000 milions. Quantes campanyes de màrqueting turístic farien falta per aconseguir un impacte en el públic d’aquest calibre?”
* El meu reportatge complet sobre la crisi dels dèficits públics i els teatres de l’òpera europeus és ací. I l’informe original de la Universitat d’Amsterdam sobre l’evolució del gènere és a la pàgina Facebook d’aquest blog.