“Preocupat per l’atur (alt) i per la inflació (baixa), el president de la Reserva Federal, Ben Bernake, ha assegurat que, si s’escau, tirarà mà de la política monetària. ‘És el moment per a una acció més profunda’, ha dit, declaració que es traduirà en el recurs a la compra massiva de bons del Tresor i altres actius de deute per mantenir baixos els tipus d’interès a llarg termini”,
ens revela Mar Jiménez a l’edició en línia de L’Econòmic ─acaben vostès de llegir, per cert, la definició de l’infame quantitative easing, una estratagema con una altra per imprimir diners contra la sequera del crèdit que encara dura, i ja van tres anys en filereta.
Però almenys, a Washigton en parlen en veu alta. Perquè allò que honestament reventa els mercats del capital és el secretisme, que sol venir acompanyat d’una dosi consistent de pensat-i-fet.
Des d’aquest punt de mira, el de la ironia, la darrera emissió de deute de la Generalitat de Catalunya és absolutament encertada. Calia recórrer a institucions financeres de casa per evitar el refús dels inversors exteriors, alhora que cal mantenir la caixa dels trons tancada sota segell oficial per no espantar la demanda domèstica amb reflexions sobre les debilitats de l’economia del país. No hi cap cap dubte: el govern de la plaça de Sant Jaume ha estat enginyós i espavilat… sí, a la força.
Quant a les veus sobre l’escanyament de liquidesa del govern del Principat, els mostreu aquest diagrama de Barclays Capital; ja ho veuen, sibil·les i endevins, que les autonomies en general no patiran enguany per aconseguir una quantitat ben petita, d’al voltant els 12.000 milions d’euros de fons que necessiten, a travès d’emissions domèstiques o internacionals a combinar depenent de l’humor del pati. En el futur, les ofertes encara són més baixes, a més a més.
Marc Arza, al seu blog veí, n’ha fet una de les crítiques més equilibrades, per cert, enmig de l’estira-i-arronsa financerament analfabet al qual sucumbeix de tant en tant Barcelona:
“Si s’hagués reduït la despesa fa uns mesos potser no hauria calgut arribar fins aquí. Si s’hagués planificat una emissió similar fa uns mesos potser no hauria calgut pagar tan car”.
Per això és difícil llevar la raó a la City financera de Londres, l’opinió de la qual sobre tot plegat apareix reflectida en les paraules d’Andrew Hilton, ex-economista del Banc Mundial i membre del Centre per a l’Estudi de la Innovació Financera, amb seu a la ciutat del Tàmesi:
“la Reserva Federal ha suggerit que podria utilitzar un cop més la compra de valors del Tresor nord-americà per augmentar la liquiditat del sistema econòmic, que equival a injectar encara més crèdit públic. I a la Unió Europea, l’estabilitat relativa dels diferencials entre els bons del sud i els germànics s’aprofita pels governs de la perifèria mediterrània per inundar els parquets amb més deute sobirà encara. És obvi que tots dos blocs farien bé de pensar-s’ho dues vegades cada vegada que fan un moviment en els mercats financers”.