maria_wallace invitació Dublin[1]
Va ser aquest dimecres, 6 d’abril, a la NUI (National University of Ireland) Maynooth. Maria Wallace, el nom de casada i de ploma de Maria Teresa Mir i Ros, va presentar el seu primer poemari, La segona ombra/Second shadow, publicat en català i anglès per Edicions de L’Albí, al seu Dublín, a l’Irlanda que ha sigut la seva inspiració poètica després de més de 40 anys de viure-hi.
Primer va tenir un contacte amb els alumnes de català de la uinversitat irlandesa i després va tenir lloc la presentació, que va anar a càrrec de l’escriptora Mary O’Donell, autora, entre d’altres, del llibre de poesia El lloc dels Miracles, la novel·la La Llum de Fabricants, la col lecció de contes curts Tempesta sobre Belfast i El Testament Elisi, novel·la aclamada per la crítica.
Com diu Roger Costa-Pau: “Servint-se d’una llengua diàfana, sense estridències, Maria Wallace escriu una poesia directa; una poesia que no busca abstraccions expressament i que relata les coses i explica fets, sensacions, sentiments, idees i, sobretot, paisatges: els interiors i els exteriors. Doncs sí; Maria Wallace desplega constantment en La segona ombra els diversos paisatges que l’han feta dona i que l’han feta poeta; amb el component afegit d’algú que es considera una persona “desplaçada” per circumstàncies de la vida, en aquest anar i venir en el temps entre Catalunya i Irlanda (també Xile, de molt joveneta), i amb la particularitat d’haver sabut crear un diàleg vivíssim entre passat i present i entre realitats diferents en tots els sentits. “Les mans busquen / el que queda del seu món. / Li dono les meves, / deixo que les espremi fort, /que les retorci com parracs vells / que parli a la seva dona, al seu fill, / i ell mateix una criatura, /als seus pares”.
Costa-pau explica que la seva poesia és “Com un mapa d’empremtes. En efecte, La segona ombra podria ben ser l’enfilall d’un camí que ensenya moltes coexistències, un mapa en què es van reubicant lentament al seu lloc les diverses empremtes que un desarrelament inevitable hauria deixat escampades. I si bé és cert que Maria Wallace en algunes composicions del volum podria semblar massa prosaica, massa explícita poèticament parlant, en molts altres poemes se’ns presenta més incisiva i punxant: “Em fa por, el primer pas, / la primera paraula que furiosament / se m’aferra, es nega a recórrer / la llargada del braç, es nega a saltar / de la punta del llapis / a la incertesa del blanc”. O encara: “Sola en aquesta quietud / sóc en un lloc / entre l’abans i el després / escoltant les insinuacions / de fulles paper de pergamí, un silenci / que multiplica paisatges fèrtils”… Ara ja saben que Maria Wallace, o Maria Teresa Mir, ens pertany”.