Per un horari europeu

Volem ser europeus. O això diem. Però diem tantes coses. I no deixem de ser el país més al nord d’Àfrica, per molt europeus que diguem que volem ser. I encara a Catalunya…
Els ciutadans de l’Estat espanyol, els que tenen la sort de tenir feina, clar, o de cobrar de l’atur i treballar de sota mà, són els que es passen més hores al seu lloc de feina i els que rendeixen menys, els que produeixen més, que és al cap i a la fi el que preval en el macrosistema agressiu consumista globalitzat en què malvivim, malsubsistim.
Una de les primeres coses que hauríem de fer, per molt mediterranis que siguem, és adaptar-nos a l’horari del sol. És a dir, anar a jóc i llevar-nos amb les gallines, com de fet han fet sempre els nostres pagesos i la gent de la terra.
També seria una bona cosa per aconseguir això de què se’n parla tant però ningú fa res per afavorir-ho, com ara l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, amb la supressió del servei de Mainaderes, per exemple, i com dic només és un exemple.
I el primer lloc on s’hauria d’aplicar és a l’ensenyament, com les tecnologies que en diuen noves i ja són més velles -però d’això, en parlarem un altre dia-…
Total, es tractaria que els nanos i nanas comencessin una hora abans, a les vuit del matí, i sortissin a les dues de la tarda. Tindriem molt més de temps per fer els extraescolars, de reforç i de lleure. I els pares, o avis, o parents i amics o veïns, no hauríem d’anar a estudi a buscar-los quatre vegades cada dia, que aviat és dit.
Sincerament, penso que ens estalviaríem molts de mal de caps i viatges, evidentment. I aconseguiríem allò tan dit i tan poc dut a la pràctica com és la conciliació de la vida familiar i la vida laboral i una millor gestió del temps.
És clar que això vol dir més personal i més despesa de part de les institucions. Però aquesta és la seva feina, invertir en les persones i no que el seu personal tècnic i la politiqueria de torn tingui grans sous i fins i tot astronòmics.
Però això només són paraules de part meva, una modesta opinió, perquè ningú no mourà cap dit per facilitar aquest horari. No és pessimisme, és realisme.